30 de març 2012

29M. El dia després i "el moviment real que aboleix l'estat de coses present"

En memòria de Valerià Pujol.
Poeta, activista sociocultural i sindicalista del Maresme. 20 anys després de la seva mort. L'endemà de la vaga general del 29M. 30/03/1992-30/03/2012

"El moviment real que aboleix l'estat de coses present". Ens agrada aquesta frase del jove i proper Karl Marx. Els debats i les controvèrsies entorn de les xifres de participació poden apassionar als amants de l'estadística. A nosaltres francament ens interessen, però de manera molt relativa i tirant llarg, com a notes a peu de pagina. Les vagues -parcials o generals- són moments d'interrupció del curs habitual de l'ordre. El (des)ordre de cada dia és l'ordre del capital. Si la vaga general s'enten com un punt final o una finalitat en si mateixa, voldrà dir que no s'haurà vist la dimensió sistèmica i temporal de les crisis consubstancials al capitalisme (i la lógica resposta que mereix). Si la vaga general ha de ser un episodi aïllat marcat per el relat autoreferencial de cada família organitzada, aleshores haurem perdut tota perspectiva de conjunt i reincidirem en els errors ja coneguts de tantes ocasions.

La vaga, les vagues, són instruments d'afirmació, contestació i socialització de les resistències i és des d'aquest punt que podrem considerar que la seva importància està relacionada amb el paper que poden jugar en un cert procés històric. Entrar en el ring de les xifres de participació, de les tergiversacions mediàtiques, dels emplaçaments a la negociació del més innegociable i a la casuïstica múltiple del "per què no he fet vaga", és com allò dels arbres que no deixen veure el saturat bosc de l'espectacle parapolític capitalista. La vaga, les vagues, són una de les manifestacions col·lectives del que històricament hem anomentat cultura, identitat i consciència de classe. I això és una cosa seriosa. És la part més important de la cultura de les classes treballadores i dels exclosos d'arreu del món, d'ara i de sempre.

Despullats de la ficció middle class característica de les dècades d'opulència i virtualitat social occidental, la dimensió de classe retorna i amb ella reapareix la necessitat d'una incerta però raonable raó estratègica strictu sensu. Les coses clares: L'adversari -difús, articulat i omnipresent- avança damunt d'un terreny absolutament abonat a la més lògica de les estratègies de resolució i triomf. El nostre laberint és, doncs, complicat i planteja rares i difícils cruïlles entre el nou i el vell. Disortadament, sempre ha estat així. Però això només és el començament. La dimensió sistèmica de la gran estafa de la crisi comportarà una alteració substancial del que fins ara hem/han cregut que eren la democràcia, les classes socials, el benestar o la pròpia existència. Temps al temps. Al mal temps bona cara. "Amb el somriure, la revolta". 

Aquest llarg començament és també la primera fase d'una de les més grans incerteses. Si hem de reflexionar sobre el sentit d'una vaga, d'una manifestació o d'unes mobilitzacions, fem-ho pensant en la llavor que puguin aportar en el futur context de resistència davant d'aquesta crisi històrica. Més enllà de les lectures de conjuntura entorn de si cal "reformar la reforma" o fer "la reforma de la reforma", el que està en joc és el "què i el com" del mínimament necessari per a poder articular un canvi des de baix i en tots els ordres. Benvinguda la vaga, la nostra vaga, i més encara si aquesta forma part d'un començament en tota regla i del tot necessari per barrar el pas a la barbàrie que pugui venir a causa de les derives governamentals que administren el capitalisme dels nostres dies. Punt i seguit.

(Fotografies: A petita escala, Premià de Mar 29M)

Billy Bragg - There Is Power in a Union

www.youtube.com/watch?v=AnLurTmvzAs
26 Nov 2011 - 6 min - braggcentral
Álbum: Talking with the Taxman About Poetry (1986)

18 de març 2012

John Cale, Barcelona març 2012



Fotografies casolanes del concert de John Cale a l'Apolo (20/03/12)

 
John Cale arriba a Barcelona aquests dies i la seva actuació tindrà lloc a la sala Apolo. Amb setanta hiverns a les esquenes -els ha sumat aquests dies- i una trajectòria fascinant, el corredor de fons que va despuntar a l'avantguarda novaiorkesa dels seixanta al davant de The Velvet Underground torna a casa nostra i així ho celebrem. 

Mentre prenem aquestes notes els auriculars emeten a tota pastilla la darrera adquisió sonora del món de John Cale: Conflict & Catalysis. Es tracta d'un disc que recull la seva trajectòria de productor, arranjador i animador de diversos projectes musicals en el període 1966-2006. Aquell violinista (de viola i violí) sorgit d'una família proletària gal·lesa (pare miner, mare mestra), va saltar a les amèriques a la recerca d'un lloc a l'escena de la música contemporània gràcies a la beca que li fou concedida per tot un Aaron Copland. A partir d'aquest punt, doncs, The Velvet Underground i tot aquella cosmologia que va fecundar entorn de l'Art-Rock.

El disc ressenyat és un tresor per on hi passen episodis crucials de la nostra gran música del segle XX: Des de The Stooges fins als duets Cale-Brian Eno. Repassant les afinitats electives de John Cale anem recuperant les figures de Nico, Jonathan Richmann & The Modern Lovers, Patti Smith, Harry Toledo & The Rockets, Squeeze, Happy Mondays, Siouxsie & The Bandshees i una llarga colla de bandes i artistes associats d'alguna manera o altra a J.Cale. 



Així doncs, la visita barcelonina de John Cale i la publicació de Conflict & Catalysis, és un doble senyal que convida a enllaçar tots els angles d'una obra musical pròpia i vinculada que mostra una història més "dins de la història" del Rock'n'Roll. 




Per acabar, centrant-nos en la producció pròpia de John Cale, vindicarem en lletres d'or el seu excels àlbum "Paris, 1919", aquella obra conceptual enregistrada l'any 1973 amb el concurs musical de Little Feat que evocava l'Europa d'entreguerres. Un dels discos més bells de tots els temps. Ens veiem a l'Apolo.






11 de març 2012

29M. Això només serà el començament...



El dia 29 es convoca vaga general. CCOO i UGT s'han decidit. De la mateixa manera que hem criticat les direccions d'ambdues centrals en diverses ocasions, cal dir que aquesta convocatòria és justa, elemental i inajornable. Si la vaga que ara es convoca és un senyal potent enmig del camí de les resistències sostingudes i compta amb una perspectiva més enllà del dia senyalat, aleshores també podrem dir que anem per molt bon camí. Passi el que passi, doncs, amb més o menys simpaties sindicals, amb la major participació de classe i ciutadana i trencant els límits del politicament correcte, la vaga general ens afecta i és cosa nostra. És cosa de la gent de baix i els sindicats haurien de ser part d'aquesta indignació general i estar disposats a recorrer tots els trams d'una revolta lògica i imprescindible davant de l'estat de les coses present. Retallades socials i reforma laboral, liquidació de la cosa pública, estafes bancàries, desnonaments, degeneració de la democràcia. El seu deute. Arguments no en falten i en tindrem molts més.

Si les grans centrals no van més enllà del 29M, altres organitzacions i molta gent si que ho faran. El panorama es complica dia a dia. Les resistències van per barris, per centres de treball i per sectors de tota mena. Des del que queda de l'esperit del 15M fins a les petites lluites invisibles i anònimes, el terreny està abonat per que tot plegat sigui només el començament. És tant bèstia el que està passant que una vaga com aquesta només tindrà importància si l'entenem com una part, com un llumí de tota la capsa de les contestacions acumulades. La màquina del capitalisme i les crisis que genera no són coses ni d'un dia ni d'una temporada. Va per llarg.

Vaga general? Sí. I molt més! Sobretot, molt més i més enllà de l'agenda dels estires i arronses posteriors que vindran. Si no sabem organitzar el pessimisime que causa la realitat dels nostres dies, altres agitaran aquest estat d'ànim cap a la barbàrie. Repassem la història i quins han estat alguns dels moviments que s'han viscut en els pitjors temps de crisi social.

Una mica dels clàssics:  Rosa Luxemburg va escriure el llibre  “Vaga de masses, partits i sindicats”. Aniria bé que els dirigents sindicals el recuperessin com a lectura. En aquell llibre la dirigent espartaquista advertia a les cúpules sindicals contra l’abandó d’una perspectiva global i de la lluita per la transformació de la societat. D'aquell text, escrit en una Europa que caminava envers la Primera Guerra Mundial, s’hi poden extreure unes quantes lliçons útils per la recuperació d'una certa raó de ser bàsica i elemental del sindicalisme de sempre: El seu poder d'intimidació (del que en parlava Josep Ramoneda a El País, un periodista no precisament anticapitalista en el sentit recurrent de l'expressió). El llibre de Rosa Luxemburg està farcit de crítiques, d’acusacions de covardia o timideses vàries contra els jerarques sindicals d'aquella època, porucs o displicents davant les agressions dels capital. Han passat més de cent anys i de crisi en crisi el capital reviu i es reinventa. Tant de bo, més enllà de la puntualitat d'una vaga justificada a totes llums, anem recuperant una certa capacitat d'intimidació de la qual les centrals, petites o grans, reformismes o revolucionàries, n'hauran de ser art i part. I si no és així, tocarà seguir inventant i reinventant el que calgui per donar forma i consistència a la més digna de les resistències.

04 de març 2012

Remenant els prestatges: The The


Remenant els prestatges apareixen tres perles de la col·lecció de vinils que ja clamaven per tornar a la superficie i, finalment, així ha estat en punxar-los directament al giradiscos de casa. Tres LP's de The The, la banda unipersonal de Matt Johnson que despuntava de l'underground dels vuitanta amb uns materials de primera i al marge de la tendència dominant del pop britànic més comercial. Els tres discos no tenen ni alts ni baixos i, en el cas de Soul Mining, la cosa inclou miniatures dignes de retenir. Ben aviat, The The al tocadiscos del programa Sound System de ràdio Premià (95.2). Restitució sonora en tota regla d'una de les bandes injustament arxivades.


Soul Mining: Un disc de 1983 que comptava amb el concurs de Jools Holland, el teclista dels power-pop's Squeeze...quins temps!

The The - Uncertain Smile




Infected. LP de 1986. 
I a dalt de tot Mind Bomb, LP de 1989 amb Johnny Marr després d'abandonar The Smiths.


The The - Infected

 



The The - The Beat



Álbum: Mind Bomb (1989)