01 de juny 2008

La dimensió desconeguda del món d'avui






El món d'ahir. En aquesta ocasió, repassant algunes fotografies del meu arxiu. M'aturo davant de les restes del passat. Londres. Una més de les moltes expedicions angleses. El trio R77, JTria i Àngel. Botigues de discos (Honest Jones, Rough Trade). Marcant parka en el lloc precís. Estadis desapareguts (Highbury: Arsenal!). Les portes del passat. El món d'ahir, també, és un món de tocadiscos i estadis de barri.

Encetada la polèmica sobre els formats de la música enregistrada i els formats de la forma-concert. Apareixen en el darrer article, solapades entre missatges provocadors però poc provocatius, algunes consideracions entorn dels
festivals (ara que s'està acabant el Primavera Sound o el Rebombori premianenc, per dir dos casos totalment diferents en temps i espai). Kiko Amat, novel·lista mod i pop de referència personal, escriu al suplement cultural de La Vanguardia, sobre la seva perplexitat davant dels megafestivals i, en concret, es pregunta sobre el grau d'independència (indie) del format quan aquest pren la volada d'un event del tot mainstream. La valoració del moment-concert, del pasatge sonor precís (com per exemple quan la clava el company Sardinista! ) és una cosa. L'altra cosa és la disjuntiva plantejada per Kiko Amat que ens pot remetre, com les fotos londinenques, al museu i al passat. Amat es planteja allò del pop, el sentit pop, les demarcacions de l'espectre mercantil, la fagocitat corporativa i altres temes dignes d'il·lustrar el perquè del temps present. El novel·lista descriu la transició que va del "vamos a bailar un rock and roll en la plaza el pueblo" al format d'estada comprimida a l'espai Movistar, per dir uns exemples entenedors. Com que s'han fet molts bons estudis culturals sobre aquesta temàtica (llegiu llibres com Afterpop, Subculturas, etc...mireu-los al google), més que abundar-hi, em conformo amb l'exercici elemental de descodificació, justament el que porta a valorar el concert concret (per exemple el que ens expliquen els assistents privilegiats a Portishead) i a passar l'adreçador enmig de la tempesta del corrent principal. El laberint es tanca en un punt especialment rar: el de la percepció de la música en sí o el de la captació sonora a partir dels seus materials de mediació. Com que parlar de música és com "ballar sobre arquitectura" (Elvis Costello, dixit), millor escoltar-la, sigui en el context compartimentat del gran festival (amb altes dosis d'abstracció ambiental), del concert-concert estricte i, per exemple, de sala clàssica (a poder ser l'Apolo) o de l'equip domèstic (especialment, si es disposa d'unes andromines intempestives que responen als noms de tocadiscos i discos, ja siguin de vinil o del quasi clausurat cedé).

Ja que he començat amb el món d'ahir, tornem-hi. Aquestes fotografies inclouen el vell estadi de l'Arsenal. Futbol. Justament ara, que plou a la manera més anglesa possible, entro a llegir Fiebre en las gradas. Novel·la d'un escriptor anglès amb el qual comparteixo moltes coses. Nick Hornby (el de Alta Fidelidad) és un seguidor de l'Arsenal (bé, el meu club londinenc és i serà sempre el Crystal Palace FC, seguit del West Ham...), està tocat per el rock i el pop, és de la generació dels darrers cinquanta (la meva...i la del R77) i viu a Islington. Islington és el nostre centre neuralgic de les estades londinenques-premianenques. Islington és el món. La plaça principal porta el nom d'Àngel. Es respira música, fish&chips, futbol i pluja. És el barri del vell Highbury i del nou Emirates Stadium.

Torno al món d'ahir: Abans s'anava a l'estadi del barri, ara es va a l'estadi corporatiu dels Fly Emirates. Dit d'una altra manera: hem passat d'anar a "bailar un rock and roll en la plaza del pueblo" a encaixar el cos en un hipercar i esponsoritzat "Espacio Movistar".


La setmana que vé tocarem un tema pendent (les converses a l'Amistat ho posen damunt de la taula): el negoci de l'
autoajut. Un món d'impostors en un món desorbitat i, francament, necessitat d'estimuls. I, tot sigui dit, vivim el quart cap de setmana de pluja.

La banda sonora del diumenge ha estat molt r&b...mireu, mireu...he començat de bon matí amb Traffic -Steve Winwood sempre serà un mite a recordar, incandescent, en un memorable concert sense sponsors l'any 1974 o 75 a Badalona-, he continuat amb el mateix Winwood des dels singles de Spencer Davis Group -l'enyorada formació soulera dels germanets Winwood i del senyor Spencer, pura-pura simbiosi soul/r&b-, he tingut un interludi fluixet amb una banda actual prescindible -Arcade Fire- i m'he plantat al bellmig de la tarda amb Solomon Burke produït per Joe Henry (per cert: Joe Henry va tocar a l'Apolo davant unes desenes de persones en un concert fet a la mida d'un servidor i del meu siamès JTria...allò que deiem dels concerts...).

Informació política addicional. Ben aviat es presenta el Manifest de Maig. Un testimoni de base on es recullen preocupacions de gent d'Iniciativa. Línies de disconformitat. Declaració en favor d'una política de transformació social amb personalitat pròpia. Visiteu-nos a:
http://www.verdiroig.blogspot.com

30 comentaris:

r77 ha dit...

Excel·lent Tati!

Un article perfecte per la digestió sonora d'una tarda de diumenge on, per cert, no plou (de moment).

Quina mandra/angoixa fa observar segons quins concerts/recintes on veig més sponsors que músics i gent…

Sé que la vida va per generacions i a la nostra (70's) també hi havien concerts en grans recintes, però no tenia la sensació d'estar tot tan teledirigit i sponsoritzat com ara.

Records fantàstics, m'ha produït la visió de les fotos londinenques adobades amb el text escrit:

Visca Isllington!

Visca Anson Road!

Visca Can Pàniker!

Visca les botigues de discos i les pintes a Portobello Road!


R77

Viviendo en la era pop ha dit...

Tati, t'he identificat a la quarta fotografia. El de la caperutxa verda amb gorra...tope Mod, long life my brother!!!!!!!!

Pelmasso del bar ha dit...

quin luxe de llegir tot aquest castanyasso de cultura popular en lletres grosses, o sigui de CULTURA POPULAR marcant fort el teclat de l'ordinata i apuntant una sola discrepància amistosa amb el que escrius i és que per mí Arcade Fire és una banda francament imprescindible. Arsenal??? què en dius del Tottenham Hotspurs del Déu Juan de Dios o Joan de Déu?????

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

r77: li esperava una resposta ràpida i així ha estat. Quin background que portem, eh?

pelmasso de la plaça: sobre el Tottenham, no es pensi, total simpatia...recordo Ardiles, ui...m'encanten els clubs de barri...i Arcade Fire no són dolents...només que...enmig de Spencer Davies i de Solomon Burke...el podium està estret.

flors i punyals del Vallès ha dit...

una brisa m'ha portat per internet aquest espai on encandileu flors d'una època fantàstica.
M'agraden els Kinks, els Them, els Together, la Dusty Springfield, The Move, Argent, the Hollies, Procol Harum, Moody Blues, The Who i més d'aquesta calanya. Submarinista, em pots contestar aquests gustos a veure si hi ha bon entente?

indep@alsblocs ha dit...

mira que m'agradaria llegirm tot això d'una altra manera però res de res tornes a la mateixa dèria i a fer que ningú passi per davant no fos cas ja no fos cas que no home que no fos cas com la ràdio i tantes coses per tapar qui fa realment coses interessants i belluga el poble, no no fos cas que els teus amics es posin a despotricar. No si ja veig que la teva cosa no va per Premià que no que no, i tot el que dius com un guru per amagar qui fa el camí de lluita? qui fa el camí contra la opresió? n'hi ha uns que vinga vinga amb musiquilla i festivals i futbol sobretot futbol i de fora, però l'avorriment de tot això què? interesantissim o i tant que sí? com la resta de blogs on deixes la teva petjada i la segueixen els altres cologuilles que si mirada que si musiquilla que si això que si allò que tal que tal...ignorar que Premià fa el seu camí té un preu o no? mail tantes festes populars, mai tanta gent de tot signe fent realitat el sentiment de lluita per sortir de l'opresió i què? no és noticia ni teva ni dels blogs dels teus amics, no no no que s'ha d'anar a Londres ui! com els del Primavera, ui! el Primavera ep! gent important qeu sou. Esteu fora de joc d'un nou Premià que planta cara a l'opresió, al mal planificar i a les aixafades. Això no, oi ???
ja podeu contratacar, em vé la por! i un camió de sindries!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

indep: vols dir que tot el que veus és així? no sé si és un problema ocular o una migranya. En cas d'oculista, caldrà anar a l'especialista. En cas de migranya: Cerebrino Mandri, Aspirina, Gelocatil...llum apagada i descans.
Gràcies per la visita.

sardinista! ha dit...

El problema del indepe es molt més sencill que la migranya o quelcom oftalmològic, s'aborreix, s'aborreix soberanament. Per alguna raó d'orígen desconegut està incapacitat per al plaer, la diversió o la motivació personal. Nomès així s'explica que tingui temps per la seva "turra" quotidiana amb tota la feina que hauria de tenir amb la seva revolució supermegaguay de alliberament nacional i rebombori festiu. Tranqui tiu, relaxa't i gaudeix de tot aquest moviment que esteu encentant, feu blogs, debatiu, organitzeu activitats i actes culturals, festejeu, divertiu-vos, lluiteu, etc, però si us plau, no intenteu convèncer per la via del aborriment i la saturació i, sobre tot, aixeca el cul de devant l'ordinador i surt al carrer, viatja, llegeix llibres, amplia el teu ventall d'amistats i intenta gaudir del teu cos, tu ho agrairàs, nosaltres ho agrairem i el món serà un lloc una miqueta millor per viure.
Salut!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

girem full i anem al gra:


company "flors i punyals del vallès", d'entrada...un nom romàntic i passional, benvingut!

fas un llistat de bons gustos:

kinks: el poeta Ray fent les cròniques dels carrers dels seixanta anglesos i especials....sunday afternoon!

Them!!!! ostres com afines en les arqueologies del rock i del quasi adolescent Van Morrison.

Together!! ala, molt bo, l'ex-yes Howe des de l'UFO Club, cosa molt minoritària i selecta!

La Dusty ! la dama blanca del soul brit.

The Move ! toma esta! Mister Roy Wood in excelsis !

Argent...el disc de la piscina oi?

The hollies, quina curta durada per la banda britona de graham nash, una bona incursió a la pinacoteca !

procol harum & moody blues, tanto monta tanto, pre-progressive, abans de la tempesta posterior, m'encantaven.

de The Who, ouf... grandesa i misèria d'una banda essencial, del r&b garatgista a la pirotècnia dinosàurica...imprescindible audició amb lupa i bisturí.

Gràcies per la cordial visita.

b ha dit...

això és com un consultori musical la mar de xulo. ENHORABONA.

crimson ha dit...

Traffic és un d'aquells grups que no et decep mai quan hi tornes. No fa gaires dies vaig tornar a sentir "when the eagle flies" i el somni del Gerard era més real que mai. El cap de setmana he re escoltat l'incunable Apo Calypso d'Embryo, presentació a occident del Trilok Gurtu.
Parlant de la sala Apolo, dijous hi actuen 3 deixebles del mestre de mestres Fripp. Zum, http://www.zumguitars.com, trio acústic argentino-japonès amb un repertori que va de Beatles a Piazolla, passant per King Crimson, of couse.

Salut

àngel ha dit...

Prendrem nota, doncs una connexió crimson/apolo, no estaria gens malament

crimson ha dit...

Allà em trobareu.

Per cert que vaig ser a Premià fa dos caps de setmana. Vaig arribar-hi caminant des d'Ocata i me'n vaig anar per la carretera de Premià de Dalt continuant el meu passeig.
Vaig trobar que el poble s'havia encongit! La Granvia s'havia acostat a la carretera de la costa, la carretera de Premià de dalt s'havia fet més estreta i era més a prop de la riera...

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

crimson: aquesta percepció de PREMIÀ DE MAR és precisament el que anomeno DIMENSIÓ DESCONEGUDA...és així, Premià és una caixa de sorpreses positives i negatives, una cosa francament sorprenent.

Home..podies haver passar per la Plaça...aquest maig, com a Paris, el s'han celebrat els 40 anys del Bar Marina (casualitat, com el maig del 68, tot té la seva sorprenent plana desconeguda)

Rafael Vallbona ha dit...

Hola pops,
salutacions indyes des de la riba americana, motos, Wilco, un poema de Ginsberg sempre a punt i immensos horitzons sonors com els records que s’acumulen al món d’ahir. No hi ha màgia que no surti d’una guitarra, un vers i la carretera. Heu vist l’anunci del BMW on llegeixen un paràgraf de On the road a crits mentre vaguen amb un cabrio sèrie 1? Explotació de la memòria o la història que ens posa a lloc? Per què l’esquerra ha deixat la ruptura en mans de la dreta, es pregunta Glucksman ben cofoi bo i rient-li les gràcies a Sarko? Per què s’ha momificat l’esquerra en arribar al poder, polític o social?
Vull rentar la meva R 850 R i que l’aigua a pressió faci lluir els cromats dels cilindres bòxer? Contradicció de classe o una seqüència inèdita d’Easy Rider? Que en deu saber d’això en Baltasar? Sap que és córrer pel desert sense més destí que allà on et portin les teves rodes?
I les rodes no s’aturen mai, és la memòria del món d’ahir la que dona dimensió al que som ara i perspectiva al que volem ser. No vull trobar respostes a res, la vida és una eterna pregunta que fem a la carretera, a les cançons, als poemes, a l’horitzó dels records.
Només el dubte ens fa créixer.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

bona declaració sobre rodes...és interessant el tema de les ruptures, la veritat és que m'interessa molt i que -gràcies a aquest interés- sospito que molts dels que parlen de ruptures el que fan és apuntalar el "sistema" que denosten a base de gesticulacions. M'intessen les dissidències "constitutives". M'explico, un sentit d'oposició constitutiu és aquell que aprofondeix el punt de fuga. Dit políticament, ni el punt ni la fuga representen el trencament per si sols. Només el seu aprofondiment i la multiplicació de materials sensibles, poden verificar una sòlida dissidència i, per tant, un altre espai.
Com que tot aixó és més o menys un "agencement" a la brava (guattati-deleuze) passat pel turmix de Toni Negri...tot plegat, com les motos que travessen el buit o les multiplicitats musicals més incertes, és matèria d'estudi de primer ordre. Parles de Baltasar, no cal, és només un símptoma (el més vistós que ha florit al jardí de la nostra formació política més propera)...em preocupa, més encara, com articulem protesta i proposta, gestió i fondària...com fixem el punt de fuga just i necessari que permeti comprometre el present i el futur. I al mateix temps, com resoldre en favor de les majories socials, el sentit públic de l'aigua, el treball (la producció material i immaterial), l'oci sense compartiments, la biologia i altres herbes...en un sòlit "agencement" més biopolític que "polític", més múltiple que monolític...
és el tema: com una nit dalt de la parra, dalt de la moto o mirant enfora...tancant els ulls, esquivant per obtenir pista...

Jordi mataroní ha dit...

estic d'acord amb Vallbona i amb Tati en quan a la critica al tema del Baltasar i a la necessitat d'esbrinar camins de ruptura i tot això.
en canvi no veig massa clar com fer compatible la necessària critica a les coses que no fa bé ICV i al mateix temps fer-ho de manera que no siguin critiques en cascada al costat de les que fa la dreta opinadora. A veure si m'enteneu, vull dir que la critica del Vallbona està bé i tal però quan es fa una critica política existeix un risc de que la critica sigui pedebuda com un estirabotr més com els que fan els dretans del microfon (barbeta, carol, villatoro, rahola, cuyàs i companyia) i no sigui percebuda com una critica d'esquerres. La critica justa que es fa a la reculada institucionalistíssima d'icv ha d'anar degudament acompanyada a una impugnació dels miserables convergents que remenen la cua com l'exconseller Espadaler o els hooliogans Oriol Pujol, Madí o Felip Puig.
Molt benvinguda la dosi critica i autocritica i al mateix temps ja que ens curem en salut fent-la podrem exercir amb el cap ben alt el dret a criticar la misèria politica, periodistica i cultural de les dretes que fan cada dia tertulies i demagògia antipolitica per sistema. No és el cas tot sigui dit del Vallbona o del mateix Tati- Aprofito per dir que en Tati està fent un blog de pebrots de mico ple de suggerents menus de cultura i vida i que val la pena, que coi!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

un debat substancial, cosa benvinguda en aquest blog. A vegades ja ha aparegut en aquest mateix espai de manera fecunda i polèmica. Un clàssic de les disjuntives reforma/revolta pot ser qualsevol de les riguroses intervencions de, per exemple, Opiniones de un payaso (referent d'aquest blog). Molt sumariament, soc de l'opinió de que l'esquerra (de la qual els partits polítics en són part petita i irrellevant) o és decididament anticapitalista o no és.

L'altre tema és el de la praxi complexa govern/carrer, etc.
El paper, per exemple, d'ICV-EUiA hauria de ser més ideològic i de perfil propi, menys procliu a deixar-se portar per decisions poc adequades al seu pes real (departament d'interior) i menys dedicada a fer feines brutes d'un Montilla satisfet de veure com qui les fa és un "partit ingenu" i evitant (amb visible sornegueria) que el mal d'altres li afecti.

El "negoci" del segon govern és un mal assumpte i el Cesc "Moreneta" Baltasar ha reblat el clau que mancava causant un perjudici notable a la nostra opció política (en clau interna -cas del mal tractament incoat als membres d'ICV de l'Ebre- i en clau externa -casos de desproposit comunicatiu, participatiu i metodològic en la ditxosa sequera-).

Esperem que l'assemblea nacional d'ICV canvii coses, persones i polítiques, justament perquè algunes coses, algunes persones i algunes polítiques, estan canviant les "coses", "persones" i "polítiques" d'ICV (des del sant dia que ens van encolomar el mort d'Interior i ens van aixafar la guitarra de l'alegria d'uns resultats extraordinaris).

Quin desproposit!
Fins i tot a ICV existeix un "món d'ahir", justament aquell món que es va acabar dies després de les triomfals eleccions del segon tripartit. Un ahir que precediria un avui de detencions policials, lladres, serenos, transvassaments improvisats, abandonament del carrer, professionalització generalitzada de quadres, incapacitat de respondre al setge mediàtic, aïllament en el món cultural, replegament sindical, etc.

Debat obert.
Música: avui, doncs, Nick Cave a tota pastilla des del cotxe i foc nou.

pasmao ha dit...

Estimado amigo francés: Usted me recuerda a aquel genio canadiense llamado Glenn Gould, El pianista dejó los recitales en directo para el olvido porque sostenía que su música como mejor se aprecia era en casa de uno con el equipo estereofónico.

Jaime Jacques Jimmy Tati Barón de Osborne ha dit...

Sin duda, querido Pasmao, un disco crujiente ante los oidos de un anciano decrépito como un servidor, se me antoja de postín. Aprovecho, querido Pasmao, para rectificar la tendencia que tienes a ver en mí un francés integro. Nada más lejos de mi caso, ferviente seguidor de la reina Victoria y de Napoleón por partida doble, me postulo por un imperio francobritánico que domine la faz de la tierra, con el debido respeto a ustedes, españoles de pro y, muy especialmente, respetando los intereses en el ramo del Brandy que poseemos los ingleses al sur de Gibraltar.
Gente altiva, dicho sea de paso. Me encantan las viejas naciones, las naciones de verdad: La Inglaterra de Ivanhoe y de Cromwell, la Francia de Napoleón y Brigitte Bardot y la España de Chiquito, Isabel y Fernando. Lo demás son cromos de segunda mano. Hablemos claro.

pasmao ha dit...

Estimado amigo francés: Es una ofensa muy grave de su parte dudar de mi nacionalidad. La péfida Albión, como decían ustedes en tiempos pretéritos. Por cierto, aprecio el sherry, pero el brandy, como el cognac, me resulta cargante. Me deleito más con un buen single malt de las highlands, las cuales tengo noticias que usted ha visitado.

Le lanzo el guante, pero no espere de mi un duelo de florete o espada, ya que los de su nacionalidad son expertos en esas lides, y no me gusta perder ni al pool. Le sugiero un duelo con pistolas. Mi padrino, ya lo conoce usted y se pondrá en contacto.

P.D: Tin Machine es un grupo patético.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

De momento ya he cursado instrucciones para el trasvase Tamesis-Besós, contamos con el apoyo de los campesinos franceses que interconectarán las redes con tuberías de acero toledano. Las viejas naciones siempre sacan las castañas del fuego a las regiones victimistas. Una fecunda relación hispanobritancofrancesa.

Lo pesat de l'Ebre ha dit...

jo de vostès negociaria amb Bush un bon transvassament entre el Missisipi i el Francolí.

conyes a part:

VISCA ICV!
FORA BALTASAR!

sardinista! ha dit...

Leyendo los últimos comentarios me reafirmo con fuerza en la idea de que la nacionalidad debería ser optativa (y por supuesto no evaluable, como la religión)y no quedar limitada a una cuestión tan puramente azarosa y umbilicante como la llegada a este mundo. Además deberíamos poder escoger cuantas nacionalidades nos viniera en gana para no tener que renunciar a particularidades específicas de nuestro agrado, así el sr. tati podría declararse orgullosamente franco-britanico-catalan y yo astur-chileno-mongol (por poner un ejemplo). Eso si, yo siempre recomendaria dejar un "etc" al final de nuestra nacionalidad en previsión de futuros avatares migratorios, que con la crisis nunca se sabe.

unitat ICV+EUiA partit nou! ha dit...

Ja que esmentes el Baltasar, afegiré...una cosa és ICV i les seves bases i la seva trajectòria fins no fa massa temps, i l'altra això que passa, aquest conseller protegit per la direcció que ens porta pel camí de l'amargura cada dia del sant món. Depen tot plegat dels que des de dins ens fem un forat per explicar el perquè de tot plegat i per dir-ho de manera organitzada: aquesta ICV no mereix la direcció que té i hem de fer quelcom per canviar i unir-nos amb EUiA i més gent per fer un partit d'esquerres, de classe, ecologista i que no faci del govern el seu modus vivendi, només un lloc de fer política que depengui dels principis que hem aprovat tantes vegades a les assemblees. Que foti el camp el Baltasar i el Saura que ja estan massa vistos i que visca visca visca la gent d'Iniciativa del Ebre.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

un debate categórico y sagaz, entre españoles, astures, mongoles, chilenos, franceses, ingleses, catalanes y -verbigracia sardinista- etcéteras por doquier.
me encanta desplazar la lengua a la manera de las culebras, ahora picoteo en español, luego pellizco en inglés y mañana me menearé una de bable.

Este babélico quehacer nos lleva a contornear el rito de las identidades, extremo este que -verbigracia 2- depara un terreno abonado a la intervención esperada del socio independentista de turno.

"Anims, amic, l'espera la penya!"

Pdt: En quan al Cesc"Moreneta"Baltasar, teniu raó i, si no es fa la feina ben fet, de l'assemblea nacional en neixerà -possiblement- o un sector anticapitalista organitzat internament o un grup similar que actuarà dins de la coalició com un partit més, fent testimoni d'una esquerra més expeditiva. Temps al temps...esteu convidats: http://www.verdiroig.blogspot.com

pasmao ha dit...

Estimado amigo francés: El debate yo lo aumentaría al portugués, y más concretamente a su versión brasileña:

http://giselebundchenblog.blogspot.com/

Sé de muy buena tinta que ese blog le gustará.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

por supuesto Don Pasmao, ayer me merendé el blog de mi esposa brasileña. Gisele y yo tenemos las agendas muy apretadas y hemos decidido compartir "blogspot". Me molestó, inicialmente, que trascendiera en EL PAÍS antes que me lo dijera personalmente. Afortunadamente, Gisele i yo tenemos una relación sincera y fluida que nos permite pasar alguna semanas alejados por motivos laborales.
Querido Pasmao: Tengo una bonita noticia para tí. Gisele y yo acordamos, mientras tomábamos el sol en nuestro palafito de bambú en la Barbados, establecer un contacto contigo. Gisele y yo queremos invitarte a tomar unos refrescos para hablar del futuro. Gisele (y yo) te proponemos que dirijas nuestro servicio de mayordomos. ¿Gustas?

Maxi ha dit...

Tati, com veig q tens més d'un bloc, t'enllaço amb Feevy aquest també.

Escolta, no veig cap email per poder parlar amb tu.

El meu email es maxi@maxi.cat

Salut i força!

Maxi

un tastet de bloggs d'icv ha dit...

cullunets si tota la gent d'icv tingués aquest estil i aquesta barreja de registres! quin blogg més sorprenent! vist així el que surt a la blogosfera ecosocialista es podria fer com un hit parade de blogs d'iniciativa més xulos i deixaria empatats aquests:

Raül Romeva, Àngel Pagès, Lluís Suñé, el Forcadell de l'Ebre, Les coses del Querol, El Maxi i l'Amable Pallisé

rutlleu bé companys!