28 de febrer 2011

Pessimismes i optimismes a la carta



Fotografia. Ernst Bloch, els anys de Tübingen.

El mar de fons d'aquests darrers dies convida a l'actualització lectora d'alguns clàssics de la dialèctica pessimisme-optimisme. Sovint han aparegut per aquestes pàgines les referències a Walter Benjamin ("organitzant el pessimisme") i a Antonio Gramsci ("el pessimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat"). Repassant autors (retalls, frases subratllades amb llapis, punts de llibre) em torna a la taula el cas d'Ernst Bloch. Aquest pensador alemany està associat a la figura de Benjamin i, com ell, desplega una obra descomunal entorn dels conceptes d'utopia, esperança i història. Els treballs, sempre didàctics, de Michael Löwy menen a Ernst Bloch (i a Benjamin, naturalment!) gràcies a allò que Löwy denomina -amb permís de Goethe- "les afinitats electives". La metodologia de Michael Löwy és un continuum d'interseccions que porta d'un univers a un altre. Löwy va entrevistar Bloch l'any 1974 a Tübingen (ciutat universitària de visita molt recomanable i de la qual en tinc un record personal imborrable, on hi van deixar les seves emprentes el mateix Bloch, Hölderlin i Hegel).

Fotografia: Löwy llegint el seu llibre sobre el pensament insubmís de Franz Kafka.

Aquests dies repassant el cas Bloch, llegeixo l'entrevista que li va fer Löwy i, al mateix temps, intento "treure punta" i destriar el blat de la palla dels esdeveniments imprevisibles i intempestius que viu el món àrab (sense oblidar la revolta viscuda i "poc televisada" d'aquests dies a Wisconsin, USA). Bloch parlava amb Löwy del proletariat que no "necessita pressupostos morals per revoltar-se contra l'opressió i l'explotació" i del paper sempre ambivalent dels intelectuals "desclassats" davant dels dilemes ètico-morals. L'entrevista Löwy-Bloch ha estat capturada d'un magnific llibre de Michael Löwy, Juifs Hétérodoxes, que segueix un treball anterior sobre els pensadors i escriptors jueus centreeuropeus (Redención y utopía).


Refrescant la memòria (o sigui, estirant llibres vells de les prestatgeries) recupero un exemplar extraordinari del filosof italià Stefano Zecchi dedicat a Ernst Bloch ("E.Bloch. Esperanza y utopía en el comunismo", un exercici més d'afinitat electiva on hi podem trobar Benjamin, Lukács, Thomas Munzer i el que es bifurca de tots ells). Zecchi repassa el pensament de Bloch en relació als esdeveniments que marquen les històries i els estats de (des)ordre i barbàrie:

"Es necesario entonces que el tema recurrente del optimismo militante no quede entendido como una vivencia serena que crea en la resolución de los conflictos existentes con el paso del tiempo, es decir, que no sea entendido de un modo tal que su interpretación constituya una forma de mecanicismo histórico apriorísticamente determinado, de modo que la superación de lo negativo pueda llevarse a cabo a través de la absoluta e inefable dialéctica de la negación de la negación: que el curso de la historia no presente un desarrollo lineal tendente progresivamente a lo mejor, pero que, por ejemplo, destruya como la guerra del Peloponeso y la de los Treinta años, los campos de concentración nazis y el genocidio imperialista en Vietnam constitutivos de esa 'dura nada' que no deja espacio para ninguna negación de la negación, y que constituye para Bloch la realidad del mal que no posee ninguna negación dialéctica".

Dit en paraules del mateix Bloch:


"No se necesita un gran esfuerzo para alcanzar ese pesimismo que constituye el conjunto del optimismo militante...el optimismo solo está justificado si es militante, y jamás si está decidido; el optimismo en esta segunda forma no sólo opera negativamente frente a la miseria del mundo, sinó también estúpidamente".



Bloch, Benjamin, Gramsci, Zecchi...doncs, associant noms a una idea més o menys volatitzada que sovint ens torna impregnada d'actualitat: L'esperança. Precisament és l'esperança el gran motiu de la més ambiciosa de les obres de Ernst Bloch: El principi esperança.
Qui vulgui anar directament al Bloch més planer, microscòpic,
benjaminià, observador, col·leccionista i amic de les coses petites...un bon llibre: Huellas (Ed. Tecnos/Alianza). Genial!

  1. Vídeos sobre wisconsin capitol

    Wisconsin's Crowded Capitol: Collective ...
    10 min - 17 Feb 2011
    Subido por PBSNewsHour

    youtube.com

23 de febrer 2011

Revoltes i incerteses (2a. part)




El moviment real que aboleix l'estat de coses present.
(K.Marx-F.Engels)


Colonialisme i imperialisme. Governs "amics", negocis i equilibris diplomàtics.
Imatges recurrents d'un (des)ordre internacional a la carta.

Les revoltes i els dies.

La multiplicació de protestes, revoltes i insurreccions no s'atura i
els pobles del món àrab, des del Magrib fins a l'Orient Mitjà, mostren els senyals d'una resistència bàsica davant la barbàrie. La lliçó d'aquests dies històrics descol·loca tots els estaments del poder global i local i impugna les teories del pensament únic dominant que tendeixen a la legitimació de l'ordre internacional capitalista. Els règims de terror i tirania contra els quals s'alcen les classes populars, fins fa pocs dies, gaudien del vist i plau de les diplomàcies occidentals. La tensió entre beneficis i vides, entre guanys econòmics i valors humans, ha anat sempre en favor del diner i del negoci. És la regla d'or del capitalisme.

Ja fa molt temps que el poder occidental reinventa el clàssic imperialisme amb noves versions de les
receptes del colonialisme i de l'acumulació i expansió de l'economia. Els governs àrabs, "amics" geoestratègics d'unes quantes democràcies occidentals (i viceversa), cauen en mans de les revoltes socials i els fets d'aquests dies ens ajuden a observar la naturalesa immoral d'una política internacional centrada en el manteniment de l'equilibri del model financer i econòmic global.

Els pobles, com sempre ha estat, són les víctimes d'una perversa idea de la política i de les múltiples formes de poder dictatorial, pseudemocràtic o teocràtic.




Tot seguit es ressenyen dos textos sobre "la qüestió" de la revolució. Recurrents o incerts, dissonants, intempestius...però il·lustradors i oberts a la polèmica. Entre la determinació historicista del primer (Trotsky) i l'escepticisme militant del segon en forma de poema (Riechmann).

“El rasgo característico más indiscutible de las revoluciones es la intervención directa de las masas en los acontecimientos históricos. En tiempos normales, el Estado, sea monárquico o democrático, está por encima de la nación; la historia corre a cargo de los especialistas de este oficio: los monarcas, los ministros, los burócratas, los parlamentarios, los periodistas. Pero en los momentos decisivos, cuando el orden establecido se hace insoportable para las masas, estas rompen las barreras que las separan de la palestra política, (…). La historia de las revoluciones es para nosotros, por encima de todo, la historia de la irrupción violenta de las masas en el gobierno de sus propios destinos."


León Trotsky, pròleg de "Historia de la Revolución Rusa
"


Unos pocos hacen historia:
los más la sufren.

De tanto en tanto quienes sufren la historia
tras sufrir demasiado
se exasperan, y eruptivamente
se echan a la calle a hacer historia:
son días de grandes borracheras
grandes carnicerías
grandes revoluciones.
Días que son horas y luego son minutos.

Después, quienes hacen historia
recuperan las posiciones
desde las que pueden hacer historia.

¿A ti qué te parece:
podemos desuncirnos de esta noria?



Jorge Riechmann




i ara...un clàssic dels que mai regalarà La Vanguardia :
Documental sonor de Gil Scott Heron...punxeu-lo en línia.




Che Guevara Memorial video- Gil Scott Heron ...

3 min - 2 Ene 2009 - Subido por UnAmericanBandstand
originally posted on October 9th- the 41st anniversary of the death of Che Guevara. TO YOUTUBE: FAIR USE NOTICE: These ...
youtube.com - Vídeos relacionados

18 de febrer 2011

Andrzej Stasiuk


Fora de joc en zona fronterera. Andrzej Stasiuk és un escriptor polonès contemporani. Stasiuk descriu els efectes contradictoris de l'estat de coses al seu país en clau quotidiana, dissecciona amb ull critic les estampes de la modernor occidental capitalista aplicada en una societat i una terra sacsejades prèviament per aquell desastre moral i polític que -lluny de ser "comunista"- fou el socialisme "real" . Aquesta independència curricular li permet bastir un relat literari precís, autònom i raonablement situat a les antípodes dels excesos del "presentisme" que impregna el discurs oficial de la transició (ai, les transicions!) del seu país.


El territori de Stasiuk és la geografia variable de Galitzia i el seu coneixement d'aquesta remota "provincia" li facilita la descripció acurada de les derives i desconcerts d'un no-lloc físic i polític que, des de fa segles, ha estat escenari de l'intempestiu, de l'incert, de l'inestable i de la cruïlla cultural per excel·lència. Els seus contes de Galitzia ens retornen als mateixos paratges de "El peso falso", aquella novel·la màgica de Joseph Roth -la primera que vaig llegir d'aquest genial escriptor i periodista-. Com passava amb Roth vuitanta anys abans, Stasiuk retrata Galitzia i dissecciona un territori literari afectat per canvis i inestabilitats de tota mena. Minuciós, detallat, lent, intens. La Galitzia de A.Stasiuk és una galeria de personatges desposseïts que habiten en un retaule de carrers, places i bars que -canviant de país- ens recorda les atmosferes visuals d'un altre virtuós de les transicions de l'Europa Oriental, com és el cas del cineasta hongarès Bela Tarr.


Stasiuk, cal dir-ho, no es limita a Galitzia. Els relats d'aquest escriptor evoquen altres indrets de Polònia. El cas de "El mundo detrás de Dukla" és una altra meravella. Dukla és el poble de la seva infantesa i Stasiuk transfigura els records en una narració dedicada a la llum. Capturar la llum i retrobar els seus efectes en el record i el pas del temps és un exercici molt complex. Sense caure en sentimentalismes forçats, la llum d'Andrzej Stasiuk és la clau que posa al descobert la substància de la seva memòria i ho aconsegueix a la perfecció.


Quan un escriptor polonès contemporani tira pel dret sense acomodar-se als previsibles "mantres" del neocapitalisme com a sinònim de llibertat, quan el mateix escriptor penetra dins de l'ànima i de l'esperit dels habitants d'unes terres de frontera i història difuses, quan -com van fer Joseph Roth o Bruno Schulz, il·lustres galitziencs - tria aquella Galitzia -angle extrem i transfronterer del vell imperi austrohongarès- i quan, finalment, d'aquest univers espiritual i material condensat en fa un excel·lent treball literari, només ens toca dir-ho clar: No us perdeu Stasiuk.


...Unes petites dosis de Bela Tarr des de terres hongareses:

Inicio de Satantango - Bela Tarr
8 min - 2 Dic 2009
Subido por lacasinegra

youtube.com
Werckmeister Harmonies (Opening Scenes)
10 min - 23 Sep 2006
Subido por mystif21

youtube.com

I ara, des de Polònia, una banda sonora del trompetista de jazz Tomasz Stanko

Vídeos sobre tomasz stanko

Tomasz Stanko Quartet - "Suspended Variation ...
9 min - 14 Ago 2009
Subido por GarratyPL

youtube.com
Tomasz Stanko Quartet
9 min - 13 Oct 2006
Subido por Merijn11

youtube.com

13 de febrer 2011

Revoltes i incerteses

“Siempre anacrónica, inactual, intempestiva, la revolución llega entre el ’ya no’ y el ’todavía no’, nunca a punto, nunca a tiempo. La puntualidad no es su fuerte. Le gustan la improvisación y las sorpresas. Sólo puede llegar, y ésta no es su menor paradoja, si (ya) no se la espera.”

Daniel Bensaïd.

Les incerteses i els resultats de les revoltes planen a l'altra banda de la Mediterrània però apunten a "l'abolició de l'estat de coses present" i posen al dia la vigència inclassificable del concepte de revolució. La centralitat del temps social hauria de determinar el curs dels esdeveniments. El trencaclosques, però, es complica per la multiplicitat d'interessos sobrevinguts. És el senyal de l'intempestiu i de la discordança dels temps.

...The time is out of joint.

(Hamlet. W.Shakespeare)

... i aquests temps -fora de joc, fora de mare- ens portaran el record de Mark Sandman (Morphine). Un dels nostres, i el recordarem en el Sound System del dimarts 15 a les 21 h. al 95.2 Ràdio Premià...el punxarem gustosament i per amor al seu art.

Vídeos de mark sandman

Mark Sandman interview - youtube.com
6 min - 27 Ag. 2009 - Penjat per behind007
Complete 1995 interview
Morphine - You Speak My Language - youtube.com
7 min - Good (1992)
També a: v.youku.com - vid3o.net
Morphine - Cure for Pain - youtube.com
4 min - Cure for Pain (1993)
També a: Dailymotion - MySpace - Metacafe

07 de febrer 2011

Cultura de club


"... i al principi fou el so"
Sagrades Escriptures (herètiques)


Pacienment i en temps de sobredosi d'efectes especials i pirotècnia comercial, els artesans anem fent via des de les ràdios i des dels petits espais. Stereo-2 Sound System tornem a les punxades de club i ho farem el dissabte vinent.

Som de la vella guàrdia sonora premianenca i potser ens hauriem de remuntar a la nit dels temps per recordar les sessions voluntaristes i voluntàries que organitzavem en els anys setanta. Un temps després hem reactivat la nostra societat secreta i anem consolidant un programa de ràdio combinat amb aparicions més o menys intempestives en festes majors, aplecs i projectes compartits (Brasil 08330, Amics d'Alan Smithee...).

Stereo-2 punxarem a La Cova premianenca i des d'allí intentarem "amenitzar" l'ambient amb talls selectes de soul, funk, llatinitat, jamaicanisme i una mica de tot allò que configura l'univers il·limitat del programa Sound System. La cosa va de cultura de club, curta distància i voluntat de tornar-hi. Dissabte, post-matx, a partir de les 22.30...el retorn de Stereo-2 a la pomada.

Old School, Rare Sounds & "Keep the Faith!".


Vídeos de norther soul wigan casino





Northern Soul - Wigan Casino
5 min - 27 Febr. 2007

03 de febrer 2011

El pacte de la vergonya


La lucha de clases, que no puede escapársele de vista a un historiador educado en Marx, es una lucha por las cosas ásperas y materiales sin las que no existen las finas y espirituales. A pesar de ello estas últimas están presentes en la lucha de clases de otra manera a como nos representaríamos un botín que le cabe en suerte al vencedor. Están vivas en ella como confianza, como coraje, como humor, como astucia, como denuedo, y actúan retroactivamente en la lejanía de los tiempos. Acaban por poner en cuestión toda nueva victoria que logren los que dominan. Igual que flores que tornan al sol su corola, así se empeña lo que ha sido, por virtud de un secreto heliotropismo, en volverse hacia el sol que se levanta en el cielo de la historia. El materialista histórico tiene que entender de esta modificación, la más imperceptible de todas.

Walter Benjamin. Tesis de la filosofia de la història


Va petar el deliri financer i el model neoliberal va quedar despullat i retratat. La desfeta financera, anomenada crisi económica, és el detonador "oficiós" de totes les crisis derivades que el propi capitalisme engendra, genera i multiplica. Capitalisme "és" crisi. L'abast del mercat i la seva omnipresència és de grans proporcions. Els dominis del capitalisme marquen el destí de les persones i de les coses. La cartografia del capitalisme s'adapta a qualsevol règim polític. Els règims polítics estan marcats per les necessitats del capitalisme. Les democràcies experimenten una gran pèrdua de sobirania. Les institucions i els grups polítics treballen en un marc que no admet qüestionar el sistema econòmic vigent. Si falla el sistema cal refer-lo i posar tota la maquinària política en aquesta tasca reconstructora. Partits, cupules sindicals professionalitzades, patrons i grans mitjans de comunicació i cultura, respiren en un marc d'hegemonia ideològica difusa i fluctuant que permet un acord fàctic. Ha arribat el pacte social escrit i concertat. Un consens que facilita avançar en les mesures de rescat, salvament i perdó d'una crisi, d'un sistema i dels actors causants d'un saqueig a gran escala que anirem pagant entre tots. És la cursa desfermada que condueix al punt zero del vell estat social.

Fotografia: fotograma de Bela Tarr.

El model és aquest i ha arribat l'hora dels grans retrats que, com retaules històrics, fixen la foto del consens de les elits. Benedicció i genuflexió davant dels que impulsen el món cap a la barbàrie i a l'imperi de la gran excepció. La fotografia es repeteix i inaugura simbòlicament la segona part de l'eterna transició al no-res. La baixa intensitat de les formes i dels valors democràtics té molt a veure amb l'acció dels poders reals i aliens a la sobirania popular que determinen l'estat de coses present. Li diuen democràcia. Però no ho és.