23 d’agost 2011

Mil violines. Cròniques sobre pop i humans.



Mil violines. La lectura (i la constant relectura) del darrer llibre d'en Kiko Amat és un dels grans plaers d'un estiu que passo enmig de terrasses premianenques, ciclisme, supercopes paranormals, estada al Lot occità i tornades amb molta calor a Premià de Mar, a casa i a la plaça del barri, el lloc més fresc i bonic d'aquesta vila maresmenca (sense obviar tots els ecos del 15-M i les respostes necessàries a la barbàrie programada dels nostres dies).

En Kiko Amat ha clavat un llibre sensacional on toca allò que -amb algunes variacions puntuals i generacionals, tot sigui dit- em configuren (per dir-ho en termes forts, o sigui: sen-ti-men-tals!): Els discos, el Pop, el Blues (i el que es deriva de la música negra), l'anglofilia, els bars, els petits concerts, la classe obrera (i la defensa de les "causes perdudes" que mereix). Els discos -aquests materials sonors, tàctils, visuals i immortals- inunden la vida amb bandes sonores creuades, discontínues, espectrals, particulars, col·lectives, festives, tristes, intranscendents, passatgeres o determinants. Els bars, -el bar!-, transformats en epicentres del món. Els concerts, aquells concerts, aquelles festes. La ràdio. Les biografies dels "fora de joc" enmig de la mercantilitzacio i la banalització de les arts més POPulars. El plaer!


Però passen més coses. Un exemple de collita personal: Llegint Mil Violines he tingut una sorpresa (més d'una) molt agradable. Quan el Kiko Amat parla de The Fleshtones, ens recorda amb gran entusiasme l'estada al seu concert a la sala KGB de Gràcia, el dia 2 de maig de 1991. Quina coincidència! Aquell concert em va enganxar a la mateixa escala de cargol per on, tal i com explica el Kiko, va irrompre una conga integrada per Zaremba i companyia (filera festiva que comptava amb la participació del mateix escriptor). Aquell concert, justament, el recordo en uns termes similars als descrits a Mil Violines


Podria fer una llista mot extensa d'emocions coincidents, identificacions, gustos, divergències (poques, com és el cas de Bob Dylan). Moltes coses que m'entusiasmen de la manera d'escriure i de les temàtiques que tracta Kiko Amat, a més, també han passat per les pàgines d'aquest submarí (Billy Childish, els mateixos Fleshtones, The Jam, Subway Sect, Orange Juice, Jonathan Coe, Alan Sillitoe). També, cal dir-ho, en poc temps he anat compartint kikoamatisme amb altres seguidors de blogs, amics, coneguts i fans d'aquests dominis (David -privilegiat posseïdor d'un cassette obra del Kiko-, Ramonet 77 -amic i "co-equipier" del Sound System, el programa de ràdio local que fem amb tot l'amor del món i que celebraria que algun dia tingués la presència del Kiko Amat). 

 
Així, doncs, tornem-hi amb el llibre, anem a les pàgines més guixades i senyalades, als moments de glòria, a les coindidències i a les recuperacions (aquells inicials El Último de la Fila, la grandesa del "meu" any 1988, el Modernisme eclèctic, el col·leccionisme, els discos, els discos, els discos, els discos!). Aquest llibre és una festa grossa. De barri, de carrer, de poble, de classe treballadora. Del bo i millor que he llegit sobre la "més gran de les belles arts". 
Salut les copains!




...en David i "Mil Violines"(poseu-vos damunt del text): 

Who's there?: Mil gràcies

 - [ Traducir esta página ]

xamfra.blogspot.com/2011/07/mil-gracies.html - En caché
21 Jul. 2011 – Mil violines. Un llibre d'amor i d'una mica d'odi. .... esclar, però tb els Kinks, els animlas, els yuardbirds i com no, els who. ...

14 d’agost 2011

Londres. Els símptomes a la cantonada.


  1. This Is Radio Clash - YouTube



    www.youtube.com/watch?v=G-t52zc8Ex4
    4 min - 18 Ene 2007 - Subido por belsenghost
    INTERRUPTING ALL PROGRAMMES THIS IS RADIO CLASH FROM PIRATE SATELLITE ORBITING YOUR LIVING ROOM, CASHING IN THE ...
La literatura política i para-política d'aquests dies estivals ens parla de la violència urbana desfermada als barris proletaris de Londres i a diverses ciutats de la Gran Bretanya. Els hooligans de l'alta política oficien el sermó de la civilització per carregar contra els signes del malestar que genera la fase més crítica del capitalisme. Cameron i l'ordre es venen com a antídots del desgovern i del desordre. La violència sistèmica avança capilarment i desmunta qualsevol temptativa comunitària. La Gran Bretanya d'avui és la pedra angonal de la societat més jeraquitzada que es pot observar en el nostre civilitzat món d'aparadors, fluctuacions de la borsa i tendències i modes vàries. S'encen la guspira a Tottenham i salten en cadena els símptomes de la barbàrie en un joc de miralls que expressa la fallida total d'un capitalisme que es vol associar, de manera impossible, al benestar i al bé comú. 


Els esdeveniments de l'estiu britànic ens remeten als dels anys setanta (Brixton, per exemple) i s'apropen a les formes observades a les barriades franceses o als aixecaments de la població afroamericana als Estats Units. L'absència d'un relat de conjunt que pugui lligar els estats d'indignació amb una alternativa revolucionària (les alternatives són revolucionàries o, senzillament, "no són"), no hauria de ser un pretext per caure en el reduccionisme dels fets aïllats i de l'espontaneïsme més o menys nihilista. Si anem a l'arrel del mateix concepte de política, convindrem que és justament en el punt de màxim antagonisme on més es manifesta allò que a vegades es fa invisible o difícil de localitzar, acostumats com estem a que siguin els grans esdeveniments els que marquen allò que convencionalment denominem "la política". En el sentit més clàssic del terme, serà complicat fer una caracterització revolucionària del que està succeint. Menys encara, però, s'aguantarà la substància democràtica que voldran alimentar les proclames que a dreta i esquerra (i dins de l'ordre del caos), s'aniran desplegant apel·lant a la ciutadania, a "la nació", als costums i a tota la parafernàl·lia discursiva que -des de la nit dels temps- s'ha ocupat de desposseïr les classes populars de la seva condició col·lectiva. Coses de la lluita de classes. Les invencions postmodernes -encara hi ha qui practica aquests divertimentos-, a banda de negar el temps històric, ja no "colen". L'argument afegit de que l'extrema dreta pot ser l'expressió política més beneficiada d'aquests fenomens, en tot cas, hauria de servir perque l'esquerra fos d'esquerres d'una vegada per totes i definitivament. Però aixó ja és una altra història.
 Nottingham, 1960.


Unes lectures estivals (Victor Serge, Slavoj Zizek i el novel·lista britànic Alan Sillitoe) porten a imaginar un fil roig entre la revolució "revolucionària" (Serge), "les causes perdudes" (Zizek) i la consciència de classe més tradicional i clàssica, com ha de ser (Sillitoe). L'any 1958, Alan Sillitoe escrivia una novel·la referencial. "Saturday Night, Sunday Morning" retratava el jove proletariat anglès de provincies d'aleshores. Compareu-lo amb "l'estat de coses present":

El que fue rebelde una vez, lo será siempre. No se puede evitar. Nadie puede negarlo. Y es mejor ser un rebelde, más que nada para demostrarle a la gente que no merece la pena intentar jugártela. Las fábricas, las oficinas de empleo y las aseguradoras nos mantienen vivitos y coleando -eso dicen-, pero son trampas que te acaban tragando como arenas movedizas si no vas con cuidado. Las fábricas te hacen sudar la gota gorda, en las oficinas de empleo te matan con sus soporíferas charlas y las aseguradoras y las delegaciones de Hacienda te ordeñan el dinero de tus pagas y si te descuidas te roban hasta las pestañas. Y si todavía te dejan con vida después de haberte exprimido, el ejército te llama a filas y te matan de un disparo. Ay, por Dios, qué vida más dura si no te rindes, si no evitas que ese gobierno cabrón te revuelque la cara en el estiércol, aunque no puedes hacer gran cosa para impedirlo, salvo volarle los morros con dinamita a esos cuatro ojos.



Te arengan subidos a cajas de detergente: "Vótenme a mí, por esto y por lo otro", pero al final da igual a quien votes  porque el gobierno seguirá poniéndote sellos por toda la jeta hasta que no puedas ver ni a tres palmos. Y lo que es más: te obliga a que seas tú mismo quien les compres los sellos. Te tienen agarrado por los huevos, por la columna y por la calavera. Quizás hasta piensen que vas a acudir como un perrillo a sus pies cuando te den un silbido.


Pero escucha, este torno es mi amigo para siempre porque me hace pensar, y ese es su principal error, porque sé que no soy el único. Un día ladrarán y nosotros no iremos tras ellos al redil como borregos. Un día encenderán sus luces y darán palmadas diciendo: "Venga, chicos. Poneos en fila y coged vuestro dinero. No vamos a dejaros morir de hambre". Pero quizá algunos de nosotros decidamos morirnos de hambre, y ahí empezará el problema. Quizá algunos prefiramos jugar al fútbol, o irnos de pesca a Grantham Cut. Entonces ese marica barrigón del sindicato nos pedirá que no liemos las cosas.. Sir Harold Vejigafloja nos prometerá una paga extra mayor cuando las cosas mejoren. El inspector Pochocho dirá: "Nada de crear problemas, nada de reunirse en la verja de entrada". Tipos con trajes i bombines nos dirán: "Estos chicos tienen sus televisores, dinero suficiente para vivir, pisos de protección oficial, y los fines de semana les damos cerveza y les dejamos jugar una partidita de billar... Algunos hasta tienen coches. Los tenemos bien contentos a todos. ¿Cuál es el problema entonces? ¿Es una metralleta eso que oigo o es un coche que petardea en la distancia?"
Rat, tat, tat, tat, tat, tat. Espero no estar aquí para verlo, pero sé de sobra que me tocará ser testigo de ello. Soy un cabrón que lo único que quiere es joder al mundo, y no es de extrañar, porque el mundo pretende hacer lo mismo conmigo. 

Alan Sillitoe, 1958. 
Sábado por la noche y domingo por la mañana. 
(extracte del capítol 15. Ed. Impedimenta, 2011) 


  1. saturday night sunday morning trailer albert finney - YouTube



    dedded
    www.youtube.com/watch?v=OHsOSySZOyo
    2 min - 17 Jun 2007 - Subido por britflix
    saturday night sunday morning trailer albert finney.






    Més material sobre el tema, clicant a:


    Civismos incívicos » London's burning


    blogs.publico.es/civismos-incivicos/.../londons-burning/ - En caché
    hace 5 días – London's burning. Una vez más, sin embargo, 'los mercados' y su .... es la respuesta, ¿cuál era la pregunta? gemma.galdon@uab.cat ...

    antoine marti

    Tottenham i els denonats del sistema !!!!

    10 de agosto 


09 d’agost 2011

Anticapitalisme i eleccions

Com ja acostuma a passar quan s'acosten unes eleccions, aquestes tendeixen a condicionar els calendaris i les agendes, fins i tot les d'aquella gent menys motivada per les variables electorals de la política.

Des que es va declarar "oficialment" la crisi, passant per les diverses versions de la mateixa, amb les particularitats i accents corresponents a cada etapa ("la crisi del deute", per exemple), el que "es mou" a la contra intenta definir un terreny d'alternativa en el pla social.

El 15-M i les seves multiplicitats, possiblement també es trobaran afectades per les intermitències i intensitats que proveeix el temps polític clàssic (convocatòria electoral) i, fins i tot, estacional (la dispersió estival).
 
A ningú que estigui minimament posat en les dinàmiques des de baix del moviment se li pot escapar que la gran virtut del 15-M és la plasmació d'un espai complex, però real, on es poden intercanviar experiències i dinamitzar mobilitzacions sectorials o globals de manera més o menys continuada. Així doncs, les petites i grans resistències sortosament seguiran reverberant dins d'aquest altaveu instal·lat a les places i als carrers. 
Tot i que encara ens movem a petita escala, en funció del moment i de la temàtica, la gran diferència entre "l'abans" del 15-M i el seu "després" és que s'haurà passat dels petits cercles militants mobilitzats durant els anys precedents, a un radi d'influència més extens en favor del pensament i l'acciò crítiques. Passi el que passi amb aquest moviment -que augmentarà la seva credibilitat en la mesura que pugui tenir més projecció, recorregut, estabilitat i independència- caldrà estar atents als "balls" electorals que tendiran a "acompanyar" el moviment real cap a l'escena política convencional, la qual és per definició la que inclou les derives més denunciades des del propi moviment 15-M. 



Quan arriba un esdeveniment social important que apunta cap a una doble impugnació del sistema -la verificada incompatibilitat entre capitalisme i democràcia-, és lògic que es plantegin i es proposin alternatives en el terreny polític, fins i tot en l'advers domini electoral, i que es vulguin assumir els elements i les demandes del carrer per portar-les a totes les tribunes.
Més enllà de la forma concreta que prengui una intervenció electoral puntual i, sobretot, crítica contra l'estat de coses, aquesta hauria de tenir com a punt de partida el d'un respecte molt escrupulós envers el significat del 15-M i les altres expressions de signe social, sindical o ciutadanes que mantenen les seves línies de contestació. Aquesta manera de fer s'hauria de basar en la consideració de que els moviments socials, i no només el dels i les "indignats i indignades", no poden ser substituits mecànicament per organitzacions o partits polítics,  per molt innovadors que es vulguin definir i per molt "fidels" que siguin a l'esperit de les lluites.

El 20-N serà una cita amb les urnes que tornarà a situar a contrapeu a l'esquerra anticapitalista i als sectors que entenen la política com una realitat que supera en escreix l'agenda electoral de cada moment. 

Malgrat tot, anar a les eleccions des de l'òptica d'una esquerra que no vol gestionar ni governar allò que es vol abolir, serà una possibilitat més d'intervenció i un front que caldrà subordinar a les lluites, a una altra idea de la política i a un projecte que ultrapassi els paràmetres de la representació delegada i restringida que ofereixen les institucions dites "democràtiques".

En l'àmbit ampli i genèric de l'esquerra, observarem com
diversos actors pugnaran per ser el millor interpret del sentir del 15-M. Tindrà la seva lògica. Ambtot, el 20-N és una nova ocasió per veure si podem situar damunt la taula els dos elements més estretament lligats al que es denuncia des del carrer: El dèficit democràtic i la crisi del capitalisme com a excusa per demolir "el social". 

En termes estrictament democràtics, presentar-se a les eleccions i no denunciar que aquests comicis són extremadament restrictius per a qualsevol opció avui extraparlamentària, pot ser un exercici de cinisme i una mostra d'insensibilitat davant les demandes dels moviments socials i a tot el que avui és indigna a tanta gent quan es parla de la crisi de la democràcia.

Avís a navegants: La concurrència acrítica de l'esquerra convencional, insolidària amb les opcions minoritàries, tornarà a ser un indicatiu del que ja fa temps que es vé denunciant quan no s'entra a fons en els temes més estructurals de la crisi de la democràcia. La llei electoral afegeix arguments que reafirmarien el crit de "li diuen democràcia però no ho és". Els privilegis atorgats per la legislació als grups parlamentaris actuals són un cas clamorós que reforça la percepció d'una democràcia de baixa intensitat. Rajoy, Rubalcaba, Lara o Duran Lleida no hauran de recollir signatures, com els extraparlamentaris, per legalitzar les seves respectives candidatures

Un altre aspecte, més important encara, és que la crisi del sistema ja no contempla vells dilemes entre liberalismes i socialdemocràcies més o menys actualitzades.
La clamorosa perversió i connivència amb el capital que assegura el model bipartidista "dins d'un ordre", ha d'obrir altres vies  a l'esquerra. Una alternativa que es vulgui considerar d'esquerres (i semblar-ho), però, s'haurà de significar en la lluita per desmuntar el binomi impossible format per capitalisme i democràcia. 

La crisi, sota la demoninació que li adjuntin en cada ocasió, és sistèmica i -com ja es va dir a les europees, a les autonòmiques i, ara, a les generals- requerirà d'opcions polítiques radicals que subordinin qualsevol tipus d'eleccions a les lluites de cada dia.

Una candidatura nítidament anticapitalista, ecologista, feminista i internacionalista, integrada per gent lluitadora i desprofessionalitzada, podria ser una digna proposta enmig d'unes eleccions legislatives lliurades del tot a les agendes del capital i de l'elitisme polític. Tot i esperant la forma que prengui aquesta candidatura, el seu paper, el més desitjable, hauria de ser un pol d'atracció sociopolític capaç d'impugnar a fons un sistema del tot insostenible i que, tornant als signes del carrer, no substituís de cap de les maneres els valors i el llarg recorregut que mereix el que avui denominem com a 15-M.


Nota:  Escriure un text sobre eleccions i anticapitalisme pot resultat una mica desconcertant si ens atenem a les notícies que ens arriben des de la Gran Bretanya. La fallida del sistema està a l'arrel del que ara explota i rebenta. Algunes de les fotografies que apareixen a l'article intenten deixar constància d'uns fets que enfoquen directament el que comporta un model basat en la demolició del vell estat social.


Eleccions 20N: reservat el dret d’admissió

Comunicat de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista
1 d'agost de 2011
Les eleccions es desenvoluparan sota una Llei Electoral escandalosament antidemocràtica. Però hi ha un altra gravíssima retallada democràtica fabricada pel PSOE i el PP, amb el suport de CiU i el PNB que ha passat inadvertida durant aquests mesos.


03 d’agost 2011

Dimensió desconeguda, estiu 2011. Sessió de tarda.


Presentem l'interior de la Dimensió Desconeguda a partir d'un exercici d'audició vinílica on es combina el que sona amb les cobertes de cada disc. Una pràctica difícil (impossible) si la imaginem amb els formats digitals dels nostres temps. 

Els materials que mostren les fotografies ens presenten -per ordre d'aparició- uns singles i ep's de Kenny & the Kasuals, Chocolate Watch Band, The Haunted i Bobby Fuller (adquirits a meitat dels anys vuitanta via correu Ruta 66/discos Caroline).

 

A continuació apareix el que possiblement sigui el disc més decisiu de la meva vida: Un E.P. del periode doo-woop de Paul Anka (el van comprar els meus pares la mateixa setmana de 1959 just quan jo vaig neixer, la qual cosa marcaria una relació permanent amb el món del disc). El Pity-Pity de Paul Anka sona per la ràdio en una seqüència de la peli Au bout de souffle de JL Godard del mateix any i així augmenta el mite.









Heus aquí una joia del Power Pop, un exemplar rar que recull miniatures de Graham Parker.


 








Una mostra més dels singles recuperats per Caroline Records, un magnífic material dels Standells que inclou la clàssica Barracuda. Més endavant tornarem a la "qüestio Barracuda".






A la dreta us trobareu els Flamin'Groovies dels vuitanta (els que van actuar a la recta de l'estadi sense que els conegués pràcticament ningú, tret d'unes desenes de privilegiats que ens toparem amb la parella Jordan/Alexander en una nit magica-màgica).


 





L'estiu ens evoca el surf i 
per això hem penjat i escoltat el disc Drop Out de The Barracudas (La qüestió...) i el seu Summer Fun ha anat de perles. 



 




Estivals i refrescants, els Young Fresh Fellows de Seattle són una institució de la música popular nord-americana i aquí els teniu en format mini-LP.



 




I també, paraules majors, un LP de Booker T & the MG's fet a base de versions de clàssics del soul i del pop. La portada em fa pensar en quan a Premià hi havia el Bellamar, estirats damunt la sorra fresca per sota del palau musical del Maresme. Coses de la Dimensió Desconeguda. Meravelles!



 




I per acabar el clàssic doble LP de versions bojes del pop dels setanta triturades per Yo la Tengo, Sonic Youth i família...Un disc quasi exclusiu...Freedom of Choice!

Paul Anka - Pity pity pity‏ - YouTube


www.youtube.com/watch?v=0B316XLXqgM
2 min - 19 Mar 2011 - Subido por rockpopjazz007
Paul Anka - Pity pity pity. ... 5 likes, 0 dislikes; Artist: Paul Anka; Buy: Buy "Pity, Pity" on: eMusic, iTunes, AmazonMP3 ...

The Barracudas - Summer Fun (1981)‏ - YouTube


www.youtube.com/watch?v=JhvHZ__0dPs
2 min - 25 May 2007 - Subido por ResurrectDead
The Barracudas playing their hit Summer Fun on Top of the Pops in 1981. Kick ass group. (terrible lip syncing) =:(
  1. Vídeos sobre booker t be happy

     - Informar sobre vídeos

    Booker T. & the MG's - Be Young, Be Foolish, Be Happy - youtube.com
    3 min - Soul Limbo (1968)

The Flamin' Groovies - Shake Some Action (Live TV 1986)‏ - YouTube


www.youtube.com/watch?v=K7aoWX8ENT0
4 min - 20 May 2006 - Subido por JOoOoDo
The Flamin' Groovies con esta mítica canción de 1976.