03 de gener 2008

DOS MIL VUIT LLUNY DEL SEIXANTA VUIT

The Boulevard of the Broken Dreams, els somnis trencats de Kim Deitch. Comic-Book superlatiu que en Ged i jo ens hem cruspit aquests dies nadalencs. La sana levitació davant del deliri pseudopolític que ens acull permet accedir als universos d'un bon llibre il·lustrat, d'una dimensió desconeguda (com la que reivindicavem al post anterior) o, senzillament, a l'expansió més hiperdèl·lica possible gràcies a la substància pura i dura de la cultura pop, és a dir, po-pu-lar.
Una visita a l'interior de la provincia de Huesca, feta en dies de transit interfestiu, et pot modificar moltes neurones. Visito Adahuesca, al peu de la Sierra de Guara. Allí hi viuen la família premianenca del Reina, la Lupe i el Miquel. En diuren turisme rural. La cosa és que es menja bé, es beu bon Somontano i s'escolta en viu al mític Reina, el cantant més italià de Catalunya, una estrella de la vella escola transalpina, història viva del Premià seixanter, proletari i ye-yé. En parlarem a la ràdio...


Molts discos i molts musics s'associen sonorament i plàsticament a fets i personatges. L'associació d'idees em porta a recordar el Bob, senyor de Chicago, familiar de familiars, que davant d'una botella de ví francès em va fer descobrir el pianista Dave McKenna des d'una vella cinta de cassette. Deu anys després recupero McKenna. Ahir, amb poca llum, les peces de McKenna, sol davant del piano, omplien l'estudi. Recordava vagament la nit de la descoberta a les afores de Figeac, amb el senyor Bob, i aquell pianista americà, el seu preferit. Ara, el segell barceloní Fresh Sound ha reeditat la seva obra. Proveu-lo i preneu un got de ví.

Blow Up. La peli d'Antonioni ha arribat a casa. L'any cinematogràfic del 2007 porta dues baixes considerables: Bergman i Antonioni. Blow Up és la peça imprescindible dels 60. Quan en el fanzine barceloní Only Mod, ja desaparegut, es proclamava allò de "Lo importante es el estilo", de fet es reivindicava allò de que l'estètica és essencial (ja ho escrivia Hegel) i alguns, amb anys a l'esquena i poc cabell per pentinar serrell, encara ho considerem del tot cert. Aquest blog és vocacionalment molt eclèctic, ara bé, només combrega amb una tribu, we are the mods! Diguem-ne que és una manera de viure (o d'envellir dignament), un univers tancat a l'allau dels MP3 i de la cultura arxivada, una cosmologia analògica, intempestiva, apretada en una compressió extrema entre el temps i l'espai. Blow Up! o sigui, David Hemmings (que al cel sigui), Vanessa Redgrave (roja -red- i seductora), Sarah Miles (mai m'ha fet el pes), la hipermodel Verushka, la banda sonora de Herbie Hancock, dels Yardbirds (que apareixen a la peli amb Jimmy Page i Jeff Beck) i els bonus tracks de Together (la banda psicodèl·lica encapçalada per el ex-Yes Steve Howe). Blow Up, també, tot sigui dir, l'East End londinenc i els parcs solitaris nocturns i encara visitables (ho farem aviat, el trio Tria/77/Soulbizarre).
M'agrada aquesta foto. Comunistes dels Estats Units amb pancarta explícita. Es parla del poble i es parla de la natura. Això representa una aposta que uns anomenem ecosocialisme. Això vol dir, ni més ni menys, que reestructurar l'economia (procès productiu, consum) amb criteris ecològics i fer-ho d'acord amb la tradició social que mai ha de perdre l'esquerra política, social, sindical, cultural i intelectual. Dit això, a Catalunya (ara torno al deliri que em porta a llegir còmics i a fer pràctiques de levitació epifenomenal) s'està consolidant un pensament únic i unívoc molt de dretes que practica l'expansió de la crosta nacionalconservadora en nom d'un suposat lliberalisme del tot infundat i perversament demagòc. És el pensament i el discurs que caricaturitza l'ecologisme d'esquerres com una mena de producte colorista i normatiu capritxós, quan el que realment es proposen són mesures destinades a fer possible el que diu la pancarta de la foto. El conglomerat dretà i demagògic que desferma aquest lliberalisme mediàtic porta noms i cognoms i constitueix un loop constant, molt arrenglerat amb els poderosos de l'statu quo econòmic i polític. No suporten cap proposta reguladora que impliqui sacrificar aspectes del malestar en benefici del benestar elemental. Noms: Francesc Marc Alvaro, Miquel Porta Perales, Manuel Cuyás, Pilar Rahola, els editorialistes Bassas i Cuní, Jordi Barbeta, Marius Carol, Sala-Martín i molts més que parlen/escriuen/ballen de la mateixa i indivisible manera. A tots ells, aquest blog els dedica la foto americana i comunista (dos adjectius que poden anar de bracet, com ho van fer abans del macartisme -disciplina que podria recordar la cacera de bruixes que l'establisment nostre de cada dia practica damunt dels que pensen i fan les coses de la manera que les caricatures desenfoquen). M'ho passo bomba només de pensar en les multes que hauran de pagar els caricaturitzadors mediàtics que superin el 80 km/h. Meravellós! Els opinadors estan enfadats. Com sempre.
Aniversari: 68/08, quaranta anys de la revolta inconclusa, del maig del 68 (en farem la corresponent memorabilia)



18 comentaris:

Anònim ha dit...

t'has oblidat d'un altre opinador que ens estima molt:

vicenç villatoro

Anònim ha dit...

els comentaristes esportius com el torres o el patsy són la versió pilotera del mateix pensament únic que dius

SOUNDA' ha dit...

Reina, McKenna, Antonioni, Hemmings, Redgrave, Verushka, Hancock…
Bonic coctel per un (nou?) any diferent, eclèctic, sonor, plàstico-gràfic-manual, 200 SS (ja ho sabeu!), vinílic…

Anònim ha dit...

T'has oblidat d'un altre opinador entre els opinadors, una OPINADOR així en majúscules (debia fer molts pecats de joventut que ara necessita purgar maleïnt les esquerres): el super CARDÚS.

I un altre dels bons opinadors professionals: el super CULLA.

Nacio, nació i nació (i de pas canya a l'esquerra, que ens tenen una mania que els surt de ben endins, bilis biliàtica)

Recomano a tothom que llegeixi un breu llibret de BOURDIEU anomenat "Sobre la Televisió", on s'analitza críticament la figura d'aquests opinadors que provenen del món acadèmic (paradoxalment un dels introductors de Bourdieu a la península fou Cardús; ¡quien te ha visto y quien te ve!)

la mirada ha dit...

Comences l'any amb empenta... Bon 2008 Monsieur!

Anònim ha dit...

per fí algú posa el dit a la nafra i diu el que ningú diu, aquesta colla de comentaristes són de dretes, de dretes i de dretes.
afegeixo uns altres:

MARIUS CAROL
SEBASTIÀ ALZAMORA
HECTOR LÓPEZ BOFILL
ALFRED BOSCH

i demà torno, ep, compte amb certa premsa que amb l'excusa de ser catalana passa com a premsa progressista i és la tira de carca

Anònim ha dit...

canya i multes als periodistes que volen anar a més de vuitanta. a tope contra el grup Godó i la penya ricatxona. que vagin a peu !
visca el biscuter!!!

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

SORPRESA AL DIARI "EL PAÍS"
Darrerament apareixen amb bona frecuència articles potents de gent propera a l'esquerra roja i verda, gent que no pertany al curt-circuït mediàtic matusser que estem referint en aquest blog.

Dóna gust poder llegir cada setmana articles profunds i de categoria signats per

MUNTANER PASQUAL , arquitecte i urbanista d'escola David Harvey

JORDI BORJA , urbanista internacional

MARC CARRILLO , constitucionalista (que dóna mil parell de voltes al patètic Hector López Bofill)

JORDI SÁNCHEZ, polítoleg

MIQUEL CAMINAL , expert en esquerra i qüestió nacional

JOAN SUBIRATS , sociòleg, expert en canyeries i moviments pedagògics.

No sé, serà que EL PAÍS a Barcelona està intentant omplir un forat que deixa EL PERIÓDICO i que inclou des del lliberalisme obert a l'esquerra ecosocialista?

Ahir, Muntaner i Subirats compartien plana d'opinió, avui és el Marc Carrillo...

el Jordi Borja ha fet dos treballs sobre Evo Morales, del tot inusuals a la premsa...

Cal llegir els dissabtes els catàlegs de cultura política del VIDAL BENEYTO; Superlatius!

Sobre temes i opinadors, contemplo el nivell de EL PUNT i n'hi ha per pensar on han tret el títol aquesta colla de pseudo/opinadors, estan fent un pamflet nacionalintegrista esperpètic...
tot i els bons treballs del soci Martí Rosselló (sense títol, el nano escriu millor que la majoria de prohoms).

No tot està perdut!

Anònim ha dit...

cojones con EL PAÍS si sigue con personal como el que mencionas se va a marcar un periodismo de cojoncitos. Milagros haylos.

Anònim ha dit...

Tens raó amable Tati, el panorama mediàtic està infectat de pallisses plastes que pontifiquen amb la seva pose de Josep Pla emprenyat i pesadet, tota la colla que dius pot ser augmentada amb gent com el toni soler que darrera del seu polònia i porta un estol de nacionaleros xovinistes impresentables que fan la viu-viu per apareixer com a distrets i a la ràdio la colen com volen al servei del seu projectillo de fer una catalunya nacionalista a la mesura d'ells solets mentres tots ens ho fem de divertits amb els acudits del Lucas que a banda de fer de Franco quan sin posa en plan expert tribunero resulta un altre del pensament únic aquest de cada dia.

Anònim ha dit...

Entro en aquest blog fent ús de la web d'ICV on hi ha la blogosfera ecosocialista.
Em fa molt bona impresió el que expliques.
He repassat alguns articles teus. Crec que les esquerres han de ser així d'obertes. Quan passes de temes culturals a temes polítics ho fas amb propostes molt originals.
Resulta molt suggestiu que es tracti blow up o el comic o l'estat de la premsa amb aquesta versatililitat.
Per un moment penso amb el que acabo de llegir fent una visita a blogs d'altres tendències i quedo estorat de les limitacions temàtiques dels militants del món independentista d'ERC i per no dir dels més encarcarats de la CUP o d'Endavant.
M'interessa gent com Izeta que des del PSC aplica cert rigor.
El blog del Romeva d'ICV i el de Guillot es fan entenedors, també el teu, tot i que tú obres el camp visual a temes que van molt bé per l'amenitat de la família bloguista.
El més interessant del teu darrer article és això de blow up que demostra la dimensió d'aquells anys de creació que foren els seixanta. Estic també amb la teva idea de recordar que ara farà 40 anys del maig del 1968 i això no es pot quedar en els tópics de la premsa que ja preparen l'artilleria, ja veuras com els noms que dius faran tota mena de burla del 68.
Bon any.

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

Sebastià:

gràcies per les aportacions i per seguir el blog.

penyabogarde ha dit...

per quan un blog dedicat a recollir les columnes esperpèntiques de francesc marc álvaro????

Anònim ha dit...

El tema de criticar els opinadors professionals ja el tenim massa gastat. Jo ja fa temps que no els escolto.
M'interessa més poder trobar discursos alternatius, sòlids, realistes i il·lusionadors, que que és del que estem mancats.
Tati, podries "lincar-nos" de tant en tant als articulistes que esmentes per exemple al comentari 8.

Sol Guernica ha dit...

Hola:

Sólo para presentarte mi nuevo photoblog sobre Premiá de Mar: http://enpremiademar.blogspot.com .Y si gustas podemos enlazarnos a través de links.

Feliz Año 2008

Anònim ha dit...

impresionant mr. tati

pasmao ha dit...

Curioso este blog dónde los comunistas atacan a los ex-comunistas. Seguiremos viviendo muy bien en mi palacete Sebastián y yo. Yo mejor que él.

pasmao ha dit...

En su lista de ex-comunistas convertidos a progres le ha faltado Suso del Toro. Igual que Dragó con Aznar. Esperemos que no le den un programa de libros.

Por cierto ¿Le noto harto del catalanismo-pardereta-lloll Bertrán-Moreneta-victimista o son imaginaciones mías?