27 de desembre 2006

TOCA BALLAR, AMB TOTS VOSALTRES: JAMES BROWNNNNNNNNN!



L'ha palmat el rei, James Brown. A la comunitat funkeeter del planeta ens ha tocat un Nadal negre. Mireu companys, si no fos per aquesta bèstia rítmica, les bases sonores del segle XX no haurien experimentat la transformació que opera dia a dia al sí de les diverses reinvencions de la música popular. El funk es popularitzava amb la transmutació del gospel i del r&b en un nou paradigma auditiu. El paio va exhibir un expedient personal hiperexplosiu (gens modèlic segons els canons bàsics: relació home/dona, explotació empresarial, maltractament de companys de feina, etc.) i, al mateix temps, una doble línia de combat cultural i social (icona del Black Power, referent de la Jove Amèrica Negra, embaixador de l'afroamericanisme), però, sobretot, exercia una influència desfermada al llarg de la col·lectivitat musical universal. La meva/nostra generació, a escala local, descubriem Brown amb la semiprohibida Sex Machine (aquell riff de guitarra, aquell baix de Bootsy Collins!). El soul entrava en crisi i James Brown continuava editant LP's i singles, omplint locals, omplint estadis i disseminant els millors músics de Funk arreu del món sonor: Maceo Parker, S.Clair Pickney, Fred Wesley, Bootsy Collins, Rick Gardner, Pee Wee Ellis, etc. Ni el Hip Hop, ni la resta del Funk, ni la música disco més soulera, ni l'afrobeat, ni la galàxia de subgeneres derivats, etc. s'explicarien sense aquest pare putatiu de la pista de ball: The Godfather of Soul!

Memòria històrica premianenca: Els enyorats ESPAIS SONORS de Glimpse van dedicar molts minuts a les cançons de James Brown. Recordem un espai sonor al centre cívic amb la punxada repetitiva, allargada i hipnòtica de Make it Funky...i tot el personal absolutament lliurat al ball.

SOUND SYSTEM (Ràdio Premià) emetrà un programa especial dedicat al rei. De moment, proposem que tots els fils musicals nadalencs de les botigues, les places i els carrers, destinin un espai sonor a la música de James Brown.

SAY LOUD: I'M BLACK, I'M PROUD!

20 de desembre 2006

HITS, HITS, HITS, HITS !!!

Les Juke Box: Les màquines que disparaven singles gràcies a un petit peatge i que democratitzaven la sonoritat de les sales de jocs i els bars. Aquella divina maquinària feia possible que només hi hagués música quan algú escollia el vinil corresponent. Quan la màquina callava, el local no tenia música de fons, al contrari del que passa actualment i definitivament en qualsevol establiment (musical o no). Aquest blog proposa una elecció imaginària de cançons que escollirem per una Juke Box impossible. La tria comença amb aquests títols. Pur "nadalisme" sonor! Feu-ne còpies! Proposeu les vostres!

Memphis Blues Again / Bob Dylan
Double Decker Bus / Count Five
Mr. Nobody / Standells
Psycho / Sonics
Man of Golden Helmet / Radio Birdman
God Only Knows / Beach Boys
That's entertaiment / Jam
Love in Vain / Rolling Stones
Riders of the storm / Doors
Shake some action / Flamin'Groovies
In to my arms / Nick Cave
Young, Gifften & Black / Bob Andy & Marcia Griffits
Bon Nadal i Bon Any / Quimi Portet

Feu la vostra tria... I visiteu el blog de sound system stereo2
http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com
Estem de celebració: 150 programes en antena!

18 de desembre 2006

LECTURES, AUDICIONS, MEMORABILIA I ORDRE PÚBLIC (A LA NADALENCA)





El cap de setmana ha estat l'avantsala (es pot dir així?) de la cosa nadalenca. Lectura trepidant de la darrera novel·la de Nick Hornby (escriptor londinenc, seguidor de l'Arsenal, afectat per la música pop i resident al "nostre" barri d'Islington, -oi, Tria & R77?-). Si menciono aquesta novel·la és perquè va del tot clavada a les vibracions nadalenques i factura un avenç del que pot ser la línia de flotació de qualsevol maniqueista emocional (com el sotasignant) davant de les maniquees propostes nadalenques i de Cap d'Any (el “tot o res” a escala d'almanac). En resum: Una novel·la sobre quatre suicides potencials, la nit de Cap d'Any, dalt d'un terrat d'Islington-Londres. L'avantsala nadalenca (i el referencial maniqueu consubstancial al tema festiu) mereix banda sonora, per exemple, la que vaig fer diumenge en clau casolana de la mà dels Beach Boys. Escoltar el calvari sonor d’aquesta banda californiana té el seu delicte. Les armonies vocals dels nois de la platja aparentaven un hedonisme integral insuperable dins del paradís del surf amb descapotables, noies rialleres i Coca-Cola sideral. Pur miratge! El lider dels Beach Boys, Brian Wilson, té una biografia que posa els pels de punta i va escriure la cançó més maca de la història (segons Paul McCartney) o, almenys, la més trista (segons aquest blogger radiofònic): God Only Knows. O sigui, “Només ho sap Deu!” o una cosa semblant. El paquet prenadalenc funciona, doncs, amb dosis literàries pseudosuicides, cançons de melanconia destructiva i, a més, amb la intempestiva derrota blaugrana a Yokohama.

Una mica de política: Fa dies que he decidit passar per una cura d’higiene informativa. Estic bastant saturat del “tiro al progre” (com ho anomena el meu amic Joan Riba) perpetrat per la classe columnística d’aquest país. Això de ser d’ICV, encara que jo en sigui de manera crítica i independent, comença a ser un acte de resistència, especialment des que Joan Saura es dedica (encara no ho he digerit) a dirigir l’ordre públic de l’auca. Francament, això de ser Conseller responsable d’afrontar tots els marrons possibles, és cosa de bojos. Per exemple: El jutge mana desallotjar un recinte “okupat” i la culpa de tot és del Saura. Si el jutge triga en dictar l’ordre de desallotjament, la culpa (segons els columnistes amics, La Vanguardia i la dreta-dreta) també és del Saura. Em sembla que ens trobem davant la quintaessència de la política possible/impossible. M’explico: A l’esquerra transformadora (com ara ICV-EUIA i, demà, la dels altres grups que es vulguin comprometre amb una acció de govern), amb l’ordre públic li passa com amb l’urbanisme (per posar un exemple de temàtica heavy i hiperpolèmica). És a dir: Tenim un estat de dret que podem assumir (sense voluntat de reformar-lo) o d’utilitzar-lo per anar més enllà (quan les “condicions objectives” ho permetin), això vol dir que tenim divisió de poders i que qui governa” “l’ordre públic" (o desallotja) ho fa per imperatiu dels jutges i aquests darrers ho fan en consonància amb unes lleis, etc. I així passarà amb tots els temes derivats d’aquesta arriscada competència que li ha caigut al Saura (sense entendre el perquè del verí regalat, quan ICV-EUIA té un marge de representació reduït i per sota del seu pes electoral ascendent). Ens espera una temporada de declaracions fàcils de tota mena, amb un comú denominaror: La Llei. Les pronunciaran partidaris i refractaris de l’ordre, sistèmics i antisistema, pallassos i jutges, opinadors i passotes. Ara em passa pel cap una frase del Bob Dylan, extreta precisament del llibre de Nick Hornby, que diu així: “Per viure fora de la llei, s’ha de ser honrat!”, i penso en les diverses maneres d’estar fora de la llei, de practicar l’honradesa i de criticar amb les tripes. Vist com les gasta la Brunete “antiprogre”, decideixo, doncs, passar del columnisme que ens estima, dels Carol, Marc-Alvaro, Cuyás, Rahola, Sostres, Sala Martín i tutti quanti, i capbussar-me en les coses de la literatura suicida i de l’assaig progre dels savis (savis de debó) com David Harvey, Slavoj Zizek, Pierre Bourdieu i els supervivents publicats de l’esquerra lúcida del nostre entorn més immediat (Subirats, Ramoneda, Borja, J.M. Muntaner, Vidal Beneyto i companyia). El blog Premià de Marx ha preparat una panera nadalenca destinada a la Brunete Antiprogre, cliqueu: http://www.premiademarx.blogspot.com

Canvi de tema, radicalment, per dir que la màgia de la blogosfera m’ha portat a recuperar la pista d’un vell amic, Joan Peláez, gran dibuixant i il·lustrador premianenc que mereix totes les atencions possibles, cliqueu
http://melvincontraet.blogspot.com i allí hi trobareu un video amb entrevista a l’artista. Quan erem molt joves, fa vint i sis anys, compartiem moltes hores de Jazz-Rock, la música de Mahavishnu Orchestra, Herbie Hancock, Weather Report, Chick Corea o Miles Davis. Ho feiem plegats, al seu estudi del carrer Colón, mentres en Joan Peláez dibuixava “com ningú” i iniciava una prestigiosa carrera internacional en el món del còmic i de la il·lustració. Amb en Joan vam compartir coses molts importants, fins i tot vam veure un OVNI, i no és conya. Amb en Joan al costat podies veure més coses, fins i tot miracles que em reservo d’explicar: Els papers tenien, literalment, vida i mort reals.


14 de desembre 2006

CELEBREM 150 PROGRAMES DEL SOUND SYSTEM A RÀDIO PREMIÀ

Hem arribat al programa 150 de Sound System (ràdio Premià, 95.2 fm) i, menys quan succeeix un gran esdeveniment, estem tots els dimarts de 9 a 10 del vespre en antena i a internet. Ara ho celebrarem amb un programa especial. Sèrà la propera setmana. Aquesta és la cronologia, vida i miracles del Sound System. 15O edicions del Sound System pressuposen 150 confidències sonores, 150 actes de fe artística, 150 processos de recerca i captura, 150 declaracions d'amor i 150 cosmologies que s'adapten a les imaginacions de cadascun dels participants. Els participants som i són els programadors Ramonet 77 i Àngel Pagès, el punxador Xavi Traïd, els ocasionals substituts Carles, Núria i Marian, els oïents indefinits, els internautes comptabilitzables, els artistes que surquen i emergeixen de cada cançó, l'aroma de dissidència i compenetració que deixen els col·legues de la tertúlia política que precedeix cada programa, els joves invertebrats que ocupen el carrer més enllà dels vidres de la nostra peixera i, les nostres emanacions delirants que escampen un eco espectral construït a força de rock, a força de blues, a força de jazz, a força de rítmes llatins i africans, a força de les rareses del soterrani, a força de sobreviure en un terreny mercantilitzat, volatitzat i efímer que respon al nom de "rabiosa actualitat".

Això és el Sound System. I ho fem en comunitat, a desgrat d'aquells que beneixen la reculada contemporània dels col·lectivismes i dels paradigmes de complicitat. La comunitat sonora és Stereo2, 2 perquè som dos, dos perquè permet la duplicació, la còpia, la bifurcació, la doble lent de les ulleres, el sentit binari bàsic, la llei fàctica de la dialèctica, la suma caòtica.
Stereo2 no és un atzar. La nostra estereofònica cursa d'armaments sonors arrenca de la nit dels temps. Pescadors de vinils, dibuixants d'herois musicals, musics impossibles, Stereo2 ens vam fixar un objectiu: Comprovar que plou. Encara plou i sempre plourà. Ens hem conjurat, quan no era necessari, i ara saltem la tanca. El que volem s'escriurà, es memoritzarà i s'escoltarà. Fins i tot farem el llibre del vinil premianenc. Segur.
Sound System, edició 150, ens remet als origens del programa. Quatre temporades enrera, quan l'entitat Glimpse desplegava activitats multimèdia a l'exterior de la ràdio i setmanalment ho feia des del laboratori de l'actual Sound System. Amb el mestratge del Marcel Leal, conductor del Bencedrina & Co., l'Angel Pagès aprenia a enforquillar el microfon a la distància correcta i aquest s'estrenava amb el Sound System (amb el suport imprescindible del Xavi Traïd, tècnic còmplice i eficáç). El programa número 1 va consistir en una monografia del Melting Pot dedicada al moviment Afrobeat, a la figura del saxofonista nigerià Fela Kuti. Les altres seccions van aportar la música de Jamaica amb la cantant Phillys Dillon (secció L'Illa del Tresor) i l'actor Robert Mitchum cantant calypsos (secció Arxiu Bizarre). Amb aquestes credencials es presentava el Sound System,un espai intempestiu, capritxós i espectral!
La posterior arribada d'en Ramonet 77 significà l'ampliació de l'oferta, l'assaig d'un model de col·laboració, i la consolidació d'una parella de fet que, amb connexions i desconnexions horàries, és manté des dels temps dels hermanos de La Salle.
Els quadres de l'exposició són de geometria variable: Discos i personatges. Han passat per el programa personalitats de divers signe, de la política, les arts, l'esport, la ràdio i la vida associativa. Sovint hem aplicat la fòrmula "el convidat sonor" i han visitat l'estudi les biografies sonores de l'Estanislau Verdet, el pare Llenas (un mestre de les nostres adolescències), en Joan Sol, en Martí Rosselló, el futbolista Puigbó, la Paz Padilla, el baixista De la Vega, el baterista Ferran Pedemonte, l'alcalde Batlle, els col·legues de la ràdio Xavi, Carles i Núria, la junta directiva de la penya barcelonista Winston Bogarde, l'actor Juan Navarro i un llarg etzètera que trobareu al nostre blog (
http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com)
Tot plegat, 150 programes. I encara plou!

11 de desembre 2006

ESTANISLAU VERDET ES PRESENTA (LLEFIÀ, NORD ENLLÀ) I EN JACQUES TATI TORNA DE LA GRAN BRETANYA





Tres pinzellades per començar la setmana i per recapitular els darrers dies de pont constitucionalista. Primerament, Estanislau Verdet: el mag del lletgisme, l'arxiver del lletgisme, l'artista. Visita Ràdio Premià Sound System (95.2 fm i a la web de la ràdio premià es pot escoltar i descarregar). El messies del lletgisme compareixerà davant dels micros aquest dimarts 12 de gener a les nou del vespre. Consulteu més dades sobre l'event a http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com , i ho podeu fer ara mateix i aquí mateix.

L'estada a Anglaterra del propietari d'aquest blog es pot sintetitzar (Moog!) amb quatre electro-ratlles com ara: Brighton, després de sis visites, continúa edificant la memorabilia anunciada pel film Quadrophenia (la foto en blanc i negre mostra els protagonistes reals dels enfrontaments entre mods i rockers de l'any 64). Suporten el pas del temps, dignament, les botigues de vinils (Borderline Records), de roba Mod (Jump the Gun), un autobus de línia urbana denominat The Who i diversos establiments dedicats a la memorabilia 60's. A la veïna localitat pescadora de Hastings es menja el millor fish&chips del món (ho sento per el Ferran Adrià i els papanates que l'adoren per decret. Prefereixo l'oli, les taques, la cervesa tèbia i el peix a/rrebossat). Evidenment, la cuina no és el meu fort.

Una nova incursió a Londres em confirma que Sounds of the Universe és la meva botiga preferida de discos (i possiblement del col·lectiu radiofònic Stereo2). És la seu de Soul Jazz Records, està a l'interior del Soho i allí, entre vinils i cd's, entre posters i samarretes, es respira un especial aroma de naftal·lina sonora (la fotografia mostra l'exterior d'aquesta narcosala sònica).

Acotació política: La tensió post-11s està convertint els aeroports anglesos en un paisatge digne de Terminator (almenys per la disposició, material i aspecte dels cossos de seguretat).

Darrera hora: El dictador Pinochet ha mort confortablement

estirat al seu llit.

Memòria històrica internacionalista, cliqueu el següent blog:

http://www.premiademarx.blogspot.com

04 de desembre 2006

Brighton-Premià Connection.



El pont de la "Consti" a Brighton. Una nova visita al santuari Mod. la foto és actual. Lambrettas i Vespas aparcades al Seafront de la ciutat costanera més decadent del món (i més intempestiva!). A la recerca dels espais del vinil.