07 de gener 2011

That's Entertainment !




Vídeos sobre THAT'S ENTERTAINMENT

The Jam - That's Entertainment
4 min - 7 Oct 2009
Subido por TheJamVEVO

youtube.com






Repassant el clàssic de Guy Debord "La societat de l'espectacle", m'he trobat amb unes consideracions que volia portar al blog i que, còmodament, em proporciona el capítol 7 d'aquest text excepcional, visionari i, a totes llums, actual. Possiblement, els ecos del text els podrem trobar en els treballs de David Harvey sobre geografia i lluita de classes. Ressonàncies d'un text, però, que vertebren l'espai més proper i que -com l'aire que respirem- assisteix a la definitiva colonització i capitalització de la seva condició material i espiritual.
XG
, seguidor "debordià" i resident a Premià de Mar, és el primer destinatari còmplice d'aquest material. Els altres, gent de bar i gent de bosc, també són convidats a aquest delicat exercici de ball i funambulisme militant. Quan s'acostin les proclames municipalistes sobre el territori i la gent que l'habita, potser també s'acostarà l'hora de temptar l'orígen d'aquest temps que hi ha qui el considera "progrès".
Em limito, doncs, a enganxar els cromos que m'inspiren aquests capítols (i a posar-hi la banda sonora de tota una època que, també, és "temps d'ahir". The Jam. Paul Weller).

Capítol 7
El condicionament del territori.


"I qui arriba a ser Senyor d'una ciutat acostumada a viure lliure i a l'instant no la destrueix, que temi ser destruït per ella, perquè aquesta té sempre per refugi en les seves rebel·lions el nom de la llibertat i els seus vells costums, les que ni pel pas del temps ni per cap benefici s'oblidaran mai. I per més que es faci o es proveeixi, si no s'expulsa o dispersa els seus habitants, aquests no oblidaran en cap moment aquest nom ni aquests costums..."

Maquiavel, El Príncep.



165.
La producció capitalista ha unificat l'espai, que ja no està limitat per societats exteriors. Aquesta unificació és al mateix temps un procés extensiu i intensiu de banalització. L'acumulació de mercaderies produïdes en sèrie per a l'espai abstracte del mercat, al mateix temps que havia de trencar totes les barreres regionals i legals i totes les restriccions corporatives de l'edat mitja que mantenien la qualitat de la producció artesana, havia també de dissoldre l'autonomia i qualitat dels llocs. Aquesta força d'homogeneïtzació és l'artilleria pesada que ha derrocat totes les muralles xineses.



166.
És per a arribar a ser cada vegada més idèntic a ell mateix, per a aproximar-se millor a la monotonia immòbil, per al que l'espai lliure de la mercaderia és, a partir d'ara, incessantment modificat i reconstruït
.


167.
Aquesta societat que suprimeix la distància geogràfica, acull interiorment la distància en tant que separació espectacular.


168.
Subproducte de la circulació de mercaderies, la circulació humana considerada com un consum, el turisme es redueix fonamentalment a l'oci d'anar a veure allò que ha arribat a ser banal. L'organització econòmica del sovinteig de llocs diferents és ja per si mateixa la garantia de la seva equivalència. La mateixa modernització que ha retirat del viatge el temps li ha retirat també la realitat de l'espai.


169.
La societat que modela tot el seu entorn, ha edificat la seva tècnica especial per a treballar la base concreta d'aquest conjunt de tasques: el seu territori mateix. L'urbanisme és aquesta presa de possessió del medi ambient natural i humà pel capitalisme que, desenvolupant-se lògicament com a dominació absoluta, pot i ha de refer ara la totalitat de l'espai com el seu propi decorat.


170.

La necessitat capitalista satisfeta en l'urbanisme, en tant que congelació visible de la vida, pot expressar-se - emprant termes hegelians - com la predominança absoluta de "l'afable coexistència de l'espai" sobre "l'inquiet esdevenir en la successió del temps".



171.
Si totes les forces tècniques de l'economia capitalista han de ser compreses com a "operands" de separacions, en el cas de l'urbanisme es tracta de l'equipament de la seva base general, del tractament del sòl que convé al seu desplegament; de la tècnica mateixa de la separació.


172.

L'urbanisme és la realització moderna de la tasca ininterrompuda que salvaguarda el poder de classe: el manteniment de l'atomització dels treballadors que les condicions urbanes de producció havien reagrupat perillosament. La lluita constant que ha hagut de sostenir-se contra tots els aspectes d'aquesta possibilitat de reunir-se, troba en l'urbanisme el seu camp privilegiat. L'esforç de tots els poders establerts després de les experiències de la Revolució francesa per a acréixer els mitjans de mantenir l'ordre al carrer, culminarà finalment en la supressió del carrer.

"Amb els mitjans de comunicació de masses que eliminen les grans distàncies, l'aïllament de la població ha demostrat ser una manera de control molt més eficaç", constata Lewis Mumford a La ciutat a través de la història. Però el moviment general de l'aïllament que és la realitat, l'urbanisme ha de contenir també una reintegració controlada dels treballadors segons les necessitats planificables de la producció i el consum. La integració en el sistema ha de recuperar als individus en tant que individus aïllats en conjunt: tant les fàbriques, com les cases de cultura, els pobles d'estiueig, com "les grans urbanitzacions" estan especialment organitzats per a les finalitats d'aquesta pseudo-col·lectivitat que acompanya també a l'individu aïllat a la cèl·lula familiar: l'ocupació generalitzada de receptors del missatge espectacular fa que el seu aïllament es trobi poblat d'imatges dominants, imatges que només per aquest aïllament assoleixen el seu ple poder.



173.
Per primera vegada una nova arquitectura, que a cada època anterior estava reservada a la satisfacció de les classes dominants, es troba directament destinada als pobres. La misèria formal i l'extensió gegantina d'aquesta nova experiència d'hàbitat procedeixen conjuntament del seu caràcter de massa, que està implicat alhora per la seva destinació i per les condicions modernes de construcció. La decisió autoritària, que ordena abstractament el territori en territori de l'abstracció, està evidentment al centre d'aquestes condicions modernes de construcció.
La mateixa arquitectura apareix a tot arreu on comença la industrialització dels països endarrerits en aquest aspecte com a terreny adient al nou gènere d'existència social que es tracta d'implantar-hi.

Tan clarament com en les qüestions de l'armament termo-nuclear o de la natalitat - on s'ha arribat a la possibilitat de manipular l'herència - el llindar traspassat en el creixement del poder material de la societat i el retard en la dominació conscient d'aquest poder es despleguen en l'urbanisme.



174.
El moment actual és ja el de l'autodestrucció del mitjà urbà. L'explosió de les ciutats sobre els camps coberts per "masses informes de residus urbans" (Lewis Mumford) és presidida de forma immediata pels imperatius del consum. La dictadura de l'automòbil, producte-pilot de la primera fase de l'abundància mercantil, s'ha inscrit en el terreny amb la dominació de l'autopista, que deslloriga els antics centres i imposa una dispersió cada vegada més puixant. Alhora, els moments de reorganització inacabada del teixit urbà es polaritzen passatgerament al voltant de "les fàbriques de distribució", que són els gegantins hipermercats edificats sobre un terreny nu, amb un pàrquing per pedestal; i aquests temples del consum precipitat estan ells mateixos en fugida en el moviment centrífug que els rebutja a mesura que es converteixen al seu torn en centres secundaris sobrecarregats, perquè han implicat una recomposició parcial de l'aglomeració. Però l'organització tècnica del consum no és més que el primer plànol de la dissolució general que ha dut a la ciutat a auto-consumir-se d'aquesta manera.



175.
La història econòmica, que s'ha desenvolupat completament al voltant de l'oposició ciutat-camp, ha arribat a un moment d'èxit que anul·la alhora els dos termes. La paràlisi actual del desenvolupament històric total, en benefici únicament de la continuació del moviment independent de l'economia fa del moment que comencen a desaparèixer la ciutat i el camp, no la superació de la seva divisió, sinó el seu enfonsament simultani. El desgast recíproc de la ciutat i el camp, producte del declivi del moviment històric pel que la realitat urbana existent hauria de ser sobrepassada, apareix en aquesta barreja eclèctica dels seus elements descomposts que recobreix les zones més avançades de la industrialització.


176.
La història universal va néixer a les ciutats i va arribar a la seva majoria d'edat en el moment de la victòria decisiva de la ciutat sobre el camp. Marx considera com un dels majors mèrits revolucionaris de la burgesia el fet que "ha sotmès el camp a la ciutat", l'aire de la qual emancipa. Però si la història de la ciutat és la història de la llibertat, ho ha estat també de la tirania, de l'administració estatal que controla el camp i la ciutat mateixa.
La ciutat no ha pogut ser fins a ara, més que el terreny de lluita per la llibertat històrica, i no la seva possessió. La ciutat és el medi ambient de la història perquè és alhora concentració del poder social que fa possible l'empresa històrica i la consciència del passat. La tendència actual a la liquidació de la ciutat no fa en conseqüència més que expressar d'altra manera el retard d'una subordinació de l'economia a la consciència històrica, d'una unificació de la societat recuperant els poders que s'han separat d'ella.



177.
"El camp mostra justament el fet contrari, l'aïllament i la separació" (Marx. La ideologia alemanya). L'urbanisme que destrueix les ciutats reconstitueix un pseudo-camp, en el que s'han perdut tant les referències naturals del camp antic com les relacions socials directes i directament posades en qüestió de la ciutat històrica. És una nova pagesia fictícia la que recreen les condicions d'hàbitat i de control espectacular a l'actual "territori condicionat": la dispersió en l'espai i la mentalitat limitada, que sempre han impedit a la pagesia emprendre una acció independent i afirmar-se com a potència històrica creadora, tornen a caracteritzar els productors -el moviment d'un món que ells mateixos fabriquen quedant tan completament fora del seu abast com ho estava el ritme natural dels treballs per a la societat agrària.

Però quan aquesta pagesia, que va ser la base immòbil del "despotisme oriental" i la mateixa dispersió del que cridava a la centralització burocràtica, reapareix com a producte de les condicions de creixement de la burocratització estatal moderna, la seva apatia ha de ser ara històricament fabricada i mantinguda: la ignorància natural ha fet lloc a l'espectacle organitzat de l'error. Les "noves ciutats" de la pseudo-pagesia tecnològica inscriuen clarament en el terreny la ruptura amb el temps històric sobre el que van ser construïdes; la seva divisa pot ser: "Aquí mai passarà res i mai no ha passat res". És molt evident, degut al fet que la història que ha de lliurar-se a les ciutats encara no ha estat alliberada, que les forces de l'absència històrica comencen a compondre el seu propi paisatge exclusiu.


178.
La història que amenaça aquest món crepuscular és també la força que pot sotmetre l'espai al temps viscut. La revolució proletària és aquesta crítica de la geografia humana mitjançant la que els individus i les comunitats han de construir els llocs i els esdeveniments que corresponen a l'apropiació, no ja només del seu treball, sinó de la seva història total. En aquest espai movedís del joc i de les variacions triades del joc, es pot retrobar l'autonomia del lloc sense reintroduir una vinculació exclusiva al sòl i amb això recobrar la realitat del viatge, i de la vida compresa com un viatge que té en ell mateix tot el seu sentit.



179.
La major idea revolucionària referent a l'urbanisme no és ella mateixa urbanística, tecnològica o estètica. És la decisió de reconstruir íntegrament el territori segons les necessitats de poder dels Consells de treballadors, de la dictadura anti-estatal del proletariat, del diàleg executori. I el poder dels Consells, que no pot ser efectiu més que transformant la totalitat de les condicions existents, no podrà garantir-se una tasca menor si vol ser reconegut i reconèixer-se a si mateix en el seu món.


Per gener, Rosa Luxemburg. In memoriam.


Fotos i il·lustracions:
Industria xinesa (avui), desert americà, deliri televisiu en directe, creuer de luxe, "urban renewal als USA", Bradford (Yorkshire, s. XIX), barris obrers britànics (s.XIX), perifèria de Detroit (s.XXI), perifèria barcelonina abans de les olimpiades (Xavier Ribas), obrers de Manchester (primer del s.XX), "cotton fields" (s.XX), Paris (maig del 68) i "recordant Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht" (Berlin, s.XX).

22 comentaris:

David ha dit...

Disculpa, Àngel, però no he sabut trobar el teu correu electrònic al blog (potser és que no hi és). Volia proposar-te de participar en un projecte (en estat, encara, embrionari). Et deixo el meu correu i t'ho explico millor, si et sembla bé: dcnu3@hotmail.com

Joan Josep ha dit...

Ostres Àngel,
quan he vist el tamany de l'article m'he marejat, però a la que portava quatre línies ja estava levitant!!!!
És cert que a vegades quan tens una idea al cap i es recorda un text d'algun altre autor que va a mida, millor és passar-lo directament a negre sobre blanc. Tot el que he llegit en aquest extracte del Debord ho trobo impecable i en tot cas has tingut la bona pensada de posar-li fotos d'acompanyament que també és una manera de ser creatiu.
La sorpresa final amb la Rosa Luxemburg ha estat in-crescendo, just quan apareixen els consells obrers, quan l'ombra de la Lliga Spartakus s'enfila en el caldo situacionista de Debord zasss! Apareix la figura de la dama roja, jueva i polonesa de nom Rosa i de cognom Luxemburg !

Felicitats!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Hola David, ara t'envio el correu. Segur que és interessant.

Hola Joan Josep, doncs si has llegit l'article integralment, no serà pas gràcies a la meva intervenció... és cosa del Guy Debord. Clar.
En quan al final amb la Luxemburg, el cert és que la coincidència ha estat total i la referpencia de Debord als consell obrers -dels quals R.Luxemburg n'era una ferma defensora- m'ha portat a recordar que fou un mes de gener quan va ser avortada la revolta espartaquista.

Al ha dit...

Penso que els teòrics antimercantilistes, de vegades són brillants relatant-nos el present, però els trobo incapaços de construir un futur prou lliure.

Continuo seduït per el punt on es troben el dret social i el dret individual (el mercat entre altres aspectes).

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Al,

no crec que els teòrics tinguin que ser també els pràctics. Si ho són, millor que millor. Però si als teòrics els reclamem pràctica, potser acabarem dient que "ens facin les coses" per delegació i, per tant, res més lluny de les intencions d'aquest blog que acostuma a ser molt critic amb la democràcia delegada i elitista.

I és evident que Debord era un teòric anticapitalista (no exactament antimercantilista) però també és cert que cada dia apareixen més experiències pragmàtiques d'aplicació d'aquestes teories en el camp del cooperativisme, la cultura alternativa, l'associacionisme, el dret de l'habitatge, les okupacions o les experiències de consum, producció i distribució al marge del capitalisme dominant. I, francament, penso que aquest és el germen d'un altre idea del futur (i i una realitat -petita- però emergent dels nostres dies).

En quan a les relacions entre els drets socials i els drets individuals, no és que ens trobem en un moment massa estimulant. Els drets socials reben tota mena de retallades, les conquestes socials (el vell i moderat estat de benestar) trontollen per l'acció implacable i antidemocràtica del sistema financer i multinacional que és qui provoca les crisis i es realimenta d'aquestes gràciès al rol subalterna de les classes populars que han/hem de combregar amb les decisions governamentals lligades a les exigències del propi gran mercat i de les finances.

Aleshores, l'individu es veu sotmès a la vulnerabilitat de la seva condició social i a la pèrdua de substància cultural autònoma.

Realment, però, coincidint amb les teves reserves, de les més o menys lúcides teories anticapitalistes (Debord, els clàssics i els contemporanis), en tot cas en podem prendre nota, contrastar-les amb la realitat i -si és la nostra voluntat- apropar-les a una pràctica determinada.

Però, com sempre, en la relació amb els clàssics (fins i tot musicals o literaris), primer de tot caldrà saber tractar-los, interpel·lar-los i discernir el que proposaven i "quan" ho narraven.

Gràcies AL i rickenbackeresca salut!

Joan Josep ha dit...

qualsevol perspectiva futura que es plantegi es pot cimentar avui amb coses que semblen petites però que són llavors d'una manera diferent d'entendre la societat. Més lluny del feixisme que s'aprofita de les crisis, com del capitalisme que no respecta la democràcia o de les traïdes revolucions del segle XX, es pot pensar i actuar i inventar altres coses que l'anticapitalisme senyala i que no s'han d'encotillar en models preestablerts.

El que diu GUY DEBORD és molt precís i com diu l'àngel responent a "Al", la pràctica requereix experimentar i crear.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

més o menys seria el que escrius, Joan Josep. Seguirem amb aquestes línies d'atenció, doncs quan ens posem pragmatics i estem fent tasques de cooperativa o de moviment social, ens va molt bé refrescar la teoria i visitar els clàssics.

salutacions.

attac/acordem ha dit...

Jónatham F. Moriche – ATTAC Extremadura

“En el mundo realmente invertido lo verdadero es un momento de lo falso”, reza uno de los aforismos más conocidos de La sociedad del espectáculo, un libro visionario publicado por Guy Debord en 1967, que pone en primer plano el efecto aplanador de la comunicación de masas sobre las mentalidades individuales y colectivas en el mundo capitalista, y que fue ampliamente leído y debatido entre los jóvenes rebeldes de la primavera de 1968. Escritor excelentemente dotado, Debord se expresa de un modo a la vez sencillo y críptico, contenido y demoledor: “El espectáculo no es un conjunto de imágenes, sino una relación social entre personas mediatizada por imágenes. El espectáculo es el capital en un grado tal de acumulación que se transforma en imagen”.

Debord fue duramente criticado por su pesimismo, pero hoy hasta sus peores predicciones parecen superadas por los acontecimientos. La llamada “prensa del corazón”, “prensa rosa” o “crónica social” aporta (junto con las retransmisiones deportivas) el grueso de las audiencias y los beneficios del sistema televisual español. Se trata de una gigantesca industria que no sólo transmite chismorreos sobre personajes de mayor o menor notoriedad pública y ofrece con ello una vía de escape rápida e inocente respecto de una realidad agobiante. También nutre de temáticas, valores y patrones de conducta a sus espectadores, dando formato a una cultura colectiva de plena irresponsabilidad cívica, en la que las consideraciones políticas o sociales están completamente ausentes o son tratadas con la más malsana frivolidad (en un país como España, recordémoslo una vez más, con un 20% de la población por debajo del umbral de la pobreza, 4’5 millones de desempleados, cientos de miles de personas acudiendo a los bancos de alimentos y miles de familias desahuciadas de sus viviendas, esto es, en un país en plena crisis social y a un paso de la nuda emergencia humanitaria).

Por poner sólo un ejemplo entre los muchos posibles, la revista Vanitatis, un conocido digital “rosa”, dedica últimamente su atención a asuntos tales como “El Cairo, espejismo fascinante”, “Las cenas de Nochevieja más exclusivas” o “Lifting de hilos mágicos, lo último”. ¿Para quién, El Cairo, las cenas exclusivas y los hilos mágicos? ¿Para los desempleados de larga duración que han perdido incluso la última ayuda pública de 420 euros durante seis meses? ¿Para los jubilados perceptores de miserables pensiones no contributivas que hacen de la tercera edad española una de las más empobrecidas de la zona euro? ¿Para los estudiantes endeudados para costearse carísimos másteres y postgrados imprescindibles para acceder al mercado laboral? Y sin embargo, el truco funciona, y muchos millones de espectadores (no pocos, víctimas ellos mismos en primera persona de la precariedad, el desempleo y la exclusión) permanecen diariamente hipnotizados durante horas ante la pantalla, donde una extensa recua de personajes de vida ociosa (en realidad, roles ficticios, diseñados por hábiles guionistas, publicistas y psicólogos de las cadenas y productoras, y encarnados por ambiciosos y dúctiles aspirantes a vividores) se echan en cara turbios asuntos privados y hacen ostentación de lujos y relaciones sociales en tertulias de una abrumadora pobreza conceptual y expresiva, saturadas de histrionismo y chabacanería, plagadas de tópicos sexistas, clasistas y racistas…

attac/acordem ha dit...

Jónatham F. Moriche – ATTAC Extremadura

“En el mundo realmente invertido lo verdadero es un momento de lo falso”, reza uno de los aforismos más conocidos de La sociedad del espectáculo, un libro visionario publicado por Guy Debord en 1967, que pone en primer plano el efecto aplanador de la comunicación de masas sobre las mentalidades individuales y colectivas en el mundo capitalista, y que fue ampliamente leído y debatido entre los jóvenes rebeldes de la primavera de 1968. Escritor excelentemente dotado, Debord se expresa de un modo a la vez sencillo y críptico, contenido y demoledor: “El espectáculo no es un conjunto de imágenes, sino una relación social entre personas mediatizada por imágenes. El espectáculo es el capital en un grado tal de acumulación que se transforma en imagen”.

Debord fue duramente criticado por su pesimismo, pero hoy hasta sus peores predicciones parecen superadas por los acontecimientos. La llamada “prensa del corazón”, “prensa rosa” o “crónica social” aporta (junto con las retransmisiones deportivas) el grueso de las audiencias y los beneficios del sistema televisual español. Se trata de una gigantesca industria que no sólo transmite chismorreos sobre personajes de mayor o menor notoriedad pública y ofrece con ello una vía de escape rápida e inocente respecto de una realidad agobiante. También nutre de temáticas, valores y patrones de conducta a sus espectadores, dando formato a una cultura colectiva de plena irresponsabilidad cívica, en la que las consideraciones políticas o sociales están completamente ausentes o son tratadas con la más malsana frivolidad (en un país como España, recordémoslo una vez más, con un 20% de la población por debajo del umbral de la pobreza, 4’5 millones de desempleados, cientos de miles de personas acudiendo a los bancos de alimentos y miles de familias desahuciadas de sus viviendas, esto es, en un país en plena crisis social y a un paso de la nuda emergencia humanitaria).

Francesc Torres ha dit...

Bnevolgut comentarista Al :

és poc consistent pensar que la construcció d'un futur prou lliure estigui relacionada amb la salvaguarda de la societat mercantil.

Tampoc es massa consistent pensar en que un paradigma totalitari pugui respondre a aquesta objectiu.

Per això gent com Debord, gent anarquista, les gents d'esquerres anti-stalinistes, els lliurepensadors i molts antiautoritaris i anticapitalistes van pensar, amb Rosa Luxemburg, amb els surrealistes, amb els dissidents de l'oposició d'esquerres, amb els marxistes no-estalinistes i amb molts corrents critics, en que valia la pena plantejar altres idees per fer front al doble pensament dominant del segle XX entre comunisme d'estat i autoritari i democracia segrestada per el capitalisme.
Molts van temptar una altra via socialment equitativa i democràticament sobirana a la comuna de Berlin, al maig del 68, a la primavera de Praga, a l'autunno caldo o a les revoltes antiimperialistes. Sense caure en la tria esteril entre mals menors i mals pitjors.

Però fa goig aquest debat.

Al ha dit...

Es consistent pensar en un futur on el dret individual (que engloba moltes coses, entre elles el lliure mercat) preservi la nostra llibertat.

Juli Verne va ser un gran teòric, però era incapaç de fabricar un Nautilus...
Narcís Monturiol va idear un proto submarí indigne de la literatura de Verne segurament, però submarí al cap i a la fi...

Els clàssics, clàssics són i és vital saber d'on venim i cap a on anem.
Justament el contexte els fa clàssics.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Al:
Si el lliure mercat s'inclou en el dret individual caldrà que aquest mercat no es basi en l'explotació de l'individu i en la seva despossessió com a ser humà.

Però el primer obstacle per un mercat lliure (que no per això ha der criticable) i alhora socialment regulat és la dinàmica desbocada del capitalisme i la perversió del concepte de "progrés" aplicat en termes quantitatius, crematistics i acumulatius.

El debat de Debord (ni el del propi Karl Marx) no planteja la supressió del mercat en termes abstractes i l'anticapitalisme insisteix en la dimensió sistèmica i ideològica del capitalisme. Hi ha moltes maneres de plantejar el valor i les pràctiques mercantils més enllà de les lògiques d'acumulació i del fetitxisme de la mercaderia.

La trampa dels lliberals és, entre moltes altres, la de fer entendre que totes les oposicions al capitalisme pressuposen la desaparició de l'empresa, del mercat o -fins i tot- de la llibertat. Aquesta caracterització correspon a una visió instrumental del desastre de les experiències sovietiques.

Qualsevol proposta anticapitalista, fins i tot llibertària o d'una cultura autònoma, planteja formes i experiències alternatives a l'ortodòxia mercantil capitalista sense que això signifiqui deixar de parlar d'un altre tipus de mercat i de la necessària llibertat dels individus i dels col·lectius.

En tot cas l'axioma mercat/individu que proposa el pensament lliberal reposa en una ortodòxia que no admet correccions socials que podrien nodrir una dialèctica més oberta entre societat/individu.

No està gens malament el debat. Enfila bé els dilemes del nou segle.

Salutacions.

Joan Josep ha dit...

Li pregunto a AL si creu com jo que el mercat lliure en el sentit més senzill i prosaic del terme és també una victima d'aquesta crisi provocada per l'infart financer i especulatiu en que ha arribat el capitalisme.

Li pregunto per una doble raó:
el mercat lliure és optim per l'economia productiva però aquesta mena d'economia està desencaixada per la mala maror financera-
el mercat lliure a petita escala és optim per el desenvolupament de la llibertat individual al costat de sistemes de protecció i equitat.


Aleshores resulta que podriem pensar en un mercat més humà lligat a les persones i els sectors productius i que anés de la mà de altres manifestacions de l'economia social. Això abans era socialdemòcrata i ara és ni més ni menys que anticapitalista, ves per on AL.

i ni tant sols ho defensava el tripartit, que per no ser-ho ni tants sols era socialdemòcrata.

ara tindrem samfaina de CIU i encara les veurem més grosses i ens faran creure que tots els problema sempre venen de Madrid.

Que bonics són els negocis i que bonica és la política quan va de bracet dels negocis i demostra que no té fronteres!

Al: la resposta sobre els submarins la deixo en mans de l'Àngel que és el tripulant del Submarí Seaview però et recordo que el Monturiol era, a més de català, anarquista i no massa amant de lliberalismes.

Al: he visitat el teu bloc i m'agrada la música que hi surt, bons musics de garatge, molta de la bona.

abraçades.

unatrobadora ha dit...

Àngel,

Interessantíssim article sobre l'urbanisme i com la ciutat, controlant la seva pròpia història, reescrivint-la, uniformitzant-se, estableix aquest diàleg al llarg del temps. Sembla que en saps molt d'urbanisme. A mi és un tema que cada vegada m'apassiona més, per tant...hauré de seguir llegint-te ;)! Em criden l'atenció l'espectacular com a base de la diferenciació, el turisme clixé (vaig veure una exposició al Pompidou sobre el tema boníssima que miraré de comentar al blog un dia) i la uniformització de les ciutats.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

ep Trobadora!

benvinguda de nou al blog. No soc massa expert en urbanisme, llegeixo coses, m'agrada el que escriu David Harvey o Mike Davis (ei...el de Los Angeles/Ciudad de cuarzo) i, en aquest cas, he penjat un capítol sencer de Guy Debord (només m'he limitat a penjar-hi cromos. Així doncs, el meu urbanisme primari es limita a algunes lluites veïnals al Maresme (normalment perdudes) i a poca cosa més.

Joan Josep,

celebro que la polèmica que tens amb l'Al vagi a ple pulmó. En quan als submarins, jo només puc respondre al meu. El Submarí Seaview és una invenció de la ciència ficció televisiva dels anys 60 i l'he adquirit a bon preu. Una bona inversió gestionada en règim de cooperativa. Les seves missions de pau estan centrades en la recerca de productes musicals, llibres i històries injustament marginades.

Francesc Torres,

benvingut a la pomada. Caram quin arsenal!

Al ha dit...

Contesto a Joan Josep. Sí, el mercat lliure avui és victima del desendreçat i gens escrupulós sistema financer, el qual necessita urgentment deixar d'actuar "amb sense aturador".

Estar a favor de la llibertat individual no està renyit amb legislar els fluxes del gran capital que podrien posar en perill aquesta mateixa llibertat.
Prohibir monopolis i regular les especulacions salvatgtes és vital per seguir sent lliures.

I diga-li com vulguis...

un de la CUP ha dit...

i què els sembla als amants del capitalisme tot això del conseller de sanitat de l'arturet que és un home de negocis privats sanitaris i que té la barra de encapçalar la malmesa santitat pública?

EL NEGOCI NO TÉ COR
EL NEGOCI NO TÉ ENTRANYES

El retaule del flautista

(m'agrada l'article i les fotos)

Anònim ha dit...

el capitalisme, a més, és molt violent i distreu l'esperit i l'art de viure, ho dèien els mestres llibertaris d'abans de la guerra i molta gent que mantenia aquella vella teoria del treballar per viure i no del viure per treballar. Al pas que anem aquest capitalisme d'ara ni deixarà viure ni permetrà treballar el just per viure i molta gent ja ho viu o malviu així a l'orient i a occident, al nord i al sud.

mireu l'Arcadi com s'explica:
http://www.attac.tv/altermedia/2011/01/1185

Alberto anticap/madrid ha dit...

Yo me situo en el texto de Guy Debord y me fascina esa precisión clínica para describir lo que en mi caso serías percepciones dispersas que me aturden y que me exigen una contemplación entre irónica y exasperante. Intento soslayar mis recuerdos del ayer y los espacios en que yacían y se dibuja una extraña constelación de la cual se hace dificil el ejercicio del contraste. No me andaré con aullidos de desgarro pero el presente muestra lo que podríamos llamar el yermo o el pot-yermo de la devastación. Ese es el espíritu del capitalismo aplicado a la geografía y si se puede decir así: a la geografía humana.
Estoy en desacuerdo con quien plantea una humanidad compatible con esta devoradora de espítitus.
Pero hay que vivir ¿no? y quizás sea oportuna esa sonrisa irónica y ese saber compartir una idea infinita de compromiso ccn los desposeidos.

Felicidades por este recuerdo al gran Debord y que cunda el anticapitalismo más rotundo, lúcido y transparente.

¡A vivir!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

al de la CUP.

Que bo de recordar aquella obra de teatre del Jordi Teixidor EL RETAULE DE L FLAUTISTA que la van fer els del Patronat de Premià en aquells anys setanta d'esperances i que la va clavar l'enyorat Pau Garsabell al CAPSA i a la segona cadena de la tele en blanc i negre.

a l'Alberto,

benvingut al blog, veig que circula per l'estat espanyol i que l'idioma no és un impediment. Salut!

Lou Roig XG ha dit...

Gràcies Àngel, i realment un debat sucós .... per pair torrons.
Una de les imatges, de les mil que em van quedar de la lectura del llibre, es el del procés de banalització.... aquest procés paral•lel al d’unificació. Aquesta nostra societat de l’espectacle ha dotat d’una eina poderosíssima per al poder: el Mimetisme. No som res si no som com X. Si no tenim com X.
Mimetisme: una eina del poder, necessitats creades artificialment. Realitats virtuals.

I això també influeix en les condicions del mercat, de la producció i dels productes intercanviats: mimetisme, unificació i eliminació de la diversitat. Per que com que mercat i capital no son el mateix, ens trobem que el millor que pot fer el capitalisme per sobreviure i fagocitar-se fins al infinit, és capitalitzar el mercat i la millor manera es limitant la diversitat d’elecció , es aquí on el capital troba una nova eina de desenvolupament, la negació a l’alternativa, que no és el mateix que la eliminació del contrari (oposat) doncs uns i altres son el mateix.
Sortir del mercat es la pena de mort, deixes de ser mimètic i en conseqüència de tenir valor.

Com tants altres, crec que l’únic manera d’avançar es buscar l'impossible doncs el tangible, segur i possible ni motiva ni fa moure altre cosa que els objectes d’un lloc a l’altre sense objectius ni destí. I com queda dit més amunt, la supressió del carrer va de la maneta de la supressió del temps, així que cal retrobar el temps... : per pensar, per parlar, per jugar, per riure i donar-li pel cul als mimètics que tot ho empastifen amb el seu seguiment de l’ordre i les consignes de l’estat i del poder.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

ep XG!

ja em pensava que la teva debordiana figura acabaria estampant la signatura en aquest debat post-nadalenc i espectacular com l'espectacle referit.

Ja veus, fins i tot ha sortit el Retaule del Flautista!

estem salvats, quants més siguem en el conspirar, més serem en la respiració comuna de la nostra dissidència (au! quina frase, eh?).

Salut i ens veiem al nostre espectacular estadi del dimecres.