20 de desembre 2007

2008, dimensió desconeguda


S'acaba el 2007. Entrem a la dimensió desconeguda. Mireu fixament els ulls del mestre presentador de la mítica sèrie. 2008 pot ser determinant. Les escales de la dimensió desconeguda són de tota mena. Tenim una dimensió desconeguda a la cantonada, a Premià de Mar. Jardineres enormes al carrer Sant Antoni, en homenatge a la mítica sèrie "Terra de Gegants". Escenes d'impacte com les d'aquell premianenc gros i lector que podem trobar a qualsevol indret del casc antic, proveit de llibres i diaris, subvertint l'estat acultural de les coses. Dimensió desconeguda, quan ens proposem entendre com és Premià més enllà de la Granvia, més enllà del radi del centre cívic, més enllà. Una dimensió especial, la que ens mostra la platja espectral que apareix i desapareix per temporades, en una sort de marea periòdica propulsada de manera mecànica. La dimensió desconeguda va per cercles. El cercle del paisatge i del país. País incert, real i molt sovint inventat i reinventat, amb suposats nous reptes com ara aquesta cabòria del "dret a decidir". Els "holes i adeus" del Boadella. Els inconformismes de l'establishment que mai en té prou. Dimensió desconeguda, doncs, davant del 2008 que aquest blog saluda. Vostès mateixos. Com farem a Las Vegas/Monegros: "¡ Hagan juego !"

17 de desembre 2007

LA CANÇÓ DE L'ANY. LA MEMÒRIA I EL SILENCI


(dibuix del mestre Crumb)
Thomas Bernhard
, l'escriptor austríac, dins de la seva literatura autobiogràfica, la clava quan diu allò de "devastat el present, la música és el futur". Tot i que, si afinem molt, podem dir que ni el present ni el futur són matèria realment mesurable. Així doncs, per encarar musicalment les acaballes de l'any 2007, proposarem unes sonoritats i una potencial polèmica sobre gustos i preferències que podreu desplegar en aquest angle de la blogosfera.
Curt i ras, la millor cancó de l'any 2007 ha estat Impossible Germany de Wilco. Si esteu d'acord, collonut. Si en suggeriu d'altres, seran benvingudes o expulsades a l'eter. La condició i el paràmetre d'elecció és que la data de llançament de la cançó sigui de l'any que ara tanquem.

Canvi de tema. Memòria històrica. L'homenatge premianenc al Guti el trobareu al detall a l'adreça germana que podeu clicar ara i aquí: http://www.premiademarx.blogspot.com

Més matèria musical: Stereo2 presenta una edició especial 2007 en el programa del dimarts 18 de desembre...sonarà la cançó de Wilco, i onze temes més, com dotze campanades. Estem a la ràdio el dimarts a les 21 hores, al 95.2 de la FM. La nostra adreça:
http://stereo2soundsystem.blogspot.com

Escenes davant del tocadiscos. Preneu nota de dos edicions ECM de primera categoria. Paul Bley / Solo in Mondsee. John Surman / The Spaces in Between. Bley es el pianista que justifica la carrera posterior de Jarrett o Melhdau. Surman és el multisaxofonista i clarinetista que ara toca el cel en el seu darrer disc en format de cambra. Penseu que el lema de la discogràfica ECM és aquest: "ECM, la millor música després del silenci". Adquiriu-los a cegues.

13 de desembre 2007

LOS MONEGROS / LAS VEGAS (L'HORROR JA ESTÀ AQUÍ)


Aquest any es recorda l'escriptor Joseph Conrad, viatger i aventurer dedicat a fer d'aquestes dues activitats la matèria literària de la seva obra. Conrad escriu "El cor de les tenebres" i té la versió cinematogràfica de Coppola amb "Apocalypse Now". Conrad i Coppola posen imatges a l'horror. L'horror. Hunter S. Thompson, el periodista Gonzo, descriu el seu particular viatge a l'horror dins de la memorable peça "Miedo y asco en Las Vegas". La visita a l'horror de Las Vegas també té versió cinematogràfica a la pel·lícula del mateix nom, de l'exMonty Python, Terry Gilliam. Aquestes dues analogies funcionen de perles davant de l'aprovació del projecte delirant de construcció d'una gegantina operació "Las Vegas" al cor del desert dels Monegros. El seu nom és Gran Scala. El vist i plau al projecte procedeix de tot l'espectre polític, empresarial i fàctic de la comunitat aragonesa, amb l'excepció d'ecologistes, moviments socials varis i Izquierda Unida.
Aviat, com els protagonistes penjats de Miedo y asco en Las Vegas o com el personatge central de El cor de les tenebres/Apocalypse Now, podrem fer un viatge al·lucinant al cor de l'horror. A la quintaessència de l'horror i l'horterada capitalista més delirant. Jo, per sí un cas, he rescatat el llibre del Thompson (l'amic "Opiniones de un payaso" ja el va reivindicar en aquest blog). Per fer boca, només heu de clicar aquesta adreça, i reservar el vostre bitllet a la cinquena dimensió...


http://www.unjubilado.info/2007/12/13/gran-scala-en-monegros/
o, directament, llegiu tots els diaris d'avui, 13 de desembre.

Informació sobre l'homenatge premianenc l'Antoni Gutiérrez Díaz, cliclant aquí:

http://www.coaliciopremia.blogspot.com/

10 de desembre 2007

INTERNACIONALISME " COMME IL FAUT! "




El passat dimecres es va celebrar un acte internacionalista a Premià de Mar. Internacionalista, així de clar, utilitzant una expressió d'arxiu que pertany a la tradició de les esquerres. Aquest internacionalisme concret es referia a Bolívia. El documental Cocalero va dónar testimoni de la peripècia política d'Evo Morales. Morales i el M.A.S. són notícia aquests dies. La dreta del vell règim bolivià no vol perdre privilegis. Rics i pobres. Lluita de classes a l'escala d'un país realment espoliat (això sí que és un espoli i no allò que diuen els nostres nacional-economistes). L'Espai de la Coali estava ple de gom a gom. Bon senyal.
Llarg cap de setmana amb pont. Visita a Euskadi. Després de molts anys, quan Euskadi era un punt de visita més habitual, torno a aquell país. Visito la nova Bilbao, els canvis de Donosti, les viles de Getaria i Deba, condueixo per la carretera de la costa amb el mar a tocar. Tornem per les rutes interiors que porten a Pamplona i fem via a Barcelona. Entrant i sortint de la capital catalana m'encanta veure els megacotxes reduïnt la velocitat a 80 Km/h. (alguns conductors , segur que remuguen contra el tripartit, seguint les consignes del grup Godó i d'una nova ONG denominada RACC).
Algunes seqüències basques: La societat culturalment dualitzada es fa evident en el trajecte de l'Euskotren entre Deba i Bilbao, anar i tornar. Aquesta dualitat és la base d'un complex mapa polític que té punts en comú amb el del nostre país. Una petita concentració abertzale davant de l'ajuntament de Getaria ens recorda la rutina integrada d'una societat que pensa en moltes més coses, més enllà de l'agenda política. De bon matí els ciclistes omplen les fredes i mullades carreteres. Dia i nit, es fa vida de carrer i de taverna. Visitem l'espai Chillida-Laku a Hernani i l'impacte Guggenheim ens mostra la sorprenent ciutat de Bilbao. No hi ha dubte, cal reinventar l'estat espanyol. Més que res, perquè Euskadi -com Catalunya- és una àrea significativament complexa, diferenciada i de dualitat ascendent. Més que "decidir", avui ens toca, a bascos i catalans, "coneixer" a fons el sentit i la substància del tot social que ens envolta. Com, també, atendre els elements constitutius de la cosa identitària que és múltiple, complicada, manipulable i inestable. Des del món polític espanyol, el PSOE ajudaria una mica jubilant un dretós com Bono (reincident, però).
Fent un salt en el temps recordo un concepte molt interessant de Moreno Bergaretxe "Pertur" , un gran lluitador i teòric de l'esquerra abertzale. Pertur va reintroduïr el marxisme dins de l'abertzalisme i va definir Euskadi en aquests termes: "marc autònom de la lluita de classes". De les seves tesis va neixer un partit socialista revolucionari (E.I.A) i una gran esperança posteriorment frustrada amb el nom d'Euskadiko Ezquerra. Aquesta via política ha estat referencial per altres intents de formular propostes d'àmbit nacional des d'una esquerra de matriu comunista i oberta a noves idees i cultures, com el cas d'ICV o de Ezker Batua (IU). La política, cada vegada més dualitzada per la forta polarització nacionalista, necessita instruments d'aquestes característiques. El fenomen, doncs, és la dualització simbòlica que desenfoca la realitat social i la invisibilitza. El dit "problema" nacional, a la manera de Pertur, s'hauria de mesurar en base als interesos de classe en joc, dins i fora de cada país. País, bona paraula, com paisatge. Com viatge.

(Músiques de carretera: Eels, Dylan, Pentangle, Paul Weller, Nick Cave, Iron&Wine, Wilco, Beth Orton...).


05 de desembre 2007

INTEMPESTIVAMENT, SEMPRE!



Bernardo Atxaga, escriptor basc en doble llengua, culmina el documental La pelota vasca amb una recomanació entre resignada i irònica a practicar la levitació davant del foc creuat que viu el seu país, Euskadi. El consell d’Atxaga es pot traduïr a escala catalana i, segur, universal. La meva levitació , tot i que el foc creuat de casa nostra no porta bala, es concreta en les lectures i audicions d’aquests darrers dies. Unes recomanacions, doncs, portàtils i mesurables de lletra escrita i de sonoritat enregistrada. Novel·les: Cosas que hacen bum de Kiko Amat, El círculo cerrado de Jonathan Coe i Los principes valientes de Javier Pérez Andújar. Breument: Kiko Amat i Javier Pérez Andújar fan literatura pop, o sigui amb referències populars de tonalitat inteligible. En castellà, Amat i Pérez Andujar, parlen des de Catalunya i descriuen escenaris perifèrics i de barriada: Sant Boi, Gràcia, Sant Adrià del Besòs.
Amat, “mod” i crític del suplement Culturas de La Vanguardia. Pérez Andújar, hispanista lletraferit i col·laborador dels programes televisius Saló de lectura i l’Hora del lector.
Jonathan Coe, a El círculo cerrado, tanca una trilogia dedicada a la peripècia d’una generació britànica, la dels que vivim el trànsit de la quarantena a la cinquantena, amb un referencial musical i polític perfectament assumible per amics (oi, Jordi Tria?) i coneguts que compartim amb plaer una alienació anglosaxona des que de petits inventàvem una llengua anglesa construïda amb mots irreals.
Les recomanacions sonores són concises: Sky Blue Sky de Wilco, el darrer disc de la PJ Harvey, un repàs a la discografia dels americans Eels, treure pols al cançoner folk britànic de Fairport Convention i Pentangle, capturar el Highway 61 Revisited de Bob Dylan, transportar al plat els àlbums de The Jam, comprobar que Alex Chilton és una peça clau del rock paral·lel i, sobretot, gaudir dels interludis màgics del fregit d’un disc negre en el seu contacte amb l’agulla.Dit això, aquesta és la meva levitació, seguint el consell Atxaguià. Curiosament, demà marxo a Euskadi. Curiós lloc per levitar en temps de soroll i fúria. En temps de plom. En uns temps, els meus, que vull densament intempestius i segrestats per les músiques, els llibres i els llocs que trio.