18 de desembre 2006

LECTURES, AUDICIONS, MEMORABILIA I ORDRE PÚBLIC (A LA NADALENCA)





El cap de setmana ha estat l'avantsala (es pot dir així?) de la cosa nadalenca. Lectura trepidant de la darrera novel·la de Nick Hornby (escriptor londinenc, seguidor de l'Arsenal, afectat per la música pop i resident al "nostre" barri d'Islington, -oi, Tria & R77?-). Si menciono aquesta novel·la és perquè va del tot clavada a les vibracions nadalenques i factura un avenç del que pot ser la línia de flotació de qualsevol maniqueista emocional (com el sotasignant) davant de les maniquees propostes nadalenques i de Cap d'Any (el “tot o res” a escala d'almanac). En resum: Una novel·la sobre quatre suicides potencials, la nit de Cap d'Any, dalt d'un terrat d'Islington-Londres. L'avantsala nadalenca (i el referencial maniqueu consubstancial al tema festiu) mereix banda sonora, per exemple, la que vaig fer diumenge en clau casolana de la mà dels Beach Boys. Escoltar el calvari sonor d’aquesta banda californiana té el seu delicte. Les armonies vocals dels nois de la platja aparentaven un hedonisme integral insuperable dins del paradís del surf amb descapotables, noies rialleres i Coca-Cola sideral. Pur miratge! El lider dels Beach Boys, Brian Wilson, té una biografia que posa els pels de punta i va escriure la cançó més maca de la història (segons Paul McCartney) o, almenys, la més trista (segons aquest blogger radiofònic): God Only Knows. O sigui, “Només ho sap Deu!” o una cosa semblant. El paquet prenadalenc funciona, doncs, amb dosis literàries pseudosuicides, cançons de melanconia destructiva i, a més, amb la intempestiva derrota blaugrana a Yokohama.

Una mica de política: Fa dies que he decidit passar per una cura d’higiene informativa. Estic bastant saturat del “tiro al progre” (com ho anomena el meu amic Joan Riba) perpetrat per la classe columnística d’aquest país. Això de ser d’ICV, encara que jo en sigui de manera crítica i independent, comença a ser un acte de resistència, especialment des que Joan Saura es dedica (encara no ho he digerit) a dirigir l’ordre públic de l’auca. Francament, això de ser Conseller responsable d’afrontar tots els marrons possibles, és cosa de bojos. Per exemple: El jutge mana desallotjar un recinte “okupat” i la culpa de tot és del Saura. Si el jutge triga en dictar l’ordre de desallotjament, la culpa (segons els columnistes amics, La Vanguardia i la dreta-dreta) també és del Saura. Em sembla que ens trobem davant la quintaessència de la política possible/impossible. M’explico: A l’esquerra transformadora (com ara ICV-EUIA i, demà, la dels altres grups que es vulguin comprometre amb una acció de govern), amb l’ordre públic li passa com amb l’urbanisme (per posar un exemple de temàtica heavy i hiperpolèmica). És a dir: Tenim un estat de dret que podem assumir (sense voluntat de reformar-lo) o d’utilitzar-lo per anar més enllà (quan les “condicions objectives” ho permetin), això vol dir que tenim divisió de poders i que qui governa” “l’ordre públic" (o desallotja) ho fa per imperatiu dels jutges i aquests darrers ho fan en consonància amb unes lleis, etc. I així passarà amb tots els temes derivats d’aquesta arriscada competència que li ha caigut al Saura (sense entendre el perquè del verí regalat, quan ICV-EUIA té un marge de representació reduït i per sota del seu pes electoral ascendent). Ens espera una temporada de declaracions fàcils de tota mena, amb un comú denominaror: La Llei. Les pronunciaran partidaris i refractaris de l’ordre, sistèmics i antisistema, pallassos i jutges, opinadors i passotes. Ara em passa pel cap una frase del Bob Dylan, extreta precisament del llibre de Nick Hornby, que diu així: “Per viure fora de la llei, s’ha de ser honrat!”, i penso en les diverses maneres d’estar fora de la llei, de practicar l’honradesa i de criticar amb les tripes. Vist com les gasta la Brunete “antiprogre”, decideixo, doncs, passar del columnisme que ens estima, dels Carol, Marc-Alvaro, Cuyás, Rahola, Sostres, Sala Martín i tutti quanti, i capbussar-me en les coses de la literatura suicida i de l’assaig progre dels savis (savis de debó) com David Harvey, Slavoj Zizek, Pierre Bourdieu i els supervivents publicats de l’esquerra lúcida del nostre entorn més immediat (Subirats, Ramoneda, Borja, J.M. Muntaner, Vidal Beneyto i companyia). El blog Premià de Marx ha preparat una panera nadalenca destinada a la Brunete Antiprogre, cliqueu: http://www.premiademarx.blogspot.com

Canvi de tema, radicalment, per dir que la màgia de la blogosfera m’ha portat a recuperar la pista d’un vell amic, Joan Peláez, gran dibuixant i il·lustrador premianenc que mereix totes les atencions possibles, cliqueu
http://melvincontraet.blogspot.com i allí hi trobareu un video amb entrevista a l’artista. Quan erem molt joves, fa vint i sis anys, compartiem moltes hores de Jazz-Rock, la música de Mahavishnu Orchestra, Herbie Hancock, Weather Report, Chick Corea o Miles Davis. Ho feiem plegats, al seu estudi del carrer Colón, mentres en Joan Peláez dibuixava “com ningú” i iniciava una prestigiosa carrera internacional en el món del còmic i de la il·lustració. Amb en Joan vam compartir coses molts importants, fins i tot vam veure un OVNI, i no és conya. Amb en Joan al costat podies veure més coses, fins i tot miracles que em reservo d’explicar: Els papers tenien, literalment, vida i mort reals.


16 comentaris:

EL BOLIDO ha dit...

Saura merece respeto, ¡ qué carajo ! se lo quieren merendar por todos lados cuando a la Tura le reverenciaban por lo mismo, No te jode la prensa.

beach boy català ha dit...

Pet Sounds dels Beach Boys impressiona molt perquè fa plorar d'una tirada i segur que els musics estaven totalment passats del límit humà i alimentats amb sustàncies psicotròpiques que els ajudaven a fer allò tant béstia que surt en el disco. No sé que hauria estat de tal obra mestra sense substàncies prohibides. He de pensar que el productor estava també totalment fora del món amb tanta pista sobreposada i amb enginyoses incrustacions de màquines de soroll i reverberacions manuals. Quin disc més bo i com tu dius quin disc més trist.

Ninotaire amateur ha dit...

Tati, explica el tema de l'OVNI amb el dibuixant, por-fa.

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

Amic Ninotàire:
El cas de l'OVNI és senzillament cert. Estavem el Peláez i jo davant d'una finestra del seu segon estudi al carrer Unió i, tot d'una, va passar per davant dels nostre nassos i a velocitat moderada, una astronau de primera divisió, res de plat volador, res de res, una astronau amb senyals lluminoses i un format grandiós, i era un OVNI seguríssim. No hi ha dubte, ens vam informar posteriorment i no era cosa de dos.

surfer comodore ha dit...

Beach Boys ... qui ho havia de dir que farien de la seva vida una tragèdia acuàtica.

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

OVNIS A PREMIÀ! MATERIAL PER UN DOSSIER...PROPOSEU CASOS SIMILARS...

alumne barbut ha dit...

una barca voladora a la salle

Comermena Indesinenter ha dit...

un coet dalt del campanar

Minero astur ha dit...

Pues, pues va en serio que con Pep captamos una astronave nada común desde la playa de Llevant junto a la Ona y días después la radio hablaba de una visión de mucha gente más com titulares de "OVNI divisado en la costa catalana" y cuadró todo.

Matadepera lliure i sostenible ha dit...

lector de Nick Hornby, fan dels Beach Boys, membre d'icv, amic dels comix, avistador d'ovnis...
amb aqueste credencials el teu blog pot ser la òstia.
salut interplanetària a vostè!

observatori ecosocialista intercomarcal ha dit...

estic molt d'acord amb que el repte del Saura és duríssim i tot el que dius dels columunistes e´s me´s aviat poc, són una espècie de sabelotodos que no suporten res del que representa ICV i ara estan que trinen, alguns ja han deixat de fer la brometa contra ICv o contra el govern com el Ferran Sáez que li han donat un càrrec els d'ERC a comunicació, encara queda el Hector Bofill QUE JA TÉ CÀRREC i encara fa alguna de els seves a l'Avui, ja caurà, el càrrec és el càrrec. Quina mena de país més estret que tenen aquests savis de la tertulieta.

BON SCOTT ha dit...

Donçs jo sóc Extraterrestre, i aquest Ovni que heu vist no és res més que el meu 850 Special donant voltes per aparcar.
Si, sóc Extraterrestre i d´esquerres, tinc la sang vermella i el cor a l´esquerra. La meva resídència era a Mart, el planeta ROIG fins que els fatxes del PPlutón al van destroçar.
Per cert ami els Beach Boys ni fu ni fa, jo sóc més Highway Star o High Voltage.

EL NAN ROIG ha dit...

Que fàcil que és criticar i no proposar, aquests tertulians son uns bocamolls. Recordo un cas a Badalona on la senyora Pilar Rahola va protagonitzar una situació que recorda al passat. La senyora va estacionar el seu Ovni en un lloc on no es podia estacionar, i quan l´estaben multan va sortir i va dir; Vosté no sap amb qui està parlant? Després va demanar disculpes, però...
Una cosa, tots som pops.

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

Bon Scott:
A mi em passa que m'agrada més Deep Purple com a grup i al mateix temps reconec que la cara sinistra dels Beach Boys em desconcerta i m'agrada al mateix temps. Salutacions ecosocialistes i diderals!

Nan Roig:
Ja fas bé amb rememorar les gestes de la Rahola, l'altre dissabte a LE PAIS es carregava per partida doble a okupes i progres, tot d'una, és una fiera i, a més, vas de sexy la tia, saps? ha anat a ballar i marcar pneumàtics al programa repulsiu on balla la neta del Franco.

David Monfort ha dit...

un blog exquisit i amè

David Monfort ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.