03 de febrer 2011

El pacte de la vergonya


La lucha de clases, que no puede escapársele de vista a un historiador educado en Marx, es una lucha por las cosas ásperas y materiales sin las que no existen las finas y espirituales. A pesar de ello estas últimas están presentes en la lucha de clases de otra manera a como nos representaríamos un botín que le cabe en suerte al vencedor. Están vivas en ella como confianza, como coraje, como humor, como astucia, como denuedo, y actúan retroactivamente en la lejanía de los tiempos. Acaban por poner en cuestión toda nueva victoria que logren los que dominan. Igual que flores que tornan al sol su corola, así se empeña lo que ha sido, por virtud de un secreto heliotropismo, en volverse hacia el sol que se levanta en el cielo de la historia. El materialista histórico tiene que entender de esta modificación, la más imperceptible de todas.

Walter Benjamin. Tesis de la filosofia de la història


Va petar el deliri financer i el model neoliberal va quedar despullat i retratat. La desfeta financera, anomenada crisi económica, és el detonador "oficiós" de totes les crisis derivades que el propi capitalisme engendra, genera i multiplica. Capitalisme "és" crisi. L'abast del mercat i la seva omnipresència és de grans proporcions. Els dominis del capitalisme marquen el destí de les persones i de les coses. La cartografia del capitalisme s'adapta a qualsevol règim polític. Els règims polítics estan marcats per les necessitats del capitalisme. Les democràcies experimenten una gran pèrdua de sobirania. Les institucions i els grups polítics treballen en un marc que no admet qüestionar el sistema econòmic vigent. Si falla el sistema cal refer-lo i posar tota la maquinària política en aquesta tasca reconstructora. Partits, cupules sindicals professionalitzades, patrons i grans mitjans de comunicació i cultura, respiren en un marc d'hegemonia ideològica difusa i fluctuant que permet un acord fàctic. Ha arribat el pacte social escrit i concertat. Un consens que facilita avançar en les mesures de rescat, salvament i perdó d'una crisi, d'un sistema i dels actors causants d'un saqueig a gran escala que anirem pagant entre tots. És la cursa desfermada que condueix al punt zero del vell estat social.

Fotografia: fotograma de Bela Tarr.

El model és aquest i ha arribat l'hora dels grans retrats que, com retaules històrics, fixen la foto del consens de les elits. Benedicció i genuflexió davant dels que impulsen el món cap a la barbàrie i a l'imperi de la gran excepció. La fotografia es repeteix i inaugura simbòlicament la segona part de l'eterna transició al no-res. La baixa intensitat de les formes i dels valors democràtics té molt a veure amb l'acció dels poders reals i aliens a la sobirania popular que determinen l'estat de coses present. Li diuen democràcia. Però no ho és.

11 comentaris:

Marc ha dit...

caram , just el que em passava pel cap quan he vist la foto i he trobat el rosell, el toxo i el mendez en plan "fuenteovejuna". Tindrem que sortir al carrer

Toni ha dit...

el otro día un simpatizante socialista me decía que a parte de decir No que remedio le daba yo a esot de las pensiones y de los recortes. "lo que se ha hecho toda la vida" le respondí. Exactamente lo que tuvo que hacer el movimento obrero del siglo XX para conseguir lo que ahora nos quitan los financieros y los pactos, es decir el llamado estado de bienestar, las pensiones, la salud, la vida digna y la dignidad del género humano.
Luchar, reivindicar y decir que nosostros somos quien somos, los desposeidos y los que estamos abajo.
Lo público se defiende organizando y respondiendo en la calle. Es muy clasico pero es lo que hicieron nuestros antepasados para vivir dignamente.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Marc, a molts els ha passat pel cap això i la foto m'ho ha posat fàcil.

Toni, agraït per aquesta elemental resposta que és gran i exacta:

"lo que se ha hecho toda la vida".

així ha estat i aniria bé de recordar-ho.

unatrobadora ha dit...

"Li diuen democràcia,però no ho és", Brillant. Començar per Benjamin (sempre Benjamin) també brillant. Un pacte de la vergonya com aquest, voldria afegir, només té cabuda en una època que ha oblidat i girat la cara a la lluita de classes, perquè no creu en les classes com aglutinadors socials i de força, sinó en una gran difusa "classe mitjana" que sempre vol consumir més, ser més, tenir més...però tret d'això, no hi ha idees. I així, els que fan el pacte de la vergonya ens baixen els pantalons i no ens queixem.

enganyat ha dit...

"para muestra un botón", aquesta de la UGT ens ensenya com les gasten els que pacten amb la patronal i fan del sindicalisme un negoci.
Haurem de fer fort el sindicalisme de lluita: CGT, COBAS, IAC, USTEC, CNT
........
Alts càrrecs de la UGT acaparen pisos protegits a la Vila Olímpica
El sindicat al·lega que la composició de la comunitat es va decidir a través d'un sorteig. Entre els propietaris hi ha un familiar de Josep Maria Álvarez i el secretari d'Organització
EL PERIÓDICO
Els anomenats pisos de protecció oficial són un tipus de vivendes, perfectament delimitades per la llei, pensades per a aquell segment de la població que, pel cost de les unitats, no pot accedir al mercat lliure, sobretot en els temps de bombolla immobiliària. A més de les administracions, hi ha altres entitats que realitzen aquest servei a la societat, com empreses privades, sindicats i associacions de veïns. Una d'aquestes finques, en concret un edifici de protecció oficial aixecat per Llar Unió Catalonia, la cooperativa de vivendes de la UGT, a menys de 30 metres de l'avinguda d'Icària, la rambla de la Vila Olímpica, reuneix una selecta comunitat de veïns, ni més ni menys que part de la cúpula del mateix sindicat que va aixecar l'edifici sobre terreny municipal.
Segons consta a la documentació consultada per EL PERIÓDICO, entre els propietaris dels pisos hi ha l'actual secretari d'Organització d'UGT-Catalunya, Jordi Camallonga; Ramon Cebrian, secretari general de la federació es Serveis Públics, i María Helena Álvarez Suárez, sense càrrec al sindicat i germana del secretari general, Josep Maria Álvarez. Hi apareix, així mateix, algun altre membre destacat del sindicat, com el responsable municipal de Programes de l'Oficina de la Vivenda municipal, Enric Cremades. Per a l'atorgament d'aquests pisos de protecció oficial, el nivell de renda dels demandants és, òbviament, clau. Cap dels documents analitzats permet sospitar que, si bé l'ús i gaudi dels pisos per part de la cúpula del sindicat no és precisament la motivació que sustenta l'existència de vivendes de protecció oficial, s'hagi comès cap tipus d'irregularitat.
TERRASSA DE 60 METRES / L'edifici en qüestió té entrada per dos carrers. El d'Àvila, que dóna accés a pisos de 80 metres quadrats, i en el millor dels casos terrassa de 32, aparcament i traster, i pel passatge del General Bassols. Els inquilins VIP -Camallonga i Álvarez Suárez- ocupen els pisos als quals s'accedeix des d'aquest passatge i que compten amb 90 metres quadrats -en planta o dúplex-, una senyora terrassa de 57 metres quadrats (ella) o un pati de 40 (ell). I, com tots, plaça per al poc sostenible cotxe i traster.
No és l'únic que uneix els alts càrrecs i la familiar. La compra la van fer tots el mateix dia, el 26 de setembre del 2008.
Fonts pròximes al secretari general d'UGT-Catalunya van assenyalar que l'adjudicació d'aquests pisos va ser feta per «sorteig». És a dir, que la graciosa composició de la comunitat de veïns es deu, per tant, a l'atzar. Mantenen que el sorteig d'aquesta promoció de vivendes es va fer juntament amb dues més i que el pis finalment adquirit per María Helena Álvarez Suárez, la germana, no era «la seva primera opció». Josep Maria Álvarez ocupa ara el pis en què, precisament, vivia la seva familiar abans de mudar-se a la Vila Olímpica.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Trobadora, doncs sí Benjamin va sempre just i a la mida... és un fragment preciós de les tesis i trenca l'esquema economicista de les ortodòxies (poc marxistes) per convocar la dialèctica entre objectivitat i subjectivitat (cosa força marxista). El pacte és vergonyant, però si apliquem els paràmetres d'aquells que creuen en un sol espai d'acció política (l'statu quo) el trobarem impecable i lògic. Qüestió de lògiques, doncs. L'esquerra ha de recuperat les seves pròpies lògiques d'acord amb una impugnació global del capitalisme i amb les respostes que li corresponen des d'un pragmatisme original i alternatiu (avui ja es poden fer intervencions fora de la lògica dominant: cooperativisme, experimentació cultural, sindicalisme alternatiu, ocupació d'espais en desús, banca ètica, municipalisme de base, creació, creació, creació...).

Oportú també, company "enganyat", que il·lustres amb el cas de les promocions d'habitatge de l'UGT el que és un cas més d'aquesta deriva corporativa del sindicalisme de gestió.

jorko ha dit...

el capitalisme mica en mica va marcant la defunció de la democràcia encara que es facin eleccions

les eleccions estan bé però els llocs de decisió quasi no decideixen i més aviat ratifiquen el que es decideix fora d'ells

la crisi del capitalisme imposa solucions per tornar al punt de partida original de les crisis

es facilita que allò que va espatllar l'economia torni a funcionar és a dir l'especulació financera

és una roda que no para

paguem i pagarem tots els mals dels beneficis de poc

no estic en contra del mercat
estic en contra de que el mercat sigui només capitalista i que aquest capitalisme estigui marcat per l'especulació, els bancs i les finances no productives

un mal assumpte aquest i el pitjor és que condiciona totes les coses cada vegada més i que dóna més importància als beneficis que a les vides

mal assumpte i un article encara massa prudent

toquem fons

Al ha dit...

Modestament crec que el sistema de mercat no és dolent; els dolents són els nostres reguladors del mercat (polítics) i els monopolis.

Per altre banda, que ha de defensar un totxo càndid?

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

els anticapitalistes no lluiten contra el mercat en abstracte (que té altres variables i formes d'organitzacio francament interessants, necessàries i productives).

No confonguem mercat amb capitalisme.

El capitalisme no és només un sistema econòmic. El capitalisme és un "tot" on el preeminent sempre és el capital com a element regulador de tots els aspectes de la vida i de tots els àmbits relacionats amb l'espai i el temps (des de la geografia, la biologia, l'ecologia o la circulació d'idees).

Hi ha un argument clau del fonamentalisme liberal que consisteix en proclamar que aquells que s'oposen al capitalisme s'oposen al mercat de manera mecànica.

Res més lluny. És precisament el capitalisme (com a pràctica compulsiva, com a relat de conjunt, com a ideologia) el que converteix el mercat en una jungla descontrolada que genera pràctiques que transcendeixen la producció mesurada i altres propietats de l'economia lligades al treball i a la creació en general. El capitalisme es fonamenta en l'explotacio de l'home per l'home, tot i que aquesta es pot "atenuar" amb sous dignes, condicions de treball segures i cobertura social assegurada.

El capitalisme, però, necessita del seu caràcter exponencial i infinit per creixer permanenment, acumular i multiplicar. Quan les arrels productives i el mercat trontollen, en major part és degut a la fase del que s'anomena "capitalisme de casino" que és consequència lògica de la dinàmica lucrativa del capital i que abarca el món de les finances, les borses, els bancs i la demolició de l'estat social en benefici de negocis privats que afecten la salut, l'educació, la mobilitat o el consum.

Dir que es pot ser anticapitalista i no necessàriament antimercantil, significa que les pràctiques (i no només les declaracions anticapitalismes) es poden verificar en experiències de mercat i economia social perfectament defensables i practicables: artesanat, petita empresa, cooperativisme, banca ètica, producció cultural independent, intercanvi i mil formes de mercat al marge de les lògiques d'acumulació i despossessió pròpies del capitalisme ideològic i pràctic.

Salut i ben trobat al blog, company Al.

Marc ha dit...

Estic d'acord en la resposta de l'Àngel a "AL" doncs soc partidari de la lluita contra el capitalisme i al mateix temps penso que es pot produïr, distribuïr i consumir d'una manera molt diferent del que marca el canon capitalista i establir altres sistemes de mercantilització que es basin en altres coordenades de relació capital-treball-entorn. I no és utòpic ja que més aviat és pragmàtic i si de cas és dificil de fer-ho popular a causa de la tendència general que talla el patró social.
Una producció de proximitat, una relació basada en el respecte per l'entorn, el foment de la petita iniciativa, el que apuntava l'Àngel sobre l'artesenat o les cooperatives. Tot això també és en certa forma mercat però funciona amb una altra cultura en relació al bé comú, el dret a la terra, l'entorn i la capacitat d'oferir productes sense competir ferotgement, més especialització, menys grans superficies, menys parcs tematics.
Un altre exemple és l'oci i la cultura. Sempre és millor moltes sales de teatre i de cinema petites i diverses que un megaespai multisales amb tota la ferum del fast food i les coca coles aigualides. Millor sempre molt clubs i bars amb jazz, rock, teatre petit, cultura que grans astronaus siderals emetents cultura de plàstic envassada al buit.
I el viatjar? Millor el viatge inventat, curiós, de rutes grans o petites però sense la pressió publicitaria de tota la industria turistica de masses, no?
i això vol dir fomentar hotelets, fondes, campings familiars, i no pas rutes programades per tour-operators lligats a cadenes multinacionals, no?

Tot això és compatible amb una critica al capitalisme i amb repensar el concepte i les aplicacions del que significa Mercat.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

benvingut el debat entre tots, AL, Toni, Marc, Trobadora, Jorko i "enganyat".

el pacte és el pacte, el capitalisme és el capitalisme, el mercat és el mercat i l'anticapitalisme és l'anticapitalisme (i cada concepte mereix multiples interpretacions i punts d'atenció).