10 de desembre 2012

ECM 45 ANYS




ECM, el segell discogràfic alemany de jazz i música contemporània arriba als seus 45 anys de trajectòria. Un bon article d'Iker Seisdedos a EL PAIS ens ho recorda en ocasió d'una exposició inaugurada aquests dies a Alemanya. "Cliqueu" damunt del text subratllat i podreu accedir a la ressenya:

 Viaje al final del sonido - ELPAIS.com

 
Fent un joc d'imaginaris creuats i compartits, recordem la recepció del segell ECM a la nostra més anònima escala local. Quan els anys 70 declinaven i cavalcavem la cresta dels primers 80, l'eclecticisme dels nostres gustos, dels gustos i aficions de la gent que aleshores (i ara) intercanviem músiques i experiències afins, ens portava a torpedinar l'inflació del rock simfònic combinant extrems i extremitats: Jazz Rock derivat de Miles Davis i generes de calaix com el pop, el funk, el latin, el rock'n'roll, el reggae, la new wave i la taca d'oli d'un after punk molt productiu. Cal dir que aquells eren uns temps d'impostació postmoderna molt accelerada.

Enmig de les erupcions sonores del volcà musical, ECM. El segell era bàsicament això: Anar a Andorra, tenir quatre referències i estirar el fil. Recordo les primeres expedicions "ecemenques" a Transbord (l'establiment de vinils més excitant d'aquells dies de duanes i quilos de vinil) i les adquisions del Köln Concert de Keith Jarrett,  de Pat Metheny, de Mick Goodrick, de Ralph Towner, entre d'altres. Evocar tardes d'audició amb els amics en cercle davant del tocadiscos i les cerveses. Escoltar discos en solitari escrivint. Això era ECM.

Encara punxo alguns dels materials de la companyia (també les edicions en CD, a petita escala, desprenen la corresponent aura ECM). 

Aquest dies -dies d'aniversari número 10 del programa Sound System- l'amic Ramonet 77 ha recuperat una fotografia memorable que immortalitza la recepció del cas ECM entre nosaltres. 

La foto que teniu per aquí dalt ens trasllada a una tarda qualsevol de 1980, possiblement sortint d'una de les tantes audicions de discos, i aquella instantània d'en Francesc "Tiburón" (habilment colorejada per R77) ens remet al gran moment de l'impacte ECM. 

El joc de les portades falses, el joc de les coincidències, ens ha desvetllat un serendipity en tota regla i el triangle màgic (com el disc ECM, Mágico del trio triangular Garbarek/Gismonti/Haden) ens ha fet prendre la justa mesura del pas del temps i així podem convenir allò de que possiblement ECM és el so més bell després del silenci (frase enginyosa, subjectiva i reduccionista, però efectiva). 

Naturalment, ni ECM és el millor so, ni aquest és el més bell. Lògicament, ni el silenci és millor o més bell que la propulsió sonora d'un bon vinil de soul, de jazz o de rock'n'roll. És bell i ja és prou. Però avui toca ECM i ho celebrem amb un catàleg improvisat, sortit de les prestatgeries de casa. Coses de la dimensió desconeguda. 

A continuació, les perles del catàleg: des de dalt a baix. Garbarek/Stenson, Goodrick, Rypdal, Jarrett, Mágico, Wheeler, Towner, Lande, Rava i Metheny. A dalt de tot: els triangles màgics.

3 comentaris:

jorko ha dit...

enciclopèdic! sagaç!

Stereo 2 ha dit...

buenuuuu…
no sé que dir Àngel…

fenomenal intersecció serindipityana entre ECM i el triangle de Can Cuyàs, impagable!!

moltes felicitats per l'article i per la perdurabilitat de l'amistat que ara celebrem amb la década del sounda, ouh yeah :¬)

penyabogarde ha dit...

ECM= estem com mai