30 de desembre 2014

Senyals de pista. Anticapitalisme(s).

"Sempre som afany"
V.Altaió.

Fou precisament un amic comú (Pepe Gutiérrez-Álvarez) qui va deixar anar una frase que em va agradar, m'agrada i que -vist el present de rebaixes i espectacle telepolític- em seguirà agradant i que espero que us agradi: "L'anticapitalisme necessita de la confluència de la cultura marxista revolucionària, del llegat llibertari i de l'independentisme d'esquerres". 



Aquesta frase inclou un passat especialment significatiu als Països Catalans (POUM, CNT i tantes experiències associades, dissonants a vegades, però de referència ineludible del comunisme, l'acràcia, l'associacionisme popular), un present de resistències, petites organitzacions i propostes anticapitalistes, afanys de ruptures constituents, publicacions, situacions, aparicions, municipalismes alternatius amb denominació i geometries variables, esquerra sindical o el pas de la CUP-AE per la Ciutadella i d'altres veus que quan ho han fet, han dit la seva i ben dita) i hauria de permetre un manteniment del fil roig i negre, aquell "que ho aboleix tot" amb un espai d'esquerres sense embuts que combini sàvia tradició, "consciència de no ser res si no ets poble" (V.A.Estellés), amb una consideració sense miraments en quan al paper determinant de la classe com a subjecte de canvi (per molt que aquest modifiqui les seves formes i les seves estructures). 




El combat és sindical (en el més rotund dels termes), pragmàtic (que no vol dir "adaptat" sinó pràctic: fomentar més i més la xarxa "al marge de" en un país que es configurarà a les antípodes del capital i de la narrativa dels poderosos), en diversos camps interelacionats (carrers, comarques, barris, noves institucions del comú, altaveus als parlaments i senyals de pista enmig del caos), lògicament antipatriarcal i ecologista (el país és paisatge i producció) i cultural (confrontat a la societat de l'espectacle que ho configura tot i també al propi relat pseudopolític elevat a categoria del que no és). 



Aquestes coses són tant i tant universals, que no caldria insistir en que ho són. Però ho tornarem a dir: Això sempre ha estat internacionalista. A aquestes hores del matx, un ja no està per escoltar el dring de la campaneta sancionadora postmoderna o postpolítica. En Xavier Gascó, simpàtica i irònicament, acostuma a dir-ne "xerrameca". Afegirem el seu concurs: Xerrameca, no gràcies!

14 de novembre 2014

Dardot-Laval. Actualitzant el(s) marxisme(s).

Esperem una traducció de MARX, PRÉNOM KARL. Obra monumental sobre Karl Marx, la genealogia de la seva producció intel·lectual, les bases del pensament marxià i tot allò que el fa perdurable. Encallats com estavem, sembla que el tandem Dardot/Laval -més proper als aromes del marxisme anglosaxó dels David Harvey, Mike Davis i Cedric Jameson- reempren un camí amb fil roig, provisionalment eclipsat per l'aparell postmodern del "negrisme" i dels seus afins. Ja que avui es desfermen tan la xerrameca del neo-populisme domèstic com els focs artificials academicistes, ressenyarem una entrevista als dos autors que ens anima a fer noves lectures i a redoblar la passió laica per un(s) marxisme(s) heterodox i ben digne de ser compartit. El duet ens ofereix nous materials força recomanables. Caracterització de la (in)civilització neoliberal, nova institucionalitat i alternatives pràctiques ara i aquí. El comú i el privat. Una mica de tot.



"Para nosotros, el neoliberalismo es mucho más que un tipo de capitalismo. Es una forma de sociedad e, incluso, una forma de existencia. Lo que pone en juego es nuestra manera de vivir, las relaciones con los otros y la manera en que nos representamos a nosotros mismos. No sólo tenemos que vérnoslas con una doctrina ideológica y con una política económica, sino también con un verdadero proyecto de sociedad (en construcción) y una cierta fabricación del ser humano. “La economía es el método, el objetivo es cambiar el alma”, decía Margaret Thatcher" [...]
"En el neoliberalismo, la competencia y el modelo empresarial se convierten en un modo general de gobierno de las conductas e incluso también en una especie de forma de vida, de forma de gobierno de sí. No sólo son los salarios de los diferentes países los que entran en lucha económica, sino que todos los individuos establecen relaciones “naturales” de competición entre ellos" [...]
"Ahora cada cual está llamado en adelante a concebirse y conducirse como una empresa, una “empresa de sí mismo” como decía Foucault.
Ser “empresa de sí” significa vivir por completo en el riesgo, compartir un estilo de existencia económica hasta ahora reservado exclusivamente a los empresarios. Se trata de una conminación constante a ir más allá de uno mismo, lo que supone asumir en la propia vida un desequilibrio permanente, no descansar o pararse jamás, superarse siempre y encontrar el disfrute en esa misma superación de toda situación dada. Es como si la lógica de acumulación indefinida del capital se hubiese convertido en una modalidad subjetiva. Ese es el infierno social e íntimo al que el neoliberalismo nos conduce" [...]


CLIQUEU L'ENTREVISTA COMPLETA:

18 d’octubre 2014

Podemos, unitat popular i anticapitalisme

Una opinió sobre l'assumpte Podemos, sobre anticapitalismes i unitat popular (o una visió perifèrica, clàssica i crítica sobre aquest tema).

És parla molt a la valenta d'adaptar-se a la gent. La quintaessència del populisme. Curt i ras. Què és "la gent"? Quí som "la gent"? Què pensem "la gent"? No és fàcil que es pugui saber amb exactitud. El que es pot avaluar és quin és l'estat de descomposició del moviment obrer, dels subjectes clàssics de la política, la feblesa de les lluites socials, les tendències de les classes dominants, el fet de discernir sobre el que "es mou", l'estat dels moviments socials, la crisi del règim, la qüestió nacional...


Governar (o dir que volen governar) i no plantejar aquestes consideracions és poc més que una il·lusió electoral i una aposta per la competició entre marques, la reedició del bipartidisme amb altres actors i la delegació perpètua de l'espai social a l'espai institucional. Més que "adaptar-se a la gent", el més interessant podria ser "interpretar el quadre general de la crisi" i acumular forces socialment i fer-ho, si s'escau, sense descartar les ocasions electorals. 

És una opinió. I no és una opinió estrictament personal. La "gent" (un servidor també és "gent") potser necessitem referents solids i no productes telemàtics que deriven el moviment real en un relat permanent d'agonística electoral i de demoscòpia substitutòria de les lluites de classe i del carrer. 

Em temo que s'està construint la casa per la teulada i fent una injusta "tabula rasa" amb un passat de lluites, revoltes, derrotes i avenços. Aquí ningú inventa res. Al meu país (petit) hi ha gent que amb encerts i errors, intenta reconstruir un fil roig que inclou revoltes, dissidències, resistències, roses de foc, anticapitalismes, experiències de poder popular, tradicions llibertàries, ateneus, cultura antagonista. Francament, hi ha espai per fer-la grossa, per nodrir d'experiències reals allò que pot ser el subjecte emancipatori perdut. Hem d'aprendre de qualsevol situació per allunyada que sigui en el temps i en la geografia. Però hem de tocar i cuidar allò que ha mantingut viu el fil roig de la més elemental de les causes de l'esquerra. El sentit de la revolució.

05 d’octubre 2014

Classe, esquerra i "gente".

El recurs propagandístic sobre "casta/gente" destinat a construir un ciutadanisme popular-populista amb forma de partit polític i la consideració de la vigència universal dels conceptes de lluita de classes i -genèricament- d'esquerra,  estan provocat un debat interessant. Dedicarem un espai des d'aquest blog a un article que el sotasignariem completament. L'autor, Daniel Bernabé, escriu molt bé, té referents que compartim amb tota la jòia des d'aquest espai, col·labora al Grund Magazine i porta un bon serrell.
Més endavant intentarem fer una traducció en català del text. La seva intempestivitat permet fer-ne un bon ús en qualsevol context, època i territori. Que vagin parlant de "la gente". Les classes, com el marxisme, com l'anarquisme, com l'enorme gramàtica emancipadora, són materials sensibles i dignes de formar part de la lluita per l'hegemonia, condició indispensable per fer "el gran salt".


Punto de partida. 

Por Daniel Bernabé.





No sé si alguna vez lo han pensado, pero el lenguaje es algo fascinante. El hecho de que se alcanzara un desarrollo evolutivo tal para que unos simples sonidos, y mucho más tarde, unos signos gráficos, representaran el mundo que nos rodea, lo tangible y lo inmediato, y mucho más allá, lo incuantificable y abstracto, es uno de los mayores avances en la historia de la humanidad.

Piensen en lo difícil que es describir el miedo, el amor o la esperanza y sin embargo lo sencillo que resulta transmitirlo a través de una sola palabra: la capacidad tan asombrosa de comunicar un concepto tan complicado de una forma tan efectiva y económica.

Sin embargo hay algo más que una pura abstracción semiótica para que este proceso funcione. La vida y su experiencia hacen que aunque nos sea difícil describir algo, sólo con nombrarlo, y gracias a la memoria que nos evoca el sentido, rápidamente acuda a nosotros el equivalente de lo que se nos intentaba transmitir. Por eso es tan difícil explicarles a los niños conceptos abstractos, si no los han vivido difícilmente las palabras suplirán el vacío existencial.

Vivimos tiempos de urgencia, de desastre y desvergüenza. No insistiré en ello, quien disponga de sentidos -y corazón- sabrá de qué hablo. Supongo que eso nos hace buscar asideros y atajos continuamente, asideros como el hombre que cuelga del abismo y atajos como el que es perseguido por el lobo en un bosque cerrado. Y en el camino, a veces, perdemos la perspectiva de lo esencial.

Leo, ya sin sorpresa -por desgracia-, la enésima renuncia a lo que algunos califican como el obsoleto eje ideológico de la derecha y la izquierda. Y como, más grave aún, se empieza a actuar como se piensa, negando las inherentes contradicciones e intereses que existen entre clases sociales.

Ser de izquierdas, frente a lo que pudiera parecer, no es una ideología, es, básicamente, una forma de caminar por la vida. Una ideología, como no me canso de repetir, es la forma ordenada de concitar unos intereses con una forma concreta de pensar y hacer. Y, pese a lo que se podría pensar, nadie carece de ella.

Todo el mundo tiene ideología. Otra cosa es que lo sepa, o a menudo, y por desgracia, se valga de una que incluso es contraria a sus intereses como persona. Se trata, simplemente, de que los que mandan, en un alarde esperable de ingeniería social, han hecho coincidir sus intereses con los de la mayoría, e incluso, en un giro totalitario, trabajan para que la única forma de pensar aceptable y conocida sea la suya. Y aquí viene la gente.

Todos sabemos qué es la gente, todos lo ignoramos. Cuando se aplica un concepto extraído del lenguaje popular a la política, cuando se hace de la necesidad virtud, surgen problemas de comunicación y, sobre todo, gigantescos huecos de significado por los que se cuela todo. Cuando activistas críticos con lo que hay -no ofendamos llamándoles de izquierdas- hablan de la gente -no sin un cierto tono paternalista- a lo que se están queriendo referir es a las clases populares que carecen de una ideología fuerte y propia más allá de su experiencia empírica con la realidad.

Es, a propósito de esta “gente”, como habitualmente se fundamenta lo obsoleto del término izquierda. Al parecer, nos dicen, la gente no comprende, por lo tanto debemos hablar un lenguaje cercano e inclusivo que facilite su acercamiento a nosotros, esto es, los que realizamos algún tipo de actividad política ordenada.

Además de urgencia, como decía antes, vivimos tiempos donde aceptamos ideas sin más demostración que su repetición insistente o la popularidad de quien las nombra. Y su objetivo, a menudo, no es tanto crear nada nuevo, sino ocupar el espacio de lo ya existente. Y la idea de que la izquierda es un concepto obsoleto no pasa de ser más que un mantra, una especulación, una dolorosa superstición elevada a teoría.

Lo primero porque, como decíamos al principio del artículo, la propia palabra tiene una capacidad de comunicar inmensa. Todo el mundo, independientemente de su formación ideológica, sabe qué significa. Por supuesto que los matices variarán, incluso con las mentiras adosadas a ella, pero lo innegable es su capacidad de recuperación como concepto: decir izquierda es evocar una gloriosa tradición, a pesar incluso de años de apropiación indebida por parte de muchos que se han dicho como tales y han ido rebajando su significado hasta llevarlo a unos niveles de insoportable traición, decadencia y superficialidad.

Precisamente es ahí donde entran aquellos que no han cedido un paso en defender el significado de la izquierda. Que han sido capaces incluso de adaptar su contenido, expresado en una ideología concreta, a todos los cambios que la sociedad ha experimentado desde 1789, de hacer de este significado incluso un pensamiento científico que sólo ha sido refutado mediante la brutalidad de las armas.

Renunciar a la izquierda es renunciar al arma más poderosa con la que contamos, nuestra identidad. Y vivimos un momento en el que, frente a incertidumbres cada vez mayores, la gente demuestra hambre de identidad.

Renunciar a la izquierda es renunciar a unas formas de pensar y hacer básicas, el mínimo común denominador que todo proceso de convergencia requiere. No es hacer fetiche de una palabra, es, hacer de una virtud necesidad.

Renunciar a ser de izquierdas es caer en la nada. En una entelequia expresada en la defensa ciudadana de unos derechos comunes. No existe comunidad posible entre el cordero y el lobo, entre quienes mantienen diferentes y antagónicos lugares en el proceso productivo. Entre quienes nos necesitamos unos a otros y quienes se necesitan a ellos mismos. La transversalidad no es más que, en el mejor de los casos, un deseo pueril, en el peor, una forma de negar por interés la naturaleza del sistema económico y social en el que vivimos (y morimos).

La izquierda, como concepto, no solo no es obsoleta, sino más necesaria que nunca. Serán luego las ideologías concretas las que nos permitan entendernos, expresarnos y crear nuestras formas de unión y acción, con las que mejorar nuestras vidas.

De hecho, cuando alguien quiere asociarse a este concepto, no dice pertenecer, estar o pensar. Dice ser. Se es de izquierdas, como condición intrínseca a uno mismo, y eso ya dice bastante por sí del asunto.

Decía antes que la izquierda era una gloriosa tradición: es un punto de partida desde el que empezar a arreglar lo que siempre parece roto; es el gozoso arte de negar lo que se da por sentado; es el grito de quien no tiene voz; es lo contrario a la súplica y la oración; es la razón en marcha; es el cuerpo que se sitúa para que otro no reciba el porrazo; es reírse en alto para molestar; es que quien olvida cómo se juega olvida cómo se vive; es el derecho a la pereza; es lo que niega al trabajo como único horizonte; es lo que convierte el éxito impuesto en el mayor fracaso; es lo que cuestiona, se interroga y niega; es lo que convierte la contradicción en arte; es la mano con la que siempre cuentas; es el sentirse parte de algo más grande que las estrechas barreras del yo; es el libro que se niega a arder en la pira; es la falta de miedo ante el fuerte; es el baile que no para durante toda una noche; es el golpe certero al cinismo y la desesperanza; es frente a lo que se asusta el hipócrita, el mezquino y el reaccionario; es dirigirse en contra de las indicaciones; es la mejor forma de vivir que conozco.

Y quizá, si lo explicáramos así, como lo que todo el mundo conoce en su vida cotidiana, como lo ya vivido, no necesitaríamos de tantas horribles metáforas del vacío por las que se puedan colar los monstruos.

01 d’octubre 2014

El "procés" i la dimensió desconeguda

La dimensió (des)coneguda "del tema" i la societat de l'espectacle dels nostres dies. Entre prohibicions i (des)obediències.

Jo diria que, finalment, la divisòria no serà només entre indepes i unionistes...La cosa acabarà tenint un "valor afegit" més evident i una dualitat amb ressonàncies històriques, entre ruptura i legalitat. És un clàssic de l'antagonisme que, tot sigui dit, constitueix una de les bases objectives de la política universal. L'estabilitat del règim és l'ordre del capital i de la correcció ordenada. Aquesta estabilitat assegura la permanència de l'auca i de l'esperit "La Vanguardia". És pura CT (cultura de la transició).
L'autodeteminació, com la lluita de classes, no encaixa dins de les lógiques del poder económic i dels que el representen políticament.
100% rupturistes amb el règim CT i a decidir-ho tot! Sí/Sí i la revolta, com sempre, permanent.

23 de setembre 2014

L'esquerra en el laberint

L'aposta de l'anticapitalisme (a nivell d'estat) per construir nous instruments sociopolítics capaços de trencar el règim i de capgirar l'ordre del capital, passa per un model de "Podemos" dotat de paràmetres ideològics plurals i decididament d'esquerres. El model ha de ser escrupulosament respectuós amb la plurinacionalitat que conforma l'actual estat espanyol i ha d'apostar per confluir amb experiències d'unitat popular, d'esquerres i transformadores com són -en el cas de Catalunya i dels Països Catalans- les CUP, Guanyem o el Procés Constituent. En quan a la seva organització, Podemos/Podem no hauria d'esdevenir un partit polític, ni reproduir estructures de partit, jerarquitzades, provincialistes i/o regionalistes. De la pluralitat de Podemos, del seu respecte envers el que es mou des de fa temps a les nacionalitats i de la seva aposta per una esquerra que ho sigui i ho sembli, en depen tot un nou curs de lluites i resistències. A Catalunya, i des d'abans de les eleccions europees, es viuen iniciatives d'unitat popular, des de baix i constituents que poden ser ampliades i multiplicades.

16 de setembre 2014

Guillem Martínez. De la Barcelona Rebel a la Catalunya indignada

Després de molts articles sempre recomanables per formes, continguts i estil, després del seu llibre sobre la Barcelona Rebel...Ara ressenyem un nou article d'en Guillem Martínez que, en ocasió de la darrera Diada, clava la línia entorn del(s) règim(s), la dissidència, la ruptura, els rupturistes (i els que ho semblen) i l'auca de cada dia.

http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=7302

11 de setembre 2014

Resistència, desobediència. Després del darrer 11S.

En el marc de la diada de l'Onze de Setembre, matí municipalista a Premià de Mar teixint complicitats i alternatives locals. Recolzant projectes oberts que agrupen col·lectius i persones entorn d'un projecte rupturista, des de baix i a l'esquerra. Interseccionant en l'ambit local un discurs i una pràctica, social, de classe, de país, democràtica i internacionalista. Obrint la Crida i els entorns en moviment. Resistència. Tarda de densa transversalitat en una concentració extremadament pautada i en la línia mainstream que marquen els temps espectaculars que vivim (un format discutible), en favor del dret a decidir i de votar per un doble sí constituent i republicà -amb determinació i desobediència civil i política davant el règim i el sistema-. Resistència. Concentració dins (i/o paral·lela) de la "V" per un procés constituent que aboleixi la lògica de la transició i del mercat. Resistència. Final de jornada, Plaça Tetuán avall, amb l'esquerra independentista i anticapitalista, lligant molts alliberaments en un tot emancipador. Format clàssic. Comme il faut. Resistència. Necessitat d'una organització revolucionària que pugui incidir en marcs diversos, amplis i complexos, que sigui visible, determinant i efectiva. Una força anticapitalista, feminista, de classe, internacionalista i -davant del procés en curs- independentista. Sense eufemismes ni gramàtiques de rebaixes però, al mateix temps, capaç de connectar amb amplis sectors. Per demanar que no sigui. Resistència i desobediència.

Il·lustració de l'esquerra: L'avi Carles, sempre intempestiu i internacionalista, ens saluda amb la seva "V" marxiana, lúcida i revolucionària.

08 de setembre 2014

Demarcacions a l'esquerra o "barra lliure" ?

Fotografia: Una de les moltes mobilitzacions dels darrers anys a Premià de Mar. Teixint alternatives des de baix, contra retallades, ocupant el carrer, alliberant espais, coordinant la resistència.

Teoria i pràctica. Sobre Podemos (o Podem). En el meu poble crec que "no es pot" (de moment). El projecte Podemos és un pol d'atracció il·limitat i sense demarcacions ideològiques. Riscos i potencial: Compartir espai amb elements populistes, anticatalanistes, anti-polítics-de-tota-mena, gent de Ciutadans i aspirants permanents a ser alcaldes i regidors piromans, és un desproposit. També, cal dir, que gent de trajectòria decididament compromesa amb els moviments socials i, fins i tot, amb l'anticapitalisme, hi és i diu la seva. Admirable i necessari. Es preveu una rara i impossible cohabitació. L'article aparegut a VIENTO SUR que ara ressenyem, hauria d'obrir els ulls i aporta altres maneres i formes de construcció política radicalment diferents de les que ara fan possible una "barra lliure" espectacular i insostenible. Això no pot ser. L'apartat de les potencialitats de Podemos possiblement està en aquest article que teniu a continuació. "Ni de dretes, ni d'esquerres"? A l'esquerra del possible i que així sigui. Aleshores, podrem.


Cliqueu aquí:

Podemos y el anticapitalismo actual - Viento Sur

www.vientosur.info/spip.php?article9299
14/08/2014 - ... y banqueros”» en Brais Fernández: «Podemos, un gran acierto y una gran responsabilidad», Viento Sur, vientosur.info/spip.php?article9156



20 d’agost 2014

Olivier Besancenot: La lluita de classes del segle XXI.

Llegim el llibret LA CONJURATION DES INÉGAUX (La lutte des classes au XXIe siècle). L'autor és Olivier Besancenot, company del Nouveau Parti Anticapitaliste (referent a l'hexagon de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista) i un dels portaveus habituals d'aquesta organització. El llibre és pedagògic, senzill i clar. Hereu del mestre Daniel Bensaid, en Besancenot s'atreveix amb un tema d'aquells que, paradoxalment, poden provocar rebuig entre els seguidors més gregaris de la nova (?) gramàtica hegemònica del "sí, se puede" post-polític. Però, ja que som la mar de plurals, intentarem que les singularitats "gramaticals" es facin sentir una miqueta, ni que sigui per fer una miqueta d'agit-prop estival. El treball de l'Olivier Besancenot bascula entre la perspectiva històrica seqüenciada (Rev. Francesa, la Comuna, Octubre, guerres i postguerres), els punts calents de la lluita de classes a l'estat francès (d'ahir i d'avui), la ressenya dels Thompson, Ranciere, Deleuze, Bensaïd i tutti quanti, i planteja final i feliçment "el tema" de la classe. En arribar a l'objecte del llibre, Besancenot, desplega les coordenades del concepte "proletariat", dissecciona amb criteris pedagògics el sentit dels antagonismes d'avui -tot i la transfiguració de les classes socials contemporànies- i reempren el fil de Bensaïd amb els ecos d'una intempestivitat "marca de la casa". Un llibre militant, heterodox i digne de ser versionat en català i castellà (a veure Viento Sur...). 

"Les prolétaires -celles et ceux qui sont obligés a vendre leur force de travail, manuelle ou intellectuelle, pour vivre- n'ont jamais été aussi nombreux dans l'histoire du capitalisme. Pourtant, et cèst un paradoxe, ils n'ont jamais eu aussi peu conscience d'exister en tant que tels".
Me gusta

19 d’agost 2014

Anticapitalisme i "Podemos". Una visió crítica (2)

(aportació personal, escrita en castellà, realitzada en un debat a la xarxa sobre Podemos i l'anticapitalisme).

Siguiendo debates mediáticos y algunos videos veraniegos uno piensa en una frase capturada al vuelo: "Ojalá, Pablo Iglesias fuera tan lúcido puertas adentro de Podemos, donde él y su círculo de amigos y colaboradores imponen debates y cortan las alas a los círculos de base". No todo es como reluce...Los he votado, pero estas cosas así como el compulsivo "me gusta" hacia lo que dice el lider suscitan reservas en relación al proyecto y hacen pensar en la vigencia de los movimientos sociales más clásicos pero igualmente necesarios. La gramática dominante en Podemos -básicamente la del entorno dirigente- es muy hostil y reacia hacia planteamientos de clase e internacionalistas, por mucho que estos procedan de corrientes desburocratizadas y acordes con las nuevas realidades. La ausencia de la clase como sujeto o como sujeto potencial de cualquier proyecto emancipador se sustituye por un difuso magma ciudadano. La ausencia del internacionalismo se puede atribuir a un nacional-populismo constituyente y estatalizador que, al mismo tiempo y paradójicamente, se muestra insensible hacia las variables de carácter plurinacional que requieren políticas específicas (pero no cerradas) y no meras declaraciones retóricas sobre el derecho a decidir. Hay algo que chirría con esta obstinación por hacer 'tabula rasa' de experiencias de agregación sociopolítica anteriores y coincidentes o afines con la que ahora nos ocupa. El lenguaje adaptado al "sentido común" no necesita obviar que ser anticapitalista -con la que está cayendo- es algo lógico, comprensible y nada disuasorio para "el gran público". Por último, decir que la génesis de Podemos está directamente vinculada a la decisión de la izquierda anticapitalista de apostar en su día por espacios más amplios de confluencia. Ese esfuerzo previo no se corresponde con el nivel de las hostilidades del aparato central de Podemos hacia quiénes experimentaron en su momento con algo que avanzaba como hipótesis estratégica y deseable. Hostilidades, tambíén, hacia quienes desde otras ubicaciones y trincheras seguirán atentos frente a las brechas de esta crisis, de este régimen y de este sistema. Hacia este submundo emergente de luchas, tradiciones y recomposiciones. Un mundo que sabe a revolución, en el más amplio de los sentidos y de las culturas de la izquierda.

17 d’agost 2014

Anticapitalisme i "Podemos". Una visió crítica.

El factor Podemos és "el tema" que determinarà els previsibles canvis d'escenari i de correlació de forces en el nou mapa polític a l'estat espanyol i, possiblement, a la mateixa Catalunya. Parlem, però, de canvis en uns termes de caràcter demoscòpic, electoral, mediàtic i de "tendencia" general. Que Podemos esdevingui determinant de cara a una nova fase sociopolítica, mobilitzadora, constituent, transformadora i rupturista, és tota una altra qüestió que ultrapassaria el conjunt noticiable que genera la formació en els darrers dies. En aquest context voldria ressenyar un article extens i rigurós que ha aparegut a l'edició digital de la revista Viento Sur. L'article aporta diverses observacions que sistematitzen algunes preocupacions que, de manera dispersa, també compartim algunes companyes i companys anticapitalistes, militants i votants de Podemos (a Catalunya, Podem). 

Afegirem una consideració de caràcter local: L'expansió de Podemos/Podem en clau municipalista ha de ser escrupulosament respectuosa amb l'existència de particularitats locals, experiències unitàries, projectes de llarg recorregut o candidatures específiques "de ruptura" i alternatives ja existents. 

La fase constituent de Podemos estarà en gran mesura determinada per com s'articula en relació als territoris, a les localitats, a les nacionalitats i a les diverses plataformes i moviments que fan camí des de les realitats més específiques. Així doncs, la plurinacionalitat, el municipalisme alternatiu i els "moviment reals" ja existents -de classe, feministes, ecologistes, socials- no haurien de ser menystinguts per una formació polític emergent amb la magnitud i el potencial de Podem. 

Aquí teniu el text complet de l'esmentat article a VIENTO SUR:

http://vientosur.info/spip.php?article9299



01 d’agost 2014

AGOST


Quan arriben aquests dies acostumem a pensar en un meravellós "món d'ahir" de banys, tocadiscos, carrers, "merenderos", mars i muntanyes. I fem un enèssim tastet a Les Vacances de Monsieur Hulot. Ens fumem una pipa sota les estrelles, engrassem la bicicleta, recopilem músiques, seleccionem lectures i temptem terrasses i rutes. Cliquem imatges memorables i celebrem que la dimensió desconeguda pot desfermar realitats, taules llargues, complicitats, sentit de comunitat i un amor infinit. 
Agenda Agost: 
Ciclisme als Alps, 
estada a Bagnac/Figeac (Occitània), 
banys i lectures premianenques i
Universitat Anticapitalista d'Estiu a La Granja-Segovia.

Apa-li unes imatges per clicar: https://www.youtube.com/watch?v=_92Cm8gl7Ls
Una foto de Premià De Marx Àngel.

18 de juliol 2014

La LCR, encara.



 Fotografia: Xavier Gascó.

Ahir (16/07/14) vaig anar al bloc 11 de Can Batlló -zona autogestionada- per participar en l'acte de presentació del llibre HISTORIA DE LA LCR i deixo aquí el que hauria dit, tot i saludant la gent que estava reunida:

"En els temps de la LCR dels setanta jo vaig començar a militar a l'assemblea de Catalunya, tres anys en el PSAN i després -ja als vuitanta- en el "partit" que fou el PSUC i en els projectes, escisions i coalicions derivats d'aquest. Arreu hem après moltes coses. El bo i millor. L'esplendor i la decadència. Les noves perspectives. El pas del temps i l'edat ajuden a fer exercicis retrospectius i seguir endavant com podem. De sempre recordo la LCR. Com envejavem allò que els "trotskos" més oberts i profans sabien fer molt bé, aparellant la seva combativitat amb una gran lucidesa intel·lectual. Jo havia comprat alguns Combate, l'organ de premsa de la Lliga. Recordo els seus seguicis a les manis de la "transició" i la prestació que tenia la gent de la LCR en el moviment feminista, en la lluita pacifista dels darrers 70's i els primers 80's (entre els pioners antiOTAN i del miliKK), la vinculació de la seva militància en algunes mogudes molt potents en les empreses en lluita, la sensibilitat a tota reivindicació nacional combinada amb un internacionalisme pràctic i efectiu. Des de fa sis anys soc membre d'una de les organitzacions que són hereves de tot allò, del llegat plural que ha deixat entre molts col·lectius i moviments. Tinc companys i companyes que van estar a la Lliga. Fins i tot en el Maresme. Un honor. Aportarem aviat un detallet per la documentació que s'està recollint sobre la Lliga: A Premià, el meu poble, avui encara hi ha un parell de pintades de la LCR-MCC, es conserven i són dels darrers dies d'aquell intent unitari no reeixit. Farem fotografies. Gràcies per la feina. Aquell llegat l'hem d'estendre entre tots els amics i amigues de la Lliga, ex-membres i coneguts".

Direm, també, que la triple escola política i social que, en el meu cas, hem tastat al llarg de quaranta anys, des dels quinze anyets, està marcada per l'esquerra indepe marxista, la cultura heterodoxa d'una de les ànimes del comunisme "psuquer", l'ecologisme de base territorial, alguns aires llibertaris de sempre i l'anticapitalisme contemporani, del qual l'espectre lluminós de la LCR és art i part, directa i indirecta. Afegirem allò de que no només la política "partidària" determina les militàncies i els aprenentatges. Que en aquest "lio" existencial, quan ens movem, ho fem per temptar la dialèctica entre el jo i el nosaltres, l'espai proper, la cambra pròpia i les elementals comunitats imaginades, confessables o inconfesables. Que podem alçar punys i ballar a les cantonades i que no cal ser de la "nova era" per gaudir de la plenitud del sol matiner i de les bones vibracions de l'art de viure.

Els temps han canviat (o no). Segueix vigent, però, allò de construir una organització revolucionària i de fer que siguin possibles, al mateix temps, dinàmiques i espais amplis de concurrència sociopolítica, de base i -com sempre- a l'esquerra del possible.



(Dedicat al Kino i a l'Emili, dos ex-LCR maresmencs. Encara al peu del canó i amb tota la lucidesa i el bon humor que aporten a diari).
* Aquí teniu uns quans cartells de l'època:






11 de juliol 2014

Música, capitalisme i cultura popular

Música, capitalisme i cultura popular


Crònica de la taula rodona de la jornada 100% Públic a Can Sanpere

El passat cinc de juliol tingué lloc en el Centre Social Autogestionat Can Sanpere de Premià de Mar una taula rodona sobre les relacions entre la música i el capitalisme. Aquesta activitat formava part de la jornada musical de suport a la lluita per un Can Sanpere 100% Públic. Davant d’una quarantena d’assistents, van participar diverses persones vinculades a l’activisme cultural des de diverses modalitats. L’acte va ser presentat per Alfonso Giner -membre dels Amics d’Alan Smithee i animador de moltes activitats musicals a Premià de Mar- i van intervenir en Genís Ferrero -col·lectiu Tiempos Modernos de Granollers-, en Marc Casanovas -de l’Ateneu Rebel i de la revista Viento Sur-, en Xavier Gascó -de la cooperativa Gafarrons-, l’Àngel Pagès -dels Amics d’Alan Smithee i del col·lectiu Stereo2 Sound System- i Philippa (Associació Sciente).
En Genís va fer una panoràmica de les relacions socials en el marc de la música negra popular partint de l’exemple de la sèrie televisiva Treme sobre la música popular a Nova Orleans i les relacions socials que comporta. Marc Casanovas va aportar una reflexió sobre el sentit de les subcultures, la contracultura i diverses experiències que impugnen el relat hegemònic de la cultura sota el capitalisme. Xavier Gascó va descriure amb referències autobiogràfiques i generacionals els trets distintius de l’escena musical barcelonina dels anys setanta, de l’underground i de les posteriors derives mercantils d’una part de l’escena d’aleshores. Àngel Pagès va ressenyar el camí de 10 anys de programació musical alternativa a la ràdio local i va aportar algunes reflexions sobre la cultura popular jamaicana i el cas particular del Northern Soul britànic en tant que experiències de gran fons popular antagonista. Finalment la Filippa va aportar l’experiència personal d’activista social a través de la música, explicant la seva intervenció com a programadora musical a les presons de Catalunya i aportant diversos exemples del paper que pot jugar la música en contextos de gran complexitat social i humana.
Aquesta taula rodona formava part d’una jornada de portes obertes al llarg de la qual hi van passar més de quatre-centes persones. Concerts, debats, sopar popular...i l’endemà, bicicletada sota el sol d’estiu amb el missatge que ja forma part del paisatge reivindicatiu premianenc: Can Sanpere és del poble!



07 de juny 2014

Crònica i fotografies de la sessió del cicle Fora de Joc dedicada a la figura de Victor Serge.

Crònica i fotografies de la sessió del cicle Fora de Joc dedicada a la figura de Victor Serge.

Caliu i bon ambient al CSA Can Sanpere. Premià de Mar. 6 de juny de 2014. Els Amics d'Alan Smithee van incorporar el cas Victor Serge a la programació d'enguany del cicle Fora de Joc IV pensant en un referent inclassificable del pensament i l'acció revolucionàries. Un "outsider". El fora de joc per excel·lència. Dissident i rodamón, Serge és l'exemple d'una vida al servei d'uns ideals de canvi que, per la seva independència i esperit lliurepensador, xoquen amb les constants tergiversacions de les idees que animaren les revolucions del segle XX. 

Amb Victor Serge hem recorregut l'Octubre roig, la revolució a Catalunya i a Espanya, el cas POUM, el moviment llibertari, la CNT, les avantguardes culturals, l'internacionalisme, la literatura dels anys de plom i un seguit inacabat d'anecdotes explicades amb la gran amenitat i heterodòxia que distingeix el discurs del ponent de l'acte, Pepe Gutiérrez-Álvarez (Viento Sur, Andreu Nin Fundació, militant anticapitalista, periodista i moltes coses més). 

L'acte va incloure una presentació prou extensa a càrrec d'en Xavier Gascó Marcelino que, a més de presentar el perfil de Serge, va donar a coneixer l'abast de les activitats culturals, polítiques i socials del propi Pepe Gutiérrez-Álvarez. La sessió va comptar amb la presència d'una trentena d'assistents i es va allargar amb un col·loqui que va ampliar les derivacions i ecos de Serge en relació a l'actualitat de la revolució. Una nova "estocada" del cicle Fora de Joc! I ja en van quatre edicions!




01 de juny 2014

A Can Sanpere, presentant fanzine, llibre i documental

El divendres 30 de maig la gent de Revolta Global del Maresme va participar en un acte a Premià de Mar, compartit amb altres iniciatives com Fanzine FFF, Viento Sur i l'Ateneu Rebel. El lloc escollit per fer aquesta activitat va ser el centre social autogestionat de Can Sanpere. Un espai emblemàtic de l'acció social i política realment alternativa. Un espai reivindicat en base al seu potencial històric, cultural i comunitari. En aquest marc es va celebrar una trobada consistent en la presentació del fanzine FFF, el llibre del company Kino Herrero ("Va por ustedes") i la projecció del documental The Spirit of '45 de Ken Loach. El film és una brillant descripció tel passatge històric que va des de l'any 45, acabada la segona guerra mundial, fins als nostres dies, passant per la construcció de l'estat de benestat britànic, el cop neoliberal del thatcherisme i el balanç que planteja la necessitat de construir un nou instrument d'esquerres que ompli el buit existent a causa de la deriva laborista i les múltiples temptatives d'impulsar quelcom rellevant en el panorama de l'esquerra britànica. El documental va ser presentat per Brian Anglo, membre de Revolta Global-EA, i activista internacionalista també vinculat al Procés Constituent.

Apunts sobre FFF.
 
FFF. Fanzine Franz Fanon. Ja ha sortit el primer número d'un fanzine de vella escola, confeccionat amb artesania bàsica. La primera edició és de cent exemplars però la cuina en prepararà uns quans més. Temàtica monogràfica entorn del concepte "amor" que inclou la música de John Coltrane, aforismes, poemes, ressenyes musicals, anticapitalismes textuals i fraseologia dispersa. Es va presentar al CSA Can Sanpere, coincidint amb la presentació del llibre d'un dels factotums del FFF, Kino Herrero Rodriguez ("Va por ustedes") i amb el passi del documental de Ken Loach "The Spirit of '45". Kino, Velvet Estef, Jorge Elpez, Xavier Gascó Marcelino i l'Àngel P, han participat en aquesta primera temptativa de recobrada fanzinerosis (en temps de digitalització permanent).
 
3

26 de maig 2014

PODEM, L'ESQUERRA EMERGENT


Eleccions Europees 2014. PODEM-PODEMOS ha provocat un tsunami dins de l'esquerra a nivell de l'estat espanyol. Com va passar a les autonòmiques a Catalunya amb la CUP-AE, ara es torna a respirar l'aire d'una recomposició de l'esquerra de combat, de l'espai plural de la gent rupturista i dels sectors més decidits de la resistència social i política. La disparitat de propostes no ha de ser un obstacle per establir complicitats en la lluita contra aquest sistema, contra el capitalisme i en favor d'un món que ha de canviar de base en tots els ordres. Ni la vella política del reformisme professionalitzat, ni les autoreferències partidàries de sempre, hauran de guiar l'acció aglutinant d'una esquerra en construcció, capaç de sumar la gent en amplis espais de poder popular. Podem és part d'això. No ho és tot. Ni ho ha de ser. Des de baix, a l'esquerra del possible, anem marcant un pol alternatiu a aquest règim, a la troika i a la pseudo-democràcia segrestada que vivim.I, sobretot, amb decisió davant les referències internacionals, el dret a l'autodeterminació dels pobles i el sentit antagonista d'una política a favor de la classe treballadora, de les classes populars d'aquí i d'arreu del món.

20 de maig 2014

25M : PODEM. RUPTURA I ALTERNATIVA CONTRA LA TROIKA I EL RÈGIM / 30M : LLIBRE DEL KINO + DOCUMENTAL KEN LOACH / PREMIÀ DE MAR


El 25M. PODEM. RUPTURA I ALTERNATIVA CONTRA LA TROIKA I EL RÈGIM






 

Div. 30 de maig: presentació del llibre de Kino Herrero "Va por ustedes"+ The Spirit of '45 (Ken Loach). Revolta Global-EA.

dijous 10 d'abril de 2014
Div. 30 de maig: presentació del llibre de Kino Herrero "Va por ustedes". A les 19:30h, Csa Can Sanpere / Sant Cristòfol 41 / Premià de Mar
En doble sessió, Fanzine FFF surt a la llum i comparteix acte amb Viento Sur, Ateneu Rebel i Revolta Maresme en un acte que inclou:
1*Presentació del llibre "Va por ustedes" del company KINO HERRERO. Material autoeditat i autobiogràfic
2*Documental de KEN LOACH, "The Spirit of ’45". Amb col.loqui del company britànic-català i activista internacionalista Brian Anglo. Estat social i neoliberalisme thatcherià, lluites obreres, sindicalisme...Gran Bretanya 1945/2014. Reconstrucció del subjecte polític i de classe.
*Suport a la lluita de Can Sanpere.
*Distribució del primer número del Fanzine FFF.

06 de maig 2014

Abans i després del Primer de Maig


PRIMER DE MAIG.

Abans i després de les manis i de les divisions de sempre, aquí va un article extraordinari de Rosa Luxemburg sobre el sentit del 1r de Maig i també expressarem el desig que la classe sigui determinant en tots els aspectes de les lluites polítiques, s
ocials i culturals.

La classe i l'internacionalisme com a subjecte i marc, respectivament, d'un combat que ve de lluny i que, de vencer, expressarà la culminació de la modernitat que el capitalisme d'avui obtura i vol clausurar.

"Proletaris de tots els països del món, unim-nos". Des de Catalunya, també i amb força. Val aquesta consideració per tots els àmbits i vessants de l'emancipació, de gènere, social i de la més bàsica i elemental existència.

L'article recomanat:
 

Jules et Jim. Encara.

Una foto de Premià De Marx Àngel.
 
Nit del dilluns. Passem a casa el video de Jules et Jim. Una vegada més. La pel·li de François Truffaut ens remet a la rara intempestivitat de l'època, de la seva gent i de la genialitat d'aquell cinema que tant estimem. Retallem una referència captivadora del darrer número de Viento Sur i de la collita amiga de Marc Casanovas-Pepe Gutiérrez i que diu així:
"Es una escena campestre. Dos hombres y una mujer charlan y juegan. Se diría que son felices. Sin previo aviso el flujo de imágenes se detiene, el rostro de la mujer (Jeanne Moreau) queda congelado en una sonrisa luminosa sobre la crepitante pantalla. Queda suspendida así, por unos instantes, toda trama
narrativa en el bello film Jules et Jim de Truffaut.
La vivencia que estructura este instante nos coge desprevenidos. El flujo de imágenes, de repente interrumpido, parece revelar el tiempo con una cualidad nueva, en su propia materialidad, en su experiencia.
Esta “experiencia vivida” (Erlebnis) que interrumpe súbitamente el agotador deambular urbano del poeta entre gente anónima y escaparates, o el deglutir rutinario y mecánico de una magdalena en un salón burgués, es la experiencia que (trascendiendo su forma reificada de souvenir existencial) puede también detener el tiempo vacío y homogéneo de las máquinas de la fábrica; o el presente perpetuo y autorreferencial de la circulación mercantil en el espacio cotidiano de la modernidad capitalista".

Tot això és així. Jules et Jim és, a més, el que és: Una de les nostres cintes preferides. Abans d'anar a dormir: Cinema incandescent. El món d'ahir. Un triangle d'amor memorable.

Seqüència musical inoblidable:
http://www.youtube.com/watch?v=kjJqHF0mb_k
 
 
 
Una foto de Premià De Marx Àngel.

22 d’abril 2014

Pop / Literatures / Ressenyes




Ahir. Unes cançonetes de The Magnetic Fields planaven damunt de l'estudi i fullejavem papers sobre el jo i el nosaltres, la classe social, l'enrenou de la política convencional, les impostures culturals i les rares sensacions davant dels excesos de la transversalitat. La primavera es plantava davant de la finestra. Pletòrica. Això de "la política" és un tema de drets democràtics i de classes socials. Tenim un règim i uns actors que van a la seva bola i reinventen el sentit de les paraules en funció del moment suposadament polític d'una agenda pautada. Girem full. "Eppur si muove".
La primavera descriu un trajecte variable. Com seguir la cursa, a la recerca del subjecte perdut, de la classe, dels drets vulnerats i del sentit material de la política emancipadora. Muntanyes i bicicletes. Bars i gent. Reunions i complicitats. Treball i cervesa. Celebrada intimitat. Pop, Soul i tantes consonàncies. Conspirar i respirar junts. Prendre el sol. I aquestes cançonetes en el camp magnètic del bon dia i de la bona llum, moltes, curtes, eternes.

..../ Acoustic guitar, how lovely you are
With your inlays of mother of pearl
Be a good guitar and you could go far
Just bring me back my girl

The Magnetic Fields - Acoustic Guitar


https://www.youtube.com/watch?v=zMFnZ7bgLdY











Sant Jordi 2014. Intersecció literatura/música en una tria de llibres llegits o rellegits darrerament.
Gaz's Rockin Blues/The First 30 Years: Gaz Mayall -fill de John Mayall- i el seu singular periple tocant Ska i Rocksteady amb la seva ban
da The Trojans, impulsant clubs i fanzines. Agitant des de baix. Un plaer visual de butxaca i ben presentat.
Lost in Music/Una odisea pop: Giles Smith. Ja ressenyat per aquesta pantalla...o com ser "fan" des de sempre i per sempre.
Mistery Train/Imágenes de América en la música Rock'n'Roll: Greil Marcus...ja n'hem parlat i ara el tornem a destacar...Les aventures i desventures de The Band, Sly Stone, Harmonica Frank, Robert Johnson, Randy Newman i Elvis Presley.
I enmig de tota la pila, sempre rescatat, el clàssic Awopbopaloolop Alopbamboom de Nick Cohn, pioner de l'assumpte.
Posem-hi una mica de vida en imatges, el cas Gaz Mayall, outsider descomunal:

https://www.youtube.com/watch?v=yv5rBiirCeE


Les eines més rudimentàries al servei de les causes més bàsiques de la condició Pop. Cartelleria de concerts, fanzinosis.. 30 anys d'activisme gràfic i sonor de Gaz Mayall. Un aplec de papers i idees contingudes en el volum Gaz's Rockin Blues. Una mica de cosa del Gaz Mayall:
Una foto de Premià De Marx Àngel.
Afegeix la llegenda


15 d’abril 2014

Recull d'articles de la primavera 2014 i un "fanzine" a la cuina

 
Enmig de propostes creuades sobre unitats disperses de l'esquerra local, nacional, estatal i internacional...Dubtant i interrogant-nos sobre si "podem", si "constituim" o si "ho volem tot", una conversa entre companys i companyes deriva en aquesta sintètica reflexió Old School compartida:

"...arribarà el dia en que l'anticapitalisme serà la confluència del vell i el nou, del millor del marxisme revolucionari, de totes les cultures llibertàries i afins, de l'esquerra independentista socialment compromesa, de l'ecologisme de combat, del feminisme i de tants moviments socials i polítics que aspiren a canviar de base aquest món. La recerca del subjecte perdut haurà culminat anys d'impostada postmodernitat...I serà la internacional, de sempre evocada i mai del tot reeixida (o no serà res).
El capitalisme, el feixisme o l'estalinisme perduren degudament actualitzats. Les alternatives a l'estat de coses tenen les dificultats de sempre i les diverses variants dogmàtiques i/o reformistes de l'esquerra i del no-res es reinventen a cada pas...i en la majoria de casos, amb formes modernes, estètiques, molt electoralistes, demoscòpiques i encantadores. Ja passa ara mateix".


...I el règim apreta imposant centralismes, administrant el capitalisme i fent el que dicten els organismes i corporacions que governen aquest món. I la resta de governs, com correspon, retallant il·limitadament la cosa social. A l'esquerra, però, seguim en el teatre d'ombres. Experimentant "en excés" i sense trobar el mínim comú denominador (i mireu que el busquem!).

(Bar Marina, 2014).
 
 
 
Visca el dissabte i visca el club de casa meva! Cap de setmana de vent i pluja. Solució tocadiscos. Una gran festa en solitari a l'estudi de casa i una especial repunxada de materials de primera, des dels primers singles de The Who fins arribar als LP's de The Artwoods, Wes Montgomery i The Sonics. Tot això després del futbol en horari anglès. Perfecte. Destacar per damunt de tot la cerimònia pop que representa el fet d'escoltar "tomba i gira" The Ultimate Action de The Action (Potser la millor banda de la ortodòxia Mod britànica del gran moment modernista?). No em canso de dir que The Action eren totals, genials, pops i soulers. The Action fornien el millor pop amb una teranyina de Rickenbacker's i cavalcaven les seves cançons amb armonies vocals quasi impossibles. Bellesa pop! Adquirit l'any 1989 (rescatat del 66/67), encara passeja per casa i domina les prestatgeries de la col·lecció. Quanta música hi ha en el Shadows and Reflections!
 
Escolteu, mireu quin Look i quin orgull Mod!: https://www.youtube.com/watch?v=Dgqn8vvdT0c&list=RDDgqn8vvdT0c#t=0
 

 
Unes cançonetes de The Magnetic Fields planaven damunt de l'estudi i fullejavem papers sobre el jo i el nosaltres, la classe social, l'enrenou de la política convencional, les impostures culturals i les rares sensacions davant dels excesos de la transversalitat. La primavera es plantava davant de la finestra. Pletòrica. Això de "la política" és un tema de drets democràtics i de classes socials. Tenim un règim i uns actors que van a la seva bola i reinventen el sentit de les paraules en funció del moment suposadament polític d'una agenda pautada. Girem full. "Eppur si muove".

La primavera descriu un trajecte variable. Com seguir la cursa, a la recerca del subjecte perdut, de la classe, dels drets vulnerats i del sentit material de la política emancipadora. Muntanyes i bicicletes. Bars i gent. Reunions i complicitats. Treball i cervesa. Celebrada intimitat. Pop, Soul i tantes consonàncies. Conspirar i respirar junts. Prendre el sol. I aquestes cançonetes en el camp magnètic del bon dia i de la bona llum, moltes, curtes, eternes.


..../ Acoustic guitar, how lovely you are
With your inlays of mother of pearl
Be a good guitar and you could go far
Just bring me back my girl

The Magnetic Fields - Acoustic Guitar

https://www.youtube.com/watch?v=zMFnZ7bgLdY
 

 
 
 
 
Aviat sortirà al carrer FFF. Des de Premià. Un fanzine cultural, portatil, senzill, de paper, amb músiques, lletres, ressenyes, creació, tema central, il·lustracions. És possible: el temps, les passions, els llocs, fragments, poemes, invents, la lluita de classes, pensaments, subcultures, cinema, viatges, espais d'esperança...qui sap! FFF, ben aviat en les pantalles i barres dels bars del Maresme, de Poble Sec, del Vallès i més. /... Idea original Kino & Velvet