LECTURES, AUDICIONS, MEMORABILIA I ORDRE PÚBLIC (A LA NADALENCA)

El cap de setmana ha estat l'avantsala (es pot dir així?) de la cosa nadalenca. Lectura trepidant de la darrera novel·la de Nick Hornby (escriptor londinenc, seguidor de l'Arsenal, afectat per la música pop i resident al "nostre" barri d'Islington, -oi, Tria & R77?-). Si menciono aquesta novel·la és perquè va del tot clavada a les vibracions nadalenques i factura un avenç del que pot ser la línia de flotació de qualsevol maniqueista emocional (com el sotasignant) davant de les maniquees propostes nadalenques i de Cap d'Any (el “tot o res” a escala d'almanac). En resum: Una novel·la sobre quatre suicides potencials, la nit de Cap d'Any, dalt d'un terrat d'Islington-Londres. L'avantsala nadalenca (i el referencial maniqueu consubstancial al tema festiu) mereix banda sonora, per exemple, la que vaig fer diumenge en clau casolana de la mà dels Beach Boys. Escoltar el calvari sonor d’aquesta banda californiana té el seu delicte. Les armonies vocals dels nois de la platja aparentaven un hedonisme integral insuperable dins del paradís del surf amb descapotables, noies rialleres i Coca-Cola sideral. Pur miratge! El lider dels Beach Boys, Brian Wilson, té una biografia que posa els pels de punta i va escriure la cançó més maca de la història (segons Paul McCartney) o, almenys, la més trista (segons aquest blogger radiofònic): God Only Knows. O sigui, “Només ho sap Deu!” o una cosa semblant. El paquet prenadalenc funciona, doncs, amb dosis literàries pseudosuicides, cançons de melanconia destructiva i, a més, amb la intempestiva derrota blaugrana a Yokohama.

Una mica de política: Fa dies que he decidit passar per una cura d’higiene informativa. Estic bastant saturat del “tiro al progre” (com ho anomena el meu amic Joan Riba) perpetrat per la classe columnística d’aquest país. Això de ser d’ICV, encara que jo en sigui de manera crítica i independent, comença a ser un acte de resistència, especialment des que Joan Saura es dedica (encara no ho he digerit) a dirigir l’ordre públic de l’auca. Francament, això de ser Conseller responsable d’afrontar tots els marrons possibles, és cosa de bojos. Per exemple: El jutge mana desallotjar un recinte “okupat” i la culpa de tot és del Saura. Si el jutge triga en dictar l’ordre de desallotjament, la culpa (segons els columnistes amics, La Vanguardia i la dreta-dreta) també és del Saura. Em sembla que ens trobem davant la quintaessència de la política possible/impossible. M’explico: A l’esquerra transformadora (com ara ICV-EUIA i, demà, la dels altres grups que es vulguin comprometre amb una acció de govern), amb l’ordre públic li passa com amb l’urbanisme (per posar un exemple de temàtica heavy i hiperpolèmica). És a dir: Tenim un estat de dret que podem assumir (sense voluntat de reformar-lo) o d’utilitzar-lo per anar més enllà (quan les “condicions objectives” ho permetin), això vol dir que tenim divisió de poders i que qui governa” “l’ordre públic" (o desallotja) ho fa per imperatiu dels jutges i aquests darrers ho fan en consonància amb unes lleis, etc. I així passarà amb tots els temes derivats d’aquesta arriscada competència que li ha caigut al Saura (sense entendre el perquè del verí regalat, quan ICV-EUIA té un marge de representació reduït i per sota del seu pes electoral ascendent). Ens espera una temporada de declaracions fàcils de tota mena, amb un comú denominaror: La Llei. Les pronunciaran partidaris i refractaris de l’ordre, sistèmics i antisistema, pallassos i jutges, opinadors i passotes. Ara em passa pel cap una frase del Bob Dylan, extreta precisament del llibre de Nick Hornby, que diu així: “Per viure fora de la llei, s’ha de ser honrat!”, i penso en les diverses maneres d’estar fora de la llei, de practicar l’honradesa i de criticar amb les tripes. Vist com les gasta la Brunete “antiprogre”, decideixo, doncs, passar del columnisme que ens estima, dels Carol, Marc-Alvaro, Cuyás, Rahola, Sostres, Sala Martín i tutti quanti, i capbussar-me en les coses de la literatura suicida i de l’assaig progre dels savis (savis de debó) com David Harvey, Slavoj Zizek, Pierre Bourdieu i els supervivents publicats de l’esquerra lúcida del nostre entorn més immediat (Subirats, Ramoneda, Borja, J.M. Muntaner, Vidal Beneyto i companyia). El blog Premià de Marx ha preparat una panera nadalenca destinada a la Brunete Antiprogre, cliqueu: http://www.premiademarx.blogspot.com

Canvi de tema, radicalment, per dir que la màgia de la blogosfera m’ha portat a recuperar la pista d’un vell amic, Joan Peláez, gran dibuixant i il·lustrador premianenc que mereix totes les atencions possibles, cliqueu http://melvincontraet.blogspot.com i allí hi trobareu un video amb entrevista a l’artista. Quan erem molt joves, fa vint i sis anys, compartiem moltes hores de Jazz-Rock, la música de Mahavishnu Orchestra, Herbie Hancock, Weather Report, Chick Corea o Miles Davis. Ho feiem plegats, al seu estudi del carrer Colón, mentres en Joan Peláez dibuixava “com ningú” i iniciava una prestigiosa carrera internacional en el món del còmic i de la il·lustració. Amb en Joan vam compartir coses molts importants, fins i tot vam veure un OVNI, i no és conya. Amb en Joan al costat podies veure més coses, fins i tot miracles que em reservo d’explicar: Els papers tenien, literalment, vida i mort reals.