18 de novembre 2009

Sonoritats, enregistraments i imatges


Aquest disc de la fotografia és un clàssic de Miles Davis. Aconseguit l'any 1977, va ser una de les primeres adquisions de material jazzístic -en vinil, naturalment- per la meva incipient col·lecció de discos. Sempre m'ha agradat repassar els detalls de les divuit fotografies (nou per cara) que apareixen a la seva coberta. Cada fotografia és una col·lecció d'objectes i, al mateix temps, el contingut musical del mateix doble vinil és una col·lecció de temes de Miles Davis. Tot correspon al període anterior a Kind of Blue, la qual cosa ens trasllada als temps del Be Bop. Aquesta coberta, doncs, és una col·lecció múltiple que il·lustra oportunament l'objectiu dels darrers articles relacionats amb aquest rallie d'icones, espectres i disbarats en que estem ficats darrerament. El doble disc és el Collector's Items. Miles Davis a la meïtat del segle XX. El text que segueix a continuació és un extracte d'una peça d'orfebreria literària de Walter Benjamin. El filosof parla de biblioteques com podria parlar de discoteques. En el fons parla de col·leccionisme -aspecte que cal saber distingir de l'estricta acumulació compulsiva de materials- i dels col·leccionistes. Amb l'impacte encara recent de la visita del passat diumenge al Memorial Walter Benjamin a Port Bou, la recerca continua.

"En lo que a mí concierne, me propongo en las líneas que siguen, algo más evidente, más palpable; lo que me interesa es mostrarle la relación de un coleccionista con el conjunto de sus objetos: lo que puede ser la actividad de coleccionar, más que la colección misma. Que para ello considere las diferentes maneras de colocar los libros, no deja de ser arbitrario. Este orden, como cualquier otro, no es más que un dique contra la marea de recuerdos que, en continuo oleaje, se abate sobre cualquier coleccionista que se abandone a sus gustos. Si es cierto que toda pasión linda con el caos, la del coleccionista roza el caos de los recuerdos. Diré más, el desorden ya habitual de estos libros dispersos subraya la presencia del azar y el destino, haciendo revivir los colores del pasado. Pues una colección, ¿qué es sino un desorden tan familiar que adquiere así la presencia del orden?
(...) Privada de su coleccionista, la colección pierde su sentido".

Walter Benjamin, "Desembalando mi biblioteca", 1931.

...Amb els discos, passa el mateix. Amb les prestatgeries musicals, també...




Aquesta portada/coberta (a banda i banda) pertany al memorable i mític LP de Maquina! de nom Why? (dit el del
croisant). Un col·laborador -El conde Disco- ha insistit en el tema i uns quans ja han dit la seva. El disc del "croisant" resta immortalitzat en aquest blog i multiplica el debat.
La recepció premianenca d'aquest disc/objecte té tres aportacions: L'accidentat concert de la banda Maquina! a l'Envelat de Festa Major (1972 o 1973?), el retorn del guitarrista maquinàire Luigi Cabanach a Premià en qualitat de membre de l'Orquestra Mirasol (1974, a l'Amistat, organitzat per el grup de música de Taula Rodona) i la presència insólita del mateix disc de vinil a les prestatgeries de la botiga de l'imprenta Greco amb seu al carrer de Sant Joan, cantonada carrer del Nord (abans de que aquest establiment fés el salt al mític carrer Unió).



A continuació,
the original disc-talking machine de la Berliner Gram-O-Phone. L'any vinent farà 110 anys! Al costat de la música comprimida, no hi ha color! Els gossos fins i tot ensumaven la música que sortia de la trompeta!



Enllaçant els senyals. Seguint la pista del col·leccionista de capçalera, Walter Benjamin, després d'una estada de cap de setmana als escenaris del seu darrer viatge. Port Vèndres-Banyuls-Port Bou.

http://www.monthlyreview.org/mrzine/mage270905.html


In this, Deleuze and Guattari's work resembles the criticism articulated by the consumption theorists of popular music, particularly Simon Frith's studies of youth culture and, in a different vein, Dick Hebdige's analyses of punk as subculture. For these analysts, the commodity form of mass-produced popular music (as opposed to spontaneous folk forms) cannot fully determine the uses to which those commodities are put by consumers any more than commodity relations can completely reduce the singularity of avant-garde modern artworks, celebrated by Adorno for their formal resistance to the false universality of profit.
Inspired instead by Mikhail Bakhtin's vaguely subversive model of dialogism and Walter Benjamin's (perhaps overly) optimistic analysis of mechanically reproducible works of art, consumption theorists (and their fellow-travelers like cultural historian Michel de Certeau) focus on the inventive ways that consumers find to de-contextualize and remotivate commodities and signs, often against the grain of capitalist ideology and market logic (see Bakhtin, Benjamin, and de Certeau). Deleuze and Guattari would make a similar argument in terms of the way these deterritorialized components can be reterritorialized, inserted into assemblages of desire that act as "war machines" against the market. Indeed, in Anti-OedipusAnti-Oedipus 68-106; Marx 83-100). As (part of) such an economy itself, music must produce listeners as well as sounds. they follow Marx in insisting that consumption is itself a circuit within a more broadly conceived model of production, and they recognize that every economy must produce consumption at the same time that it produces products, and produces the network of distribution or communication that disseminates those products...


Un tresor:
http://www.echo.ucla.edu/Volume3-Issue1/smithmurphy/smithmurphy2.html





El fotograf Barry Feinstein va fer un bon seguiment de l'estada de Bob Dylan a l'Anglaterra de 1966. Fou en ocasió de la petita i controvertida gira britànica. Les fotos que apareixen en aquest article són meravelles de l'art visual del rock and roll. Dylan als suburbis de Liverpool. Aquests materials han estat editats i recollits en un llibre que també es reprodueix en les imatges adjuntes.
Dedicat a Lou Roig, naturalment.


El material relacionat amb concerts, discos, portades, records i filigranes personals entorn de la memòria sonora, segueix obert en aquest blog. Podria ser que aquestes fotografies dylanianes ens vagin bé per obrir una nova base de comentaris sobre les instantànies memorables de les músiques de la nostra vida. Totes les fotos, ja siguin de les portades o d'altres formats també formen part del domini precís de les imatges sonores. Reobrim, doncs, la collita. Vosaltres mateixos. Seguim la pista!

16 de novembre 2009

Accidents geogràfics, concerts, botigues i "el factor Andorra"... I les portades: El factor coberta/portada, l'art de l'àlbum!


La darrera proposta apareix en el comentari número 101. Les portades. L'art de l'àlbum. L'efecte sensorial del fetitx de la mercaderia, teoritzat per Karl Marx, desenvolupat per Walter Benjamin i metabolitzat per la clientela. El fetitx despren una àura. L'efecte de l'àura està també lligat a la coberta (amb portada) que embolica la mercaderia i sovint esdevé una part de l'obra de l'artista sonor i fins i tot pot "superar" i desbordar el que capta l'oïda. A vegades, l'embolcall té més vida que la del propi artefacte sonor. 

El disc és un format inestable. On comença? On acaba? La portada, les arts gràfiques a debat. Per exemple, Abraxas de Santana...

La controvèrsia està servida: On resideix la "forma-àura" de l'era digital? Els arxius sense matèria tàctil, quina àura desprenen? El fetitx, confinat a les ones sonores, ens planteja un dilema.

¿Quién no conoce la portada del disco Abraxas de Santana? El autor de esa pintura titulada La Anunciación, donde aparece una virgen negra y desnuda, es Mati Klarwein, que se definía a sí mismo como “el artista desconocido más famoso”.

Mati Klarwein nació en Hamburgo (Alemania) en 1932. Su padre fue un arquitecto del movimiento Bauhaus y su madre una cantante de ópera. Su familia era de origen judío y emigró a Palestina cuando él tenía dos años de edad huyendo de la Alemania nazi. Mati creció en Palestina, pero en 1948, cuando el territorio se convirtió en israelí, su familia se trasladó a París. Allí, Mati estudió con Fernand Leger y asistió a la Escuela de Bellas Artes. Entabló amistad con Ernst Fuchs, Boris Vian y Salvador Dalí. De este último decía: ”Fue mi padre espiritual y algunos incluso pensaban que yo era su hijo ilegítimo”.


Accidents geogràfics 2. Vista parcial de la Serralada Vinílica.

Una fotografia que ens mostra la transició del disc de pedra al disc de vinil. La protagonista d'aquesta instantània celebra amb un somriure la descoberta!

Perdut en el laberint? Nova mostra dels accidents geogràfics del planeta de vinil. El senyor de la fotografia no està perdut, senzillament es disposa a triar el menu del dia en un acte rutinari a l'interior d'aquesta meravellosa cova on resideix feliçment acompanyat de les prestatgeries.


La més estricta intimitat davant del vinil.



Aquest llibre ja corre per Premià. Lou Roig i un servidor l'hem llegit. El balanç de la seva lectura és que respon a un cert voluntarisme -admirable, tot sigui dit- de l'autor que, malgrat oferir una visió parcial del "factor Zeleste", almenys posa negre sobre blanc allò que va causar l'efecte Laietà i la catarsi d'una escena barcelonina que s'estava covant. Tots aquells temps apareixen en moltes intervencions dels comentaristes d'aquest bloc. Testimoniar l'impacte del Zeleste -fora de les coordenades dels artistes i gent més directament implicada en aquell fenòmen- pot representar una bona aportació a les múltiples lectures que mereix el que vam viure uns quans afortunats i, també, a l'efecte multiplicador que va provocar a "comarques".

Val a dir que a Premià de Mar, el grup o comissió de música de Taula Rodona va exercir de "quasi-sucursal" del local del carrer "Plateria". La conexió Zeleste-Premià de Mar passava l'any 1974 per aquell reducte integrat per Toti Munuera, Àngel Pagès, Joan Carles Surós i Joan Bruguera. El nucli inicial, collida del 74, mantenia contactes i intercanvis amb Victor Jou i Rafael Moll de Zeleste i així anavem derivant actuacions Zelestials a la nostra vila i via Patronat... Mirasol, Dharma, Jordi Sabatés, Sisa...


Fixeu-vos en aquest accident geogràfic. És el perfil d'una cadena muntanyosa de vinil que s'esten per les prestatgeries d'algunes habitacions destinades a acollir la més gran de les belles arts. Amb aquest post, segueix la pista desorbitada de la memòria sonora... Els darrers articles d'aquest blog reincideixen en el tema i lliguen perfectament el carrers amb la música, els bars amb els còmics, els concerts amb l'anecdotari més personal.

LouRoig reclama un post sobre concerts. Recordar concerts. Aprofitem les conexions d'aquests dies per presentar aquesta fotografia que teniu davant vostre. Les intervencions d'un col·laborador de nom "Fogerty" van obrir l'espai del carrer Unió i del bar Deportivo. "Fogerty" és un recopilador excel·lent. L'atzar va propiciar un encontre amb "Fogerty" en forma de conversa intensa sobre el material d'aquests dies. El cas de la banda Creedence Clearwater Revival va ser clau en un apassionat intercanvi d'opinions. Enllaço la petició d'en Lou Roig sobre la memòria dels concerts per comentar aquesta foto. Correspon a la carpeta del Pendulum de CCR. John Fogerty saluda a les masses. Fogerty en camisa de quadres i amb la Rickenbaker penjant, adreçant-se a un poliesportiu entusiasmat. Teenagers, hippies, rockers, una meravella. Aquesta foto sempre ha estat la meva preferida en matèria de concerts. Un gran disc. Una imatge de concert impossible.

Parlem, doncs, d'aquells concerts?

Un altre accident geogràfic: Vista panoràmica de l'oceà Vinílic. Una de les meravelles de la creació. Panoràmica parcial d'un dels més importants invents del segle XX. Color, sonoritat, intercanvi, culte, col·lecció, tot! Una sobredosi de cultura descomunal que ens persegueix des que vam arribar al món.

El somni del vinil i les botigues resistents. Foto actual de Sounds of the Universe, la seu de la Soul Jazz Records al Soho londinenc. La mossa de la foto és molt divertida. Una venedora de discos que punxa i reparteix somriures a la clientela. El món d'ahir encara és viu. Les estades a Londres del trio Remeining (JTria, R77 i un servidor) sempre tenen una estació obligada en aquest establiment intempestiu i lluminós.

I ara, posat's a parlar de botigues de discos, un altre comentarista del post anterior mencionava el "factor Andorra". Ha arribat l'hora de deixar constància de les aventures discogràfiques andorranes. Les adquisicions més preuades. Aquelles botigues que proporcionaven allò que no arribava a Barcelona. Transbord, Melody, Swing... discos censurats, edicions escandinaves o franceses.
Un altre tema obert:

El "factor Andorra".


Som-hi!



04 de novembre 2009

EXERCICI D'ARXIVISTICA EN MARXA: EL BAR DEPORTIVO. RECORDS, JUKE BOX I CÒMICS!...I MODERNISME VALLESÀ!


En Xuan Xil·li, un dels col·laboradors d'aquest blog, ens envia aquest detall que també ajudarà a augmentar l'arxiu del còmic premianenc. Les casualitats espai-temps han fet coincidir el desaparegut dibuixant premianenc Segura amb uns personatges de la seva collita -Los señores de Alcorcón- que ara ens fan pensar en la ciutat amiga del barcelonisme però que, en el seu format original, ens mostren un més d'aquells retrats que formaven el catàleg social del món d'en Segura. El factor "Segura" entra en escena a la dimensió desconeguda!



Vinils, singles, Lp's, cançons, tocadiscos, còmix, memorabilia, bars...
segueix l'intercanvi des del Submarí Seaview
al servei de la dimensió desconeguda...




Arriba aquest full volant des del Vallès Oriental.

Gentilesa del Carles Belda de Badabadoc!
Els mods mantenen l'escena a casa nostra...



A la foto tenim Walter Benjamin en plena acció. Benjamin cartografiava i recopilava els objectes més inversemblants i sistematitzava aquesta experiència en els seus apunts, reculls, opuscles i publicacions. Ara que assistim a un cert exercici recopilador des de la modesta escala d'un blog -i d'un carrer d'un bar, d'uns discos i d'uns còmics- es del tot recomanable fer unes visites a l'univers Benjamin i a la relació que aquest manté amb el col·leccionisme...


El coleccionismo como gesto filosófico / un treball sobre Walter Benjamin que podeu llegir o desar a partir d'aquest enllaç... cliqueu:
http://132.248.101.214/html-docs/acta-poetica/28-1-2/rabinovich.pdf


Vinyeta del col·lectiu autodenominat "Llobet & Barretina". Sota aquests apel·latius apareix l'espectre del tandem Gerardo-Santi, representants del més genuí de l'underground local i exemples de l'escena artística del carrer Unió.

(Vinyeta cedida per l'amable Gerardo. Moltes gràcies)



Aquest dibuix de l'artista Ventura -cedit des de l'arxiu històric memorabilic d'en Santi D, àlies "the Black Emperor of Premià"- ens mostra el trio d'artistes del còmic premianenc dels anys setanta conegut per Premià 3. D'esquerra a dreta, transformats amb trio guitar heroes: Adolfo Usero, Carlos Giménez i Luís García. Aquest grup precedia el col·lectiu Taller Premià que estava format per l'esmentat trio però amb la substitució de Luís García per l'altre geni dels comics locals Alfons Font.
Aquesta connexió ens porta a l'article que apareix a continuació dedicat a l'underground popular del vell carrer Unió de Premià de Mar.




Aquest blog, darrerament, ha causat una curiosa xarxa de complicitats gràcies als records i a la memòria d'alguns dels seus visitants. El record és un material de gran i alt voltatge. Episodis personals que, oportunament desplaçats de l'àlbum familiar, esdevindran un magnífic observatori de les interseccions socials més inverossímils. És el cas de l'educació sentimental compartida que es pot tenir des de la percepció del fet musical. La multiplicació de senyals de fum aportades per alguns dels comentaristes en els darrers "posts" d'aquesta pàgina, ens porten unes valuoses mostres del memorial premianenc. El territori dels bars dels anys setanta i vuitanta, amb les seves taules, barres, personal i complements, ens ofereix un catàleg sorprenent.

Gràcies a la providencial visita de l'amic "Fogerty", mostrarem les imatges del mític Bar Deportivo de Premià de Mar. Instantànies amb Juke Box, nens i nenes, cambrers, clients i art popular. Les figures pintades en els vidres de les finestres del Deportivo pertanyen al dibuixant de còmics Carlos Giménez. Aquesta referència ens permet fer un recordatori de l'escola premianenca del còmic. Els Usero, Font, Peláez i companyia. També aprofitarem per continuar la llista dels dibuixants i col·leccionistes de sons i papers com en Santi i en Gerardo, gent inequívocament lligada als espectres del carrer Unió. Carlos Giménez, abans de viatjar per tot el món amb els seus dibuixos i còmics, va deixar la seva emprenta al Deportivo. Els ninots del Giménez compartien el fum del tabac, l'aroma de les copes, la xerrameca dels clients, els jocs dels infants i la música de la vella Juke Box del Deportivo. Només per tantes coses -i tant populars!- juntes i barrejades, n'hi ha per celebrar-ho plegats amb aquest material dels primers anys setanta al carrer Unió de la vila de Premià de Mar, seu de la dimensió desconeguda i epicentre d'aquest blog. Per molts anys, per molts records!