23 de febrer 2011

Revoltes i incerteses (2a. part)




El moviment real que aboleix l'estat de coses present.
(K.Marx-F.Engels)


Colonialisme i imperialisme. Governs "amics", negocis i equilibris diplomàtics.
Imatges recurrents d'un (des)ordre internacional a la carta.

Les revoltes i els dies.

La multiplicació de protestes, revoltes i insurreccions no s'atura i
els pobles del món àrab, des del Magrib fins a l'Orient Mitjà, mostren els senyals d'una resistència bàsica davant la barbàrie. La lliçó d'aquests dies històrics descol·loca tots els estaments del poder global i local i impugna les teories del pensament únic dominant que tendeixen a la legitimació de l'ordre internacional capitalista. Els règims de terror i tirania contra els quals s'alcen les classes populars, fins fa pocs dies, gaudien del vist i plau de les diplomàcies occidentals. La tensió entre beneficis i vides, entre guanys econòmics i valors humans, ha anat sempre en favor del diner i del negoci. És la regla d'or del capitalisme.

Ja fa molt temps que el poder occidental reinventa el clàssic imperialisme amb noves versions de les
receptes del colonialisme i de l'acumulació i expansió de l'economia. Els governs àrabs, "amics" geoestratègics d'unes quantes democràcies occidentals (i viceversa), cauen en mans de les revoltes socials i els fets d'aquests dies ens ajuden a observar la naturalesa immoral d'una política internacional centrada en el manteniment de l'equilibri del model financer i econòmic global.

Els pobles, com sempre ha estat, són les víctimes d'una perversa idea de la política i de les múltiples formes de poder dictatorial, pseudemocràtic o teocràtic.




Tot seguit es ressenyen dos textos sobre "la qüestió" de la revolució. Recurrents o incerts, dissonants, intempestius...però il·lustradors i oberts a la polèmica. Entre la determinació historicista del primer (Trotsky) i l'escepticisme militant del segon en forma de poema (Riechmann).

“El rasgo característico más indiscutible de las revoluciones es la intervención directa de las masas en los acontecimientos históricos. En tiempos normales, el Estado, sea monárquico o democrático, está por encima de la nación; la historia corre a cargo de los especialistas de este oficio: los monarcas, los ministros, los burócratas, los parlamentarios, los periodistas. Pero en los momentos decisivos, cuando el orden establecido se hace insoportable para las masas, estas rompen las barreras que las separan de la palestra política, (…). La historia de las revoluciones es para nosotros, por encima de todo, la historia de la irrupción violenta de las masas en el gobierno de sus propios destinos."


León Trotsky, pròleg de "Historia de la Revolución Rusa
"


Unos pocos hacen historia:
los más la sufren.

De tanto en tanto quienes sufren la historia
tras sufrir demasiado
se exasperan, y eruptivamente
se echan a la calle a hacer historia:
son días de grandes borracheras
grandes carnicerías
grandes revoluciones.
Días que son horas y luego son minutos.

Después, quienes hacen historia
recuperan las posiciones
desde las que pueden hacer historia.

¿A ti qué te parece:
podemos desuncirnos de esta noria?



Jorge Riechmann




i ara...un clàssic dels que mai regalarà La Vanguardia :
Documental sonor de Gil Scott Heron...punxeu-lo en línia.




Che Guevara Memorial video- Gil Scott Heron ...

3 min - 2 Ene 2009 - Subido por UnAmericanBandstand
originally posted on October 9th- the 41st anniversary of the death of Che Guevara. TO YOUTUBE: FAIR USE NOTICE: These ...
youtube.com - Vídeos relacionados

9 comentaris:

M de B ha dit...

bon arsenal i no pas futbolistic sobre la teca d'aquestes setmanes i mira per on el text de Trotsky que és el proleg d'un llibre de capçalera del nostre comú amic Walter Benjamin!

Anònim ha dit...

Comunicat de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

El règim de Gaddafi s’enfonsa irremeiablement. Ho fa bombardejant el seu propi poble, devastant les ciutats del país. Heus aquí un altre tirà, instal·lat al poder des de fa dècades. Un altre "amic" - més recent, però no menys cortejat - de les metròpolis occidentals. Un més que, igual que Ben Alí o Mubarak, tenia un cadell ambiciós i sense escrúpols disposat a succeir-lo. Que poc temps fa de les solemnes recepcions ofertes per Sarkozy o Berlusconi! I què bons negocis es tancaven en un país ric en petroli i governat amb mà de ferro! Que l’hi preguntin a Repsol. O a la constructora Sacyr-Vallehermoso. O, millor encara, a la indústria britànica d’armament, que segueix encara sense qüestionar els seus multimilionaris contractes amb el règim libi.

El somriure condescendent que esbossaven alguns mitjans de comunicació evocant el "dictador d’opereta", s’esvaeix davant l’horror de l’opinió pública. Però, que ningú oblidi amb quins suports ha comptat Gaddafi fins a arribar a aquest bany de sang! Han calgut centenars de víctimes entre els manifestants de Bengasi, de Tobruk, de Trípoli - centenars! - perquè els governs europeus reclamessin educadament "la fi de la violència". Ni tan sols la fi del règim, no: "la de la violència". Ha estat necessari que el poble comencés a imposar-se als carrers, que l’Estat s’enfonsés, que ministres, diplomàtics i militars es declaressin en rebel·lia davant les matances ... perquè la Unió Europea expressés el seu desig d’una "transició democràtica" ... o perquè Repsol suspengués la seva producció.

A cada dictador que cau, els nostres governs diuen que els que queden són "diferents", més benignes. Però l’exèrcit i la policia de Kuwait reprimeixen la població treballadora que reclama els seus drets. L’exèrcit de Bahrain - base de la força naval americana al golf - dispara contra la ciutadania que exigeix llibertat. La dictadura iemenita pertany a la mateixa "quinta" que les seves germanes recentment caigudes. Pel que fa a Mohammad VI del Marroc ... és la nineta dels ulls de França i Espanya. El poble sahrauí ja sap que poc pesa la seva llibertat quan la UE negocia un acord pesquer amb Rabat. Preneu nota de les paraules de Zapatero o de Trinidad Jiménez acreditant el tarannà "modernitzador" de la monarquia ... ara que "només" hi ha hagut un grapat de víctimes en la repressió contra les manifestacions juvenils. Quan va morir Hassan II, la seva fortuna personal, dipositada en els bancs francesos, gairebé triplicava l’import del deute exterior marroquí. Aquesta estirp privilegiada no es plegarà tampoc amb facilitat als anhels de democràcia i justícia social del seu poble.

Però el seu torn arribarà. L’onada revolucionària que sacseja el món àrab segueix en ascens. Estats Units i les potències europees veuen com trontollen tots els dispositius que asseguraven el seu control sobre el Nord d’Àfrica i Orient Mitjà. Els esdeveniments se succeeixen a tal velocitat que les cancelleries ni tan sols tenen temps de reajustar les seves agendes. Heus aquí que, precisament aquests dies, el "premier" britànic David Cameron encapçala la gira per la regió d’una nodrida delegació de fabricants d’armes, ansiosos per signar nous contractes. I mentre des de Brussel·les s’aboquen llàgrimes de cocodril per les víctimes de Gaddafi, l’OTAN es veu obligada a admetre una enèsima matança de civils a l’Afganistan.

M de B ha dit...

la frase del Trotski és practicament llibertària i que després vagin dient que no hi havia altres maneres d'entendre el comunisme diferents del oficial dels dogmes, per això els stalos el van empaitar fins clavar-li el piolet a l'esquena a l'exili mexicà

Joan ha dit...

el poema de Jorge Riechmann és el gran dilema i la gran pregunta del perquè de tot plegat. No coneixia l'autor i el buscaré per la xarxa


gràcies per aquest bon recull

Joana ha dit...

jo cada vegada tinc més coll avall que els pobles estan ambaucats per una patria o una religió estatalitzada i això fa que mentres la gent queda en hipnosi el que talla el bacallà és el poder politic de la maneta amb els negocis i és igual si hi ha dictadures o democracies d'anar a votar cada quatre anys i amb retriccions doncs el que compta és que el règim de cada lloc s'adapti als negocis de torn. Avui ha sortit per la tele el senyor Brufau que és el cap de REPSOL-ipf i diu que ara tindran la meitat de guanys a Libia dels que tenien fins ara: quina jeta! Repsol de la democràtica Espanya no ha dit mai res contra gaddafi i ara es lamenta, que es foti doncs, quins nassos tenen aquests petrolers! la dictadura els dona beneficis i callen i ara aposten per la democràcia però ja adverteixen que perdran calers.
capitalisme de manual !!!! ni un pam de net.
Passa amb el tema religiós quan ens volen dividir si veiem musulmanes amb un vel i en canvi ens agenollem davant dels "jeques" dels emirats que van tapats de cap a peus i sota la túnica porten la bossa dels petrodolars i una dictadura acollonant.

quin món més hipòcrita!
les revoltes són poc, una bona revolució mereix aquesta penya de passarells del petroli i de la tirania medieval recolzada per la moderna Europa i l'amèrica de wall street.

quins barra més barruda.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

M de B, joan i joana, merci per la visita i per aportar-hi la vostra respiració còmplice.

Anònim ha dit...

el tema del gil scott heron vist així és per portar-lo a la butxaca i projectar-lo a les parets a tota vela

El missatger ha dit...

Sembla que finalment la revolució si serà televisada.
Salut!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

hola Missatger (i benvingut)!

Els seguidors de Twin Peaks estem d'enhorabona amb la teva visita i el teu missatge!

Certament la cançó del G.S.Heron podria quedar invalidada vist el desplegament d'imatges d'aquests dies.

Mantindrem, però, la vigència del difícil binomi televisió/revolució, encara que sigui en sentit figurat.

De moment les revoltes ja surten a la tele. Ara, la revolució..."la" i "re-vo-lu-ci-ó", penso que serà més complicat de presenciar en termes de visualització i, de manera més general, si ens referim a la revolució com aquell acte permanent que "aboleix l'estat de coses present". No m'imagino, i em costa molt de fer-ho, quin seria el paper de la tele en temps d'abolició i de "revolució-revolució" i em pregunto sobre la possibilitat que els "media" capgirin inesperadament les seves prestacions en benefici del més estricte control -a la manera anticipada per Orwell-. Per no parlar de les armes de doble fil informatiu "feisbucàire i tuiteràire".

Bona observació, però, amable missatger i bona feina la teva, lynchiana criatura!