29 de juny 2008

Micropolítica i estiu










Per començar, Mr. Crumb, company de viatge reutilitzat que circula entre amics premianencs i fa la seva xarxa (oi Lluís? oi Rafa?)... i ara una constatació política en la línia de precisar el sentit d'aquest terme: Sovint la micropolítica és això, la justa i mesurada política de les coses precises. Paradoxalment, però, la macropolítica esdevé microscòpica quan es dirimeixen afers importants i aquests obtenen una minsa recepció a la premsa. Ès el cas del tractat de Lisboa, aprovat a corre-cuita a les Corts -després del No d'Irlanda- i amb el vot contrari de l'esquerra minoritària de l'hemicicle. Aquest blog, doncs, vol amplificar les sintètiques i ponderades intervencions de Joan Herrera i Gaspar Llamazares que, amb el seu No, han fet un acte de coherència amb el que és una trajectòria de compromís amb l'Europa social (en detriment d'aquest bunker antisocial dels Sarkozy-Berlusconi-Merkel-Brown -amb l'ambivalent paper de la família socialista- of course).
L'agenda de classe es desplega amb un ordre del dia que haurà de mobilitzar l'esquerra social, política i sindical europea: restriccions migratòries, l'esmentat tractat, el globus sonda entorn de la setmana laboral dickensiana de les 65 hores i un llarg etcètera de dispositius de segregació social.

L'estiu es desferma. Nit de xiringuito amenitzada per una banda sonora que vaig muntar de casa estant i que, amb sort, funcionarà tot l'estiu. El xiringuito El Pebre, amb els germans "G", proporciona nits d'estiu amb soul, reggae, funk i altres arxius. Bons entrepans, bons sopars. Avui faig propaganda, s'ho mereixen.
Més estiu: la selecció de la Lliga de Futbol Professional espanyola i de la Premier League britànica ha fet un excel·lent campionat i ha ofert molt bon futbol. Aquesta colla de xicots del Barça, Arsenal, Liverpool, València o Madrid, ho han fet bé i no ens ha d'estranyar que el personal mostri entusiasme i alegria. Jo acostumo a vibrar amb els ciclistes que admiro -temps de Tour- i em disposo al gran esdeveniment del Tour 2008 al costat de Valverde i del Caisse d'Epargne, equip ciclista multinacional.
Estiu i cooperació. Felicitats a la gent de Mou-te per Tarija. Com tots els anys, han fet la seva festa, han ocupat la Plaça Nova (espai guanyat gràcies a una mobilització veïnal exemplar) i han mostrat el seu projecte de cooperació amb aquesta regió boliviana. Miquel Sabaté va clavar els cd's de manera eficaç, desplegant un bon catàleg d'arxius jamaicans.
Tornant a la Plaça Nova, ho vull repetir: la plaça Nova és magnífica i simbolitza moltes coses, entre elles, la dignitat i la defensa dels espais oberts, històrics, socials, verds i consolidats. Un cas digne de recordar. El govern va haver de rectificar i la realitat és aquesta, la d'una nit de tantes amb festa i amabilitat.

Micropolítica: la plaça Nova, per exemple. Macropolítica minimitzada: el NO d'ICV-EUiA al tractat de Lisboa. Biopolítica concreta: la de les places nocturnes i socialitzades.
Acotacions sonores: Els estius, darrerament, no els entenc sense unes bones dosis de música jamaicana (mireu la fotografia...) i penso en uns artistes molt recomanables: Prince Buster, Alton Ellis, Jackie Mittoo, Marcia Griffiths, Justin Hinds i el període Ark Studio de Bob Marley. Entre milers de galetes sincopades.

25 de juny 2008

Solstici a distància





























Em sembla que és la primera vegada que passo la Nit de Sant Joan fora de Premià de Mar. De totes, el solstici, és la més emblemàtica de les cites estivals. Darrerament, en els ambients de la meva colla premianenca, hem anat inventant revetlles de tota mena en una gira per cases particulars i
xiringuitos, la qual cosa ens dóna perspectiva i un cert respecte per el millor calendari de l'any. Aquest any, segons informacions fidelignes s'ha consolidat la revetlla del Cau l'Espolsada de Premià de Dalt i la colla premianenca de la plaça ho ha passat força bé. L'itinerari del solstici, doncs, s'amplia i es projecta (amb foc!). Visiteu la crònica personal d'en Martí Rosselló al seu espai linkat en els enllaços d'aquest mateix blog.

La meva no-revetlla ha estat més distant (tot i l'efecte unificador de la comunicació via SMS) i, des de
Brighton, a la costa anglesa, he anotat algunes coses que multipliquen l'efecte Submarí Seaview. Brighton permet un tast a petita escala del que representa la Gran Bretanya en general. La ciutat costanera -decadent i creadora per partida doble- em va feta a la mida. Escenaris d'un passat (i d'un relatiu present) de mods&rockers, botigues de col·leccionisme musical i bibliogràfic, restaurants de tota mena, pubs, mercats i un etzètera de coses intempestives. Després de vàries visites a Brighton he anat cartografiant els seus indrets més especials i aquests, majoritàriament, són de referència musical (i cervesera!).

Anoto algunes captures sonores que he carregat a l'equipatge:
The Freakbeat Scene -recull de bandes dels 60 en la transició entre el r&b i la psicoldèl·lia-, Chris Farlowe -el maleït crooner i soulman que inundava els clubs mods i que més tard fundava la superbanda Colosseum-, The Attack -combo mod de la més pura ortodòxia-, The Girls Scene -els grups de mosses del swingin'pop i les solistes arxipanoràmiques com les Marianne Faithfull, Lulu i Vashti Bunyan-, recopilacions hiperdèli·lics de sèrie B -entre Syd Barrett i The Hollies- i el submón holandès de The Outsiders. Tot això, tot sigui dit, en format de cd's de sèrie econòmica i minoritària. Sovint, el pas del temps reforça aquesta relació amb la música feta de petites peces, de col·leccionisme il·lusionant, de captura i de pesca. Els macroevents i festivals corporatius em deixen indiferent com a fenòmen (tot i que es pugui destriar el blat de la palla i practicar la pesca d'altura enmig dels artistes-marca).

Tornant a Brighton -músiques a banda- convé anotar la seva orografia de penyasegats, la seva façana marítima orientada cap a França, les seves gavines histèriques ocupant carrers i teulades, la suprema cervesa regional Harvey of Lewes i les extravagants restes del deliri oriental de l'Imperi Britànic concentrades en el Pavillion -un palau espantós d'inspiració colonial-


Solstici a distància. Solstici que inaugura l'estiu.
Celebrem que Premià de Dalt manté viva la data!

15 de juny 2008

Tocadiscos, megatall i el retorn de l'espectre


A la una, a les dues i a les tres. M'acosto al tocadiscos i paro la taula amb el plat girant, una tria de discos (vinil, naturalment!), un comic-book obert (Odio: Peter Bagge) i Fever Pitch (Fiebre en las gradas, versió castellana de la novel·la futbolística de l'estimat Islingtonià Nick Hornby). Més o menys, aquest és el meu univers d'un divendres al vespre, abans d'anar a fer la pinta impossible de Guinness al pub inexistent de la cantonada, és a dir: al bar de glaç, conegut com L'Amistat. Torno per on he començat, al tocadiscos. L'escampada de vinils funciona a ple rendiment: The Pretty Things, The Seeds, Action, The Artwoods. Una festa única, privada, solitària. "Viviendo en la era Pop!".
M'assabento llegint la premsa del concert inesperat de Yo La Tengo a l'Apolo barceloní. La crònica parla de concert-concert, d'espai compartit, de format directe, de diàleg entre artistes i públic. Sense sponsors. Yo La Tengo! Els recordo l'any 1993 (?): Poble Nou. Un trio de trobadors estacionat a Barcelona. Gent de cançoner infinit. Avantguarda i tradició. La rica història de la carretera americana. La presència inspiradora de Velvet Underground. La senzilla plasmació d'un acord. Yo La Tengo! Segona ocasió perduda. Posem els seus discos. Sort.

Interludi memorialístic. La tossuderia historiogràfica de la comissió del Memorial 36 de la Coalició ICV-EUiA-EPM, insisteix en clau premianenca en la temàtica. L'argentonina Margarida Colomer, historiadora amb ofici, va omplir la sala d'actes del Local de la Coali. Divendres reincident en un local que acull nombrosos registres de la cultura bàsica de les esquerres.

Dissabte de bicicleta sota un cel molt gris. Curiós paratge: Plou els caps de setmana i ja en van cinc. La combinació entre pantans del franquisme i generositat montserratina (aquesta Moreneta no para de sorprendre!) ofereix un país transmutat de la sequera mediterrània a la britànica pluja sota un cel de plom. Nit de cinema portatil: Jules et Jim. El millor Truffaut en dvd, un bon regal de la tecnologia.

Diumenge de megatall a la NII. Les plataformes unitàries de Vilassar de Mar, Premià de Mar i El Masnou ens convoquen. Es respira el final d'una fase prèvia de la lluita per una mobilitat racional, per superar barreres, per aturar les anomalies d'una subcomarca degradada. Sembla que la NII acabarà convertida en un passeig. La segona fase, la de les propostes i realitzacions, es pot perdre en un "campi qui pugui". Per assolir altres cotes de racionalitat, enmig del panorama en descomposició, caldrà filar prim amb el tema de l'autopista. El negoci ACESA-La Caixa ja ha fet el seu agost des de fa molts anys. La gratuïtat seria una proposta moderadament exigible per fer pagar a aquests lobbies les seves delirants intervencions territorials. Ara, quan ja som una extensió consolidada de la Gran Barcelona, ens encomanem a l'esperança d'aturar el bunyol. Parlar de bunyols vol dir, també, parlar de les projectades vies laterals addicionals a l'autopista de la discòrdia, que defensen els sociovergents i els recurrents poders reals d'aquest país de trinxada estampa. La segona fase mobilitzadora és, doncs, la del No als peatges, No als carrils laterals i un sí ben gran al transport públic que mereixem els maresmencs i maresmenques d'aquesta banda del Besos i enllà. A la manifestació, amb una presència ben organitzada de la Coali, hem tingut la companyia d'en Joan Herrera i d'en Salvador Milà
-l'enyorat exconseller de medi ambient i habitatge de l'enyorat primer govern tripartit del qual ICV-EUiA en destacaven per el seu rigor i sentit de coalició-.
Un matí de bicicletes i caminades. La fí de la primera fase d'un llarg temps de mobilitzacions.

En el darrer article anunciavem la notícia del globus sonda disparat per el capitalisme orgànic de l'Europa antisocial: La proposta de la setmana de 65 hores setmanals. El debat està obert. S'haurà de plantar cara. Primer de tot, mètode obliga, informar i informar. Aquest tema no pot passar com un fet testimonial. És una ofensiva contra les conquestes del moviment obrer europeu des dels temps de les internacionals. Poca broma! Premià de Marx convoca l'espectre. Convocar l'espectre vol dir, insistir en la dimensió històrica del que representa la subalternitat, la dependència del mercat, l'abast de les reinvencions del capitalisme. La inacció davant d'aquesta provocació representarà l'estocada final a l'estat de benestar (?) i als sectors que el van fer possible -la decadent presència sindical, la pèrdua del sentit obrerista de l'esquerra política i la descomposició de les escorrialles culturals emancipatòries-. Ara bé, fer el contrari, és a dir, actuar, ens pot portar a una inusitada recuperació del subjecte que podem ser i que -avui- ens hem acostumat a dir que "no som". Convoquem l'espectre. No a la presó de les 65 hores! Treballem menys temps per què pugui treballar més gent: així d'elemental! La vida social mereix aquest mínim comú denominador. En el fons és una moderada petició (en la transició cap a la més ociosa de les societats imaginades). La millor informació possible sobre la matèria està en el blog del José Luís López Bulla.

(López Bulla apareix en els enllaços d'aquest blog, el nom de l'enllaç és definidor: "Metiendo bulla" i és un punt de referència enciclopèdica del moviment obrer)


Fotografia: D'esquerra a dreta. George Choose, Karl Marx i Àngel Pagès, al cementiri londinenc de Highgate, la primavera del 2007. Convocant l'espectre! (fotografia realitzada per Ramonet 77).

L'espai de debat http://www.verdiroig.blogspot.com ha obert una secció de controvèrsia i alternatives dedicada a les 65 hores i a les embranzides antimigratòries de l'Unió Europea. Visiteu-nos i participeu.

08 de juny 2008

ESCALA TÈCNICA A LA DIMENSIÓ DESCONEGUDA






Twang! Twang! Així sona, repetitiu, el mestre de la guitarra quadrada (una Gretch), Mister Bo Diddley que ens va deixar la passada setmana i que, malgrat tot, viu a ple rendiment en el meu tocadiscos i a les ones del Sound System de Ràdio Premià (95.2 fm, els dimarts a les 9 del vespre). Dimarts li fem la reverència. Twang! Twang! Twang! (i l'amic R77 enllaçarà basketball i black music amb fervor sonoràmic). L'espai sonor premianenc us saluda.
Una setmana de primàries intercontinentals. Fase 1: Al cor de l'Imperi, Barak Obama serà l'altra cara del disc del bipartidisme mundial i contestarà el discurs dels republicans amb l'estil característic del dispositiu americà lliberal (que als USA més conservadors és quasi com ser comunista i diabòlic). Suposo que s'anirà adaptant a les exigències de l'stablishment múltiple. Ara, quan encara no és president (cosa poc probable), em llegeixo detalls de la seva biografia i vull destacar les seves primeres passes en intervencions socials de base als barris de Chicago (territori Diddley, espai Curtis Mayfield) i, al marge de tot allò que objectarem ben aviat, em serveix per recordar uns àmbits de territorialització política i social que -enyorats anys setanta- marcaven, fins i tot, l'adveniment de la nova esquerra americana i dels aires post-68 amb Black Panthers inclosos. Curiós recurs d'associació -quedi clar, no és el meu fort el sistema nordamericà- d'una zona geopolítica i cultural que ara, justament, m'acompanya amb banda sonora de primera divisió: La recopilació Chicago Soul del segell Soul Jazz Records, amb Howlin'Wolf, Etta James, Muddy Waters, Fontella Bass, Eve Barnum i...Bo Diddley!!!
I passem a la fase B de les comentades "primàries intercontinentals", salto del continent americà al continent català i anem drets a les trifulques orgàniques dels amics d'ERC. Ara, de les trifulques orgàniques d'un partit, en diuen " les primàries". Puigcercós/Ridao pilotaran la nau nacionalista i, ben segur, marcaran
paquet nacional dins del tripartit. És el que han de fer, com a mínim. Altres -els meus- hauríem de marcar un bon paquet social, un perfil de línies rojes i verdes infranquejables relacionades amb el model territorial, els temes coneguts (transvassaments, Mat's, cinturons...) i els de sempre - i sovint marginals- (els drets dels treballadors, la lluita contra el racisme i l'exclusió social, la solidaritat internacional, la denúncia de l'explotació capitalista concreta i redundant, la repressió als col·lectius que expressen formes i enunciats anticapitalistes...). Als d'ERC només els envejo una cosa: Aquesta oportunitat de que les bases puguin optar entre diverses opcions. Aquest darrer extrem contrasta amb la sequera alternativa que vivim a ICV i a EUiA. Em temo, però, que les canyeries de la majoria de l'esquerra convencional estan patint tota mena de goteres orgàniques i ideològiques. He dit "convencional" i no m'agradaria que fos així. Esperem que l'assemblea nacional d'ICV -la que farem passat l'estiu- pugui oferir un nou debat: Ni més ni menys que el de la disjuntiva entre convencionalisme i originalitat. Originalitat, és a dir: Rellançar un projecte de llarg recorregut que sigui sociopolític, que governi en funció d'uns objectius propis i que els passi a defensar al carrer quan aquests declinin o esclatin davant de les embestides de la realpolitik que imposa la sociovergència política i mediàtica del bipartidisme cassolà (aquell disc de vinil de doble cara, com em referia en el cas dels Estats Units).
De fet, una quinzena de companys i companyes d'ICV de tres comarques, hem parlat d'aquestes coses i proposarem extendre el debat, pensant en que les millors assemblees són les que despleguen el seu sentit extramurs i en positiu. Si podem i si no ens esverem, clar .
Som la gent del Manifest de Maig i ens podeu visitar a verdiroig.blogspot.com

Tanquem la setmana post-40 anys del maig del 68 amb un regal que he rebut...la col·lecció de documentals de Jean-Luc Godard i el grup Dziga Vertov. Un monument que desplega els timbres i les textures del millor cinema invectiu: Sons britànics, cel·lules maoistes franceses, Jane Fonda, psicodèl·lia, delirium tremens, lluites obreres italianes, Jefferson Airplane...Estarà disponible en els arxius culturals de la Coali premianenca.
I ara una de bona, bona...la supermodel brasilenya Gisele Bündchen -amiga personal i motiu d'enveja per l'amic blogger Pasmao- ha superat el Baltasar i la Moreneta per partida doble. La Gisele ha creat un blog, de la família blogspot, amb la sana voluntat d'alertar sobre el problema mediambiental i, especialment, el problema de l'aigua (!!!!!). Comprovada la fiabilitat de la notícia, podem acordar que el tema està en mans d'una santíssima trinitat del tot efectiva: Baltasar+Moreneta+Gisele Bündchen. Ara, l'esquerra verda ja pot ser el que sempre hauria d'haver estat, una esquerra estrictament roja. Delegant el verd a les altures del firmament espiritual i escultural. Un blog de visita obligada amb altes dosis de prudència: giselebundchenblog.blogspot.com
dispositiu fotogràfic:
Bo Diddley, una manifestació a Chicago, Jean-Luc Godard i Gisele Bündchen (per ordre d'aparició)

DARRERA HORA:
molta atenció a la directiva europea impulsada per Gordon Brown amb el suport dels governs de l'Europa de l'Est i per Merkel, Sarkozy i Berlusconi...
Volen flexibilitzar la jornada de treball fins les....60 hores!!!!

Caldrà una resposta contundent: És una patacada frontal a més d'un segle de lluites i conquestes del moviment obrer europeu...és una barbaritat al servei del productivisme...del capitalisme salvatge (per cert, el capitalisme- d'entrada- ja és salvatge).

01 de juny 2008

La dimensió desconeguda del món d'avui






El món d'ahir. En aquesta ocasió, repassant algunes fotografies del meu arxiu. M'aturo davant de les restes del passat. Londres. Una més de les moltes expedicions angleses. El trio R77, JTria i Àngel. Botigues de discos (Honest Jones, Rough Trade). Marcant parka en el lloc precís. Estadis desapareguts (Highbury: Arsenal!). Les portes del passat. El món d'ahir, també, és un món de tocadiscos i estadis de barri.

Encetada la polèmica sobre els formats de la música enregistrada i els formats de la forma-concert. Apareixen en el darrer article, solapades entre missatges provocadors però poc provocatius, algunes consideracions entorn dels
festivals (ara que s'està acabant el Primavera Sound o el Rebombori premianenc, per dir dos casos totalment diferents en temps i espai). Kiko Amat, novel·lista mod i pop de referència personal, escriu al suplement cultural de La Vanguardia, sobre la seva perplexitat davant dels megafestivals i, en concret, es pregunta sobre el grau d'independència (indie) del format quan aquest pren la volada d'un event del tot mainstream. La valoració del moment-concert, del pasatge sonor precís (com per exemple quan la clava el company Sardinista! ) és una cosa. L'altra cosa és la disjuntiva plantejada per Kiko Amat que ens pot remetre, com les fotos londinenques, al museu i al passat. Amat es planteja allò del pop, el sentit pop, les demarcacions de l'espectre mercantil, la fagocitat corporativa i altres temes dignes d'il·lustrar el perquè del temps present. El novel·lista descriu la transició que va del "vamos a bailar un rock and roll en la plaza el pueblo" al format d'estada comprimida a l'espai Movistar, per dir uns exemples entenedors. Com que s'han fet molts bons estudis culturals sobre aquesta temàtica (llegiu llibres com Afterpop, Subculturas, etc...mireu-los al google), més que abundar-hi, em conformo amb l'exercici elemental de descodificació, justament el que porta a valorar el concert concret (per exemple el que ens expliquen els assistents privilegiats a Portishead) i a passar l'adreçador enmig de la tempesta del corrent principal. El laberint es tanca en un punt especialment rar: el de la percepció de la música en sí o el de la captació sonora a partir dels seus materials de mediació. Com que parlar de música és com "ballar sobre arquitectura" (Elvis Costello, dixit), millor escoltar-la, sigui en el context compartimentat del gran festival (amb altes dosis d'abstracció ambiental), del concert-concert estricte i, per exemple, de sala clàssica (a poder ser l'Apolo) o de l'equip domèstic (especialment, si es disposa d'unes andromines intempestives que responen als noms de tocadiscos i discos, ja siguin de vinil o del quasi clausurat cedé).

Ja que he començat amb el món d'ahir, tornem-hi. Aquestes fotografies inclouen el vell estadi de l'Arsenal. Futbol. Justament ara, que plou a la manera més anglesa possible, entro a llegir Fiebre en las gradas. Novel·la d'un escriptor anglès amb el qual comparteixo moltes coses. Nick Hornby (el de Alta Fidelidad) és un seguidor de l'Arsenal (bé, el meu club londinenc és i serà sempre el Crystal Palace FC, seguit del West Ham...), està tocat per el rock i el pop, és de la generació dels darrers cinquanta (la meva...i la del R77) i viu a Islington. Islington és el nostre centre neuralgic de les estades londinenques-premianenques. Islington és el món. La plaça principal porta el nom d'Àngel. Es respira música, fish&chips, futbol i pluja. És el barri del vell Highbury i del nou Emirates Stadium.

Torno al món d'ahir: Abans s'anava a l'estadi del barri, ara es va a l'estadi corporatiu dels Fly Emirates. Dit d'una altra manera: hem passat d'anar a "bailar un rock and roll en la plaza del pueblo" a encaixar el cos en un hipercar i esponsoritzat "Espacio Movistar".


La setmana que vé tocarem un tema pendent (les converses a l'Amistat ho posen damunt de la taula): el negoci de l'
autoajut. Un món d'impostors en un món desorbitat i, francament, necessitat d'estimuls. I, tot sigui dit, vivim el quart cap de setmana de pluja.

La banda sonora del diumenge ha estat molt r&b...mireu, mireu...he començat de bon matí amb Traffic -Steve Winwood sempre serà un mite a recordar, incandescent, en un memorable concert sense sponsors l'any 1974 o 75 a Badalona-, he continuat amb el mateix Winwood des dels singles de Spencer Davis Group -l'enyorada formació soulera dels germanets Winwood i del senyor Spencer, pura-pura simbiosi soul/r&b-, he tingut un interludi fluixet amb una banda actual prescindible -Arcade Fire- i m'he plantat al bellmig de la tarda amb Solomon Burke produït per Joe Henry (per cert: Joe Henry va tocar a l'Apolo davant unes desenes de persones en un concert fet a la mida d'un servidor i del meu siamès JTria...allò que deiem dels concerts...).

Informació política addicional. Ben aviat es presenta el Manifest de Maig. Un testimoni de base on es recullen preocupacions de gent d'Iniciativa. Línies de disconformitat. Declaració en favor d'una política de transformació social amb personalitat pròpia. Visiteu-nos a:
http://www.verdiroig.blogspot.com