22 de juliol 2010

L'imperi Rickenbacker


Per començar, dedicat a l'amic Crimson, una fotografia impagable. Terje Rypdal, jovenet i psicodèl·lic, arquejant una Rickenbacker. La marca -fins i tot el model- en molts casos és determinant.... una sonoritat del tot particular i distingida. Un altre tema seria els usos i abusos dels instruments. El cas Rickenbacker, però, transcendeix la mateixa dimensió instrumental: És un objecte meravellós ! Despren la seva àura especial, i en dies de remembrança benjaminiana, convé refrescar l'àura en el sentit més profà del terme...








Pete "Mr Rickenbacker" de The Who, Paul Kantner dels Jefferson Airplane, Paul Weller/The Jam, Roger McGuinn de The Byrds, John Kay dels Steppenwolf, John Fogerty de la CCR i John Lennon... i molts més. Història viva!

Dedicat als rickenbackeristes visitants d'aques blog: Al i David.
Dedidat al Fogerty premianenc.
Com sempre, dedicat al R77, home de fines sensibilitats,

9 comentaris:

Marc ha dit...

UNA MERAVELLA INTERPLANETÀRIA

FELICITATS

Doug Clifford ha dit...

molt ben parit, a veure per quan un monografic sobre les guitarres reverberadores de la casa FENDER: un spezial Fender Jaguar / Fender Munstang


ben pariiiiiittttt!!!!

crimson ha dit...

Un cop més em trec el barret davant la saviesa enciclopèdica del nostre benvolgut amfitrió Tati. Vaig aconseguir trobar a internet el 1r disc del Rypdal, però desconeixia que en aquell temps tocava una Rickenbacker. Jo sempre l'havia vist amb l'Stratocaster.
Com no podia ser d'altra manera jo tinc una Fernandes Monterey Elite elèctrica (2005) i una Beaudoux acústica (http://www.beaudouxguitarras.com.ar/guitarcraft.html) les dues afinades CGDAEG.
Com que no toco amb public prefereixo utilitzar com ampli i efectes el sw GTR3 de waves (absolutament brutal).
Evidentment la Fernandes no té el glamour de la Gibson o la Rickenbacker, però costa la 3a part.

GeFogerty ha dit...

Gràcies Àngel per la dedicatòria! Quina sort haver tingut una Rickenbaker!!! El Fogerty no era de fer moltes floritures. Cada nota és Pura Essència i Ritme, excepte en algun tema orgàsmic com "Ramble Tanble" que al final culmina amb la veu més salvatge que ha parit el Rock. Encara que també es marcava sols increïbles. Has escoltat el "Live in Woodstock"? Aqui es va lluir! Potser perquè en Jimi campava per allà?

Al ha dit...

Per al.lusions.
Molts dels que entrem en aquest blog, som uns enamorats del so sixties i posteriors "revivals".
Sense desmereixer a altres fabricants de guitarres, voldria afirmar que avui per avui, Rickenbacker és l'ùnic fabricant que segueix fidel a aquell so. Potents armonics, enlluernadorament brillants i mitjos contundents. Les Richenbacker són les guitarres més versàtils dins aquell so, avui ja clàssic. Pop, psicodèlia, garatge, r'n'b, punk, jazz, soul... podeu anar on volgueu amb una "Ricki".
Màstils comodes i fàcils de tocar (no com les Gibson), qualitat de materials, resistents, manejables i gens pesants. A tot això li afegiríem una estètica molt característica,exclusiva. Tocar amb una "Ricki" és una declaració de principis.
Fins i tot combinades amb amplificadors de batalla tipus Marshall o altres, sonen acceptablement. Encara que jo us recomanaria un Fender Twin-reverb si busqueu potenciar el so brillant i la claretat, o un VOX AC-30 (mai dels xinesos)si busqueu un so més musculós i ric amb armònics (atmosfera, més que presència).

La meva teràpia és; Tots els divendres de 7 a 10 de la tarda endollar la 320 al AC-30 i deixar-me anar... Puc viure tranquil fins el proper divendres.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Bé. en aquest post s'estan enregistrant intimitats somores de llarga volada.

Crimson, perfecta la teva precisió en descriure els teus estris i, ja veus, tot un Rypdal encadenat a la Ricki i amb un bon serrell acoplat al moble màgic de palisandre!

Fogerty, has esmentat el grandiós RAMBLE TAMBLE, i ara corro a punxar-lo, quin tema!!!! quina cascada de rickenbacker i... quina nua senzillesa la de la CCR !!!!

Al, llegint el teu comentari tinc la bona sensació d'haver visitat la consulta del millor doctor en cordes i altaveus. La teva recepta és fantàstica...

I ara una de personal: com a guitarrista impossible que soc, com a pianista que no vaig ser, com a ocasional saxofonista desafinat i matusser, em proposo seguir rascant les meves dues guitarretes d'estar per casa i, si faig algun avenç, i l'economia ho permet, em tornaré a llançar a la recerca de la Ricki perduda... de moment rascarem la clàssica espanyola i una Ibanez que m'ha deixat el senyor Jordi Tria... tot sigui dit, pura especulació sonora i esbarjo, esperant el retorn del mite i engreixant la meva frustració musical per no haver reeixit en els mil intents de fer alguna cosa amb cara i ulls... tot arribarà, malgrat les mandres i les economies.

crimson ha dit...

Tati, és una llàstima que no hagis sigut una mica més endreçat i perseverant en l'aprenentatge musical. Recordo que tenies molta facilitat i hauries estat un bon músic. Potser encara hi ets a temps!

Salut

LouRoig ha dit...

Patti Smith a Porta Ferrada:
" aquesta és l'arma de la meva generació !!! "

Gens malament en una era de guerres globals i tonteria mediàdica.
per cert, com que soc un ignorant.. ¿quin model mostra orgullosa la Patti?

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/cultura-i-espectacles/20100725/patti-smith-larma-duna-generacio/403434.shtml

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

fantastica la Patti!

m'encanta això de l'arma de la meva generació, em recorda la frase del Woody Guthire escrita a la seva acustica ("aquesta arma mata feixistes")...
en el cas que dius, Lou Roig, la guitarra que mostra la dama novaiorquesa és una FENDER STRATOCASTER negra i elegant.
Una clàssica de les que cal tenir presents.

Merci Louuuuu!!!!!