18 de juliol 2014

La LCR, encara.



 Fotografia: Xavier Gascó.

Ahir (16/07/14) vaig anar al bloc 11 de Can Batlló -zona autogestionada- per participar en l'acte de presentació del llibre HISTORIA DE LA LCR i deixo aquí el que hauria dit, tot i saludant la gent que estava reunida:

"En els temps de la LCR dels setanta jo vaig començar a militar a l'assemblea de Catalunya, tres anys en el PSAN i després -ja als vuitanta- en el "partit" que fou el PSUC i en els projectes, escisions i coalicions derivats d'aquest. Arreu hem après moltes coses. El bo i millor. L'esplendor i la decadència. Les noves perspectives. El pas del temps i l'edat ajuden a fer exercicis retrospectius i seguir endavant com podem. De sempre recordo la LCR. Com envejavem allò que els "trotskos" més oberts i profans sabien fer molt bé, aparellant la seva combativitat amb una gran lucidesa intel·lectual. Jo havia comprat alguns Combate, l'organ de premsa de la Lliga. Recordo els seus seguicis a les manis de la "transició" i la prestació que tenia la gent de la LCR en el moviment feminista, en la lluita pacifista dels darrers 70's i els primers 80's (entre els pioners antiOTAN i del miliKK), la vinculació de la seva militància en algunes mogudes molt potents en les empreses en lluita, la sensibilitat a tota reivindicació nacional combinada amb un internacionalisme pràctic i efectiu. Des de fa sis anys soc membre d'una de les organitzacions que són hereves de tot allò, del llegat plural que ha deixat entre molts col·lectius i moviments. Tinc companys i companyes que van estar a la Lliga. Fins i tot en el Maresme. Un honor. Aportarem aviat un detallet per la documentació que s'està recollint sobre la Lliga: A Premià, el meu poble, avui encara hi ha un parell de pintades de la LCR-MCC, es conserven i són dels darrers dies d'aquell intent unitari no reeixit. Farem fotografies. Gràcies per la feina. Aquell llegat l'hem d'estendre entre tots els amics i amigues de la Lliga, ex-membres i coneguts".

Direm, també, que la triple escola política i social que, en el meu cas, hem tastat al llarg de quaranta anys, des dels quinze anyets, està marcada per l'esquerra indepe marxista, la cultura heterodoxa d'una de les ànimes del comunisme "psuquer", l'ecologisme de base territorial, alguns aires llibertaris de sempre i l'anticapitalisme contemporani, del qual l'espectre lluminós de la LCR és art i part, directa i indirecta. Afegirem allò de que no només la política "partidària" determina les militàncies i els aprenentatges. Que en aquest "lio" existencial, quan ens movem, ho fem per temptar la dialèctica entre el jo i el nosaltres, l'espai proper, la cambra pròpia i les elementals comunitats imaginades, confessables o inconfesables. Que podem alçar punys i ballar a les cantonades i que no cal ser de la "nova era" per gaudir de la plenitud del sol matiner i de les bones vibracions de l'art de viure.

Els temps han canviat (o no). Segueix vigent, però, allò de construir una organització revolucionària i de fer que siguin possibles, al mateix temps, dinàmiques i espais amplis de concurrència sociopolítica, de base i -com sempre- a l'esquerra del possible.



(Dedicat al Kino i a l'Emili, dos ex-LCR maresmencs. Encara al peu del canó i amb tota la lucidesa i el bon humor que aporten a diari).
* Aquí teniu uns quans cartells de l'època: