29 de gener 2008

HOUSES IN MOTION ! / LES COSES DEL CLERO

Darrera hora (no és novetat). El clero carrega les tintes. Campanya oberta de la jerarquia catòlica per impedir els efectes de qualsevol manifestació de laïcitat. Hipocresia confessional a casa nostra: Duran Lleida (protagonista habitual d'aquest blog) es munta un bolo de cap de setmana amb la crosta hipercarca i alerta de les altres religions quan aquestes "no s'integren". Estic parcialment d'acord. Cal separar la religió de l'estat. Però, senyor Duran, cal fer-ho amb TOTES les religions, inclosa la seva.
L'experiència premianenca ens mostra un desproposit exemplar: Els musulmans premianencs tenien permís per fer una mesquita en un espai privat i autofinançat, un veïns emprenyats no els volien tenir "de veïns" i el nostre govern d'aleshores els hi va cedir un espai públic que substituïa el projecte inicial. Això és el que passa quan no es té clar el sentit de la laïcitat. Un desproposit.
Torno a Duran Lleida: Quan farà el favor de retirar dels carrers aquest cartell convergent que diu "a Catalunya no hi cap tothom"? . Vinga!

Ja ha quedat clar que l'auca política escalfa motors (post anterior, encara obert a les vostres invectives). L'auca ara entra en la fase d'ofertes i regals (400 €, diu ZP!). Dissabte els ecosocialistes van poder comprobar que Joan Herrera, Núria Buenaventura i Joan Josep Nuet, integren una tripleta futura de diputats i diputades amb noves perspectives (es farà el que es podrà). Ja en parlarem d'aquest trio i dels que els acompanyin al costat de l'estimat Gaspar Llamazares (el meu preferit a escala estatal, que coi!). Jo, de moment, aparco la Roulotte en zona zero.

Anem directes a les orelles. Dies de sonoritat Blue Note al Sound System de ràdio Premià (ja sabeu, 95.2 fm, Ramonet 77 i un servidor en antena els dimarts de 9 a 10 del vespre). El cotxe serveix de club en moviment
("Houses in Motion"! com cantaven els millors Talking Heads) i substituiexo la ràdio-auca per un butlletí informatiu breu i per les músiques de Iron and Wine, Joe Henry (sala Apolo, Barcelona, febrer 08!), Richmond Fontaine (gràcies, Jordi Tria: el grup neohillbilly que agrada als fusters britànics!) i kilos de Northern Soul (l'espai sonor dins de l'espai sonor en moviment).


Dit això, un tria de novetats bloggeres al meu blog.
Visiteu des dels enllaços d'aquest blog les següents adreces: La millor botiga del món està a Brighton:
http://www.jumpthegun.co.uk/
El dissenyador sideral viu i treballa a Premià de Mar: http://www.ramonet77.blogspot.com/ El savi sindicalista interplanetari, José Luís López Bulla, mereix ser visitat: http://lopezbulla.blogspot.com/

24 de gener 2008

L'AUCA POLÍTICA ESCALFA MOTORS



L'auca escalfa motors. Sempre estem de campanya. Ara s'acosta, però, la data electoral. L'auca escalfa motors en tots els fronts.
El bipartidisme pren forma. Homologats a l'Imperi. El relat polític ja fa temps que ha entrat en curt circuït. PP vs PSOE. Les asimetries nacionals de l'Estat faciliten els nacionalistes correctius (bàsicament de dretes) i l'esquerra crítica manté baixes les constants vitals (cas IU) o relativament calmades (la coalició ICV-EUiA). Les dretes condensen tot el seu arsenal diàlectic en les identitats confrontades i, mecànicament, s'activen els dispositius d'agregació de sufragis que permetin exercir la representació del cosmos capitalista amb les receptes adequades segons el neoliberalisme ortodox. Cap novetat. Aparenment.

A casa nostra convé fer un seguiment dels misatges del senyor
Duran i Lleida. Molta atenció, doncs, a la cartelleria democristiana nacional i conservadora. Duran alerta de que a Catalunya no hi cap tothom. Missatge rebut. Què tal si comencem a fer un llistat dels catalans poderosos i de primera categoria que "no hi caben"? El model Le Pen, actualitzat a la sarkozynenca manera? "Con la iglesia hemos topado". CiU s'apunta al xoc/aliança de civilitzacions i aquest aiguabarreig li serveix de pretext per alertar de la sobrecàrrega d'immigrants i dels "perills de desnaturalització" (sic) que això suposa. Duran (que, ben segur, no haurà de marxar mai del país) és confessional, no vol laïcisme i, sobretot, no vol que toquin ni els privilegis clericals, ni allò que pugui alterar la línia bàsica de les relacions esglesia(vaticana)-estat. El discurs barreja civilitzacions, religions, "passar gana" i capacitat demogràfica del país, amb un reduccionisme del tot irresponsable. Consulteu la web de CiU http://www.ciu.info/ i podreu captar la plàstica del nou discurs d'en Duran.

L'auca escalfa motors. Mireu, també, l'espectacle parlamentari de la nova direcció de la corporació de
la tele ("la nostra") i el suposat caràcter imparcial d'un nou jefe (Sáez) que s'ha caracteritzat sempre i en públic per "la cosa" del front patriòtic. Sembla que a la nostra polonesa nació, perdura el sentit de tribu, es reafirma el relat i s'evidencia el sentit platònic de la caverna. Les ombres projectades a la paret mostren l'auca que anuncia una dimensió sesgada i espectacular de la cosa pública.


Canvi de tema (per amanir l'auca amb bona música). Us recomanem el nostre programa del dimarts 29 de gener a les 9 del vespre a ràdio Premià de Mar (Sound System). Punxarem monogràficament el segell de jazz Blue Note... estem a: http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com/
Visiteu el nostre blog (som Ramonet 77 i Àngel Pagès)

21 de gener 2008

DIMENSIÓ DESCONEGUDA (3)



Premià de Mar. La dimensió desconeguda. Divendres vespre: batalla campal entre grups rivals a la plaça de la Foneria. Sirenes, llums blaves i sabates penjades dels fils elèctrics. Senyals indicatives. La dimensió desconeguda s'homologa a les perifèries internacionals del sistema. Cap de setmana lluminós i primaveral en temps d'hivern. Tarda i nit visitant The Amazing Journey. Story of The Who, DVD colossal amb la trajectòria accidentada de la banda de Shepherds Bush. Un DVD recomanable, edició doble, amb moltíssima informació. Quan el món era Pop! Quan Premià era Pop! Premià? Efectivament, nens i nenes, Premià era Pop i tenia moltes discoteques! La transició dels seixanta als setanta va escampar molts centres de cultura Pop a escala local...Sirocco's, Maragda, A-1, Club Premià, Bellamar, La Cabanya...Ho recordo mentres miro aquest video de The Who. Capturo imatges dels pioners del Pop, els mateixos The Who quan s'anomenaven The High Numbers, en un sensacional espai perdut del cosmos Pop. Al capvespre em pentino el serrell imaginari, em poso els Levi's, cordo els dos botons del Fred Perry, encenc el tocadiscos, sona Brian Auger i ballo solet davant dels discos... Un SMS del company KTF em pregunta: "Es pot ser Mod amb barba?". Resposta afirmativa. Dimensió desconeguda. A la Coalició (ICV-EUiA-EPM) prenem mides per fer bon cinema i recuperar un aspecte clau de la dimensió desconeguda: El plaer compartit del cinema. El cinema còmplice! Aviat en parlarem: dues dates a retenir: pura dimensió desconeguda, 1968/2008 o els quaranta anys del maig del 68...1848/2008 o els cent seixanta anys del Manifest (el comunista, off course!). Dimensió desconeguda dominical: Vilassar de Mar s'afegeix a la lluita per recuperar una façana litoral més digna sense NII i els ciclistes de la coali travessem el Maresme inventant un circuït que assenyala el camí del nostre objectiu de temporada: La transalpina. Aquest any, dimensió desconeguda, anem a les muntanyes que uneixen França i Itàlia. Temps d'eleccions. Dimensió "coneguda", repetim amb Joan Herrera. L'altre ciclista. El present d'un futur renovat de l'esquerra ecosocialista. Tornant a la dimensió desconeguda: Crumb entrevistat a El País. El dia que Crumb surti per la tele s'acabarà el simulacre humorístic integrat del Polònia. Aleshores entrarem a...la dimensió desconeguda!

17 de gener 2008

El malestar de la cultura de masses?







Sovint en parlem (Jtria, off course!). L'objecte inestable de la cultura ens demana visitar les regions paral·leles de la parauleta "cultura" i ens remet directament a l'art, al mercat, al consum, als fantasmes, als espectres, als genis capturats "in situ". Fenomens fenomenals com ara els dos casos que presentem en el blog. American Splendor és el documental sobre l'antiheroi Harvey Peckar, dibuixat per Robert Crumb i passat al cinema amb l'estampa del Paul Giamatti. Un biopic que salta de la ficció a la realitat amb suma facilitat i que desplega unes línies d'atenció en moltes claus (què és el pop?, sociologia, mercat, política, "nerdisme"...).
Mireu: American Splendor
I ara... disposeu-vos a la descoberta de Daniel Johnston! el documental The Devil and Daniel Johnston puja el llistó...a qui li interessi saber que "no es pot saber" ni que és cultura, ni el que és art, ni el que és "res de res", doncs...Daniel Johnston! Després de veure aquest documental, qui tingui esquemes preconcebuts que els oblidi!
Mireu: homecactus.blogspot.com/2007/06/devil-and-dan...
I si us voleu complicar la vida una mica...llegiu:
Esto no es música. Introducción al malestar de la cultura de masas. Un llibre descomunal de José Luís Pardo. Un llibre que visita el malestar general en companyia dels Beatles, Karl Marx, Charles Chaplin, Don McLean, Gilles Deleuze i el món de la boxa, passant per tots els personatges de la portada del Sgt.Peppers Lonely Hearts Club Band!!!

14 de gener 2008

LA MEMÒRIA / LA JOVENTUT BRITÀNICA (O NO!) / EL VINIL / EN DARÍO

En Jordi Solé Tura és notícia aquests dies. TV3 anuncia el documental realitzat per el fill d'aquest polític. En Solé Tura pateix Altzeimer i la seva memòria perd una part dels seus records i dels records que ens són comuns, especialment per tots aquells que d'alguna manera o altra hem rebut el seu mestratge. Convé fer memòria i recordar les aportacions del Solé Tura polític i del Solé Tura acadèmic. M'agradaria aportar algunes idees particulars sobre les seves lliçons. Jo no tinc estudis universitaris convencionals. Per sort, però, he militat en el PSUC i aquesta ha estat la meva universitat i el lloc del millor aprenentatge polític possible. D'adolescents, la sectarització de la militància independentista ens feia veure en Jordi Solé Tura com l'encarnació de l'espanyolisme i del reformisme i de totes aquelles subconstruccions mentals que conformaven una certa misèria cultural pretesament esquerrana. Més endavant, sense prejudicis, vaig fer un seguiment de la trajectòria intelectual i política d'aquell eurocomunista de primera divisió. El seu llibre "Catalanisme i revolució burgesa" és el gran treball descodificador del sentit conservador i instrumental del catalanisme en mans del nacionalisme de dretes. El recull " NACIONALIDADES Y NACIONALISMOS EN ESPAÑA" és una obra imprescindible del pensament polític en matèria de nacionalitats i de reforma de l'estat espanyol. Amb Solé Tura el catalanisme s'expressa a la manera gramsciana, en termes populars i en clau federalista. En Jordi Solé Tura em va ensenyar que era perfectament compatible el desenvolupament nacional de Catalunya amb una idea d'Espanya del tot transformada. Fa molt temps que no llegeixo textos sobre la qüestió nacional amb el rigor que traspuaven els treballs de Jordi Solé Tura. Les llibreries mostren una oferta lamentable de textos pamfletaris sobre la matèria que ens ocupa. El signe del temps. La memòria de Jordi Solé Tura la necessitem tota, plena i multiplicada. Esperem aquest documental que ara s'estrena. De moment reconamo l'enllaç següent: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idnoticia_PK=474047&idseccio_PK=1006&idioma=CAT
es tracta d'un excel·lent article de Jaume Bosch (ICV) sobre el paper de Jordi Solé Tura al sí de l'esquerra del nostre país. Excel·lent.


Podeu comparar aquestes dues fotografies. Dos films anglesos separats per 30 anys des que ambdós s'estrenaren a les pantalles. Quadrophenia a finals dels 70 parla dels mods i els rockers de meitat dels seixanta. This is England,parla dels joves skins/suedeheads dels primers 80, és de la collida del 2007 i s'està estrenant aquests dies a Barcelona. Mai m'ha agradat l'expressió "tribus urbanas", em sona a "el país de las tentaciones" o a clixé simpàtic i enrotllat útil per parlar del tema de la manera més pintoresca possible. Les dues pelis tenen varis denominadors comuns: La joventut, Anglaterra, la variable social, la contextualització adequada, la determinació de les bandes sonores i un cert corrent de neorealisme britànic propi de cada època tractada. This is England és un retrat acurat de la gestació d'una colla juvenil de barri i de la permeabilitat que mostra davant l'intrusisme del feixisme i del nacionalisme histèric. El film il·lustra el rerafons d'una marginalitat universal que ja vé de lluny i que canvia de formes a la justa mesura dels canvis culturals que es succeixen. També pot ajudar a entendre l'excés d'estereotips entorn del fenòmen skinhead i les variables que ofereix aquest. Els anys 80, com bé diu Kiko Amat, no eren juvenilment postmoderns i només tocats per l'estètica horrible dels Duran Duran o Tino Casal. Els anys 80 començaven a molts indrets amb gent de barri enganxada a les drogues, al sound system, al reggae i a la magnífica combinació DocMartens/BenSherman/Fred Perry. Faltaria més!

Divendres visito la llar reformada d'en Ramonet 77, celebro que el vinil ocupa un lloc destacat del seu espai sonor. Bon senyal.
I, per acabar, una seqüència particular. El passat dissabte, després d'acomiadar-nos del Darío en un acte sensacional a Bellaterra, tanco els llums, encenc la llum vermella de l'estudi, connecto el giradiscos, selecciono vinils (el rei vinil!) i em munto una sessió privada amb plat i mesclador. Sona una succesió de temes sixties en una íntima i explosiva sessió de ball i imaginació: The Walker Brothers, The Action, Creation, The Artwoods... i imagino el Darío ballant incansablement, com acostumava a fer, tancant totes les nostres festes. Ballant més que ningú.

10 de gener 2008

DIMENSIÓ DESCONEGUDA (2)


Sota la denominació "Dimensió desconeguda", avança la sèrie dedicada a Premià de Mar. L'home gros que llegeix dia i nit continúa la seva voraç activitat i una finestra nocturna ens el mostra més enllà de la mitja nit, perfilat i lluminós. Les jardineres gegants de l'estret carrer de l'Amistat, dit de Sant Antoni, intensifiquen la perspectiva desconeguda d'aquesta vila metropolitana que ens configura. Carrers i més carrers. Aquest any els reïs han arribat en format d'automoció descapotable. Els veïns de la Plaça Nova han engalanat a la nadalenca el primer arbre de la cantonada del carrer de la Plaça i ha estat, diuen, el seu homenatge a la "lluita de l'any 2007". La dimensió desconeguda, com passa a quasi tot arreu, es fa cada volta més evident de Gran Via amunt. Singularitats que caminen hermètiques dins dels reproductors MP3, increment de nouvinguts, comerços de dimensió desconeguda, cartelleria polièdrica amb al·lusions al tió, al comerç comercial, al comerç especialitzat, a les revetlles amb sorpresa, a l'oferta institucional, a les mil maneres d'autoajudar l'espècie humana per un preu assequible i, així, fins l'infinit promocional. Això és la dimensió desconeguda. La fotografia és d'una sèrie contemporània de la sèrie mare: El tunel del temps, collida seixantera del gran Irving Allen (Viaje al fondo del mar, tierra de gigantes...).

03 de gener 2008

DOS MIL VUIT LLUNY DEL SEIXANTA VUIT

The Boulevard of the Broken Dreams, els somnis trencats de Kim Deitch. Comic-Book superlatiu que en Ged i jo ens hem cruspit aquests dies nadalencs. La sana levitació davant del deliri pseudopolític que ens acull permet accedir als universos d'un bon llibre il·lustrat, d'una dimensió desconeguda (com la que reivindicavem al post anterior) o, senzillament, a l'expansió més hiperdèl·lica possible gràcies a la substància pura i dura de la cultura pop, és a dir, po-pu-lar.
Una visita a l'interior de la provincia de Huesca, feta en dies de transit interfestiu, et pot modificar moltes neurones. Visito Adahuesca, al peu de la Sierra de Guara. Allí hi viuen la família premianenca del Reina, la Lupe i el Miquel. En diuren turisme rural. La cosa és que es menja bé, es beu bon Somontano i s'escolta en viu al mític Reina, el cantant més italià de Catalunya, una estrella de la vella escola transalpina, història viva del Premià seixanter, proletari i ye-yé. En parlarem a la ràdio...


Molts discos i molts musics s'associen sonorament i plàsticament a fets i personatges. L'associació d'idees em porta a recordar el Bob, senyor de Chicago, familiar de familiars, que davant d'una botella de ví francès em va fer descobrir el pianista Dave McKenna des d'una vella cinta de cassette. Deu anys després recupero McKenna. Ahir, amb poca llum, les peces de McKenna, sol davant del piano, omplien l'estudi. Recordava vagament la nit de la descoberta a les afores de Figeac, amb el senyor Bob, i aquell pianista americà, el seu preferit. Ara, el segell barceloní Fresh Sound ha reeditat la seva obra. Proveu-lo i preneu un got de ví.

Blow Up. La peli d'Antonioni ha arribat a casa. L'any cinematogràfic del 2007 porta dues baixes considerables: Bergman i Antonioni. Blow Up és la peça imprescindible dels 60. Quan en el fanzine barceloní Only Mod, ja desaparegut, es proclamava allò de "Lo importante es el estilo", de fet es reivindicava allò de que l'estètica és essencial (ja ho escrivia Hegel) i alguns, amb anys a l'esquena i poc cabell per pentinar serrell, encara ho considerem del tot cert. Aquest blog és vocacionalment molt eclèctic, ara bé, només combrega amb una tribu, we are the mods! Diguem-ne que és una manera de viure (o d'envellir dignament), un univers tancat a l'allau dels MP3 i de la cultura arxivada, una cosmologia analògica, intempestiva, apretada en una compressió extrema entre el temps i l'espai. Blow Up! o sigui, David Hemmings (que al cel sigui), Vanessa Redgrave (roja -red- i seductora), Sarah Miles (mai m'ha fet el pes), la hipermodel Verushka, la banda sonora de Herbie Hancock, dels Yardbirds (que apareixen a la peli amb Jimmy Page i Jeff Beck) i els bonus tracks de Together (la banda psicodèl·lica encapçalada per el ex-Yes Steve Howe). Blow Up, també, tot sigui dir, l'East End londinenc i els parcs solitaris nocturns i encara visitables (ho farem aviat, el trio Tria/77/Soulbizarre).
M'agrada aquesta foto. Comunistes dels Estats Units amb pancarta explícita. Es parla del poble i es parla de la natura. Això representa una aposta que uns anomenem ecosocialisme. Això vol dir, ni més ni menys, que reestructurar l'economia (procès productiu, consum) amb criteris ecològics i fer-ho d'acord amb la tradició social que mai ha de perdre l'esquerra política, social, sindical, cultural i intelectual. Dit això, a Catalunya (ara torno al deliri que em porta a llegir còmics i a fer pràctiques de levitació epifenomenal) s'està consolidant un pensament únic i unívoc molt de dretes que practica l'expansió de la crosta nacionalconservadora en nom d'un suposat lliberalisme del tot infundat i perversament demagòc. És el pensament i el discurs que caricaturitza l'ecologisme d'esquerres com una mena de producte colorista i normatiu capritxós, quan el que realment es proposen són mesures destinades a fer possible el que diu la pancarta de la foto. El conglomerat dretà i demagògic que desferma aquest lliberalisme mediàtic porta noms i cognoms i constitueix un loop constant, molt arrenglerat amb els poderosos de l'statu quo econòmic i polític. No suporten cap proposta reguladora que impliqui sacrificar aspectes del malestar en benefici del benestar elemental. Noms: Francesc Marc Alvaro, Miquel Porta Perales, Manuel Cuyás, Pilar Rahola, els editorialistes Bassas i Cuní, Jordi Barbeta, Marius Carol, Sala-Martín i molts més que parlen/escriuen/ballen de la mateixa i indivisible manera. A tots ells, aquest blog els dedica la foto americana i comunista (dos adjectius que poden anar de bracet, com ho van fer abans del macartisme -disciplina que podria recordar la cacera de bruixes que l'establisment nostre de cada dia practica damunt dels que pensen i fan les coses de la manera que les caricatures desenfoquen). M'ho passo bomba només de pensar en les multes que hauran de pagar els caricaturitzadors mediàtics que superin el 80 km/h. Meravellós! Els opinadors estan enfadats. Com sempre.
Aniversari: 68/08, quaranta anys de la revolta inconclusa, del maig del 68 (en farem la corresponent memorabilia)