DOS MIL VUIT LLUNY DEL SEIXANTA VUIT

The Boulevard of the Broken Dreams, els somnis trencats de Kim Deitch. Comic-Book superlatiu que en Ged i jo ens hem cruspit aquests dies nadalencs. La sana levitació davant del deliri pseudopolític que ens acull permet accedir als universos d'un bon llibre il·lustrat, d'una dimensió desconeguda (com la que reivindicavem al post anterior) o, senzillament, a l'expansió més hiperdèl·lica possible gràcies a la substància pura i dura de la cultura pop, és a dir, po-pu-lar.
Una visita a l'interior de la provincia de Huesca, feta en dies de transit interfestiu, et pot modificar moltes neurones. Visito Adahuesca, al peu de la Sierra de Guara. Allí hi viuen la família premianenca del Reina, la Lupe i el Miquel. En diuren turisme rural. La cosa és que es menja bé, es beu bon Somontano i s'escolta en viu al mític Reina, el cantant més italià de Catalunya, una estrella de la vella escola transalpina, història viva del Premià seixanter, proletari i ye-yé. En parlarem a la ràdio...

Molts discos i molts musics s'associen sonorament i plàsticament a fets i personatges. L'associació d'idees em porta a recordar el Bob, senyor de Chicago, familiar de familiars, que davant d'una botella de ví francès em va fer descobrir el pianista Dave McKenna des d'una vella cinta de cassette. Deu anys després recupero McKenna. Ahir, amb poca llum, les peces de McKenna, sol davant del piano, omplien l'estudi. Recordava vagament la nit de la descoberta a les afores de Figeac, amb el senyor Bob, i aquell pianista americà, el seu preferit. Ara, el segell barceloní Fresh Sound ha reeditat la seva obra. Proveu-lo i preneu un got de ví.

Blow Up. La peli d'Antonioni ha arribat a casa. L'any cinematogràfic del 2007 porta dues baixes considerables: Bergman i Antonioni. Blow Up és la peça imprescindible dels 60. Quan en el fanzine barceloní Only Mod, ja desaparegut, es proclamava allò de "Lo importante es el estilo", de fet es reivindicava allò de que l'estètica és essencial (ja ho escrivia Hegel) i alguns, amb anys a l'esquena i poc cabell per pentinar serrell, encara ho considerem del tot cert. Aquest blog és vocacionalment molt eclèctic, ara bé, només combrega amb una tribu, we are the mods! Diguem-ne que és una manera de viure (o d'envellir dignament), un univers tancat a l'allau dels MP3 i de la cultura arxivada, una cosmologia analògica, intempestiva, apretada en una compressió extrema entre el temps i l'espai. Blow Up! o sigui, David Hemmings (que al cel sigui), Vanessa Redgrave (roja -red- i seductora), Sarah Miles (mai m'ha fet el pes), la hipermodel Verushka, la banda sonora de Herbie Hancock, dels Yardbirds (que apareixen a la peli amb Jimmy Page i Jeff Beck) i els bonus tracks de Together (la banda psicodèl·lica encapçalada per el ex-Yes Steve Howe). Blow Up, també, tot sigui dir, l'East End londinenc i els parcs solitaris nocturns i encara visitables (ho farem aviat, el trio Tria/77/Soulbizarre).

M'agrada aquesta foto. Comunistes dels Estats Units amb pancarta explícita. Es parla del poble i es parla de la natura. Això representa una aposta que uns anomenem ecosocialisme. Això vol dir, ni més ni menys, que reestructurar l'economia (procès productiu, consum) amb criteris ecològics i fer-ho d'acord amb la tradició social que mai ha de perdre l'esquerra política, social, sindical, cultural i intelectual. Dit això, a Catalunya (ara torno al deliri que em porta a llegir còmics i a fer pràctiques de levitació epifenomenal) s'està consolidant un pensament únic i unívoc molt de dretes que practica l'expansió de la crosta nacionalconservadora en nom d'un suposat lliberalisme del tot infundat i perversament demagòc. És el pensament i el discurs que caricaturitza l'ecologisme d'esquerres com una mena de producte colorista i normatiu capritxós, quan el que realment es proposen són mesures destinades a fer possible el que diu la pancarta de la foto. El conglomerat dretà i demagògic que desferma aquest lliberalisme mediàtic porta noms i cognoms i constitueix un loop constant, molt arrenglerat amb els poderosos de l'statu quo econòmic i polític. No suporten cap proposta reguladora que impliqui sacrificar aspectes del malestar en benefici del benestar elemental. Noms: Francesc Marc Alvaro, Miquel Porta Perales, Manuel Cuyás, Pilar Rahola, els editorialistes Bassas i Cuní, Jordi Barbeta, Marius Carol, Sala-Martín i molts més que parlen/escriuen/ballen de la mateixa i indivisible manera. A tots ells, aquest blog els dedica la foto americana i comunista (dos adjectius que poden anar de bracet, com ho van fer abans del macartisme -disciplina que podria recordar la cacera de bruixes que l'establisment nostre de cada dia practica damunt dels que pensen i fan les coses de la manera que les caricatures desenfoquen). M'ho passo bomba només de pensar en les multes que hauran de pagar els caricaturitzadors mediàtics que superin el 80 km/h. Meravellós! Els opinadors estan enfadats. Com sempre.
Aniversari: 68/08, quaranta anys de la revolta inconclusa, del maig del 68 (en farem la corresponent memorabilia)