16 novembre 2009

Accidents geogràfics, concerts, botigues i "el factor Andorra"


Aquest llibre ja corre per Premià. Lou Roig i un servidor l'hem llegit. El balanç de la seva lectura és que respon a un cert voluntarisme -admirable, tot sigui dit- de l'autor que, malgrat oferir una visió parcial del "factor Zeleste", almenys posa negre sobre blanc allò que va causar l'efecte Laietà i la catarsi d'una escena barcelonina que s'estava covant. Tots aquells temps apareixen en moltes intervencions dels comentaristes d'aquest bloc. Testimoniar l'impacte del Zeleste -fora de les coordenades dels artistes i gent més directament implicada en aquell fenòmen- pot representar una bona aportació a les múltiples lectures que mereix el que vam viure uns quans afortunats i, també, a l'efecte multiplicador que va provocar a "comarques".

Val a dir que a Premià de Mar, el grup o comissió de música de Taula Rodona va exercir de "quasi-sucursal" del local del carrer "Plateria". La conexió Zeleste-Premià de Mar passava l'any 1974 per aquell reducte integrat per Toti Munuera, Àngel Pagès, Joan Carles Surós i Joan Bruguera. El nucli inicial, collida del 74, mantenia contactes i intercanvis amb Victor Jou i Rafael Moll de Zeleste i així anavem derivant actuacions Zelestials a la nostra vila i via Patronat... Mirasol, Dharma, Jordi Sabatés, Sisa...


Fixeu-vos en aquest accident geogràfic. És el perfil d'una cadena muntanyosa de vinil que s'esten per les prestatgeries d'algunes habitacions destinades a acollir la més gran de les belles arts. Amb aquest post, segueix la pista desorbitada de la memòria sonora... Els darrers articles d'aquest blog reincideixen en el tema i lliguen perfectament el carrers amb la música, els bars amb els còmics, els concerts amb l'anecdotari més personal.

LouRoig reclama un post sobre concerts. Recordar concerts. Aprofitem les conexions d'aquests dies per presentar aquesta fotografia que teniu davant vostre. Les intervencions d'un col·laborador de nom "Fogerty" van obrir l'espai del carrer Unió i del bar Deportivo. "Fogerty" és un recopilador excel·lent. L'atzar va propiciar un encontre amb "Fogerty" en forma de conversa intensa sobre el material d'aquests dies. El cas de la banda Creedence Clearwater Revival va ser clau en un apassionat intercanvi d'opinions. Enllaço la petició d'en Lou Roig sobre la memòria dels concerts per comentar aquesta foto. Correspon a la carpeta del Pendulum de CCR. John Fogerty saluda a les masses. Fogerty en camisa de quadres i amb la Rickenbaker penjant, adreçant-se a un poliesportiu entusiasmat. Teenagers, hippies, rockers, una meravella. Aquesta foto sempre ha estat la meva preferida en matèria de concerts. Un gran disc. Una imatge de concert impossible.

Parlem, doncs, d'aquells concerts?

Un altre accident geogràfic: Vista panoràmica de l'oceà Vinílic. Una de les meravelles de la creació. Panoràmica parcial d'un dels més importants invents del segle XX. Color, sonoritat, intercanvi, culte, col·lecció, tot! Una sobredosi de cultura descomunal que ens persegueix des que vam arribar al món.

El somni del vinil i les botigues resistents. Foto actual de Sounds of the Universe, la seu de la Soul Jazz Records al Soho londinenc. La mossa de la foto és molt divertida. Una venedora de discos que punxa i reparteix somriures a la clientela. El món d'ahir encara és viu. Les estades a Londres del trio Remeining (JTria, R77 i un servidor) sempre tenen una estació obligada en aquest establiment intempestiu i lluminós.

I ara, posat's a parlar de botigues de discos, un altre comentarista del post anterior mencionava el "factor Andorra". Ha arribat l'hora de deixar constància de les aventures discogràfiques andorranes. Les adquisicions més preuades. Aquelles botigues que proporcionaven allò que no arribava a Barcelona. Transbord, Melody, Swing... discos censurats, edicions escandinaves o franceses.
Un altre tema obert:

El "factor Andorra".


Som-hi!



04 novembre 2009

EXERCICI D'ARXIVISTICA EN MARXA: EL BAR DEPORTIVO. RECORDS, JUKE BOX I CÒMICS!...I MODERNISME VALLESÀ!


En Xuan Xil·li, un dels col·laboradors d'aquest blog, ens envia aquest detall que també ajudarà a augmentar l'arxiu del còmic premianenc. Les casualitats espai-temps han fet coincidir el desaparegut dibuixant premianenc Segura amb uns personatges de la seva collita -Los señores de Alcorcón- que ara ens fan pensar en la ciutat amiga del barcelonisme però que, en el seu format original, ens mostren un més d'aquells retrats que formaven el catàleg social del món d'en Segura. El factor "Segura" entra en escena a la dimensió desconeguda!



Vinils, singles, Lp's, cançons, tocadiscos, còmix, memorabilia, bars...
segueix l'intercanvi des del Submarí Seaview
al servei de la dimensió desconeguda...




Arriba aquest full volant des del Vallès Oriental.

Gentilesa del Carles Belda de Badabadoc!
Els mods mantenen l'escena a casa nostra...



A la foto tenim Walter Benjamin en plena acció. Benjamin cartografiava i recopilava els objectes més inversemblants i sistematitzava aquesta experiència en els seus apunts, reculls, opuscles i publicacions. Ara que assistim a un cert exercici recopilador des de la modesta escala d'un blog -i d'un carrer d'un bar, d'uns discos i d'uns còmics- es del tot recomanable fer unes visites a l'univers Benjamin i a la relació que aquest manté amb el col·leccionisme...


El coleccionismo como gesto filosófico / un treball sobre Walter Benjamin que podeu llegir o desar a partir d'aquest enllaç... cliqueu:
http://132.248.101.214/html-docs/acta-poetica/28-1-2/rabinovich.pdf


Vinyeta del col·lectiu autodenominat "Llobet & Barretina". Sota aquests apel·latius apareix l'espectre del tandem Gerardo-Santi, representants del més genuí de l'underground local i exemples de l'escena artística del carrer Unió.

(Vinyeta cedida per l'amable Gerardo. Moltes gràcies)



Aquest dibuix de l'artista Ventura -cedit des de l'arxiu històric memorabilic d'en Santi D, àlies "the Black Emperor of Premià"- ens mostra el trio d'artistes del còmic premianenc dels anys setanta conegut per Premià 3. D'esquerra a dreta, transformats amb trio guitar heroes: Adolfo Usero, Carlos Giménez i Luís García. Aquest grup precedia el col·lectiu Taller Premià que estava format per l'esmentat trio però amb la substitució de Luís García per l'altre geni dels comics locals Alfons Font.
Aquesta connexió ens porta a l'article que apareix a continuació dedicat a l'underground popular del vell carrer Unió de Premià de Mar.




Aquest blog, darrerament, ha causat una curiosa xarxa de complicitats gràcies als records i a la memòria d'alguns dels seus visitants. El record és un material de gran i alt voltatge. Episodis personals que, oportunament desplaçats de l'àlbum familiar, esdevindran un magnífic observatori de les interseccions socials més inverossímils. És el cas de l'educació sentimental compartida que es pot tenir des de la percepció del fet musical. La multiplicació de senyals de fum aportades per alguns dels comentaristes en els darrers "posts" d'aquesta pàgina, ens porten unes valuoses mostres del memorial premianenc. El territori dels bars dels anys setanta i vuitanta, amb les seves taules, barres, personal i complements, ens ofereix un catàleg sorprenent.

Gràcies a la providencial visita de l'amic "Fogerty", mostrarem les imatges del mític Bar Deportivo de Premià de Mar. Instantànies amb Juke Box, nens i nenes, cambrers, clients i art popular. Les figures pintades en els vidres de les finestres del Deportivo pertanyen al dibuixant de còmics Carlos Giménez. Aquesta referència ens permet fer un recordatori de l'escola premianenca del còmic. Els Usero, Font, Peláez i companyia. També aprofitarem per continuar la llista dels dibuixants i col·leccionistes de sons i papers com en Santi i en Gerardo, gent inequívocament lligada als espectres del carrer Unió. Carlos Giménez, abans de viatjar per tot el món amb els seus dibuixos i còmics, va deixar la seva emprenta al Deportivo. Els ninots del Giménez compartien el fum del tabac, l'aroma de les copes, la xerrameca dels clients, els jocs dels infants i la música de la vella Juke Box del Deportivo. Només per tantes coses -i tant populars!- juntes i barrejades, n'hi ha per celebrar-ho plegats amb aquest material dels primers anys setanta al carrer Unió de la vila de Premià de Mar, seu de la dimensió desconeguda i epicentre d'aquest blog. Per molts anys, per molts records!

26 octubre 2009

El pas del temps, el pas de l'agulla (segona part i tercera part))



Fins i tot el gran futbolista holandes Winston Bogarde és un adicte a la juke-box. La fotografia, cedida per Xuan Xil·li de Badalona, ho demostra clarament.



A la fotografia apareix un Elton John lletgista acompanyat d'un magnific Pinball/Clipper dels anys
setanta. Una imatge correlativa a les sessions de la peli ultralletgista de Ken Russell, Tommy. La peli de l'opera-rock de The Who, una sopa delirant de lletgisme psicodèl·lic que, amb el pas del temps, millora comparant-la amb la lletjor generalitzada dels temps que corren...


Aquest post ens convida a un acte de memorabilia en tota regla. Els comentaris i les col·laboracions aparegudes ens ofereixen l'educació sentimental d'uns quan melomans premianencs, badalonins i xinesos. La ruta dels records segueix oberta. Discos, tocadiscos, juke-box, "salones recretativos", bar Meca, bar Deportivo, bar l'Aranya, bar Granvia... i els mil·lions, els mitics pinball, els pinball clipper, que acompanyaven les màquines de discos!!!
Seguint la pista, apareix un blog monotemàtic dedicat a la cultura del Mil·lió, la cultura del Pinball, la cultura del Clipper! Una jòia...
Mireu aquesta curiosa adreça: http://www.pinballsargentinos.blogspot.com
En temps de corruptes, manilles ben retratades, jutges i degradació de l'espai públic, recordem els petits móns d'una socialització juvenil que prenia forma de tocadiscos i de màquines de mil·lió amb boles de metall!!! L'edat de la nostra santa innocència!


Aquest fou el meu primer tocadiscos: Un Faro 320 de maleta!




L'exercici de la memòria, recent o remota, ha activat una participació catàrtica. Aquest blog reincideix en el tema i es posa en marxa un espai destinat als singles, temes, cançons, talls de LP, fragments, tonades, sintonies, remors de truita, instants, breaks, riffs i tota mena d'aparicions sonores que volgueu publicar, deixar anar o immortalitzar en aquest submarí. La tria continúa. Hi sou convidats.

Envieu les vostres propostes i comentaris...

... i per estar al dia del ball de bastons als pagesos, okupes, estudiants, anarquistes i disconformes en general... només cal seguir el debat a la següent adreça: http://www.premiademarx.blogspot.com


19 octubre 2009

El pas del temps, el pas de l'agulla


El primer transportador de música fou el comediscos.
Ni cassette, ni discman, ni cd, ni mp3, ni mp4...
EL COMEDISCOS (de vinil, naturalment!)


Snap! / The Jam. El recopilatori que em va girar el cap com un mitjò i que em va permetre fer un viatge de no retorn al passat i al fons de l'era pop. Mods per sempre!

Burnin' / The Wailers. Pedra angonal de la música jamaicana i de la transició del reggae.


Blonde on Blonde / Bob Dylan. El disc, la veu, les lletres, el grup... Al Kooper!


El gran dels Zep! El disc que comença amb la púa del Page gratant les cordes dins de l'abisme de Black Dog.

Jarrett en estat pur. El disc va arribar a Premià l'any 1979 procedent d'Andorra.


Exile on Main Street / The Rolling Stones. Qui sap si fou un dels millors discos de R&B de tots els temps. Encara anavem a La Salle i ja en parlavem al pati de l'escola.


Tago Mago / Can. El rock alemany dels setanta. Arribat d'Andorra. Un doble vinil ritualitzat a les fosques!


Berlin / Lou Reed. La millor opera, què coi! L'escoltavem al pis del Xito al costat de la Riera!


Sweetnighter / Weather Report. Mai havia escoltat una cosa així. Els instuments ocupaven llocs insòlits en un espai indefinit. Collita del 74, enregistrada una mica abans. Cerimònies i rituals en grup davant del disc.


Head Hunters / Herbie Hancock. Quintaessència de la trobada entre àfrica i amèrica. El funk, el jazz, el piano Fender Rhodes. Comprat a la primera botiga de Castellò/Tallers l'any 1974.

Bitches Brew / Miles Davis. El doble disc que més vegades he escoltat des d'aquell Nadal de 1974. Encara permet descobertes. Un oceà.




Sovint escolto música de manera molt selectiva. El pas del temps em proporciona aquest plaer basat en la selecció acurada d'una audició especial i al marge de les altres audicions més complementàries o d'acompanyament que podem practicar anant en cotxe o clicant l'aparell i posant qualsevol cosa a l'atzar.
Justament triant determinades músiques de manera més intencionada és quan acabes decidint quins són els discos de "la teva vida" o els preferits.
Em passa en alguns casos, des de fa anys, enmig de les mil i una audicions domèstiques, quan recordo quins són els lp's o cd's que més he punxat a casa de manera "solemne" i quasi ritualitzada: Snap!/The Jam, Bitches Brew/Miles Davis, Head Hunters/Herbie Hancock, Sweetnighter/Weather Report, Berlin/Lou Reed, Tago Mago/Can, The Kóln Concert/Keith Jarrett, A Love Supreme/John Coltrane, My Song/Jarrett-Garbarek-Danielson-Christensen, Blonde on Blonde/Bob Dylan, Live at Leeds/The Who, IV/Led Zeppelin, Burnin'/Bob Marley & the Wailers, Here, My Dear!/Marvin Gaye, Exile on Main Street/The Rolling Stones i, el d'aquesta setmana: Marquee Moon/Television.
Ben mirat, ben escoltat, la llista es queda curta, molt curta.

La referència del Marquee Moon em va perfecte per descriure el ritual. La tria del disc, la seva enèssima audició. Treure el disc de la seva bossa, repassar els surcs, apuntar la caiguda de l'agulla, canviar de cara, mecanitzar tots els moviments, repassar la coberta, la fotografia de la portada, el dibuix de la contraportada, el llom de la coberta, la galeta central del vinil... i escoltar la música i la seva cohabitació imprescindible amb el fons fregit que, com les arrugues de la cara, mostra el pas del temps i l'emprenta de l'oïent damunt l'obra d'art. Utilitzo el cas Marquee Moon, una obra descomunal del rock dels setanta, com podria fer-ho amb moltes peces de la meva col·lecció. Escoltar vinil, selectivament i intensament, és un dels grans plaers que ens reserva l'amor per la música en uns temps marcats per una trepidant substitució de formats, aparells, receptors, emissors i andròmines de tota mena. El pas del temps ajuda a ser selectius i disfrutar del més intempestiu. Passa i passarà el mateix amb els llibres. Però això és una altra història.


Ressenya Wikipèdica

Marquee Moon, lanzado en 1977, fue el primer álbum de estudio de la banda norteamericana Television. Es frecuentemente considerado uno de los álbumes más importantes en la historia del rock (por ejemplo, aparece en la Lista de Rolling Stone de los 500 mejores álbumes de todos los tiempos en el puesto 128). El sonido de Marquee Moon por momentos se acerca al punk (Television fue una de las bandas más importantes de la escena de Nueva York y del club CBGB), pero con ciertos aspectos más cercanos al art rock. El centro de atención es la forma en que se entrelazan las guitarras de Tom Verlaine y Richard Lloyd. Si bien al momento de su lanzamiento, el álbum alcanzó el puesto número 28 en el chart británico, el álbum no ha vendido muchas unidades en Estados Unidos, haciendo de Marquee Moon, sin embargo, un álbum de culto y uno de los más importantes de la escena de Nueva York.

En 2003 el álbum fue considerado por el New Musical Express como el cuarto mejor disco de todos los tiempos, en el mismo año la cadena televisiva VH1 lo colocó en puesto número 83 de los mejores discos de la historia. Pitchfork Media lo colocó como el tercer mejor disco de la década del 70.



Foto: Una nòia -d'avui en dia- amb vinils. Repassa la coberta d'un históric de Jefferson Airplane. After Bathing at Baxter's (1967) No tot està perdut en el planeta terra!

13 octubre 2009

Pandèmies farmacèutiques //// Internacionalisme a Premià de Mar

El darrer número de la revista RG informa en un dossier sobre la magnitud de les connexions entre les industries farmacèutiques, els lobbies mediàtics i el poder polític global. El cas de la grip A és més del mateix d'un model mercantilista que no té escrúpols en fer de la salut -i de l'educació, i de la vida en general- un negoci. Això és consubstancial al capitalisme. No té un altre nom. És la dictadura del capital en una societat on la democràcia ha esdevingut un domini incert i desdibuixat per l'acció dels centres reals de poder. "Les nostres vides valen molt més que els seus beneficis!"

http://revoltaglobal.cat

i a:
http://revoltaglobal.cat/article2391.html?var_recherche=%60PANDEMIA


Més informació a: http://www.premiademarx.blogspot.com

10 octubre 2009

LUÍS AGUILÉ 1936-2009


Portava corbates impossibles i era inimitable. 
En el fons era un cantant de protesta. Repassem la seva gran cançó:
"Es una lata el trabajar,
todos los días te tienes que levantar
y aparte de eso, gracias a Dios,
la vida pasa felizmente si hay amor"

NOTA:

Obviament el que es diu en aquest "post" és un exercici d'ironia en tota regla que el destí ha fet coincidir amb els dies en que es recorda la barbaritat de la "Hispanidad" i les seves derivacions en el temps i l'espai.

05 octubre 2009

Intempestius, estirant el fil de Zappa i Françoise Hardy a la premsa musical dels seixanta i dels setanta


Aquesta va dedicada al (XG)LouZap 
La pista Zappa en un carreró de Venecia. 
La petjada del mestre !


La reiterada presència en aquest blog d'un misteriós "amic dels SATAN-ta", precipita aquest recull de memorabilia pop de la veïna França dels darrers seixanta i dels SATAN-ta (que no és el mateix que els SETANTA).

Voilà deux "incunables" de SALUT LES COPAINS!

SALUT LES COPAINS...Amb la HARDY convertida en motard-girl!



Raresa Zappista...i zapatista!