Bernardo Atxaga, escriptor basc en doble llengua, culmina el documental La pelota vasca amb una recomanació entre resignada i irònica a practicar la levitació davant del foc creuat que viu el seu país, Euskadi. El consell d’Atxaga es pot traduïr a escala catalana i, segur, universal. La meva levitació , tot i que el foc creuat de casa nostra no porta bala, es concreta en les lectures i audicions d’aquests darrers dies. Unes recomanacions, doncs, portàtils i mesurables de lletra escrita i de sonoritat enregistrada. Novel·les: Cosas que hacen bum de Kiko Amat, El círculo cerrado de Jonathan Coe i Los principes valientes de Javier Pérez Andújar. Breument: Kiko Amat i Javier Pérez Andújar fan literatura pop, o sigui amb referències populars de tonalitat inteligible. En castellà, Amat i Pérez Andujar, parlen des de Catalunya i descriuen escenaris perifèrics i de barriada: Sant Boi, Gràcia, Sant Adrià del Besòs.
Amat, “mod” i crític del suplement Culturas de La Vanguardia. Pérez Andújar, hispanista lletraferit i col·laborador dels programes televisius Saló de lectura i l’Hora del lector.
Jonathan Coe, a El círculo cerrado, tanca una trilogia dedicada a la peripècia d’una generació britànica, la dels que vivim el trànsit de la quarantena a la cinquantena, amb un referencial musical i polític perfectament assumible per amics (oi, Jordi Tria?) i coneguts que compartim amb plaer una alienació anglosaxona des que de petits inventàvem una llengua anglesa construïda amb mots irreals.
Les recomanacions sonores són concises: Sky Blue Sky de Wilco, el darrer disc de la PJ Harvey, un repàs a la discografia dels americans Eels, treure pols al cançoner folk britànic de Fairport Convention i Pentangle, capturar el Highway 61 Revisited de Bob Dylan, transportar al plat els àlbums de The Jam, comprobar que Alex Chilton és una peça clau del rock paral·lel i, sobretot, gaudir dels interludis màgics del fregit d’un disc negre en el seu contacte amb l’agulla.Dit això, aquesta és la meva levitació, seguint el consell Atxaguià. Curiosament, demà marxo a Euskadi. Curiós lloc per levitar en temps de soroll i fúria. En temps de plom. En uns temps, els meus, que vull densament intempestius i segrestats per les músiques, els llibres i els llocs que trio.
Amat, “mod” i crític del suplement Culturas de La Vanguardia. Pérez Andújar, hispanista lletraferit i col·laborador dels programes televisius Saló de lectura i l’Hora del lector.
Jonathan Coe, a El círculo cerrado, tanca una trilogia dedicada a la peripècia d’una generació britànica, la dels que vivim el trànsit de la quarantena a la cinquantena, amb un referencial musical i polític perfectament assumible per amics (oi, Jordi Tria?) i coneguts que compartim amb plaer una alienació anglosaxona des que de petits inventàvem una llengua anglesa construïda amb mots irreals.
Les recomanacions sonores són concises: Sky Blue Sky de Wilco, el darrer disc de la PJ Harvey, un repàs a la discografia dels americans Eels, treure pols al cançoner folk britànic de Fairport Convention i Pentangle, capturar el Highway 61 Revisited de Bob Dylan, transportar al plat els àlbums de The Jam, comprobar que Alex Chilton és una peça clau del rock paral·lel i, sobretot, gaudir dels interludis màgics del fregit d’un disc negre en el seu contacte amb l’agulla.Dit això, aquesta és la meva levitació, seguint el consell Atxaguià. Curiosament, demà marxo a Euskadi. Curiós lloc per levitar en temps de soroll i fúria. En temps de plom. En uns temps, els meus, que vull densament intempestius i segrestats per les músiques, els llibres i els llocs que trio.
6 comentaris:
tomo nota, jefe, nos vemos hoy ante evo morales en la coali
company Tati,
les declaracions del socialista d'aparell JOAN FERRAN sobre el nacionalisme descarat de TV3 i Catalunya Ràdio, no haurien de passar per alt. Una cosa és que el nacionalisme tingui cabuda a la tele i a la ràdio i l'altra cosa és que ho presideixi practicament tot. Ja que el missatger Ferran ha rebut la garrotada, ens queda el missatge. Jo el comparteixo, doncs el Bassas, el Cuní, la Rahola, el Polònia que a tots ens acostuma a fer gràcia el porta un senyor molt partidista que es diu Toni Soler i que no es talla un pel per afavorir el seu partit preferit. i no diguem els programes endogàmics que fan mitologia barata amb el protagonisme dels mateixos actors convertits en estendarts de la pàtria com l'amic Joel Joan i els amics de l'amic que participen d'una visió molt limitada de Catalunya. Dir això és opinar, el que passa que el Joan Ferran acostuma a ser massa comissari del partit i es desmenteix a sí mateix. Passo del Ferran i em quedo amb el que es diu i m'encanta veure la reacció corporativista dels periodistes contra un polític quan els periodistes afectats es passen hores i hores de sou públic per carregar també contra polítics que no els fan el pes. estaria bé coneixer l'opinió del Ferran Monegal que acostuma a encertar en aquests temes de l'endogàmia.
els periodistes tenen la pell molt fina, tan fina com la tenen els politics i quan algú opina es piquen
Puskas: no estic al corrent del tema que tractes, ja pots observar en el meu article que estic "levitant". Em sembla digne d'estudi. Ara estic més aviat de levitació tibetana.
escribes mu raro tú.
Records a la parelleta Díez-Savater!!!
ara en sèrio, una reverència al mestre Chillida que va dir mentre obrava entre ferralles...
"Desde el espacio
con su hermano el tiempo
bajo la gravedad insistente
con una luz para ver como no veo.
Entre el ya no y el todavía no
fuí colocado.
El asombro ante lo que desconozco fue mi maestro.
Escuchando su inmensidad.
He tratado de mirar, no sé si he visto."
Sigui vosté feliç en el "viatge" i si ens abandona en aquesta experiència mística, només els millors auguris, ep i si pot torni alguna estoneta, torni... i expliqui ...a vore si és tant com diuen, jo ho he intentat i m'empenyen des de dalt cap a vall, malgrat la resistència que hi poso.
Agur!!!!!!!
FELICITATS A LA COALI; EL LOCAL "HASTA LOS TOPES" EL DIA DE LA PELI DE -COCALERO-.
Publica un comentari a l'entrada