18 de febrer 2011

Andrzej Stasiuk


Fora de joc en zona fronterera. Andrzej Stasiuk és un escriptor polonès contemporani. Stasiuk descriu els efectes contradictoris de l'estat de coses al seu país en clau quotidiana, dissecciona amb ull critic les estampes de la modernor occidental capitalista aplicada en una societat i una terra sacsejades prèviament per aquell desastre moral i polític que -lluny de ser "comunista"- fou el socialisme "real" . Aquesta independència curricular li permet bastir un relat literari precís, autònom i raonablement situat a les antípodes dels excesos del "presentisme" que impregna el discurs oficial de la transició (ai, les transicions!) del seu país.


El territori de Stasiuk és la geografia variable de Galitzia i el seu coneixement d'aquesta remota "provincia" li facilita la descripció acurada de les derives i desconcerts d'un no-lloc físic i polític que, des de fa segles, ha estat escenari de l'intempestiu, de l'incert, de l'inestable i de la cruïlla cultural per excel·lència. Els seus contes de Galitzia ens retornen als mateixos paratges de "El peso falso", aquella novel·la màgica de Joseph Roth -la primera que vaig llegir d'aquest genial escriptor i periodista-. Com passava amb Roth vuitanta anys abans, Stasiuk retrata Galitzia i dissecciona un territori literari afectat per canvis i inestabilitats de tota mena. Minuciós, detallat, lent, intens. La Galitzia de A.Stasiuk és una galeria de personatges desposseïts que habiten en un retaule de carrers, places i bars que -canviant de país- ens recorda les atmosferes visuals d'un altre virtuós de les transicions de l'Europa Oriental, com és el cas del cineasta hongarès Bela Tarr.


Stasiuk, cal dir-ho, no es limita a Galitzia. Els relats d'aquest escriptor evoquen altres indrets de Polònia. El cas de "El mundo detrás de Dukla" és una altra meravella. Dukla és el poble de la seva infantesa i Stasiuk transfigura els records en una narració dedicada a la llum. Capturar la llum i retrobar els seus efectes en el record i el pas del temps és un exercici molt complex. Sense caure en sentimentalismes forçats, la llum d'Andrzej Stasiuk és la clau que posa al descobert la substància de la seva memòria i ho aconsegueix a la perfecció.


Quan un escriptor polonès contemporani tira pel dret sense acomodar-se als previsibles "mantres" del neocapitalisme com a sinònim de llibertat, quan el mateix escriptor penetra dins de l'ànima i de l'esperit dels habitants d'unes terres de frontera i història difuses, quan -com van fer Joseph Roth o Bruno Schulz, il·lustres galitziencs - tria aquella Galitzia -angle extrem i transfronterer del vell imperi austrohongarès- i quan, finalment, d'aquest univers espiritual i material condensat en fa un excel·lent treball literari, només ens toca dir-ho clar: No us perdeu Stasiuk.


...Unes petites dosis de Bela Tarr des de terres hongareses:

Inicio de Satantango - Bela Tarr
8 min - 2 Dic 2009
Subido por lacasinegra

youtube.com
Werckmeister Harmonies (Opening Scenes)
10 min - 23 Sep 2006
Subido por mystif21

youtube.com

I ara, des de Polònia, una banda sonora del trompetista de jazz Tomasz Stanko

Vídeos sobre tomasz stanko

Tomasz Stanko Quartet - "Suspended Variation ...
9 min - 14 Ago 2009
Subido por GarratyPL

youtube.com
Tomasz Stanko Quartet
9 min - 13 Oct 2006
Subido por Merijn11

youtube.com

6 comentaris:

Marc ha dit...

prenc nota doncs

jordi vendrell ha dit...

Sincerament, de Bela Tarr no recordo haver vist res i de Tomasz Stanko, sabia que és un trompetista però tampoc havia escoltat res. Total, com sempre, ha fer deures.
M’agraden les pelis lentes. El fragment de Satantango, bestial (no ho dic per les vaques) aparentment no passa res, però tu ja t’estàs muntant la pel·lícula.
Sobre Stanko: doncs que aquest jazz de tendències free m’agrada força.
Salut.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

ahhh!!! bela tarr...el geni de la lenta cadència. Ja anirem posant coses per aquí. Un tresor. Stanko, factoria ECM, garantia. Bona tarda

David ha dit...

Meravellós, aquest post! De l'Stasiuk no n'he llegit encara res (dic "encara" perquè tinc els contes de Galitzia a casa, però no m'hi he pogut posar). Pel que en dius, val molt la pena.
D'en Bela Tarr me'n vaig enamorar després de veure Harmonies Werckmeister que deu ser una de les pel·lícules que més m'han impressionat a la meva vida.
I d'en Roth ja no sé ni què dir-ne...
Parles d'uns artistes que mai no seran ni tan sols anomenats en àmbits de consum massiu perquè conèixer-los significa adonar-se (per comparació) del nivell de mediocritat interessada que impera arreu.
Salut, Àngel!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Hola David,

ja veus quina "afinitat" multiplicadora. Des de l'A.Stasiuk estirem el fil i arribem a Roth, li trobem atmosferes de Tarr, li posem la trompeta de Tomasz Stanko i desfermem uns universos que no ens podem acabar.

I tant, Harmonies Werckmeister! Quina sort tenim amb Tarr -mira per on que ahir el van premiar en un festival- i quin "pack" més valuós el que recull tres dels seus treballs...afegirem "the man of london" (versió Tarr de Simenon) i la que encara no he vist i que podem tastar una mica en el clip de Satantango.

Tornant a Stasiuk, si els contes de Galitzia ja mereixen tota l'atenció dels "rothistes" del món i dels futurs i potencials "rothistes", afegiré que acabo de llegir "El mundo detrás de Dukla" i que l'admiració ha anat en augment:
Sensacional!

Anònim ha dit...

Aquí hi ha molta teca i de la bona