25 de juny 2008

Solstici a distància





























Em sembla que és la primera vegada que passo la Nit de Sant Joan fora de Premià de Mar. De totes, el solstici, és la més emblemàtica de les cites estivals. Darrerament, en els ambients de la meva colla premianenca, hem anat inventant revetlles de tota mena en una gira per cases particulars i
xiringuitos, la qual cosa ens dóna perspectiva i un cert respecte per el millor calendari de l'any. Aquest any, segons informacions fidelignes s'ha consolidat la revetlla del Cau l'Espolsada de Premià de Dalt i la colla premianenca de la plaça ho ha passat força bé. L'itinerari del solstici, doncs, s'amplia i es projecta (amb foc!). Visiteu la crònica personal d'en Martí Rosselló al seu espai linkat en els enllaços d'aquest mateix blog.

La meva no-revetlla ha estat més distant (tot i l'efecte unificador de la comunicació via SMS) i, des de
Brighton, a la costa anglesa, he anotat algunes coses que multipliquen l'efecte Submarí Seaview. Brighton permet un tast a petita escala del que representa la Gran Bretanya en general. La ciutat costanera -decadent i creadora per partida doble- em va feta a la mida. Escenaris d'un passat (i d'un relatiu present) de mods&rockers, botigues de col·leccionisme musical i bibliogràfic, restaurants de tota mena, pubs, mercats i un etzètera de coses intempestives. Després de vàries visites a Brighton he anat cartografiant els seus indrets més especials i aquests, majoritàriament, són de referència musical (i cervesera!).

Anoto algunes captures sonores que he carregat a l'equipatge:
The Freakbeat Scene -recull de bandes dels 60 en la transició entre el r&b i la psicoldèl·lia-, Chris Farlowe -el maleït crooner i soulman que inundava els clubs mods i que més tard fundava la superbanda Colosseum-, The Attack -combo mod de la més pura ortodòxia-, The Girls Scene -els grups de mosses del swingin'pop i les solistes arxipanoràmiques com les Marianne Faithfull, Lulu i Vashti Bunyan-, recopilacions hiperdèli·lics de sèrie B -entre Syd Barrett i The Hollies- i el submón holandès de The Outsiders. Tot això, tot sigui dit, en format de cd's de sèrie econòmica i minoritària. Sovint, el pas del temps reforça aquesta relació amb la música feta de petites peces, de col·leccionisme il·lusionant, de captura i de pesca. Els macroevents i festivals corporatius em deixen indiferent com a fenòmen (tot i que es pugui destriar el blat de la palla i practicar la pesca d'altura enmig dels artistes-marca).

Tornant a Brighton -músiques a banda- convé anotar la seva orografia de penyasegats, la seva façana marítima orientada cap a França, les seves gavines histèriques ocupant carrers i teulades, la suprema cervesa regional Harvey of Lewes i les extravagants restes del deliri oriental de l'Imperi Britànic concentrades en el Pavillion -un palau espantós d'inspiració colonial-


Solstici a distància. Solstici que inaugura l'estiu.
Celebrem que Premià de Dalt manté viva la data!

13 comentaris:

punxa punxa punxa ha dit...

ohhhhhh!!!!!! quin article!!!!!!
unir solstici d'estiu amb la gran història de la música pop!!!!!
visca l'estiu company!!!!

Anònim ha dit...

aquests penyasegas tenen una retirada a les roques d'en Pons

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

de fet les roques d'en Pons tenien una composició diferent però, almenys, estaven davant del mar i sense complexos.

indep@alsblogs ha dit...

aquesta és la puta pena que em foteu tú i els teus amb viatgets i polles en vinagre i revetlletes ui que maques si no les feu pas vosaltres que no que no , que no es cosa vostra no no, i qui es mulla a Premià? l'alcalde? tú i els teus? qui? ja, ja, per la mobilitat, per la festa major per la lluita antiespecultadora, qui? tú i els teus que feu viatges i aneu a revetlles que no estan pensades per vosaltres? va, va, uuuuu.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

francament, intento entendre la teva obstinació i no m'en surto.

http://lescumadeldia.blogspot.com/ ha dit...

Amic tati, les obstinacions tenen això, bucles esquizoides que només paranoien als que les pateixen ja què la resta del personal en minuts s'adonen que el tema és d'especialista i ells/elles poc poden fer.
A lo nuestro: Les seven sister són la millor alternativa a una revetlla popular d'entrada de solstici. De fet, per a mi, ara per ara són l'alternativa per excel.lència;ja vistes nevades seria tot un plaer contemplar-les la nit més vermella de l'any!

paccius ha dit...

Hi ha dies que soc molt independentista. Avui n'és un.


http://www.telecinco.es/
informativos/cultura
/noticia/40420
/Telecinco+se+adhiere+al
+Manifiesto+de+la+defensa
+del+castellano

Està molt bé ser integrador, comprensiu i desapassionat, però si ens toquen tant les pilotes alguna cosa haurem de fer, oi?

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

això dels sentiments és un domini parapolític, el problema és que li dónem i li dónen dimensió política i aleshores és un fet excesivament determinant. Jo defenso la meva llengua i el meu país en la justa mesura que són defensables totes les identitats i formes híbrides que existeixin i no molestin. En quan als manifestos, francament, sempre n'hi hauran, són recurrents, cíclics i formen part del paisatge i del propi pathos del personal.
Si jo m'hagués de definir com a independentista no ho faria en funció dels manifestos i les agresions sinó d'una convicció política determinada. A mi, francament, em sembla més interessant el federalisme (no retòric) doncs ens pot instruïr a uns i altres a fer més suportable el veinatge i a destacar el que tenim en comú sense renunciar al que tenim de "propi". El senzill és confrontar nacionalismes, el complex (però enriquidor) és fer polítiques nacionals que desactivin la neurosi. Però, és sabut, això que proposo no té redits electorals i, per més INRI, desmuntaria l'objecte recurrent de la política dretana que és la utilització indeguda dels sentiments en benefici de projectes en el fons gens nacionals i molt definits en clau econòmica.

I posat's a destriar sentiments de matèria pura i dura, jo estic seguin els partits de la selecció de la lliga de futbol professional (no de la "selección") i, francament, vull que siguin campions d'Europa.

de base esquerra unida i alternativa ha dit...

jo soc sobretot castellanoparlant. No m'identifico amb les idees megafreakies dels que pensen que el castellà està amenaçat. Jo quan vull parlo i escric català amb faltes i com puc. No em diu res ni el nacionalisme espanyolista ni m'atrau el rollet nacionalista català. La millor de les maneres de passar de tot aquest rollet no és contestar al patriotisme amb patriotisme , millor cuidar l'idioma català i el castellà i passar olímpicament de tot aquest serial de manifestos sense coneixement de causa i no donar arguments als altres amb contramanifestos. En la línia del j.tati penso en quin ponts poden haver entre catalunya i la resta d'espanya i marginar aquestes refriegas al lloc que els toca que és el de l'espectacle i poc més.

Joan //// l'astronauta ha dit...

jo opino que la manera més inteligent de respondre manifestos que, per cert són poc originals i estan molt ratllats, és parlant la llengua, fent jocs amb aquesta part de la boca i compartir-la amb gent que parla diferent i deixar que la politica respiri els aires dels problemes més profunds que acostument a ser molt i força dificils de captar. salutacions al blog que fas i que manté la línia més inquieta de la trista blogostera politica d'aquesta banda de Polònia.

paccius ha dit...

Tati, està molt bé ser federalistes,instructius i constructius, passant de manifestos. Però el problema no és el manifest, sinó l'adhesió que ha generat arreu d'Espanya, que demostra que tants anys d'instrucció no han servit absolutament de res. En aquest cas, ho veig al revés que tu. No soc independentista per convicció, perquè no soc nacionalista, sinó per reacció, m'emprenya que alguns (i no són pocs) es creguin amb el dret d'anihilar la nostra llengua i cultura.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

dons a mi no em preocupa de la mateixa manera, tinc els sentiments molt dispersos.

paccius ha dit...

No he dit que em preocupi sinó que m'emprenya, que no és el mateix. M'explico, que el Barça perdi un partit suposo que t'emprenya, però espero que no et preocupi.
La preocupació per aquests assumptes és, al meu entendre, una reacció malaltissa que acaba posant les coses fora de lloc. La preocupació es el que mou els firmants a fer manifestos, o de l'altra costat, el que provoca algunes intervencions desafortunades d'independentistes al teu blog.
Està emprenyat és dir que no t'agrada, manifestar-s'hi en contra, argumentar, però sense congriar ressentiment ni posar-se pedres al fetge.

Salut!