14 d’agost 2011

Londres. Els símptomes a la cantonada.


  1. This Is Radio Clash - YouTube



    www.youtube.com/watch?v=G-t52zc8Ex4
    4 min - 18 Ene 2007 - Subido por belsenghost
    INTERRUPTING ALL PROGRAMMES THIS IS RADIO CLASH FROM PIRATE SATELLITE ORBITING YOUR LIVING ROOM, CASHING IN THE ...
La literatura política i para-política d'aquests dies estivals ens parla de la violència urbana desfermada als barris proletaris de Londres i a diverses ciutats de la Gran Bretanya. Els hooligans de l'alta política oficien el sermó de la civilització per carregar contra els signes del malestar que genera la fase més crítica del capitalisme. Cameron i l'ordre es venen com a antídots del desgovern i del desordre. La violència sistèmica avança capilarment i desmunta qualsevol temptativa comunitària. La Gran Bretanya d'avui és la pedra angonal de la societat més jeraquitzada que es pot observar en el nostre civilitzat món d'aparadors, fluctuacions de la borsa i tendències i modes vàries. S'encen la guspira a Tottenham i salten en cadena els símptomes de la barbàrie en un joc de miralls que expressa la fallida total d'un capitalisme que es vol associar, de manera impossible, al benestar i al bé comú. 


Els esdeveniments de l'estiu britànic ens remeten als dels anys setanta (Brixton, per exemple) i s'apropen a les formes observades a les barriades franceses o als aixecaments de la població afroamericana als Estats Units. L'absència d'un relat de conjunt que pugui lligar els estats d'indignació amb una alternativa revolucionària (les alternatives són revolucionàries o, senzillament, "no són"), no hauria de ser un pretext per caure en el reduccionisme dels fets aïllats i de l'espontaneïsme més o menys nihilista. Si anem a l'arrel del mateix concepte de política, convindrem que és justament en el punt de màxim antagonisme on més es manifesta allò que a vegades es fa invisible o difícil de localitzar, acostumats com estem a que siguin els grans esdeveniments els que marquen allò que convencionalment denominem "la política". En el sentit més clàssic del terme, serà complicat fer una caracterització revolucionària del que està succeint. Menys encara, però, s'aguantarà la substància democràtica que voldran alimentar les proclames que a dreta i esquerra (i dins de l'ordre del caos), s'aniran desplegant apel·lant a la ciutadania, a "la nació", als costums i a tota la parafernàl·lia discursiva que -des de la nit dels temps- s'ha ocupat de desposseïr les classes populars de la seva condició col·lectiva. Coses de la lluita de classes. Les invencions postmodernes -encara hi ha qui practica aquests divertimentos-, a banda de negar el temps històric, ja no "colen". L'argument afegit de que l'extrema dreta pot ser l'expressió política més beneficiada d'aquests fenomens, en tot cas, hauria de servir perque l'esquerra fos d'esquerres d'una vegada per totes i definitivament. Però aixó ja és una altra història.
 Nottingham, 1960.


Unes lectures estivals (Victor Serge, Slavoj Zizek i el novel·lista britànic Alan Sillitoe) porten a imaginar un fil roig entre la revolució "revolucionària" (Serge), "les causes perdudes" (Zizek) i la consciència de classe més tradicional i clàssica, com ha de ser (Sillitoe). L'any 1958, Alan Sillitoe escrivia una novel·la referencial. "Saturday Night, Sunday Morning" retratava el jove proletariat anglès de provincies d'aleshores. Compareu-lo amb "l'estat de coses present":

El que fue rebelde una vez, lo será siempre. No se puede evitar. Nadie puede negarlo. Y es mejor ser un rebelde, más que nada para demostrarle a la gente que no merece la pena intentar jugártela. Las fábricas, las oficinas de empleo y las aseguradoras nos mantienen vivitos y coleando -eso dicen-, pero son trampas que te acaban tragando como arenas movedizas si no vas con cuidado. Las fábricas te hacen sudar la gota gorda, en las oficinas de empleo te matan con sus soporíferas charlas y las aseguradoras y las delegaciones de Hacienda te ordeñan el dinero de tus pagas y si te descuidas te roban hasta las pestañas. Y si todavía te dejan con vida después de haberte exprimido, el ejército te llama a filas y te matan de un disparo. Ay, por Dios, qué vida más dura si no te rindes, si no evitas que ese gobierno cabrón te revuelque la cara en el estiércol, aunque no puedes hacer gran cosa para impedirlo, salvo volarle los morros con dinamita a esos cuatro ojos.



Te arengan subidos a cajas de detergente: "Vótenme a mí, por esto y por lo otro", pero al final da igual a quien votes  porque el gobierno seguirá poniéndote sellos por toda la jeta hasta que no puedas ver ni a tres palmos. Y lo que es más: te obliga a que seas tú mismo quien les compres los sellos. Te tienen agarrado por los huevos, por la columna y por la calavera. Quizás hasta piensen que vas a acudir como un perrillo a sus pies cuando te den un silbido.


Pero escucha, este torno es mi amigo para siempre porque me hace pensar, y ese es su principal error, porque sé que no soy el único. Un día ladrarán y nosotros no iremos tras ellos al redil como borregos. Un día encenderán sus luces y darán palmadas diciendo: "Venga, chicos. Poneos en fila y coged vuestro dinero. No vamos a dejaros morir de hambre". Pero quizá algunos de nosotros decidamos morirnos de hambre, y ahí empezará el problema. Quizá algunos prefiramos jugar al fútbol, o irnos de pesca a Grantham Cut. Entonces ese marica barrigón del sindicato nos pedirá que no liemos las cosas.. Sir Harold Vejigafloja nos prometerá una paga extra mayor cuando las cosas mejoren. El inspector Pochocho dirá: "Nada de crear problemas, nada de reunirse en la verja de entrada". Tipos con trajes i bombines nos dirán: "Estos chicos tienen sus televisores, dinero suficiente para vivir, pisos de protección oficial, y los fines de semana les damos cerveza y les dejamos jugar una partidita de billar... Algunos hasta tienen coches. Los tenemos bien contentos a todos. ¿Cuál es el problema entonces? ¿Es una metralleta eso que oigo o es un coche que petardea en la distancia?"
Rat, tat, tat, tat, tat, tat. Espero no estar aquí para verlo, pero sé de sobra que me tocará ser testigo de ello. Soy un cabrón que lo único que quiere es joder al mundo, y no es de extrañar, porque el mundo pretende hacer lo mismo conmigo. 

Alan Sillitoe, 1958. 
Sábado por la noche y domingo por la mañana. 
(extracte del capítol 15. Ed. Impedimenta, 2011) 


  1. saturday night sunday morning trailer albert finney - YouTube



    dedded
    www.youtube.com/watch?v=OHsOSySZOyo
    2 min - 17 Jun 2007 - Subido por britflix
    saturday night sunday morning trailer albert finney.






    Més material sobre el tema, clicant a:


    Civismos incívicos » London's burning


    blogs.publico.es/civismos-incivicos/.../londons-burning/ - En caché
    hace 5 días – London's burning. Una vez más, sin embargo, 'los mercados' y su .... es la respuesta, ¿cuál era la pregunta? gemma.galdon@uab.cat ...

    antoine marti

    Tottenham i els denonats del sistema !!!!

    10 de agosto 


16 comentaris:

Mataronada Roja ha dit...

Un article impresionant, company!

Anònim ha dit...

Molt bona reflexió Àngel! Continua sent un problema com articular el descontentament i els "riots", com articular-ho tot plegat. El que està clar és que l'actual democràcia ja no té la capacitat de negociar, entendre o captar les sensibilitats. Està venuda al diable. Li toca als ciutadans

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

gràcies Mataronada i Trobadora, ara he afegit el text del Sillitoe que s'havia escamotjat per errada tècnica.

salut i revolta.

David ha dit...

No sé ben bé què ha passat a Anglaterra, Àngel. I em sembla que tampoc no ho sap ningú. Ara, una revolució que consisteix en destruir el negoci del teu veí, em sembla que no acaba de funcionar. M'ha dolgut també molt que incendiessin els magatzems d'alguns discogràfiques independents tipus Rough Trade o Sub Pop. Tampoc no sé per què ho han fet.
També sé que es fa tan difícil dirigir la ràbia contra els qui maneguen els fils, que el més fàcil és fer pagar aquesta ràbia als qui tenim al costat. I els de dalt s'ho van mirant.

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

Naturalment David,

és evident que ni l'article que he escrit ni les referències que s'esmenten "defensen" les pràctiques que indiques.

El que preocupa és el com, el quan i el fins a on ha arribat la demolició de l'estat social en una societat britànica que augmenta cada dia i escandalosament les seves diferències de classe.

Cremar botigues no és sinònim de revolucionari (i menys encara, quan es cremen establiments com els que dius).

La intenció d'aquest text i, ben segur, de la literatura realista de Sillitoe no és ni fer l'apologia de la violència (en el meu cas) ni la d'un estil de vida desesperat (com el dels personatges memorables de Sillitoe).

Justament, David, la clau del que has escrit rau en la part final del teu comentari:

"També sé que es fa tan difícil dirigir la ràbia contra els qui maneguen els fils, que el més fàcil és fer pagar aquesta ràbia als qui tenim al costat. I els de dalt s'ho van mirant".

Seguirem esbrinant el que ha passat. Ja saps que les coses angleses ens acostumen a interessar de manera singular.

Al ha dit...

Hi ha però un detall, "el detall" diria jo.
No hem aprés res de res. La història, la inversió en educació ha estat un desastre.
Quan esclata la ràbia matem al nostre veí (tan putejat com nosaltres), o li fotem foc a la botiga, o li saquegem la casa, tot per fer-li veure al poderós que estem molt emprenyats.

Canviar l'ordre econòmic, fer caure un govern, estar organitzat i tenir una alternativa de societat, etc... aixó és una revolució, el que ha passat a Londres i a Anglaterra és una altre cosa. Lladres, ninis, vagos, fills de puta i quinquis robant, violant, assaltant i matant a persones iguals que ells. I no pas per menjar. Veure sortir dels establiments destrossats a tota aquella gent, tots plens de productes i articles de consum i d'última tecnologia en oci ens demostra que la seva "revolució" ni era justa, ni lícita. Atacaven al poble igual que els "poderosos", com si fos una invasió vikinga del s.IX.
Per mi, les riots han demostrat la decadència dels valors a Europa. Tant dels dirigents, com d'una part del poble. I els dos segments de societat han deixat palés que són iguals de cruels però contra els més feble...
Assalteu el parlament, valents!

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

Amic Al,

el caos viscut no neix per generació espontània i dificilment puc compartir tot el que acabes d'escriure sense considerar que el que passa és consequència de moltes coses que es couen de fa molts anys a Londres o a Paris, a Barcelona o a Roma.

El monstre capitalista i les seves crisis, combinades amb les democràcies de baixa intensitat i poc servei públic, a banda de demolir l'educació universal, desagreguen la gent i fan petar les coses.

Acceptaria els qualificatius que fas de la gent que saqueja botigues (la qual cosa ja he deixat clar que no comparteixo ni ho considero "revolucionari" en si mateix) si també els apliquessis als que participen del saqueig permanent de l'espècie humana en nom del negoci pur i dur, fomentant guerres, explotacions, racismes i tantes estratègies de dominació que sovint es fan apel·lant els "valors d'Europa".

Normalment, quan sento parlar dels valors d'Europa, em pregunto quins són. De quina Europa? De quins europeus?

Al, t'entenc, però com ha passat altres vegades en que hem discrepat, quan no es questiona l'efecte, l'arrel i el funcionament del capitalisme damunt les societats, es passa directament a tractar les consequències com si fossin les causes.
Precisament aquest format dels "pobres contra pobres", d'empaitar al veí, de no fer front al nucli dur del sistema, és la prova més clara de que la pèrdua de les relacions i la consciència de classe compartida és el gran exit dels poderosos i la clau de volta de la submissió dels desposseïts a la roda dels contravalors consumistes i supercompetitius. La consciència de classe és, a més d'un exercici de dignitat, una condició cultural que, d'existir, faria trontollar els fonaments de tanta injustícia acumulada.

Parles de l'educació, tens raó. Però anem per parts: L'educació de les classes dirigents britàniques segueix el seu camí de sempre, impregnada de l'elitisme més descarat de tot el món. Els importa l'educació pública i de qualitat?

Ja que ets un seguidor de The Jam, fes-li una ullada a les lletres de Paul Weller... el meu article quedarà moderat al costat d'algunes cançons que cantem i celebrem (ja no et parlo de Billy Bragg, Joe Strummer i companyia).

Estic d'acord amb allò que dius del parlament...però amb un detall a retenir: quan el Felip Puig dels britànics imparteixi la seva corresponent lliçó en nom "dels valors britànics" (i europeus), em temo que tornarem a estar al mateix punt del debat. Imagineu-vos la casta opinadora anglesa apel·lant els valors europeus, la democràcia i la sobirania popular en veure Westminster (o la Ciutadella) barcelonina) de potes enlaire.

Marta ha dit...

jo també estic d'acord en que cal anar al fons dels temes abans que fer com ha escrit en "Al" que s'ha limitat a dir una cosa certa però insuficient, això dels robatoris és lleig però del que es tracta és de saber com d'ha arribat a aquest punt.
El que diu l'article és justament el contrari ja que descriu una manera de fer que està portant a aquests extrems. Si la gent roba televisors i articles de consum és per que amb la publicitat s'ha volgut fer creure que aquests aparells són imprescindibles.
Els valors que reclama en Al avui estan dominats per el consumisme, el negoci, el lliure mercat sense miraments i tot ben embolicat de democràcia i discursos com els del senyor Cameron.
No crec que siguin els millors valors per Europa, ni els de l'ordre autoritari ni els del desordre fomentat per la llei de la jungla econòmica.
Això de parlar de valors europeus és dificil, s'han fet coses molt gruixudes en nom d'aquests valors.
En quan a l'educaciò, i tant que és un problema, però no veig massa futur per una educació millor si el diner públic es dedica a salvar bancs, fundacions privades i les coses de la gent que ja té assegurada l'educació a les escoles exclusives del vertex social anglès.

Al ha dit...

Quant parlo de valors, parlo de poder deixar la bicicleta sense candau, o la porta del cotxe oberta sense por, o de saludar al veí quan surts de casa, de saber fins a on s'acaba la teva llibertat. Parlo de viure i de deixar viure, parlo d'esforç i de justícia.

Que ens han enganyat? sí, oi tant!! Però jo ja sé que no em puc permetre un Porsche 911 Turbo i no per això vaig a saquejar el concessionari oficial més proper (tot i que avui no en descarto la possibilitat)

Hem de tenir ben identificada l'arrel del problema, no ens podem permetre el luxe de perdonar els "danys col.laterals", no tenen perdó.

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

no confonguem les coses. Si els valors comuns s'han de fonamentar només en temes con la seguretat, aleshores el problema augmenta. Jo m'inclino en favor d'un model (inexistent, suposo) en el qual el be comú és la norma. No crec que aquest valor sigui el que impera a la nostra Europa. La delinquència ha existit sempre i ha estat una consequència directa de la marginació. El més gruixut és que hi ha delinquents que no estan marginats, que manen, que decideixen el que és de tots, que estafen, que maneguen les finances, que des de la vella Europa fan i desfan els dominis econòmics i financers mundials i, a més a més, delinqueixen a gran escala.

Segueixo entenent el teu discurs. Com a totes les cases, hi ha difèriencies. La nostra divergència és mes vella que l'anar a peu.
Ni més ni menys que la controvèrsia entre lliberalisme i socialisme (amb els dèficits democràtics consubstancials a cadascuna de les dues opcions).

De moment ja podem dir que la versió oficial del socialisme d'estat o comunisme va fracassar, que la versió socialdemocrata no ha anat més enllà de la gestió del capitalisme amb rostre humà fins a la pura comparsa actual. En quan a les dretes, n'hem vist de totes, des del feixisme fins al social-liberalisme de cada dia. Tampoc presenta un bon expedient, precisament.

Altres vies haurien de tenir la seva oportunitat.

Jorko ha dit...

el capitalisme destrueix la gent i fa embogir, llavors passa el que passa.

Estic bastant en la linia del que escriu aquest article

Mataronada ha dit...

el video de THE CLASH va be, no entenc massa a gent que li mola el rollo Clash/Punk i en canvi quan veuen la violencia que provoca aquesta crisi es preocupen per els valors. Quins valors? els de la borsa? i si mirem els valors de les estadistiques de treball i atur? son els que porten la gent a fer disbarats.

Joan Balcells ha dit...

no tenia cap idea de l'existència d'aquest escriptor anglès i del cinema d'aquella època.

La nouvelle vague francesa i el neorrealisme italià van ser més coneguts i resulta que els britànics tenien aquestes obres.

Aprofito les vacances per capbussar-me a la piscina del senyors Sillitoe

David ha dit...

Un debat apassionant, Àngel! Estic d'acord amb tots dos, dec ser una mica bicèfal.
Que els de dalt no tinguin escrúpols no vol pas dir que nosaltres no n'hàgim de tenir. Com més indecents ens vulguin, més decents hem de ser. Estic d'acord amb l'AI sobre la immoralitat dels danys colaterals. Però també trobo desmesurada la preocupació que els mitjans de comunicació escampen quan es tracta de danys a propietats privades perquè contrasta amb com tracten les notícies quan els danys són físics. És més notícia una oficina bancària apedregada que una agressió racista en un tren del Vallès.

El missatger ha dit...

Arribo tard, amics.
Ras i curt. No crec que les dos postures estiguin tan separades.
Resulta obvi que els que trenquen llunes per agafar unes Nike són uns brètols.
Ara bé, quines causes expliquen aquests brots agressius? Aquí és on hi ha que buscar el problema estructural. I el problema estructural parla que per a dalt menys de cent persones maneguen més del noranta per cent de la riquesa mundial (fa poc sortia al New York Times que set persones, el president de Goldman Sachs, el de JP Morgan, i similars, movien 700 billions, amb b, de dolars)
I per la part baixa de la piràmide amb l’economia financera la riquesa ha deixat de produir-se creant-ne per passar a ser fruit de l’enginyeria financera, és a dir, absolutament fictícia (quan no aliena). Això ha comportat tancament de fàbriques, i bosses de població enormes sense cap tipus de sortida més enllà dels subsidis. I quan s’han tocat els subsidis... boom. Anarchy in the uk.
Llegia que la gent jove de certs barris londinencs s’ha de distribuir un únic lloc de treball oficial entre 60 joves. Qualsevol amb dos dits de front (queden exclosos doncs la majoria de poders fàctics del present) pot entendre que aquesta situació generarà greus conflictes. Ho fan com saben que faran mal i com a hereus del mateix sistema que els ha produït, per això busquen justament els objectes de consum que el capitalisme financer promet però ells saben que mai tindran. Això sense oblidar pur nihilisme.

Per tant, com sempre, responsabilitat individual pels actes però sense oblidar la responsabilitat col•lectiva per les estructures que afavoreixen les injustícies.

Felicitats a tots plegats per raonar al voltant d'aquests temes.

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

...qui us ha de felicitar a tots plegats és un servidor. Un debat com cal. Poques vegades escoltarem els opinadors radiofònics intercanviar parers d'aquesta manera i intentant trobar connexions entre percepcions aparenment divergents. Tractant-se de l'agost, el debat no està gens malament.
Salutacions a tota la colla!