30 de gener 2011

Llum en la fosca


Martí, un any.

Llum en la fosca. Tal dia farà un any i el darrer dia de gener és aquest dia. Un any sense en Martí. Un estrany diàleg d'absència i presència. Els seus amics i amigues sovint en parlem. Sembla que passeja per els mateixos carrers, que ens marca les hores de bar i xerrada, que ens interpel·la sobre el que passa en el món. Fins i tot quan aquest món és una taula parada, tres cantonades i una plaça universal.

És indesxifrable. El laberint de la memòria i de l'absència és un joc de miralls on ens hi reflexem. En Martí va posar llum a aquesta plaça, va fer de la llum el seu primer llibre i el va pintar de groc. Un exercici de llum en la fosca. Una llum, ara present i absent. Transfigurada.

Banda sonora: The Köln Concert. Keith Jarrett. 1975.

Miniatura9:42

Keith Jarrett Köln Concert - Part 1 1 / 3

Keith Jarrett Recorded at The Opera Köln, West Germany, January 24, 1975



**********************


G o d s p e e d Y o u !
B
l a c k E m p e r o r

(segona part)




Llum en la fosca. Arribada de nit a casa. Els timpans emeten els ecos d'un concert inacabat que reordeno amb referències escrites, visuals i musicals d'aquests artistes. Una epifania sonora. Llum en la fosca. Els concerts que perduren més enllà de les portes de la sala són els que mereixen el comentari, el treball posterior i la recol·lecció de peces d'un trencaclosques que desferma punts de fuga, analogies, celebrades afinitats electives i elements d'un domini incert on encara adquireixen sentit els conceptes d'art i de cultura. Els signes del temps apunten a la demolició de la cultura, tal i com alguns la varem entendre o creure. Els documents de la cultura contenen els documents de la barbàrie (la cita és de Walter Benjamin, un habitual en aquestes contrades).


Sala Apolo (l'antítesi dels espais del deliri para-cultural:Fòrum de les Cultures, Espacio Movistar...). El minimalisme de GYBE és una aparença formal enmig d'un contingut il·limitat. La densitat de les seves transicions, de la llum a la fosca. Les oscil·lacions de l'infern al cel, de la tempesta a la calma i del blanc al negre, conformen l'univers d'una música que, al mateix temps, és indestriable de les imatges i de les paraules implícites. Imatges que circulen per la gran pantalla en un puzzle encapçalat per la paraula Hope. Una trama visual en blanc i negre on es condensen signes mitològics, ocultisme, judaïsme, línies ferroviàries, tunels, regions devastades del centre d'Europa, cementiris, hospitals, foc, refineries de petroli...i una culminació en roig i blanc amb els signes de la revolta, de la contestació i de l'anticapitalisme.


Una deliberada escenificació dels antagonismes del temps d'ahir i d'avui i dels estats anímics d'una (in)cultura degenerada per l'acció implacable del capital. Sense una clara jerarquia escènica, musics i imatges formen un tot de llum en la fosca. Més llenya al foc. El concert avança i continúa al carrer, al cotxe i a casa. Ha estat una celebració còsmica -elèctrica i acústica- del punt zero de la (in)civilització. Celebració, en aquest cas, no és sinònim de festa. Després de la tempesta (sistèmica) vindrà, però, la tempesta. Temps al temps, que vol dir ara.

8 comentaris:

bar ha dit...

Brillant record d'en Martí i vibrant crònica del concert

lescumadeldia ha dit...

M'has emocionat. A la primera part has fet "touché" en la part més íntima i en la segona, també.

Anònim ha dit...

Una altre crònica del mateix concert apareguda a al revista on line muzikalia...

"Freud hablaba de la pulsión de muerte. Ese impulso que se opone violentamente a seguir continuando con la existencia en un irrefrenable deseo de volver a la calma del no-ser. Algunas personas lo subliman, o directamente caen de lleno a sus brazos, con las drogas, los deportes de riesgo, el sexo o la religión. Hay otras que han descubierto que, sin tampoco excluir a ninguna de las actividades anteriores, necesitan a Godspeed You! Black Emperor como banda sonora en su vida. Les encanta sentir en medio de la cabalgata de “Storm” la inminencia del comienzo del armagedón o han aprendido del delicado crescendo de violín en “Providence” la irreversible fragilidad del cordón de plata que nos ata a este mundo. Se podría decir que su música ahoga fríamente cualquier esperanza en un continuo memento mori que a muchos les resulta paradójicamente revitalizante.

La verdad es que sí. Se podría decir que GY!BE practica música de funeral. Pero no de un triste y aburrido entierro monoteísta sino como uno de esos paganos y espectacularmente crepusculares. Uno en que se arrojaban sacos de oro al hoyo o se construían tumbas con más piedras de las que jamás tuvo una casa o se quema todo un barco vikingo para honrar a Kirk Douglas. Y todo ello mientras los vivos se dan el gran festín alrededor del fiambre. La cuestión es simple: celebrando la muerte, se celebra la vida. O algo así.

El caso es que conociendo como su música afecta a sus seguidores no resulta nada sorprendente la fuerza con que éstos han mantenido el recuerdo y la fe en estos canadienses reaparecidos ahora tras un largo silencio. En su ausencia las comparaciones con ellos han llegado a resultar inevitables para cualquier grupo que se acerque ni siquiera de lejos a esta música que se ha venido a llamar con el muy inapropiado nombre de post-rock. Hasta el punto que cualquier aficionado a este género desarrolla automáticamente un godspeedyoúmetro que decide si tal o cual banda son merecedoras de su tiempo. Una sala Apolo llena hasta los topes y un público rendido antes del primer acorde es el resultado de esta devoción poco común.

Del concierto en sí poco podemos decir sin caer en el exceso o la adulación barata. Que estuvo todo lo bruto que cualquiera esperaría y que tras más de dos horas de actuación dejaron con las patitas temblando a cualquier aficionado sincero. La única incertidumbre era ver si siguen capaces de ofrecer en sus actuaciones todos los recursos, que no son pocos, que sus canciones exigen y en apenas cinco minutos ya nos habíamos quitado esta tontería de la cabeza. Al final de un concierto que para muchos había llegado a ser lo más parecido a una comunión, Efrim apenas hizo un leve gesto con la mano para despedirse del público. Todo lo importante ya se había dicho. De muerte, vamos."

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

gràcies, anònim, per aquesta aportació. Realment aquest concert -i molts altres- tenen aquestes lectures que, en aquest cas, es complementen perfectament amb la versió que aporta aquest blog. Lògicament, els concerts de GY!BE tenen uns paràmetres diferents d'un concert pop o rock (siguin convencionals i independents). Estem davant d'un fenomen artistic que transcedeix el format habitual del rock. Aprofito per dir que l'etiqueta de "post-rock" aplicada a aquesta banda per premsa de tendències (i per l'inestable Rock de Lux) és un desproposit. La premsa comercial no s'atura en el deliri etiquetador... possiblement per aquest motiu es pot tenir una percepció inusitada d'una banda que camina per altres circuits i que impugna radicalment l'escatologia i les impostures del in/out, el cool, i altres adjectius postmoderns i per tant, del tot superficials/insubstancials/neutres i dignes de la voracitat del "estar al dia" obsolescent.

bar ha dit...

ben buscada la peça del keith jarrett per recordar en Martí

Lou Roig ha dit...

... i a la fi, va quedar una llauna de cervesa al bell mig del bar...en un racó de la plaça....

Joan Vallvé ha dit...

a casa també li hem fet un petit homenatge. Al seu moment no en vaig ser capaç, passat un any he pogut trobar la manera de fer-ho.

Una salutació des del waldenIII, tatí, una abraçada.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

bar, escuma, lou, joan, els altres, doncs vam fer una petita i intensa trobada nocturna a la plaça, la nit de l'any. Amb fred, amb llibres i amb records.