22 de juliol 2010

L'imperi Rickenbacker


Per començar, dedicat a l'amic Crimson, una fotografia impagable. Terje Rypdal, jovenet i psicodèl·lic, arquejant una Rickenbacker. La marca -fins i tot el model- en molts casos és determinant.... una sonoritat del tot particular i distingida. Un altre tema seria els usos i abusos dels instruments. El cas Rickenbacker, però, transcendeix la mateixa dimensió instrumental: És un objecte meravellós ! Despren la seva àura especial, i en dies de remembrança benjaminiana, convé refrescar l'àura en el sentit més profà del terme...








Pete "Mr Rickenbacker" de The Who, Paul Kantner dels Jefferson Airplane, Paul Weller/The Jam, Roger McGuinn de The Byrds, John Kay dels Steppenwolf, John Fogerty de la CCR i John Lennon... i molts més. Història viva!

Dedicat als rickenbackeristes visitants d'aques blog: Al i David.
Dedidat al Fogerty premianenc.
Com sempre, dedicat al R77, home de fines sensibilitats,

16 de juliol 2010

La meva enyorada Rickenbacker 330






Han passat vint anys de l'adquisició de la meva guitarra Rickenbacker 330, negra, semiacustica, meravellosa, de sonoritat cristal·lina, de fusta de palisandre... M'entristeixo quan penso en el mal moment que vaig tenir el dia que la vaig vendre a un desconegut. Raons econòmiques dels anys 90! I ara la vull presentar en aquest bloc/calaix de sastre, dedicat a capturar la dimensió desconeguda. En aquesta ocasió anem a la recerca de la guitarra perduda. Podeu visitar i clicar damunt dels enllaços...hi trobareu un mite de la guitarrística més seixantera i incomparable. Mai és tard per tornar-hi...
  1. Imatges sobre rickenbacker 330

    - Informeu de les imatges
  2. Rickenbacker 330 - Wikipedia, the free encyclopedia

    - [ Tradueix aquesta pàgina ]
    The Rickenbacker 330 is part of Rickenbacker's 300 series of guitars, the series for which Rickenbacker is perhaps best known. The 330 entered the ...
    en.wikipedia.org/.../Rickenbacker_330 - Còpia en mem

12 de juliol 2010

Crònica quasi impossible d'un cap de setmana de juliol.

(treballadors de la publicitat, Dublin, segle XX)

Aquesta vol ser la crònica impossible d'un cap de setmana de transversalitats, festes, eufòries, esport, para-esport, política i para-política. Un cap de setmana agitat amb el teló de fons de la festa major de Premià de Mar. Una Festa que hem passat de puntetes amb l'absència d'en Martí Rosselló. Com el trobem a faltar!
La seqüència que va des de la manifestació contra la sentència del TC fins al post-partit Espanya-Holanda, és un camp de treball accidentat i farcit d'ambivalències. El laberint dels sentiments és consubstancial a les accions de signe transversal i, feta aquesta consideració, la cosa es complica.

(dibuix de Brieva. Mani capitalista)

Navegarem, doncs, en un mar de contradiccions sense solució de continuïtat i farem d'aquest mar un tot assumible, normal i relativitzable. No hi ha més remei (o malaltia).
Soc de la generació de la transició i en termes nacionals he tastat l'independentisme, el federalisme i un excepticisme entre irònic i resignat. La mani del dissabte va ser una escenificació transversal (i per tant, plural, contradictòria i de difícil interpretació) del tancament d'una etapa caracteritzada per l'aposta autonomista i una suposada federalització avui impossible. Em va passar pel cap la mani de l'any 77 i, molt resumidament, m'atreveixo a dir que allò que representava "l'estatut" d'aleshores s'estava transformant en una generalització independentista lògica i, tot sigui dit, de geometria i continguts variables i indefinits.

(foto. Barcelona, Passeig de Gràcia, 1934. Nòies joves del POUM)

Voldria, per tradició militant (sense que això sigui garantia de seguretat ideològica), entreveure una revitalització del concepte d'autodeterminació que, alguns i poquets, intentem concretar en una República Catalana ben relacionada amb la resta de pobles de l'estat i d'arreu. I amb aquesta construcció ideològica a la motxilla (lligada a una concepció del fet nacional a les antípodes del relat dominant) anavem a la mani envoltats d'una multitud diversificada i d'una transversalitat formal (entre festiva i combativa), social (classes de tota mena) i política (governamental, exgovernamental, extraparlamentària i, fins i tot, extraterrenal). Em sembla bé (o no ho sé). L'apartat de les contradiccions, convé fer-ho des d'aquest blog avesat a la crítica d'una certa "raó política", ens ofereix la panoràmica de tot l'aparell polític i econòmic de la falsament dita "societat civil" encapçalant un seguici interclassista. Tot i que entrariem en un domini psicoanalitic, la transversalitat ens pot portar a considerar l'existència d'un milió de maneres possibles de viure l'abast de la paraula "nació" i del verb "decidir". Curiós, doncs, enmig del milió, el paper dels prohoms de la patronal catalana amb el seu model de "nació" centrat en la nació-negoci que coneixem i que ha fet d'aquest país una finca al seu servei amb tots els costos ecològics, socials i civilitzatoris que defineixen el nostre capitalisme "nacional" de bandera i cartera combinades. Són els riscos de la transversalitat nacional. Són els símptomes de la substitució dels subjectes de classe i socials per un subjecte complex basat en un uniforme "nosaltres" nacional adaptat a una suma caòtica interclassista i jerarquitzada.

(foto. Londres. Lluita de classes, segle XX. Robert Frank)

El mateix podriem dir quan es desferma la parapolítica en versió paraesportiva en ocasió del tema del mundial. La multiplicació de sentiments i salts temàtics ens planteja una intersecció complicada de cara a la pràctica de l'art del saber destriar el blat de la palla. En poques hores hem vist l'apoteosi de la transversalitat aplicada a la resposta al TC i a la mundialització de "La Roja". Mobilització entre festiva i reivindicativa, de dificil comunió entre polítics d'un signe i altre, entre "classe política" i "societat civil", entre classes antagòniques i entre interessos ocults i sentiments sincers. Dificil horitzó per poder decidir. Per poder decidir moltes coses. Per universalitzar el dret d'autodeterminació sense perdre el nord en la demanda social d'un món en crisi.

I, per acabar, anotarem la simbologia esquizòide d'aquests dies, la politització de les identitats, el foc creuat de les opinions públiques. El bon futbol convertit en un domini més de la transversalitat sentimental, social i política. Sense prejudicis. Aquests són signes (simptomes) dels nostres dies. A força de que em diguin dogmàtic em sentiré a gust reivindicant el dret a l'autoderminació dels pobles, a que els processos arrenquin des de baix, a desenmascarar als qui s'omplen la boca de nacionalisme (català o espanyol o del que sigui) per amagar la seva obscena manera d'entendre el país com un mercat d'operacions financeres. I amb aquestes vaguetats (perfectament criticables) podré veure bon futbol, no alçar la bandera de la selecció i seguir amb pacient excepticisme aquest curiós moment de la història oficial que -a diferència de la revolució lògica i invisible- la podem veure degudament televisada i tergiversada.

He anat a la mani, he vist el mundial, m'agrada el vell concepte d'autodeterminació i disfruto amb l'escola futbolística del mestre Pep Guardiola i...esportivament parlant, ara toca
EL TOUR !

08 de juliol 2010

FESTA MAJOR 2010

EN CRISTÒFOL VA A JAMAICA

Hola Pops, efectivament. Anem amb el Cristòfol i el nano a Jamaica i ho celebrem en plena
FESTA MAJOR.

Doble programa en antena.


Qui vulgui la samarreta amb el logo de la Festa Major Alternativa del Sound System 2010... aneu a la copisteria de les Galeries de La Lió de Premià de Mar i la demaneu directament...Mireu la mostra del disseny d'en Ramonet 77 + Joan Roca.

0 comentaris

04 de juliol 2010

Estiu (primera part)





En els interludis que porten del silenci a les celebrades bandes sonores de música jamaicana, northern soul, pop -característiques dels estius imaginats a la justa mesura d'aquest cronista- hi trobarem sempre el jazz i, especialment, alguns episodis trencadors com el d'aquesta associació de Frisell-Zorn-Lewis que planteja un concepte del trio poc convencional.
Saxo, guitarra i trombó, per obrir aquests apunts d'estiu. Sona de meravella. Benvinguts al món compartit d'aquests tres artistes i als seus respectius submons que us convido a visitar a fons en els enllaços adjunts (que podeu clicar).

Resultados de la búsqueda

  1. Bill Frisell Official Homepage

    - [ Traducir esta página ]
    Official web page of the contemporary jazz guitarist, with history, discography, links, reviews.
    www.billfrisell.com/ - En caché - Similares
  2. LAS
    Bill Frisell 'Shenandoah"
    6 min - 9 Feb 2007
    Subido por bathoshue

    www.youtube.com
    Bill Frisell~Keep Your Eyes Open
    5 min - 9 Abr 2007
    Subido por bathoshue

    www.youtube.com

  1. Welcome to Tzadik

    - [ Traducir esta página ]
    2010 will be a landmark year for John Zorn who promises 12 new CD ... Lou Reed, Laurie Anderson, John Zorn A special concert to benefit The Stone by three ...
    www.tzadik.com/ - En caché - Similares
  2. Vídeos sobre zorn john

    John Zorn documentary part 1
    8 min - 21 Feb 2008
    Subido por doublemain

    www.youtube.com
    John Zorn - Gevurah
    7 min - 10 Oct 2006
    Subido por poophat

    www.youtube.com





LA SIESTA

Si alguien me preguntara cuando un día
llegue al confín secreto: ¿Qué es la tierra?
Diría que un lugar en que hace frío.
En el que el fuerte oprime, el débil llora,
y en el que como sombra, la injusticia,
va con su capa abierta recogiendo
el óbolo del rico y la tragedia
del desahuciado: un sitio abrupto.
Pero también diría que otras veces,
en claras situaciones alternantes,
cuando llega el estío y los países
parecen dispensar la somnolencia
de un no saber por qué se está cansado,
mientras vibra en lo alto, alucinante,
un cielo azul, los frutos se suceden
sobre las mesas blancas, y entornados
los ventanales, frescos de penumbra,
buscamos un rincón donde rendirnos
al dulce peso, entonces diría,
que la tierra es un bien irremplazable,
un fluido feliz, un toque absorto.
Como una tentación sin precedentes
hecha a la vez de ardor y de renuncia.
Una inmersión gustosa, un filtro lento.

Juan Gil-Albert (1904-1994)
Fuentes de la constancia.


La migdiada, l'estiu. I moltes més coses condensades en aquest poema declaratiu i cosmològic on totes les línies d'atenció del poeta d'Alcoi es despleguen. Des de les injusticies socials, el temps i el devenir, un cert individualisme contemplatiu i, sobretot, un sentit de l'armonia i de la dialèctica a prova dels sotracs vitals.
Un espai per aquest poema que vaig llegir i desar un dia d'estiu de l'any 2006 i que avui restaurem acompanyat de la música inesperada de Jimmy Giuffre. Aquest clarinetista, també desat en els arxius de vinil, em retorna en format digital gràcies a una "oferta" ECM preciosa i ampliada.



La música de Giuffre és una escultura enmig del silenci i compta amb la complicitat de dos altres dominadors dels temps secrets i de les pauses com són el contrabaixista Steve Swallow i el pianista Paul Bley. Aquest disc mereix un apel·latiu (reivindicat per el mestre de Jazz Magazine, Philippe Carles) de clàssic del jazz de cambra. Recomació estival, silenciosa, còsmica i equilibrada. Una expressió de l'avantguarda dels primers seixanta. Impregnada dels caps de llista de la cultura dels seixanta (Godard, Antonioni, Ornette, Dylan...), aquesta obra mereix un espai preferent en aquest blog d'estar per casa.

Avui ha començat el Tour de França. Bon senyal. Temps i temps de seguiment de la cursa. Temps i temps de pràctica ciclista i migdiada intermitent davant de les imatges de les etapes monòtones sense muntanya. Juliol.