20 de desembre 2007

2008, dimensió desconeguda


S'acaba el 2007. Entrem a la dimensió desconeguda. Mireu fixament els ulls del mestre presentador de la mítica sèrie. 2008 pot ser determinant. Les escales de la dimensió desconeguda són de tota mena. Tenim una dimensió desconeguda a la cantonada, a Premià de Mar. Jardineres enormes al carrer Sant Antoni, en homenatge a la mítica sèrie "Terra de Gegants". Escenes d'impacte com les d'aquell premianenc gros i lector que podem trobar a qualsevol indret del casc antic, proveit de llibres i diaris, subvertint l'estat acultural de les coses. Dimensió desconeguda, quan ens proposem entendre com és Premià més enllà de la Granvia, més enllà del radi del centre cívic, més enllà. Una dimensió especial, la que ens mostra la platja espectral que apareix i desapareix per temporades, en una sort de marea periòdica propulsada de manera mecànica. La dimensió desconeguda va per cercles. El cercle del paisatge i del país. País incert, real i molt sovint inventat i reinventat, amb suposats nous reptes com ara aquesta cabòria del "dret a decidir". Els "holes i adeus" del Boadella. Els inconformismes de l'establishment que mai en té prou. Dimensió desconeguda, doncs, davant del 2008 que aquest blog saluda. Vostès mateixos. Com farem a Las Vegas/Monegros: "¡ Hagan juego !"

17 de desembre 2007

LA CANÇÓ DE L'ANY. LA MEMÒRIA I EL SILENCI


(dibuix del mestre Crumb)
Thomas Bernhard
, l'escriptor austríac, dins de la seva literatura autobiogràfica, la clava quan diu allò de "devastat el present, la música és el futur". Tot i que, si afinem molt, podem dir que ni el present ni el futur són matèria realment mesurable. Així doncs, per encarar musicalment les acaballes de l'any 2007, proposarem unes sonoritats i una potencial polèmica sobre gustos i preferències que podreu desplegar en aquest angle de la blogosfera.
Curt i ras, la millor cancó de l'any 2007 ha estat Impossible Germany de Wilco. Si esteu d'acord, collonut. Si en suggeriu d'altres, seran benvingudes o expulsades a l'eter. La condició i el paràmetre d'elecció és que la data de llançament de la cançó sigui de l'any que ara tanquem.

Canvi de tema. Memòria històrica. L'homenatge premianenc al Guti el trobareu al detall a l'adreça germana que podeu clicar ara i aquí: http://www.premiademarx.blogspot.com

Més matèria musical: Stereo2 presenta una edició especial 2007 en el programa del dimarts 18 de desembre...sonarà la cançó de Wilco, i onze temes més, com dotze campanades. Estem a la ràdio el dimarts a les 21 hores, al 95.2 de la FM. La nostra adreça:
http://stereo2soundsystem.blogspot.com

Escenes davant del tocadiscos. Preneu nota de dos edicions ECM de primera categoria. Paul Bley / Solo in Mondsee. John Surman / The Spaces in Between. Bley es el pianista que justifica la carrera posterior de Jarrett o Melhdau. Surman és el multisaxofonista i clarinetista que ara toca el cel en el seu darrer disc en format de cambra. Penseu que el lema de la discogràfica ECM és aquest: "ECM, la millor música després del silenci". Adquiriu-los a cegues.

13 de desembre 2007

LOS MONEGROS / LAS VEGAS (L'HORROR JA ESTÀ AQUÍ)


Aquest any es recorda l'escriptor Joseph Conrad, viatger i aventurer dedicat a fer d'aquestes dues activitats la matèria literària de la seva obra. Conrad escriu "El cor de les tenebres" i té la versió cinematogràfica de Coppola amb "Apocalypse Now". Conrad i Coppola posen imatges a l'horror. L'horror. Hunter S. Thompson, el periodista Gonzo, descriu el seu particular viatge a l'horror dins de la memorable peça "Miedo y asco en Las Vegas". La visita a l'horror de Las Vegas també té versió cinematogràfica a la pel·lícula del mateix nom, de l'exMonty Python, Terry Gilliam. Aquestes dues analogies funcionen de perles davant de l'aprovació del projecte delirant de construcció d'una gegantina operació "Las Vegas" al cor del desert dels Monegros. El seu nom és Gran Scala. El vist i plau al projecte procedeix de tot l'espectre polític, empresarial i fàctic de la comunitat aragonesa, amb l'excepció d'ecologistes, moviments socials varis i Izquierda Unida.
Aviat, com els protagonistes penjats de Miedo y asco en Las Vegas o com el personatge central de El cor de les tenebres/Apocalypse Now, podrem fer un viatge al·lucinant al cor de l'horror. A la quintaessència de l'horror i l'horterada capitalista més delirant. Jo, per sí un cas, he rescatat el llibre del Thompson (l'amic "Opiniones de un payaso" ja el va reivindicar en aquest blog). Per fer boca, només heu de clicar aquesta adreça, i reservar el vostre bitllet a la cinquena dimensió...


http://www.unjubilado.info/2007/12/13/gran-scala-en-monegros/
o, directament, llegiu tots els diaris d'avui, 13 de desembre.

Informació sobre l'homenatge premianenc l'Antoni Gutiérrez Díaz, cliclant aquí:

http://www.coaliciopremia.blogspot.com/

10 de desembre 2007

INTERNACIONALISME " COMME IL FAUT! "




El passat dimecres es va celebrar un acte internacionalista a Premià de Mar. Internacionalista, així de clar, utilitzant una expressió d'arxiu que pertany a la tradició de les esquerres. Aquest internacionalisme concret es referia a Bolívia. El documental Cocalero va dónar testimoni de la peripècia política d'Evo Morales. Morales i el M.A.S. són notícia aquests dies. La dreta del vell règim bolivià no vol perdre privilegis. Rics i pobres. Lluita de classes a l'escala d'un país realment espoliat (això sí que és un espoli i no allò que diuen els nostres nacional-economistes). L'Espai de la Coali estava ple de gom a gom. Bon senyal.
Llarg cap de setmana amb pont. Visita a Euskadi. Després de molts anys, quan Euskadi era un punt de visita més habitual, torno a aquell país. Visito la nova Bilbao, els canvis de Donosti, les viles de Getaria i Deba, condueixo per la carretera de la costa amb el mar a tocar. Tornem per les rutes interiors que porten a Pamplona i fem via a Barcelona. Entrant i sortint de la capital catalana m'encanta veure els megacotxes reduïnt la velocitat a 80 Km/h. (alguns conductors , segur que remuguen contra el tripartit, seguint les consignes del grup Godó i d'una nova ONG denominada RACC).
Algunes seqüències basques: La societat culturalment dualitzada es fa evident en el trajecte de l'Euskotren entre Deba i Bilbao, anar i tornar. Aquesta dualitat és la base d'un complex mapa polític que té punts en comú amb el del nostre país. Una petita concentració abertzale davant de l'ajuntament de Getaria ens recorda la rutina integrada d'una societat que pensa en moltes més coses, més enllà de l'agenda política. De bon matí els ciclistes omplen les fredes i mullades carreteres. Dia i nit, es fa vida de carrer i de taverna. Visitem l'espai Chillida-Laku a Hernani i l'impacte Guggenheim ens mostra la sorprenent ciutat de Bilbao. No hi ha dubte, cal reinventar l'estat espanyol. Més que res, perquè Euskadi -com Catalunya- és una àrea significativament complexa, diferenciada i de dualitat ascendent. Més que "decidir", avui ens toca, a bascos i catalans, "coneixer" a fons el sentit i la substància del tot social que ens envolta. Com, també, atendre els elements constitutius de la cosa identitària que és múltiple, complicada, manipulable i inestable. Des del món polític espanyol, el PSOE ajudaria una mica jubilant un dretós com Bono (reincident, però).
Fent un salt en el temps recordo un concepte molt interessant de Moreno Bergaretxe "Pertur" , un gran lluitador i teòric de l'esquerra abertzale. Pertur va reintroduïr el marxisme dins de l'abertzalisme i va definir Euskadi en aquests termes: "marc autònom de la lluita de classes". De les seves tesis va neixer un partit socialista revolucionari (E.I.A) i una gran esperança posteriorment frustrada amb el nom d'Euskadiko Ezquerra. Aquesta via política ha estat referencial per altres intents de formular propostes d'àmbit nacional des d'una esquerra de matriu comunista i oberta a noves idees i cultures, com el cas d'ICV o de Ezker Batua (IU). La política, cada vegada més dualitzada per la forta polarització nacionalista, necessita instruments d'aquestes característiques. El fenomen, doncs, és la dualització simbòlica que desenfoca la realitat social i la invisibilitza. El dit "problema" nacional, a la manera de Pertur, s'hauria de mesurar en base als interesos de classe en joc, dins i fora de cada país. País, bona paraula, com paisatge. Com viatge.

(Músiques de carretera: Eels, Dylan, Pentangle, Paul Weller, Nick Cave, Iron&Wine, Wilco, Beth Orton...).


05 de desembre 2007

INTEMPESTIVAMENT, SEMPRE!



Bernardo Atxaga, escriptor basc en doble llengua, culmina el documental La pelota vasca amb una recomanació entre resignada i irònica a practicar la levitació davant del foc creuat que viu el seu país, Euskadi. El consell d’Atxaga es pot traduïr a escala catalana i, segur, universal. La meva levitació , tot i que el foc creuat de casa nostra no porta bala, es concreta en les lectures i audicions d’aquests darrers dies. Unes recomanacions, doncs, portàtils i mesurables de lletra escrita i de sonoritat enregistrada. Novel·les: Cosas que hacen bum de Kiko Amat, El círculo cerrado de Jonathan Coe i Los principes valientes de Javier Pérez Andújar. Breument: Kiko Amat i Javier Pérez Andújar fan literatura pop, o sigui amb referències populars de tonalitat inteligible. En castellà, Amat i Pérez Andujar, parlen des de Catalunya i descriuen escenaris perifèrics i de barriada: Sant Boi, Gràcia, Sant Adrià del Besòs.
Amat, “mod” i crític del suplement Culturas de La Vanguardia. Pérez Andújar, hispanista lletraferit i col·laborador dels programes televisius Saló de lectura i l’Hora del lector.
Jonathan Coe, a El círculo cerrado, tanca una trilogia dedicada a la peripècia d’una generació britànica, la dels que vivim el trànsit de la quarantena a la cinquantena, amb un referencial musical i polític perfectament assumible per amics (oi, Jordi Tria?) i coneguts que compartim amb plaer una alienació anglosaxona des que de petits inventàvem una llengua anglesa construïda amb mots irreals.
Les recomanacions sonores són concises: Sky Blue Sky de Wilco, el darrer disc de la PJ Harvey, un repàs a la discografia dels americans Eels, treure pols al cançoner folk britànic de Fairport Convention i Pentangle, capturar el Highway 61 Revisited de Bob Dylan, transportar al plat els àlbums de The Jam, comprobar que Alex Chilton és una peça clau del rock paral·lel i, sobretot, gaudir dels interludis màgics del fregit d’un disc negre en el seu contacte amb l’agulla.Dit això, aquesta és la meva levitació, seguint el consell Atxaguià. Curiosament, demà marxo a Euskadi. Curiós lloc per levitar en temps de soroll i fúria. En temps de plom. En uns temps, els meus, que vull densament intempestius i segrestats per les músiques, els llibres i els llocs que trio.

29 de novembre 2007

EL DRET A DISENTIR OBERTAMENT D'AQUESTA COMÈDIA

Cap se setmana de bicicletes, de lectura irreverent (Cosas que hacen Bum! de Kiko Amat), d'audicions viníliques (The Jam, Count Five, Los Flechazos, XTC...), de desplaçament a la comarca d'Osona i d'interrogants davant d'un nou terme polític que respon a la frase "dret a decidir". Ja vaig dir que no aniria a la manifestació del dissabte, els meus arguments es reafirmen "el dia després". No ha estat necessari tergiversar els motius més objectius de la mobilitació (el tema rodalies i/o infrastructures). Els mateixos organitzadors han estat clars en afirmar sense embuts que la manifestació representa una aposta sobiranista en clau nacional i que el tema de la dimissió de la ministra (que, per cert, a força de crits, em resulta més entranyable ) o de les rodalies era secundari. Dit i fet. L'ensarronada d'aquesta plataforma és considerable. Estem davant d'un moviment clàssic (de fet, qui més qui menys sap el que és un "moviment de masses") al servei d'una determinada estratègia política, ben segur que legítima, però allunyada de les motivacions elementals del reconegut "cabreig" del carrer. No donaré més voltes. La necessitat de serveis públics de mobilitat, el model organitzatiu de la xarxa viària, les polítiques de sostenibilitat territorial, etc. són matèria de controvèrsia perquè no tothom les interpreta de la mateixa manera. Situar tot aquest colapse dins de la pista estratègica del "dret a decidir" té uns riscos. Heus-los aquí: els responsables primers del model de país que tenim es marquen una manifestació, amb el pretext del "cabreig" per fer propaganda pura i dura del projecte nacionalista. Els nacionalistes de divers signe, convergents-cuponeros-republicans, es disputen el carrer per mostrar la musculatura. Els pocs grups polítics i socials preocupats per el model insostenible que tenim, passen a segon terme enmig de l'allau d'estelades, espanyolofòbia i xovinisme.
El meu interrogant planteja "per què serveix i a qui, tota aquesta parafernal·lia?". Penso que el pitjor que li pot passar al catalanisme és aquest tremendisme nacionalista que s'alimenta de l'altre nacionalisme oposat. Mals temps, doncs, per fer propostes obertes i riguroses. Les manifestacions mostren l'escenificació del pathos d'una part de Catalunya. La majoria està outside o excèptica. El neopujolisme porta la pilota al seu terreny. Em va semblar lógic que la gent d'Iniciativa i d'Esquerra Unida anéssin a la manifestació. Al cap i a la fí, reconegut per tota mena de diaris i d'opinions, van ser els únics de la part política que van recordar els arguments de fons que justificaven passar una tarda en aquella Catalunya en miniatura que baixava Laietana avall. Si es vol fer una mani independentista, es fa i ja està. No cal aprofitar el malestar de molta gent que individualment i col·lectivament té altres preocupacions, a banda d'aquest peculiar "dret a decidir" que configura el nou relat del refundat nacionalisme del segle XXI.
M'estic perdent. Per això he clavat l'interrogant a l'inici de l'article. L'esquerra necessita un revulsiu cultural, polític, intel·lectual i refencial. Avui, com ahir, "The time is out of joint", o el temps està fora de lloc. Hamlet, poca broma.



El debat sobre "decidir" i "disentir" es perllonga a la banda baixa d'aquesta extensa sèrie de "post" amb triple desplegable, podeu seguir-lo, no està gens malament. Ara continuem amb els poderosos. Robert Crumb, habitual del Submarí Seaview d'aquest blog, ens regala una referència sobre "poderosos". Heus-los aquí: Tibats, aeris, propulsius i de velocitat alta com l'alta velocitat que preconitzen. Amb els "poderosos" de la foto de l'article inferior de Robert Frank i amb els neocons que tallen el bacallà econòmic a casa nostra, tenen trets comuns, per exemple: els poderosos del planeta volen que caigui el govern d'Evo Morales (just el dia en que una renda bàsica/salari social, ha estat aprovada per el govern bolivià i es destina a que tothom tingui un petit sou pel sol fet d'existir). El que passa a Bolívia és el que passa quan els poderosos del diner s'emprenyen. També en podem parlar als comentaris inferiors (uns 35 cm. per sota d'aquestes línies). Les miseries de la nostra política nacional són miniatures quan obrim el radi en direcció als països colonitzats i, realment, oprimits. De fet els poderosos, com els articles d'aquests dies, es toquen.

22 de novembre 2007

DRET A "DISENTIR", REFUNDACIÓ SIDERAL, URGENT I NECESSÀRIA

Heus-los aquí: Els poderosos. La foto és del mestre Robert Frank, els poderosos són dels Estats Units. Tanseval, podrien ser espanyols o catalans. Els nostres poderosos són cínics i rondinaires. Mai estan satisfets. No en tenen prou. El nostre establishent juga al victimisme, s'embolica de barres i estrelles i extreu la seva particular lectura de la neofraseologia nacionalista: "El dret a decidir". Unes plataformes marcadament independentistes munten una manifestació, vinculen tots els mals del país a la pèrfida Madrid i descodifiquen la substància del problema de les infrastructures en favor de la confrontació centre/perifèria. Tenen tot el dret a fer-ho, la qual cosa no vol dir que el moll de l'os de l'afer es derivi de l'esmentat "dret a decidir".
Els governs convergents han estat determinants en el model que ara esclata. Els poderosos, convé recordar-ho (els marxistòides som així de pesats) són i seran els sectors del gran empresariat, de les finances, de la comunicació, que CiU representa, defensa i escolta.
El llegat de 23 anys de concomitància entre poders econòmics i poder autonómic inclouen l'opció AVE, la manca de col·laboració amb els poders locals i el menyspreu a les reivindicacions d'aquells que han defensat unes infrastructures sostenibles i possibles. Han volgut inflar el globus i ara ha petat.
La responsabilitat d'allò que en diuen "Madrid" també existeix (i molt), la manca d'inversió pública és notòria. Ara bé, que tot s'hagi de dirimir en un gest propagandístic anomenat "dret a decidir", em sembla lamentable. Més encara quan aquest "dret a decidir" és el mot d'ordre dels litigis per decidir qui és el més nacionalista en aquesta disputa particular protagonitzada per convergents i republicans.
Per què no es fa una manifestació reivindicant solucions al caos i als dèficits, assenyalant responsabilitats compartides a Catalunya i a Espanya? Doncs, penso jo, perquè el model present vé de lluny i "va més lluny encara". És el model dels senyors de la fotografia de Robert Frank. Em sembla bé que ICV-EUiA vagin a la mani del dia 1 de desembre. Costarà dir allò de "malgrat les males companyies". Jo no aniré a aquesta manifestació. Els problemes socials, -les comunicacions ho són-, no es solucionen passejant de bracet amb la gent que els causa.
Una intervenció des del cel a càrrec dels Freak Brothers o la refundació real de la superficie terrestre. Ara que ens demanen refundar, requetefundar i recontrafundar. Millor esperar una pluja de freaks de primera. A què vé això? Doncs, a la necessària animació de la nostra l'auca! El deliri del país inventat avança, entre invents de fora i invents de casa. Ara toca refundar!
L'histoire des hommes est la longue succession des synonymes d'un même vocable. Y contredire est un dévoir.
René Char, 1965. Recherche de la basse et du sommet

L'aforisme del mestre René Char ens arriba de perles en els temps que vivim. Temps d'inflació conceptual. Total: Per rebre missatges enganyosos, missatges de classe i de poder clàssic. La refundació del catalanisme de l'Artur Mas és la reformulació del ser o no ser de CiU, amb les característiques del factor màgic del nacionalisme entés com a comunitat perpètua sense matisos socials ni antagonismes. El projecte de CiU és el de les classes dominants i dominadores, fet des de Catalunya pot semblar "nacional" i inclusiu, fins i tot adreçat a tots els ciutadans i ciutadanes (com si "tots" fossim d'una peça, iguals i replicants). És una proposta d'un cert catalanisme polític destinat al projecte de sempre, com Prat de la Riba, com Cambó, com tots els exponents del conservadurisme català. El catalanisme de CiU és el recurs necessari d'aquesta dreta, útil per suscitar consens entre molta gent, més enllà dels sectors objectivaments representats per el món convergent. La trampa està descoberta des de temps immemorials, quan les revolucions burgeses proclamaven la lluita nacional per facilitar l'adhesió de sectors antagònics dins d'una proposta decidament burgesa. Ara, postmodernament, la cosa és com sempre, amb el reforç mediàtic, la mercadotècnia pseudopolítica i les altres formes de descomposició política en que estem immersos. Res de nou.
El catalanisme polític ha de ser el que cada força política proposi i, més enllà de dogmes, inclou tota mena de posicions destinades a considerar aquest país, Catalunya, un marc amb particularitats (i moltes coses més que no cal resumir) i complexitats. El moviment obrer català del segle XX era catalanista, majoritàriament federalista i profundament internacionalista. La burgesia, sempre, encara que sigui catalanista formalment, planteja fòrmules que asseguren llur hegemonia de classe. Quan la dreta utilitza la nació o el país, ho fa per adquirir consens social, obviar els abismes socials i simular una realitat on tothom vol "el mateix" davant de "l'enèmic" comú. Una vella història. Aquest catalanisme de Mas no és refundable. És el loop etern de la dreta embolicada en barres i estrelles. Les esquerres, senzillament, l'hauriem de combatre amb una decidida reconstrucció de la nostra cultura política unitària, de base i de govern (d'això darrer ja en soc més excèptic). Les esquerres (no només de partit), però, estem en desbandada, en una discusió endogàmica infinita i sense gaires forces i referents. De fet, de tot plegat en parlem cada dia, a les minoritàries cantonades invisibles.
Canvi de línia d'atenció: SOUND SYSTEM. La propera edició del programa (dimarts 27 de novembre a les 9 del vespre a ràdio Premià 95.2 fm) restaura el programa dedicat al POP/SOUL/FUNK Espanyol (versió castellana i realista), davant de les peticions de la clientela, Preneu nota i escolteu-lo. Llegiu: http://stereo2soundsystem.blogspot.com/2007/11/sound-system-183.html i podreu captar les imatges, els comentaris i els factor decisius d'aquell època.












17 de novembre 2007

ELS CABELLS BLANCS, LA BONDAT A LA CARA

Avui, quan tot just estava preparant el guió de l'homenatge premianenc al Guti arran del primer aniversari de la seva inesperada mort, ens ha deixat el Gregorio López Raimundo. L'univers simbólic dels comunistes catalans brilla amb els centenars d'instantànies que mostren el Guti i el Gregorio, junts, evidenciant el caràcter intempestiu de la memòria popular de les esquerres del nostre país. El Guti, farà un any, i el Gregorio.
En temps de reinvenció i de reinterpretació sistemàtica del paper de la lluita dels comunistes en el procés històric que mena a l'avui desorbitat que ens ha tocat viure.
Ara mateix ho anuncia la televisió, amb la justícia precisa que mereix. En els temps que corren: La pèrdua del Gregorio López Raimundo és PRIMERA notícia als informatius. Molts, entre ells m'incloc, sentiem una emoció especial quan en els darrers anys apareixia la figura irrepetible del Gregorio, als mitings de campanya electoral, en comptades ocasions però senyalades. Avui, però, ha estat especial.
Gregorio, com el Guti, han estat mestres d'encerts i d'errors de la nostra història recent. Dies com avui, de record i d'orgull. De l'orgull que sentim, malgrat mil misèries, de ser part ínfima però real de la història del Partit Socialista Unificat de Catalunya, del PSUC i dels espais que s'en deriven.
Molts ja ho sabeu, els més joves possiblement ho desconeixen, Raimon cantava una canço imprescindible en la banda sonora del memorial democràtic. Era la cançó precisa i explícita al company Gregorio,
"T'he conegut sempre igual". Diu així:

Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.
Entre els sorolls dels cotxes, del carrer
i de la gent que atrafegada passa,
he vist molt clar que són molts els que lluiten
i que com tu calladament treballen.
T'he conegut sempre igual com ara,
els cabells blancs, la bondat a la cara,
els llavis fins dibuixant un somriure
d'amic, company, conscient del perill.
Sense parlar m'has dit "tot va creixent",
lluita d'avui pel demà viu i lliure,
que es va forjant aquests dies terribles,
temps aquests temps de tantes ignoràncies.
No m'he girat mentre serè em creuaves,
he sentit fort un gran orgull molt d'home,
no em trobe sol, company,
no et trobes sol
i en som molts més dels que ells volen i diuen.
Aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre;
aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre.
Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys,
massa anys et demanaven.
T'he conegut sempre igual com ara.
(1973)



15 de novembre 2007

SORT A LLAMAZARES...I NOUS HORITZONS MUSICALS


Darrera hora. Gaspar Llamazares ha estat escollit en elecció primària com a cap de llista d'Izquierda Unida a les eleccions generals de 2008. M'agrada Llamazares i és una bona notícia. L'esquerra sociopolítica a escala d'estat espanyol necessita una articulació oberta com la que proposa Llamazares i els seus. La coalició catalana entre ICV i EUiA camina en aquesta direcció. La suma de propostes i de sensibilitats pot ajudar a la coordinació estable de l'esquerra alternativa. De ben segur que ICV, sense anar més lluny, necessita canvis seriosos de direcció i una disposició més decidida a entendre que no s'ha de governar "i prou". Alguns ho intentem dir i fer. Ara, amb l'elecció de Gaspar Llamazares, existeix una possibilitat de fer possible una altra esquerra. Esquerra minoritària però referencial per a molts. Temps al temps.
Canvi de registre: Especialment dedicat a JTria (Wilconià en actiu). Molta atenció als darrers discos que sonen a casa: El de la foto, al costat del Llamazares és Elliott Smith (New Moon) cliqueu a http://www.sweetadeline.net/ Mark Olson (The Salvation Blues) cliqueu a http://www.myspace.com/markolsonmusic i un altre més de EELS (Daisies in the Galaxy) a sumar a la discografia d'aquest artista invencible i cliqueu a http://www.eelstheband.com/
I ara, posat's a linkar, no us perdeu la darrera invectiva del blog amic http://www.premiademarx.blogspot.com (va del sentit i de la substància de les esquerres, en temps de desconcert)

13 de novembre 2007

...ERIC HOBSBAWN I LA MEMÒRIA. VINILS I MÉS VINILS


Informa JTria de la visita barcelonina de l'historiador marxista Eric Hobsbawn. Amb més de 90 anys al damunt, el genial acadèmic britànic del grup de Cambridge, arriba a conferenciar acompanyat del mestre Josep Fontana. Els seus temes: la historiografia del segle XX, la lluita de classes i el procès históric. Temes incandescents. Mestres d'ahir enmig d'un erm de revisionistes i de nous historiadors de perfil baix. Visiteu llibreries, observeu les taules de novetats d'història i d'actualitat política produïts des de Catalunya. Un catàleg de baix nivell amb temes mediàtics, invectives victimistes, balances fiscals, agendes ocultes, refundacions polítiques, memòria històrica nacionalment esviaixada i destinada a minimitzar el paper del marxisme català. I amb aquestes que arriba Hobsbawn, acompanyat de Fontana. Entretant un, aficionat als textos d'aquests mestres, contempla la rampant i nova historiografia casolana, amb noms mediàtics (Oriol Jonqueres, per exemple) i temàtiques monoaurals direccionades al conflicte territorial (de tot menys de l'escola marxiana). La decadència de les idees d'esquerra està a la vista: Aneu a les llibreries i mireu quins llibres d'assaig històric i polític estan damunt de la taula. Gràcies Hobsbawn, gràcies Fontana, per molts anys de saviesa i memòria històrica, universalment d'esquerres! Hobsbawn és, també, un gran especialista en jazz i en músiques populars, això permet saltar al següent tema.
Canvi de tema, radical canvi de tema: Aquest cap de setmana s'ha celebrat la Fira del Disc de Barcelona (no la del showman Jordi Tardà), amb informe posterior de Ramonet77 i el vinil s'ha proclamat rei dels formats sonors. L'orígen físic no admet transmutacions digitals. El so és l'aire en moviment. Les ones s'inscriuen en els surcs del disc. Elemental! L'homenatge al vinil des d'aquest blog consisteix en un joc: EL joc del doble vinil (podeu participar). Relaciono dobles vinils que m'agraden (la llista és infinita):
Tago Mago / Can
Blonde on Blonde / Bob Dylan
Exile on Main Street / Rolling Stones
Bitches Brew / Miles Davis
Six / Soft Machine
The River / Bruce Springsteen
Roxy & Enselwhere / Frank Zappa
The Köln Concert / Keith Jarrett
etc... Feu propostes!!!!!

06 de novembre 2007

VERD ? NO, NERD ! (EN DUES PARTS)


Voleu un rotllo nerdie total? Cliqueu aquesta adreça:
http://www.penyabogarde.blogspot.com
Ara plantejo un repas als recents esternuts de l'auca catalanoespanyola d'aquests dies. Uns dies que un servidor ha dedicat a tres tasques de primer ordre: Fer amb en Ramonet77 un magnífic programa de ràdio dedicat al pop/soul espanyol (en castellà, no vegis!), anar a les Rambles de visita etnològica i esportiva per viure in situ la maregassa Rangers (i veure que els humans som imparables) i, finalment, el concert d'ahir al Razzmatazz, el millor dels darrers anys, WILCO!. Tot això sense passar per l'auca, la qual cosa em predestina a un allunyament a la bertoltbrechiana manera.
Parlem de l'esternut montillià i del fet inversemblant de la necessitat d'un un tren d'alta velocitat (ni falta que fa, quan tenim les coses bàsiques en estat de puta pena).Penso que em faré pesadet, ho sé. El detonant del caos de les infrastructures és l'autoconvicció de l'autoproclamada "societat civil" de que calen moltes infrastructures (paraula dura, dura), ja siguin bàsiques o siguin superflues. Totes són, segons ells, imprescindibles. L'AVE, l'alta velocitat, és una opció desfassada a Europa sobretot des que s'apliquen alternatives de mitjana velocitat a altres indrets del globus terraqui. A Catalunya ho volem tot , encara que no hi càpiga. El caos de rodalies i derivats és per saturació d'obres majors, per desviació d'objectius, compartits per les dues bandes de l'auca, per els poderosos amb E o amb C. No tornem, doncs, a la cançó ratllada de la culpa madrilenya. I ara ho paguem tots. La megalomania del poder financer imposa necessitats innecessàries i es combrega amb rodes de molí, amb rodes de modernitat galvanitzadora de progresos infinits i postcivilitzatoris. Quan jo era petitet vaig aprendre que les injusticies les causava el poder econòmic i ara, que soc més grandet, em volen convencer que "tots" els catalans som iguals i que tenim un nou enemic del "tot" igual, anomenat Espanya.
Soc pesat. El model compartit entre els nostres capitalistes i els capitalistes d'arreu, és el mateix, és el de les necessitats que han fet necessàries a cop de prospecció mercantil. El contenciós Catalunya/Espanya, pertany a l'esfera del quan i el com s'organitzarà un estat impossible on tothom estarà content (el federalisme voldria dir això, diu Toni Castells, mestre federal) o en la proposta independentista que abarca tota mena de registres (tot i que aquesta darrera de moment no té gaires mestres, però sí molts propagandistes). El dia d'avui ens porta a una situació peculiar: Ni federals, ni confederals, ni independentistes ni defensors de les unitats pàtries, estan contents.
La darrera pregunta, la del pesat que soc, és: A banda dels evidents trets culturals constitutius del que "som" (llengua, etc.)...Quin nexe socioeconòmic empàtic tenim un servidor, vosaltres -amables lectors-, un taxista o un lampista (catalans com som) amb la gent de la Cambra de Comerç, Foment del treball, Cercle d'Economia, la Caixa o el consell d'administració catalano-mundial de SEAT???
Dit això, quan diuen "escolta Espanya!", amb qui parlen? I ... en nom de qui ho diuen?
Pesat com soc, català com soc, no em crec aquest ball de carnestoltes. És una mascarada en grau superior. De petit, em sembla, tenia les coses més clares que ara. Les injusticies les causen els sistemes de dominació. Al nostre país, que no és excepció, és palpaple que ho fem amb rols invertits i molta subalternitat. Com tots, el nostre país és terra de desigualtats. Entre l'Isidre Fainé o els descendents de Samaranch i els que venim de família de fàbrica o taller, hi ha una eternitat de desencontres.
Abans, quan era petit, en deiem lluita de classes. Montilla té raó, però no sé en nom de qui parla.


Aquesta samarreta mostra la dissidència interna d'alguns militants d'ICV que estem fora de joc. No diu "verd", -tot i el color-, diu "nerd". Un Nerdie és un pringat. La parauleta reivindicada per l'escola Robert Crumb, brilla lluminosa a la peli American Splendor. Els Nerdies d'ICV tenim un espai virtual destinat a socialitzar la discrepància. Pringats i altruïstes, aspirem a la quadratura del cercle: Una esquerra roja i verda (afegiu la resta de colors de la revolta) que faci possible el binomi avui impossible entre carrer i govern. Sense voler fer sang ni llenya, sense participar del ball de càrrecs, es tracta de suscitar debat, reflexió, queixa, proposta i una infinita paciència davant dels errors de la direcció (i de nosaltres mateixos, nerdies com som). Jo m'inclino per un ideari combinat nerd/red (pringat i roig). La desorientació és considerable. La de tots, em temo.
Estem a:
http://www.verdiroig.blogspot.com/
I ara anem a coses més impactants. Els de la fotografia són WILCO. El ciclista és Jeff Tweedy, la qual cosa garantitza un format accesible. L'altre dia el terrible suplement Tentaciones de El País, els tractava de "indies para adultos". Podria ser. Aquell fulletó ja fa temps que perpetra etiquetes impossibles. La cosa està en que la banda d'Illinois ens visita i que anirem al Razzmatazz, dijous post-champions, disposats a rebre la seva música. Una hipotètica geografia americana de la música d'avui ens mostra els nexos entre Giant Sand, Lambchop i Wilco. Són la meva triada nordamericana. Referents que truquen a la porta.

02 de novembre 2007

RADIO PREMIÁ DE MAR EN ESPAÑOL







El próximo martes martes 6 de Noviembre, los chicos de Stereo2 realizarán un programa especial en la emisora local Radio Premià de Mar, en el 95.2 de su aparato receptor. El programa se emitirá en versión española. Integramente, en el idioma de Augusto Algueró, los locutores habituales les narraremos las travesuras del underground español de los años sesenta. Mostraremos a todo el mundo las exquisitas sonoridades del pop con eñe. Repetimos, la emisión se hará integramente en castellano o español. Los micrófonos y controles estarán a cargo de Ramón Ramoncín Setenta y Siete, Angel Payés y Javier Traicionado. Les esperamos.
Ahonden sus conocimientos en este blog adjunto: http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com








30 d’octubre 2007

No cal correr.

Vinyeta número 1. Robert Crumb al volant.
Colapse amb autoràdio. Jazz segur.
Vinyeta 2: Dibuix de Robert Crumb.
El colapse del carrer i un guitarrista que no està per romanços.

Ens han colat un altre gol:
L'alta velocitat és innecessària,
paralitza les velocitats més properes.

No és el tema Catalunya/Espanya (encara que ho sembli).
És un model estrictament definit per impulsos del mercat.
El debat de fons no existeix.

Les petites distàncies no compten.
Les alternatives moderades no interessen.
Tot ha de ser altament competitiu.

Millor tocar la guitarra, donant l'esquena.
Crumb the Best!


29 d’octubre 2007

28 OCTUBRE DE 1982...UNA NIT MOLT RARA

L'amiga Endora (http://lescumadeldia.blogspot.com/) ens parla dels 25 anys del triomf socialista del 28 d'octubre. Avui per ahir, doncs, 28 d'octubre, dia històric. El meu record del 28 d'octubre del 1982 és molt agredolç. Després de la meva incorporació al PSUC, arran del desenllaç del període d'excepcionalitat entre el 5é i el 6é Congrés, em disposava a votar PSUC per primera vegada, EL PARTIT. El dia de l'eufòria socialista fou també el dia de la certificació de defunció electoral del projecte comunista espanyol i català. Veniem del terrible cinquè congrés del PSUC, de la ruptura entre eurocomunistes, prosoviètics i leninistes. Veniem d'una davallada organitzativa descomunal del que fou "el partit". Les urnes posaven els pels de punta. Les errades pròpies del comunisme mal digerit i el moment rampant de la socialdemocràcia davant una UCD en descomposició, sumades a l'impacte del 23F i dels anys de plom del terrorisme, ens abocaven a aquells resultats bons per uns i decebedors per altres.


Recordo el col·legi electoral de l'escola del Pilar de Premià de Mar on, amb cara de pocs amics, un conegut piragüista psuquer, interventor electoral, comptava les migrades paperetes del PSUC.
Recordo la nit electoral -la meva primera nit electoral psuquera- a la plaça del Rei de Barcelona, rodejat dels militants més fidels, la decepció dels assistents davant la pantalla gegant, el Guti i el Gregorio López Raimundo donant la cara i el Carrillo per la televisió improvisant excuses.
El 28 d'octubre de 1982 fou el dia del començament de la travessa del desert del PSUC, el dia en que els voluntaristes militants de sempre iniciaven un treball insòlit de refundació per etapes. Temps de ruptures, de somnis perduts, de records per la lluita "per un demà viure lliure". Ecos de l'eurocomunisme, del socialisme en llibertat, de la revolució de la majoria, del catalanisme popular, de l'aliança de les forces del treball i de la cultura. En poques hores, tot trontollava.
Avui vivim temps diferents, la tenaciat i la capacitat política de dirigents com Rafael Ribó o Joan Saura van encapçalar el procés que menava al que ara en diem ICV. Avui, fins i tot, les restes de la ruptura es retroben a la coalició estable amb EUiA. Temps diferents amb problemes de sempre. La travessa del desert ha culminat amb una reconstrució a la baixa de l'espai psuquero: l'espai ecosocialista, l'espai de la nostra coalició. Amb mancances considerables, amb necessitats pendents, aquest espai funciona relativament bé a Catalunya. Dic "relativament", sense autobombo i amb moltes reserves.
Posat's a recordar, el Guti, l'estimat Guti, estava al nostre costat a la Plaça del Rei, la nit del 28 d'octubre. Felipe i Guerra, a Madrid, aixecaven els clavells. A casa nostra la família comunista no estavem per festes.
Però -què coi !- la dreta fou derrotada, provisionalment... com acostuma a passar sempre que ens pensem que està derrotada. Temps era temps.

25 d’octubre 2007

QUATRE ANYS SENSE VÁZQUEZ MONTALBÁN

Quatre anys sense Manolo Vázquez Montalbán són una putada. La setmana passada ho recordavem, va morir un 17 d'octubre. A banda del MVM novel·lista, ens falta el columnista i articulista que fou. MVM ens saludava els dilluns des de la darrera plana de EL PAIS i tocava els temes amb la seva singular òptica crítica. La trobem a faltar. Els tocava com ara quasi ningú ho fa. Imagineu-vos l'autor enyorat, aquests darrers quatre anys, escrivint sobre el fonamentalisme neoliberal, la fira de Frankfurt, els corrents migratoris, la memòria històrica, la pobresa, la pseudocultura televisiva o el canvi climàtic vist des de la banda crítica amb el capitalisme. Quin nivell el d'en Manolo! i...quin nivell, ara, el que ens empassem amb la proliferació de carques i exprogres arrepentits que omplen la premsa i els microfons! (amb excepcions...llegiu-vos les aportacions de Vidal-Beneyto, intelectualment montalvanianes, els dissabtes a EL PAÍS, per exemple).

La desfeta de l'esquerra política, social i intelectual va anar acompanyada de la decadència i del silenci (provocat o no) de les veus crítiques amb l'establishment català i espanyol. Manolo Vázquez Montalbán era un oasi. Ara assistim a la coronació d'un nou estament intelectual presidit per altres preocupacions: el suposat enemic exterior, la grandesa occidental, l'intocable mercat, el negacionisme davant del canvi climàtic, la tergiversació dels ideals de les esquerres i un llarg etzètera d'arguments sobre els quals MVM, ben segur, en podria dir unes quantes de fresques.
MVM també podria parlar sobre el Barça, avui, el dia en que el futbol arriba als seus 150 anys de vida. Quan a l'Anglaterra profunda i industrial es fundava el Sheffield FC. Oci proletari en temps de la reina Victòria i dels papers comunistes. El món d'ahir. Com li agradaria dir, segurament, al Manolo Vázquez Montalbán.
Nota: l'afer Sheffield FC el podeu ampliar amb una clicada a:

21 d’octubre 2007

AMB ELS LOBBIES HEM TOPAT !

Abans de res, enhorabona compartida als que han fet possible el "salvem la plaça Nova". Els temps que corren no són massa proclius a les petites victòries del sentit comú. Ha estat un moviment veïnal. La valoració del moviment està viva en el seu blog corresponent:
http://www.salvemlanova.blogspot.com/
La resposta dels partits a l'afer "plaça Nova" s'ha produït en el lloc més indicat, al ple de l'Ajuntament i la Coali de Premià, ho valora positivament des del seu blog (sense interferir la dinàmica exitosa de la plataforma), mireu a:
http://www.coaliciopremia.blogspot.com/
Cada cosa des del seu lloc i ja està. La plaça Nova del passat dissabte va ser l'escenari d'una multitudinària festa de la participació i de l'exit. Veïns de tota mena van omplir la plaça i la Mirada dels Premianencs va presentar un magnífic document gràfic, mireu-lo a:
http://www.lamiradadelspremianencs.com/

El dibuix superior és del Robert Crumb que, amb les seves vinyetes, ha acompanyat alguns dels episodis del nostre moviment.



Sovint és difícil entendre o verificar com i quan els lobbies funcionen explicitament. Quan es parla de lobbies i grups de pressió, parlem dels que efectivament tallen el bacallà. Al nostre país, però, funcionen i no dissimulen massa. Un exemple clar és la connexió evident entre opinió escrita i determinació econòmica. Mireu-los, el mateix dia en que José Antich (aquest senyor signa "José") com a director de La Vanguardia etziba un editorial del seu diari contra la línia de flotació del conseller ecosocialista Cesc Baltasar (tema 80 km/h.), coincidint en dia hora i diari, amb el RACC -entitat puntera en nombre d'associats, destinada al món del motor (ja sigui utilitari o de competició)- que anuncia les seves ecorecomanacions motoritzades a plana completa.

És possible que Cesc Baltasar i l'equip de medi ambient hagin errat aspectes dels seus informes destinats a fer front als efectes contaminants. Ara bé, ja fa molt temps que dura el cos a cos entre la migrada representació ecosocialista i els gegants del poder real català (des de La Caixa i El Grup Godó fins el RACC i les cambres de comerç i similars). Qualsevol pretext és útil per fer trontollar un incipient intent d'aplicar els programes d'ICV-EUiA al sí del tripartit.

En aquesta ocasió, el tema 80 km/h, possiblement no s'ha afinat en el rigor de la mesura proposada. En tot cas, però, les propostes de Baltasar estan en una línia equiparable a les que més o menys s'apliquen a ciutats europees com ara Rotterdam, Tolosa, Grenoble, Londres i altres. Dic "més o menys", el que compta és la tendència, modificable o matisada, d'aportar un cert criteri pal·liatiu a l'impacte de les emissions contaminants (avui estic més moderat que ahir).

No n'hi entenc massa, però circulo sovint per ciutats franceses i, ja sigui de manera fixa o mòbil, quan travesso els cinturons de Tolosa/Toulouse o Grenoble, observo més seguretat, menys soroll i més netedat. També penso que el tema cotxe/ambient no pot ser tractat en sentit estricte des de la tecnogia i l'analítica del motor o des de la banda estricta de l'ecologia. Ara bé, potser el RACC té raó, però no n'hi ha prou. Les propostes RACC formen part del sector de l'automoció amb els seus aspectes de coherència interna i de l'altra banda, les consideracions ambientalistes es nodreixen d'altres referents més dedicats a les ciències de la naturalesa (recomano, per dir-ne algunes les del professor Folch o els informes d'Ecologistes en Acció).

La resposta institucional a la polèmica, venint d'ICV-EUiA, hauria de prioritzar l'eix social i ecològic. Encara que el RACC tingui les seves raons, convé no oblidar que aquesta entitat de prestigi indiscutible té entre altres ocupacions el desenvolupament del Circuit de Catalunya, activitat aquesta que no aporta masses elements de xoc en la disminució de la contaminació. Convé, també, dir que la R de RACC vé de "reial" com la majoria d'entitats amb poder real-reial.

Al marge de l'àmbit de discusió sobre qui "té raó", trobo interessant d'observar el dispositiu activat dels lobbies. Quan es toquen certs interesos, cert statu quo, La Vanguardia dispara, editorialitza, columnitza, fa xarxa i es liquida el missatger, especialment si aquest és membre de l'esquerra més denostada per l'establishment. Una versió "de classe",política i cultural sobre el contrast entre dues visions de la Catalunya que volen uns i altres. Que li preguntin al Salvador Milà, el millor conseller de l'esquerra verda i roja, fulminat del primer tripartit per insinuar polítiques d'habitatge, de medi ambient o de mobilitat que fan nosa als nostres poderosos.
Estaria bé restituïr la dignitat d'en Salvador Milà. Personalment, des d'aquest blog, el voldria veure com el president d'Iniciativa que molts esperen. Un capital humà d'aquestes caracterísitiques mereix més. No veig clar els lideratges actuals d'ICV. Necessitem renovació i una lúcida combinació d'experiència, nivell, discurs i novetat. El futur de Joan Herrera o de Raül Romeva, està al costat d'en Salvador. Un futur que és el de l'espai de l'esquerra verda d'aquest país.

(A la part superior, una reproducció d'un quadre de George Grosz, dedicat als que tallen el bacallà)

18 d’octubre 2007

"JOSÉ LUÍS" ES DIVERTEIX (I LA CAVERNA TAMBÉ)

(Dibuix de Daniel Clowes,
cartell de la peli Happiness)

El programa televisiu Polònia pot entrar en crisi. La realitat supera la ficció. Si voleu una mostra hilarant del xoc de trens nacionalistes entre Espanya i Catalunya, només ens hem de remetre al programa de la primera cadena del passat dimarts amb les antològiques intervencions de "José Luís" Carod Rovira i d'uns potencials clients de la COPE repartits entre el públic. Ho sento, soc pesat: Ni en "José Luís" representa la complexitat de la societat catalana, ni els seus sparrings espanyolistes són la mesura perfecta de la complicada estructura de l'estat espanyol. El debat irresoluble de les identitats via política té aquest handicap. Per la via sentimental no ens en sortim. Ho penso així i potser m'equivoco.

La complexitat del tema -no em canso d'explicar-ho en aquest blog intempestiu i relativista- necessita posar en joc moltes variables, les sentimentals incloses. Els precursors del catalanisme polític amb prou feines plantejaven el dilema en els termes d'en "José Luís". La història del catalanisme oscila entre federalismes, autonomismes, unitarismes a la camboniana manera, confederalismes i independentismes més o menys nacionalistes.

El debat de l'altre dia és l'altra cara, la més divertida i patètica al mateix temps, del Polònia. Els actors evidenciaven el camí que mena al xoc de trens. Espanya és una realitat polèmica i no reeixida, Catalunya és un país complicat i massa abocat a ser eina electoral. Matèria d'agenda política de cada partit.

Si el fet diferencial o la pluralitat de l'estat, s'enten per la via COPEra o per la via "José Luís", alguns partits en treuran profit, altres no en treuran gens ni mica i la fotuda societat continuarà perplexa davant el mercat de les identitats. A parer meu això és un capítol més de la desfeta política, cultural, organitzativa i discursiva de les esquerres, siguin "partits", siguin "singularitats" o siguin ideals. Quin lio!

Però l'episodi "paraPolonès" no s'atura aquí. El guinyol "José Luís" versus hooligans espanyolistes va eclipsar un capítol de l'esmentat debat molt més interessant per greu i determinant. Abans de les intervencions estelars d'en "José Luís", li va tocar el torn a Duran Lleida. Aquest democristià hiperliberal li va etzibar a una musulmana amb mocador allò de la superioritat cultural occidental, en un exercici descomunal de prepotència capitalista. Llàstima que en "José Luís" i els seus rivals sentimentals, fulminessin l'hora punta en detriment dels seus acudits nomenclatius. Abans va intervenir el Llamazares (Flamarades?), però els seus temes no interessen, no porten el signe del temps, la fanfàrria de cada dia. Llamazares, com aquest blog, estem a l'estratosfera, no toquem de "peus a terra" i estem passats de moda.
Com el dibuix del Clowes: Happiness!!!! que no ha estat res!

NOTA: Un premianenc universal, Xavier Ortells, va intervenir des del públic del plató, per preguntar a Duran Lleida sobre la necessitat de formar culturalment als polítics.

15 d’octubre 2007

ETIQUETAR I ESTIGMATITZAR




Quan una persona té el carnet d'un partit polític, si aquesta és mou en àmbits de la cultura o de la societat, com és el meu cas personal, ja ha begut oli. Qualsevol opinió sobre temes polítics o parapolítics, qualsevol aportació en el debat d'idees, qualsevol moviment en públic o, qualsevol esternut creatiu, són considerats i etiquetats de manera mecànica en el camp de la forma-partit. Ja pots ser un "mal militant" o un critic envers al partit al qual cotitzes que, ni per aquestes, et salves de l'estigma provinent de la competència partidària.

Així em passa, sobretot, quan es viuen controvèrsies locals, quan dins de l'olla es barrejen totes les variables polítiques, socials, veïnals, familiars o existencials, vagis on vagis.

Sé que no estic sol en aquest estigmatori, la qual cosa em reconforta. Necessito, però, almenys per una vegada a la vida, fer públic aquest neguit. Les meves opinions, com les que apareixen en aquest blog, són meves i prou. Puc compartir coses amb col·lectius, parcialment o integralment. El que em preocupa és que l'espai social de les opinions i de les activitats públiques està viciat de simplificacions, contructios, arquetipus i deformacions. Quan m'ha preocupat un conflicte social relatiu al fet migratori ho he fet a títol personal. Quan punxo discos a la ràdio és cosa meva i del meu amic Ramonet77. Quan dic que m'agrada la plaça Nova sense parquings o can Sanpere 100% públic, és perquè vull. Quan he participat del projecte cultural Glimpse, ho he fet perquè m'agrada la música i la seva divulgació. Quan vaig en bicicleta, obviament, ho faig perquè no m'agrada anar amb tricicle. El mateix passa quan estic amb la Penya Bogarde i comparteixo barcelonisme freakie amb una colla de gent fàcilment etiquetable. No puc evitar que en algunes d'aquestes agitacions coincideixi amb gent d'un partit, d'una entitat o d'una comunió de mutants. El món exterior, més enllà del meu estudi, del meu llit o del pati de casa, és un espai de coincidència, de diferència, d'encontre, de desencontre i d'etzèteres en forma i contingut.
Tot això és una obvietat. Ho sembla. El dubte de que sigui obvi justificaria en tot cas aquesta intervenció de blog, del meu blog.
També, és possible, que la meva sigui una equivocació colossal o una percepció errònia de la realitat (tot i que aquest cas és extrapolable a més persones que conec i que l'experimenten). Ho puc admetre.
Mireu per on, haurem de reivindicar un nou dret? El dret a no ser estigmatitzat?

(dedicat a l'alcalde Miquel Buch, amb respecte institucional i proximitat personal)

11 d’octubre 2007

HISPANIDAD, CULTURA I PODER CAPITALISTA


El dia de la Hispanidad és la data senyalada a l'agenda espanyolista per celebrar el que justifica aquell model de patriotisme que mai es reconeix nacionalista. No oblidem, però, que la Hispanidad és hereva directa dels recordatoris fastuosos del genocidi llatinoamericà, a banda de la cosa patriotera en sentit estricte. Les primeres rèpliques al 12 d'octubre anaven en aquesta doble direcció.

Avui, davant del xoc de trens nacionalistes a dues bandes, es divisa el foc creuat entre nacionalistes espanyols (els que mai s'autodenominen "nacionalistes") i alguns sectors nacionalistes catalans (que també celebren la diada del 12 d'octubre, perquè no en tenen prou amb la de l'Onze de Setembre). La pirotècnia d'uns i el megapatriotisme de la caverna espanyola, ens recorden que això d'Espanya és un problema. I una minoria outsider, com ho és aquest blog, es pregunta per la suposada dimensió ideològica, programàtica i cultural de la cosa política.

Decididament, la fallida dels projectes d'emancipació i la consolidació del CMI (*) mena al desert, al buidat cultural i a l'adveniment del matrix. Les cultures, els països, les identitats en moviment, les classes socials, una volta estan tocades per el relat partidista (calculat, amplificat per la premsa, delirat i empaquetat), esdevenen material sensible o insensible.Depèn de les agendes. "Depèn" (com dirien dos televisius locals).

La cultura del país, -cultura catalana-, convertida en mercaderia per uns i en instrument partidista per altres, resta allunyada d'un status de normalitat. Des "de fora" i des "de dins" l'han convertit en etiqueta distintiva i cavall de batalla. I, la cultura, -la del nostre país i dels altres-, val molt més que tot això. Ni la Hispanidad ni el xovinisme nostrat serveixen per verificar que la cultura i les identitats circulen cos a cos, carrer a carrer, barri a barri. Així doncs, ja podem menjar Frankfurt.
Ahir La Caixa va col·locar un nou graó a la borsa. Qui paga no mana. Qui mana fa quartos. És el mercat, com no podria ser d'una altra manera, el territori d'acció dels poderosos -residents o no al país- que circulen per damunt de fronteres i simbologies.
Monzó president!

(*) CMI: capitalisme mundial integrat. Concepte de Fèlix Guattari que supera el pesat terme "globalitzacio". Micropolitiques. Guattati 93.

08 d’octubre 2007

XOC DE TRENS, COMUNISME, COSES PREMIANENQUES i...QUIM MONZÓ SUPERSESSION!


L'auca explota. Fiscals que empaiten joves que cremen retrats reials. Jutges que victimitzen l'esquerra abertzale. El xoc de trens està assegurat. La versió casolana del xoc serà, de moment, a l'escala de tren Payà. La cosa basca té més dimensió: les detencions batasunes inflen els extrems i en resulten un PP dotat d'argumentari reforçat, una cursa nacionalista espanyola amb el PSOE i el replegament de l'espai abertzale en un "embolica que fa fort" d'incert futur i present intens. Les contradiccions del capitalisme a escala espanyola embrollen la divisòria social i ens mostren una pantalla sentimental delirant i transversal (prefereixo dir-ne interclassista). El tren espanyol (d'una nació inexistent, de la qual els seus defensors mai s'autoanomenen "nacionalistes") carrega combustible front els trens catalans i bascos (d'uns països o nacions que fan propostes variades que van des l'unionisme a l'independentisme, passant per federalismes diversos, sense que tots es diguin "nacionalistes").

Els media amplifiquen l'anecdotari pirotècnic i l'agenda social passa a la lletra menuda. Dies de polítiques socioeconòmiques invisibles, els mateixos dies en que l'ecosocialista Ricard Gomà obté semafor verd per l'acció inclusiva de dotar de sostre a 900 "sense sostre" barcelonins o que el govern signa el pacte nacional per l'habitatge (complex i polèmic) amb el rebuig del PP i de CiU. Ahir, sense anar més lluny, el portaveu convergent Felip Puig es despatxava a TV3 -des dels carrers de Premìà de Mar- amb un comentari extemporani tirant a caspós del tipus "una llei impulsada pels comunistes d'ICV no es pot defensar, no són un partit modern...". Senyor Puig: critic com acostumo a ser amb el perfil actual d'ICV, el seu comentari em reconcilia amb el meu partit. La paraula comunisme encara "em posa", representa un concepte mai practicat (ni a la xunga URSS) de la modernitat mai reeixida. Quina cosa més moderna! Quan un pensament i una acció han estat destinats a la preeminència de l'espècie humana damunt les perversions del diner i del poder ?

(aneu als enllaços d'aquest blog on hi trobareu una enciclopèdia del marxisme del tot recomanable, per monumental, plural i rigorosa. http://www.marxists.org).

I a Premià de Mar, de tot i força, clam contra la NII, divisió dels partits sobre l'autopista, la gent pren els carrers i celebra un futur diferent. Un dissabte de matí mariner i de nit a Sant Mateu, levitant una estona o fent cas de les crides a l'abstracció nacional del columnista Millàs. I l'afer Plaça Nova, obert en canal, amb moltes signatures, debat de carrer, discrepàncies i anuncis oficials que pinten bé. Sense crispació, quedi clar. Llegiu en Martí Rosselló a EL PUNT o al seu blog: La Plaça és Nova.
NOTA 1:
EL DIBUIX D'AQUEST ARTICLE ÉS OBRA DE L'ARTISTA DANIEL CLOWES, I NO ES REFEREIX AL REI D'ESPANYA.EL MÓN DEL CÒMIC TÉ AQUESTES MERAVELLES!
NOTA 2:
EL CICLISTA DE LA FOTO ÉS L'AUTOR DEL BLOG, TALLANT LA NII AMB L'UNIFORME DEL CAISSE D'EPARGNE. (Gentilesa de l'amable Xavi Traïd)
i ara ...en Monzó! Quan la pseudopolítica dominant remena la cultura en surt un desproposit. En Monzó, al festival eurovisiu de Frankfurt, almenys, parla de cultura des de la cultura i...té gràcia incisiva ! Està penjat al web de RAC1.

04 d’octubre 2007

40 ANYS DE PSICODÈL·LIA !!!!!!!!!!!


Darrera hora "Plaça Nova". Sembla que l'alcalde vol retirar l'avantprojecte de construcció d'un parquing. Quan sigui efectiva aquesta declaració, quedarà demostrat que els moviments socials quan funcionen des de baix poden assolir petites o grans victòries. Un exemple de participació "des de baix", sense tècnics, sense metodologies sofisticades. Es dirà el que es vulgui però si no fos per la contestació, el manifest i la xarxa de la plataforma veïnal, això no seria possible. Estem bellugant la foto. (i no és una reivindicació nimby en favor de particularismes, la moguda supera el barri que acull la plaça i amplia el radi)

SUMMER OF LOVE 1967-2007,

QUARANTA ANYS DE PSICODÈL·LIA

1967. Any referencial en termes de música popular. L'any 1967 és l'any de l'estiu de l'amor. Quaranta anys han transcorregut del hippisme. La fenomenologia del 67 transcendeix el vessant de l'estererotip multicolor i ens provoca un frenètic impuls revisitador. La Costa Oest californiana festejava un moment singular, un context internacional de revolta i creació en espiral.

El 67 era una explosió estètica, social, generacional i cultural. El 67 era, també, un símptoma de la fallida d'un model conservador, belicista i autoritari. L'escletxa del 67 (com la del 68) fou una globalitzada resposta "avant-la-lettre" al discurs de l'establishment. El 67, com el 68, també fou avortat i fulminat des de dins i des de fora. Les dates senyalades apuntaven el cel i, contemporàniament, l'abisme creixia sota terra. Ens queda, però, una emprenta sonora, literària, estètica d'alt voltatge.


De tot allò en farem un document sonor en els propers Sound System. La música de Califòrnia (Grateful Dead, Jefferson Airplane, Doors, Mobby Grape) i d'Anglaterra (Pink Floyd, Donovan, Stones&Beatles...) i el llarg etzètera dels nostres arxius, reviuran en antena. Les aventures de Jimi Hendrix a Chelsea, la Joplin a Monterey, la mort d' Otis Redding, el cartellisme hiperdèl·lic, el factor LSD...tot el que recollim passarà per el nostre programa.

Comencem aquest dimarts. Ràdio Premià 95.2 fm les 9 del vespre!

30 de setembre 2007

la plaça, el bar i la música


El tema de la PLAÇA NOVA està interessant i viu. Gent a favor, gent en contra, rumorologia, declaracions, contradeclaracions, plataforma, contraplataforma, grans, petits, joves, gent inclassificable, gent de partits, gent antipartits, gent -sobretot- variada i múltiple que proposa coses, que es queixa, que aprova avantprojectes, gent que els rebutja i així fins l'infinit. Símptomes d'una participació ciutadana que, sense teoria ni tècnics, funciona en vàries direccions. Premià de Marx, blog germà, en fa una visió particular (amb un ampli marge d'equivocació i d'error). Ni amb l'ajut dels mestres en treurem l'entrellat: cliqueu a http://www.premiademarx.blogspot.com/


I ara passem a les músiques. Una conversa apassionada a l'Amistat amb en Xavi Gascó, en Francesc Tiburón Fernández i l'Andrés Via, ens porta a recordar l'impacte dels discos de Weather Report, Herbie Hancock o Chick Corea, en la nostra joventut adolescent de mitjans dels anys setanta. Repassem músiques i records, topem amb noms que ja no hi són, pioners de la música portatil i del boca-orella (Joan Bruguera i Jordi Marfà). Ens preguntem sobre la paradoxa d'una colla de joves adolescents i post-adolescents dels anys setanta que, sense màrquetings externs, consumiem i viviem músiques de privilegi. Uns temps irrepetibles en els quals un guitarrista d'avantguarda (John McLaughlin), una banda de world music "avant-la-lettre" (Weather Report) o un pianista de funk experimental (Herbie Hancock), omplien palaus d'esports sense ser part dels 40 principales, sense ser un trio policial refundat o un holograma sonor de la MTV. Temps de gent còmplice, temps -també- de Ramonet 77, de Santi, de Crimson-Paccius, de Joan Peláez, del primer punk premianenc (Ricard Planes, que encara ho és!), dels Buendía, l'Aniceto i molts més. Francament em resulta paradoxal i és motiu d'orgull memoriàlistic. Sense anar més lluny, he passat la tarda de diumenge punxant vinils d'aquells. Chick Corea, Where have i know you before. Weather Report, el primer disc. I tot allò, com ara, sense abandonar la companyia del jazz, del soul, del r&b, del pop i dels milers de plàstics que ens acompayen.

24 de setembre 2007

punxar el buit / la fí del xiringuito


"A veces parece
que estamos en el centro de la fiesta
Sin embargo
en el centro de la fiesta no hay nadie
En el centro de la fiesta está el vacío
Pero en el centro del vacío hay otra fiesta"

Roberto Juarroz (Poesía vertical)


Aquest fragment poètic està extret directament del darrer llibre d'Enrique Vila-Matas, Exploradores del abismo. És literalment el que vaig experimentar durant les sis hores de punxadiscos compartides amb un altre Àngel, al xiringuito El Pebre, al santuari sonor de les quatre nits d'estiu que hem viscut. Les nits efervescents confonen emissors i receptors i construeixen un cercle estrany, un curt-circuit i la paradoxa d'un forat negre en forma de disc impossible. La ressaca perdura.

20 de setembre 2007

LA PLAÇA NOVA DE PREMIÀ DE MAR EN PERILL


ARTICLE PUBLICAT EN AQUEST BLOG EL MES DE FEBRER (amb algunes actualitzacions de dades)

La Plaça Nova de Premià de Mar
L'equip de govern (CiU-ERC) proposa que la Plaça Nova incorpori un parquing soterrat, explica que té damunt de la taula una proposta d'una empresa del sector que assumiria les despeses d'obres i de transformació de la Plaça Nova (fins i tot el trasllat de l'arbrat i la seva restitució). Em sembla una obra fora de lloc. La Plaça ha consolidat el seu paper com a lloc d'encontre i esbarjo, és una plaça que compta amb una part superior dotada d'un bon jardí i una part inferior millorable i força útil per a desenvolupar la seva funció: les places serveixen justament per l'esponjament urbà, la comunicació entre la gent, l'aire lliure compartit i moltes activitats inclassificables personals o col·lectives. D'acord, Premià necessita aparcaments (especialment les places d'aparcament fixes) i aquesta problemàtica requereix un pla d'equipaments en la línia del que suggereix el pla general. Tenim diversos espais susceptibles de fer aquest servei, la Plaça Nova no figura en el catàleg de propostes. El nucli antic de Premià està experimentant un projecte en curs de peatonalització moderada, l'objectiu del qual és facilitar l'ús prioritari de la via pública per part dels vianants. Projectar un parquing rotatori a la Plaça Nova és una aposta contradictòria que, en nom de la dinamització econòmica i comercial, fomenta l'utilització del cotxe per anar a comprar i reincorpora el transit rodat a les vies que es volen descongestionar amb les reformes del Nucli Antic. Si la modalitat d'aquest pàrquing és de places fixes, convindria valorar altres espais amb menys risc d'impacte ambiental i social. Cal afegir un factor de caràcter físic: la Plaça Nova és un espai verd consolidat, -millorable-, que no hauria de patir mutacions arriscades o el transplantament d'arbres i plantes que dónen una morfologia excel·lent a aquest espai. L'aparcament és un problema. Les actituts apriorístiques i a corre cuita davant de qualsevol iniciativa considerada (equivocadament, penso jo) com a modernitzadora, també són un problema. Pensem-ho bé.
Els dibuixos de la part superior, obra del mestre Robert Crumb van al "dedillo"...

14 de setembre 2007

No m'interessa l'agenda política dominant


Les esquerres ho tenim magre. Quan parlo de "les esquerres", no em refereixo als partits que es diuen d'esquerres. Per tant no plantejo una problemàtica "de partit" (que ja és prou grossa i irresoluble). Les esquerres "realment existents", les seves idees, les seves tradicions, les seves propostes, els seus dilemes, els seus fracasos, estem i estan al bellmig de l'erm, de la devastació pura i dura. Fins i tot podem fer-ne ironia, massoquisme o preocupació. Darrerament, la clau irònica combinada amb la preocupativa, em resulta satisfactòria. Resulta que no m'interessa gens ni mica el que pugui passar l'any 2014, el que els preocupa a les plataformes multiformes sobiranistes, al Joel Joan, a l'Oriol Jonqueres (historiador justet), ni el rearmament espanyolista del PSOE per desactivar l'armament del PP, ni l'ecosocialisme d'etiqueta que observo en les tendències oficials i oficioses del meu partit. Em remeto als darrers escrits d'aquest blog i, en la mateixa línia, proposo modestament (és a dir, irònicament) una refundació de la política (salt mortal inutil?). Corren temps de "refundació del catalanisme", de referendums extenuants de cara al 2014, temps de Joel Joan, temps d'auca en estat efervescent. Corren temps, doncs, per contraprogramar i posar al dia milers de conceptes, milers de propostes, milers d'interrogants.
En definitiva: què coi té que veure el relat de l'auca político-mediàtica amb el significat substancial del capitalisme de cada dia? Dit d'una altra manera: O ens posicionem, les esquerres personals-polítiques-socials davant de la mare dels ous, o girem full. Això és un erm, un "páramo", un "moor", un desert. Això és Polònia. Toca riure. Començant per riuren's de nosaltres mateixos. Deliri a la carta. Tocadiscos en marxa!