31 de desembre 2012

Cicle (sub)cultural FORA DE JOC III / El Maresme 2013



Enguany ens tornem a reafirmar en la condició outsider. El cicle Fora de Joc arriba a la seva tercera edició. Tornem a estar en el centre del ring aportant la resistència subcultural maresmenca. L'edició 2013 insisteix en els paràmetres que defineixen el projecte. Hi haurà de tot i força: Literatura outsider, esport, festa, cinema, documentalisme, instal·lacions, humor, beguda, il·luminació roja, cooperativisme, intempestivitat, acció, remor i imaginació en tota regla. Ens agrada caminar damunt les sorres inestables de la subcultura. Les identitats lògiques i inventades. Amb una lenta impaciència ens aproximarem a les petites coses i ens prepararem per ser saczejats per l'incert. Les (sub)cultures, és a dir, les afinitats electives, tanquen amb pany la porta de la seva estança deixant a fora la mare selva mercantil i espectacular. 
Justament, en les subcultures, és allí on resideix la identitat. Si és que hi ha subsol, si és que hi ha identitat. Dubtem-ho. On possiblement no hi ha ni cultura ni identitat, però, és allí on es decideix el que és la cultura i el que és la identitat. D'això quasi-quasi n'estem segurs. Benvinguts al Fora de Joc.

28 de desembre 2012

Splendor in the Grass


Apunts d'hivern.
 

 Foto: Pedrís damunt l'herba de Caffoulens/Bagnac. Estiu 2011.


"Esplendor en la hierba"
 


(com el poema ressenyat a la peli d'Elia Kazan amb la Natalie Wood)


 

"Esplendor en la hierba". SPLENDOR IN THE GRASS. 
Poema de William Wordsworth, 1770-1850.

What though the radiance which was once so bright,
 

be now for ever taken from my sight,
though nothing can bring back the hour
of splendour in the grass, of glory in the flower;
we will grieve not, rather find
strength in what remains behind;
in the primal sympathy
which having been must ever be;
in the soothing thoughts that spring
out of human suffering;
in the faith that looks through death,
in years that bring the philosophic mind.


“Pues aunque el resplandor que en otro tiempo fue tan brillante
hoy esté por siempre oculto a mis miradas,
aunque nada pueda hacer volver la hora
del esplendor en la hierba, de la gloria en las flores,
no debemos afligirnos, pues encontraremos
fuerza en el recuerdo,
en aquella primera simpatía
que habiendo sido una vez, habrá de ser por siempre,
en los sosegados pensamientos que brotaron
del humano sufrimiento
y en la fe que mira a través de la muerte,
y en los años, que traen consigo las ideas filosóficas.”



  Més informació:

http://espectrofilia.ricardogreene.cl/post/4799066281/splendor-in-the-grass
 

24 de desembre 2012

La cançó del meu any 2012 i una sessió audiovisual amb The Fleshtones en revetlla permanent.



És una cançó de l'any 1978, però ha estat la meva canço de l'any 2012.
Un any amb molta música de Big Star, de l'Alex Chilton, dels Box Tops.
Seguin la pista d'Alex Chilton i trobant Chris Bell i el seu LP i ja seva extremidora  I Am The Cosmos . Chilton i Bell ja no estan en aquest món. Les obres musicals d'ambdós artistes perduren i reviuen nocturnes i eternes.



Every night I tell myself
"I am the cosmos, I am the wind"
But that don't get you back again
Just when I was starting to feel okay
You're on the phone
I never wanna be alone
Never wanna be alone
I hate to have to take you home
Wanted too much to say no, no
Yeah, yeah, yeah
Yeah, yeah, yeah

My feelings always have been
Something I couldn't hide
I can confide
Don't know what's going on inside
So every night I tell myself
"I am the cosmos, I am the wind"
But that don't get you back again




I ara canviem de registre 
i punxem THE FLESHTONES...
En revetlla permanent al servei de la causa. 

 

19 de desembre 2012

Television Personalities

Una tria del combo Television Personalities.
Organitzeu-vos una festa particular de cap d'any.
 

Quintaessència pop. TV Personalities. Aprofiteu les nadalenques festes per organitzar-vos una festa portatil amb materials com aquests i molts més. 
Disfruteu-los al 100% i investigueu les seves línies d'atenció: 

A Day in Heaven - Unofficial Television Personalities site

www.televisionpersonalities.co....

14 de desembre 2012

Sound System 10 anys (6a part)

Seguim recordant les músiques que hem punxat al programa Sound System en els seus primers 10 anys de vida sonora. Recordeu: 10 anys, els dimarts a les 9 de la nit a Ràdio Premià. El que compta és l'estil. Keep the Faith!






10 de desembre 2012

ECM 45 ANYS




ECM, el segell discogràfic alemany de jazz i música contemporània arriba als seus 45 anys de trajectòria. Un bon article d'Iker Seisdedos a EL PAIS ens ho recorda en ocasió d'una exposició inaugurada aquests dies a Alemanya. "Cliqueu" damunt del text subratllat i podreu accedir a la ressenya:

 Viaje al final del sonido - ELPAIS.com

 
Fent un joc d'imaginaris creuats i compartits, recordem la recepció del segell ECM a la nostra més anònima escala local. Quan els anys 70 declinaven i cavalcavem la cresta dels primers 80, l'eclecticisme dels nostres gustos, dels gustos i aficions de la gent que aleshores (i ara) intercanviem músiques i experiències afins, ens portava a torpedinar l'inflació del rock simfònic combinant extrems i extremitats: Jazz Rock derivat de Miles Davis i generes de calaix com el pop, el funk, el latin, el rock'n'roll, el reggae, la new wave i la taca d'oli d'un after punk molt productiu. Cal dir que aquells eren uns temps d'impostació postmoderna molt accelerada.

Enmig de les erupcions sonores del volcà musical, ECM. El segell era bàsicament això: Anar a Andorra, tenir quatre referències i estirar el fil. Recordo les primeres expedicions "ecemenques" a Transbord (l'establiment de vinils més excitant d'aquells dies de duanes i quilos de vinil) i les adquisions del Köln Concert de Keith Jarrett,  de Pat Metheny, de Mick Goodrick, de Ralph Towner, entre d'altres. Evocar tardes d'audició amb els amics en cercle davant del tocadiscos i les cerveses. Escoltar discos en solitari escrivint. Això era ECM.

Encara punxo alguns dels materials de la companyia (també les edicions en CD, a petita escala, desprenen la corresponent aura ECM). 

Aquest dies -dies d'aniversari número 10 del programa Sound System- l'amic Ramonet 77 ha recuperat una fotografia memorable que immortalitza la recepció del cas ECM entre nosaltres. 

La foto que teniu per aquí dalt ens trasllada a una tarda qualsevol de 1980, possiblement sortint d'una de les tantes audicions de discos, i aquella instantània d'en Francesc "Tiburón" (habilment colorejada per R77) ens remet al gran moment de l'impacte ECM. 

El joc de les portades falses, el joc de les coincidències, ens ha desvetllat un serendipity en tota regla i el triangle màgic (com el disc ECM, Mágico del trio triangular Garbarek/Gismonti/Haden) ens ha fet prendre la justa mesura del pas del temps i així podem convenir allò de que possiblement ECM és el so més bell després del silenci (frase enginyosa, subjectiva i reduccionista, però efectiva). 

Naturalment, ni ECM és el millor so, ni aquest és el més bell. Lògicament, ni el silenci és millor o més bell que la propulsió sonora d'un bon vinil de soul, de jazz o de rock'n'roll. És bell i ja és prou. Però avui toca ECM i ho celebrem amb un catàleg improvisat, sortit de les prestatgeries de casa. Coses de la dimensió desconeguda. 

A continuació, les perles del catàleg: des de dalt a baix. Garbarek/Stenson, Goodrick, Rypdal, Jarrett, Mágico, Wheeler, Towner, Lande, Rava i Metheny. A dalt de tot: els triangles màgics.

05 de desembre 2012

10 anys de Sound System (5a part)

Seguim recordant les músiques que hem punxat al programa Sound System en els seus primers 10 anys de vida sonora. Recordeu: 10 anys, els dimarts a les 9 de la nit a Ràdio Premià. El que compta és l'estil.

29 de novembre 2012

Kiko Amat: "Temo que el 15-M entre en un estadio de museística"

La darrera entrevista al Kiko Amat a PÚBLICO em causa un efecte d'identificació quasi compulsiu amb la seva causa, els seus gustos i una bona part de l'univers cultural i sociopolític que descriu. Per tant, avui ho tenim xupat per escriure i ens limitem a reproduir el que s'ha publicat.
 http://www.publico.es/culturas/446548/kiko-amat-temo-que-el-15-m-entre-en-un-estadio-de-museistica

Kiko Amat: "Temo que el 15-M entre en un estadio de museística"

El escritor de Sant Boi ambienta su cuarta novela, protagonizada por un periodista en crisis laboral y existencial, en una Barcelona insurrecta al borde de la revolución

Kiko Amat (Sant Boi, 1971) ha tomado distancia del cinturón rojo de Barcelona, escenario poblado por skins y punks con las hormonas en ebullición en el que se desarrollaba Rompepistas, para situar su pluma en la Plaça de Catalunya, parada y fonda del 15-M allá por 2011. La irrupción del movimiento es el paisaje de fondo de su cuarta novela, Eres el mejor, Cienfuegos (Anagrama), un tratado de desamor protagonizado por un periodista musical al borde de la cuarentena, en plena crisis laboral y existencial, que lucha contrarreloj para recuperar su pasado idílico y anticipar un futuro insurrecto.
¿Cree que las referencias musicales, que responden a una época, pueden provocar que la obra quede desfasada o que los lectores más jóvenes se pierdan con menciones que tal vez desconozcan?
Aprendí muy rápido que todo tiene que ser utilitario y servir para algo. Todo está muy medido y no se habla de nada gratuitamente. Para mí lo esencial es explicar a los personajes y llevar adelante la trama. No es una bromita posmoderna.
Pero usa pequeñas historias ajenas para, engarzándolas, construir la suya propia.
"Me revienta que en las elecciones me exijan tomar partido entre hijos de puta" 
Yo hago tragicomedia vivencial. Hablo de historias ajenas de mi entorno y hablo de mi vida. Vengo de la escuela de John Fante y de toda esta gente que hablaba de su entorno y de experiencias claramente vividas. En mi caso, lo mismo. Puedo tener imaginación para trazar una trama y una serie de sucesos, pero la emoción y los sentimientos son vividos. Hay una completa sinceridad emocional. Si no me han pasado a mí o a mi gente, no puedo hablar de esas cosas.
El protagonista es un periodista cuarentón frustrado...
Bueno, un has-been, como dicen los ingleses, que para eso tienen una palabra que lo describe perfectamente.
Sí, venido a menos o...
No es un perdedor exactamente, sino un tío que apuntaba maneras. Un has-been es peor que un perdedor: cuando todo el mundo te empieza a alabar como si fueses la gran esperanza blanca y luego hay una enorme decepción y un gran cataclismo.
 En todo caso, es un retrato robot que abunda en la literatura: periodista en crisis personal y laboral cuando alcanza cierta edad.
He hecho un esfuerzo de imaginación total, ya que no tiene nada que ver con mi mundo. De hecho, la historia del periodista malogrado la he visto desde fuera, porque nunca he trabajado así, pero la caída, el ridículo y el patetismo sí que son algo vivencial. Es un libro sobre la crisis de los cuarenta y la posibilidad de redención de un tío que –da la puta casualidad– es periodista, porque me parecía más cercano que hablar de un minero.
No quería hacer un análisis de la industria, el libro no va por ahí. Es paisajístico: sí que se habla de la decadencia de los medios, como también de la crisis, pero para evidenciar su debacle personal y cómo se vende al mejor postor.
¿Amortigua la caída una pareja estable o el nacimiento de un hijo?
Todo lo contrario. En el caso de Cienfuegos, la caída se explica por la llegada de unas responsabilidades adultas que el protagonista no está preparado para asumir de ningún modo. De hecho, el advenimiento de la paternidad y la entrada en un mundo adulto real, no ficticio ni peterpanesco, le catapulta hacia la completa perdición.
"Soy un adulto llorando en medio de una plaza pública; en eso me he convertido", dice el protagonista. ¿Por qué la lágrima, entre la infancia y la vejez, se ha vuelto tan íntima?
"La traición más grave de la Transición la protagonizó el PSOE" 
Mi protagonista es bastante llorón, pero es que está hecho una porquería [risas]. El pobre se merece echar unas lagrimillas. La línea que te separa de la autoindulgencia y la cursilería, especialmente si metes a niños en un libro, es muy fina. Me parece peligroso entrar en el terreno de About a boy y las novelas cursis de Nick Hornby, donde aparecen niños cada dos por tres haciendo monerías y diciendo esas cosas tan alucinantes sobre Nirvana.
Me refería al llanto como manifestación casi acotada al ámbito de la vida privada. Igual que, en la vida real, quizás nos tocamos cada vez menos...
No creo que esto sea así en España. En Inglaterra no se toca nadie: si alguien se abraza en el metro, la gente llama a la policía, como si asistiera a una violación. Aquí, si ves a una mujer llorando en la calle, la primera inclinación es ir a preguntar qué coño pasa y la segunda, pensar quién habrá sido el hijo de puta que le ha hecho algo. Siempre hay un tío detrás jodiéndola, qué casualidad. Cienfuegos habla de "hombres cagándola", algo que también vertebra el libro: hombres metiendo la pata una y otra vez.



Paralelamente a la historia de desamor, de fondo, el 15-M. Usted, que ha participado activamente en el movimiento, ¿qué futuro vislumbra para sus hijos?
Es una novela en el 15-M, no sobre el 15-M. En todo caso, no soy el más adecuado para trazar las directrices políticas del movimiento.
Se lo pregunto como padre.
"Yo hago tragicomedia vivencial. No puedo escribir sobre algo que no me haya pasado a mí o a mi gente"
Mi santa esposa lo ve con gran optimismo y piensa que dentro de quince o veinte años todo será mucho mejor. Yo no lo veo tan claro. Pese a las divergencias puntuales, me alineo completamente con el 15-M, pero temo que entre en un estadio de museística, como dice Antonio Baños: "El año que nos revolucionamos". No digo que sus responsables tengan la culpa, pero sí que han permitido que en sólo doce meses haya museística de un movimiento muy interesante y válido. De golpe, ya hay exposiciones sobre las pancartitas, y yo creo que no debería ser así.
Las marcas absorbieron, desde una perspectiva publicitaria, el código y el lenguaje del 15-M.
Es inevitable. La industria siempre lo hace con todo menos con el terrorismo, aunque también sucede... Es muy ingenuo y teenager partir de que no lo van a adoptar. El 15-M, por su posición no violenta, se ponía en las manos de Movistar. Por otra parte, el reconocimiento social que estaba adquiriendo me parecía muy legítimo y útil. Las ancianas, en vez de atemorizarse, decían: "Esto es guay". La clase media, en vez de rehuir de él y esconderse en sus hogares, igual. Aunque ahora no lo tengo tan claro como entonces.
¿Le parece, en ese sentido, una revolución burguesa?
No lo creo. Había voces más radicales y una parte socialdemócrata que reclamaba... Y por eso lo hacía más aceptable de cara al stablishment.
 Reclamaba no perder los derechos adquiridos, que no demuelan el estado del bienestar.
Pues vale, no era súper radical. A mí el radicalismo de opereta y de café tampoco me interesa demasiado. Tampoco es un mal lugar donde empezar, no equivale a rendirte. Lo que me provocaba desprecio y torrentes de vómito en mi gaznate eran los cínicos que decían: "Esta revolución es demasiado socialdemócrata, me espero a la siguiente". No, tío, la revolución es la revolución. Si llega algo estupendo, te unes a ello y luego lo debatiremos en cualquier café o asamblea.
Si no, volvemos otra vez a las putas mierdas de disputas entre estalinistas y anarquistas de los años treinta. La gente que lo descalifica por insuficientemente revolucionario merece el empalamiento [risas].
En todo caso, es más escéptico que su mujer respecto al futuro de sus hijos, ¿no?
Estamos entrando en un cambio de paradigma y en unas épocas oscuras. Cuando Roosevelt y el New Deal, no pasaban cosas así. Había un proteccionismo de Estado que tenía sentido y conservaba el tejido social. Aunque los anarquistas se cagaran en él, vertebrar la sociedad de esa manera era válido. Ahora, en cambio, nos dirigimos hacia el neofeudalismo: cinco tíos con apellido noble van a ir a la Universidad y el resto vamos a estar buscando tubérculos en un fangal. Esto no está tan lejano... Ha sido un golpe de golpe para España, que se ha convertido en un país de Latinoamérica.
En su libro, Defensa Interior cobra forma de grupo musical, todo un guiño al anarquismo irredento.
"He tenido un déficit de cultura peninsular que ahora estoy supliendo" 
Es un humilde homenaje pop a su causa. Mis simpatías yacen allí y no en la cultura de la transición. Que nos abriesen los ojos al gran engaño que sufrimos en dos décadas de cultura posfranquista ha sido una de las revelaciones más inspiradoras que hemos sufrido en los últimos años. Hablo de eso, pero también se insinúan las traiciones que acontecieron entonces, como la del PSOE.
¿Mayor que la del PCE?
Depende de lo que te haya afectado personalmente. En mi familia fue así, pero respecto a la generación de los años setenta la traición grave fue la del PSOE, el arribismo, la cultura de la transición... Hubo gente que, poco antes, había vivido un pequeño lapso bizarro de libertarismo tras la muerte del dictador, cuando parecía que algo sensacional iba a pasar. Yo ya no vi eso, sino unos medios sólidamente alineados con el poder, cosa que no pasa en ninguna otra parte de Europa. Es una anomalía, algo que no sucede en Francia, Alemania o Reino Unido. Habrán acabado igual de mal, pero hay una respuesta mediática contra el poder muy dura. Y aquí no.
¿Cómo y por qué le conquistó la cultura británica? 
Viene de la infancia. La anglofilia es un sentimiento un poco denostado, y con razón: los macrofestivales que traen sólo a artistas americanos me parecen una basura. La mía es una anglofilia de la imaginación, un país que te gusta como lo imaginas, no como realmente es. Surge en 5º de EGB, a partir del rollo victoriano y de lecturas de Arthur Conan Doyle o de El día de los trífidos [John Wyndham].
¿Pero llega al mod a través de la literatura?
"La literatura siempre será un poco manca porque no tiene música detrás"  
Es una paradoja, porque cuando conocí a los mods llevaba media infancia siendo anglófilo. Para mí fue una evolución lógica y natural: amaba a Inglaterra, no sabía qué eran los mods y, de golpe, en 1984 descubrí que había unos tíos guays con vespas y chapas, semi vándalos, que escuchaban discos alucinantes y que también eran ingleses. Cada uno tiene sus lugares seguros y sus mundos imaginarios, pero esto no quiere decir que valore más lo de fuera que lo de aquí.
Prefiero la rumba catalana al Primavera Sound. No estoy con los tíos que sacuden la cabeza con Arcade Fire en un macrofestival. Mi cultura es otra: yo vengo de amar cosas raras de Inglaterra desde que era muy pequeño, no por esnobismo sino porque era mi mundo privado. He tenido un déficit de cultura peninsular que ahora estoy supliendo. Me ha costado mucho leer a españoles, pero me estoy haciendo adicto a cosas de aquí también.
De hecho, me llamó la atención que le gustase tanto Enemigos de lo ajeno.
Es mi año de gloria: 1986.
Cita continuamente letras del disco de El Último de la Fila.
Me siento muy afortunado por eso, porque amanecí a lo mod (hace veinte años que no lo soy, pero es una parte bastante importante de mi educación) en los años ochenta, que eran muy libres: conocí a muchos mods a los que les gustaban The Smiths, todo el mundo escarbaba en cosas raras de soul y tal, la gente tenía un afecto por el pop chulo, aunque fuese muy raro... Los Burros y El Último de la Fila fueron un amor a primera vista, me encantaron desde siempre. No era premeditado que aparecieran en el libro, porque no soy de guiños posmodernos ni de época, pero me salían cuando hablaba de tristeza y melancolía.


Para usted la adolescencia es un terreno mítico e idealizado...
Aunque no querría volver, eh, siempre hay una amargura ahí.
¿Dejó de ser feliz algún día?
En mi adolescencia, la excitación era tan bestia que no te permitía establecer divisiones entre felicidad y tristeza.
¿No hay luego un punto de inflexión en el que, si no deja de ser feliz, se replantea qué es la felicidad?
Yo ahora soy feliz de diccionario, con todo lo que ello implica. Cuando era muy joven, nunca le preguntabas a la peña si era feliz: estaba muy contenta, loca, excitada o suicida. La excitación del descubrimiento diario y del gozo loco de ser adolescente te impedía pensar en términos como la calma o la felicidad. Pero nunca regresaría a esa etapa, un estadio que me llena de melancolía por las cosas que no volverán. Fui más infeliz en los ochenta que ahora, aunque nunca volveré a estar tan excitado por la vida como entonces, con la amargura y el horror que conllevaba también...
"Una novela llevada al cine te va a decepcionar y romper el corazón" 
¿Y el pavor por los heavies nazis?
No [risas]. El miedo como tal lo experimenté de mayor. De pequeño, ni yo ni mis amigos le temíamos a nada. Pero los heavies nazis que tiraban rocas enormes desde acantilados, como de película de Roger Corman, no los soñé. ¡Existieron!
¿Se ha planteado escribir un libro sonoro, trufado de canciones, que permita acompañar la lectura con las referencias musicales que acostumbra a citar?
La literatura siempre será un poco manca porque no tiene música detrás.
Libro digital, enlaces...
 Vengo de un lugar anómalo en el mundo de la literatura (skins, mods, fanzines...), pero en el fondo soy un tradicionalista. Me gustan los libros en papel y existe una cierta tradición de la que me siento heredero. Las mariconadas tecnológicas y las innovaciones no me gustan particularmente ni creo que sean necesarias. Me molan los libros que te vuelven loco y te cambian la vida por sí mismos. No creo que haya que ofrecer gadgets para disfrutarlos. No me gusta el rollo multidisciplinar. Los libros son libros y están bien como son, no hace falta tocarlos.
¿Ha surgido la oportunidad de llevar sus libros al cine?
Una vez, pero no prosperó. Desconozco el motivo y nunca he vuelto a saber nada del tema.
¿Rompepistas?
No, fue con Cosas que hacen BUM.
Le pega una película musical, aunque niegue...
Yo iba a hacer el acercamiento estilo [Francisco] Casavella: Take the money and run.
Pasando del guion.
Sí, sí, como Alan Moore. ¿Que hacen una bazofia? Da igual. Porque es tan obvio que te va a decepcionar y romper el corazón... Mejor cobrar, dejar que hagan lo que les salga de los cojones y no permitir que tu firma salga para que luego digan: "Adaptado de...".
"Mi excitación adolescente era tan bestia que no podía discernir entre felicidad y tristeza" 
Ni basado en...
No, no. Todos mis héroes han estado al borde del suicidio por cosas así. Nelson Algren casi se mata después de El hombre del brazo de oro, protagonizada por Frank Sinatra y dirigida por Otto Preminger. Los fracasos y golpes de mis héroes los tengo bastante interiorizados.
¿Qué filme le ha gustado más que la novela en la que estaba basado? 
Me rompe el corazón decir esto, pero el libro de Joseph Heller Catch-22 (Trampa 22) me parece un poco excesivo. Aunque soy muy fan, hay demasiados detalles y no engancha tanto como la película. Es la excepción que confirma la regla. La norma es la decepción, la tragedia y el horror: "Dios mío, qué han hecho con mi libro favorito". El otro filme es Fight Club (El club de la lucha), que no es peor que la novela. Son exactamente iguales: si te gusta una cosa, te gusta la otra.
Usted, antes de las elecciones catalanas, mostró su rechazo al manifiesto de los intelectuales contra las propuestas soberanistas de Artur Mas. ¿Se ha planteado...?
Pero también me cago en Mas y en todos [risas].
De ahí a hacer una huelga sucia en su blog, Bendito Atraso...
"La línea que te separa de la autoindulgencia y la cursilería, especialmente si metes a niños en un libro, es muy fina" 
Sí, una huelga fecal... Me revienta que me exijan tomar partido entre hijos de puta. No  puedo. Porque estás en contra de Convergència i Unió, ¿te has de unir con los intelectuales fascistas que han firmado el manifiesto? No. Estoy en contra de esos hijos de puta, de todos los colores: United Colors of Hijos de Puta, o sea. Tan despreciables me parecen las propuestas de intelectuales españolistas y claramente fachas de toda la vida (que es lo más triste, aunque no lo digan), como las maniobras de un grupo de derecha católica como CiU. Es obsceno reclamar que uno se posicione.
Si no fuese escritor, ¿sería carpintero, a lo Tim Hardin?
Sí, estaría mejor, la verdad. Es broma. Ser escritor es de puta madre. Como decía Azcona, la vidorra del escritor. En mi caso, no es tan vidorra, pero... Joder, yo he estado en cadenas de montaje y te aseguro que esto gana a la cadena de montaje de la Seat.

27 de novembre 2012

Més enllà de les eleccions. Apunts anticapitalistes després del 25n


Vagin aquests apunts sobre les eleccions com a breu reflexió sobre el nou escenari que apareix “a l’esquerra del possible” a Catalunya. Les consideracions generals entorn dels resultats, la participació o les baixades i pujades d’escons, les deixarem en mans de la més rigurosa sociologia electoral.

L’esquerra social i política realment combativa, compromesa en múltiples lluites sectorials i generals, contra retallades, abusos d’autoritat, explotacions i restriccions de drets, funciona en els extramurs de les lògiques electorals i, eventualment, s’expressa de manera diversa amb un vot més o menys instrumental o convençut. Com diu un manifest que circula per les xarxes, hi ha molta vida “més enllà del 25n”.

El proper cicle de lluites socials està assegurat –la crisi sistèmica obliga- i el mapa electoral català ens presenta nous senyals esperançadors de cara a anar teixint una alternativa política que estigui a l’altura de la panoràmica que s’ha derivat del 15m i de tots els vectors de la resistència social, sindical, ciudadana, nacional i internacionalista.

Les eleccions han evidenciat els bons resultats de dues formacions d’esquerres diferents en les formes i, en bona part, en els continguts i en les pràctiques concretes.

L’aparició de la CUP és un fet doblement important en la mesura en que ha esdevingut un nou pol d’atracció de l’esquerra social i política (ultrapassant el marc de referència de l’esquerra independentista) i és portador d’una manera diferent d’entendre el treball institucional.

Per altra banda tenim el bon resultat de la coalició ICV-EUiA, on hi conviuen -en difícil equilibri- les propostes encaminades a una certa Syriza “a la catalana” (que podrien encaixar vagament amb les propostes de la CUP o de l’esquerra anticapitalista en general) amb totes les rèmores de l’esquerra d’ahir: la professionalització, la sobredimensió del fet electoral, la teoria dels espais polítics “de marca”.

Ambtot, i més enllà de consideracions partidistes, assistim a l’emergència d’un ampli corrent social molt plural que intervé en les lluites des de baix i que, al mateix temps, diversifica la seva orientació electoral identificant-se amb missatges associats que s’emeten des de l’esquerra en termes generals. Estem parlant d’aquesta part significativa de l’electorat-activista, compromès o genèricament sensibilitzat en matèria social i de democràcia radical que, al mateix temps, no es gira d’esquenes davant d’una cita electoral i que la troba compatible amb la defensa d’una opció més lligada al que pot ser una democràcia real.

Vist en perspectiva, a l’endemà de les eleccions ja podem parlar d’una certa confluència entre lluites i eleccions. De la mateixa manera que cal valorar l’exit de la CUP com un factor de primer ordre i una bona notícia enmig del descrèdit de la democràcia formal, també caldrà estar expectants davant del nou curs de la coalició ICV-EUiA. Els grups integrants d’aquesta darrera formació ja no tenen més excuses per fer el balanç autocritic de la seva experiència governamental, ni poden ignorar que qualsevol alternativa d’esquerres, o és radicalment democràtica/anticapitalista/sobiranista/ecologista/feminista i combativa o –inevitablement- no serà més que una marca lliurada a les lògiques de la més estricta concurrència electoral i a l’alternança sense alternativa.

Amb aquest nou mapa al davant, és temps de reflexió, suma, deliberació, balanç i, sobretot, és temps de fer compatibles les lluites de cada dia amb la unitat de l’esquerra anticapitalista i la perspectiva revolucionària.

Més enllà de les eleccions, el suport a una CUP socialment compromesa hauria de ser una part més de la confluència sociopolítica àmplia de tot el que es mou a l’esquerra de l’esquerra.

Més enllà d’aquestes eleccions vol dir, també, encertar en un dinàmica real destinada a la ruptura del règim, a la lluita contra les politiques de la troika i en favor de l’autodeterminació dels pobles i d’uns valors clarament internacionalistes.

26 de novembre 2012

10 anys de Sound System (5a part)

Nou lliurament de videos relacionats amb les músiques que han passat per la graella del programa SOUND SYSTEM en els seus primers 10 anys que ara celebrem. Un espai que s'emet tots els dimarts de 9 a 10 del vespre a la ràdio local. Ràdio Premià 95.2.

21 de novembre 2012

Time for Action

 

SECRET AFFAIR. TIME FOR ACTION
 
Tot perdura, fins i tot el revivalisme del darrers anys 70 que rememorava els 60. El caràcter intempestiu de la nostra música és indomable. En plena cerimònia mercantil, impera el més funest del muzak, però el fil modernista elemental respira i ens eternitza davant dels altaveus. Un bon himne mod, celebrant la vida amb el màxim "reverb" de les vàlvules de l'amplificador. La meva special campanya electoral en favor de les clavagueres i dels bars. Més enllà del poble, emergeix el secret de les nostres derrotes de classe. L'afer secret de la nit dels proletaris. Jo vaig votar fent vaga general. Ara estiro el fil i remeno prestatgeries. Fora de joc.
 
 

18 de novembre 2012

Patti Smith: Badalona 1976, Barcelona 2012

 

Fotografia de tarda dominical a casa, esperant el concert de la Patti Smith. Una estona reorganitzant els vinils del gran periode de l'escena de Nova York 75/77. El club G.B.G.B, Talking Heads, Blondie, Ramones, Johnny Thunders/New York Dolls...i la quintaessència d'aquell moment: La perfecta intersecció Television/Tom Verlaine/Patti Smith...Dilluns torna la Miss Break it Up! PATTI SMITH...Una vitamina total!

Enmig de la boira intento capturar aquell concert de Patti Smith a Badalona (1976: quan tot apuntava a un canvi cultural i social que no va ser com voliem). Palau del Joventut. Període Horses/Radio Etiopia. Ara despleguem alguns videos mentre plou al carrer.

De l'esperit d'aquella Badalona 76 en queda poca cosa. Treure pols als vinils és sinònim de restauració intempestiva. Avui es pot verificar la divisa de The Time is Out of Joint. Em costa entendre la cultura dels nostres temps enmig d'una tempesta de banderes. 

Definitivament, l'univers té més a veure amb el no-res que no pas amb  aquest món de supermercats i patriotismes de la nova era.




15 de novembre 2012

10 anys de Sound System (4a. part)

Quart lliurament de materials que han passat per el Sound System en els darrers 10 anys. Estem d'aniversari rodó. 10 anys de programa a Ràdio Premià. Avui ressenyem videos de la collita MOD-ernista que han fet parada i fonda en el nostre espai sonor dels dimarts.