28 de maig 2015

Fins aquí hem arribat ( i tot just comencem ). Crònica vivèncial d'una dissidència.


Amb tot l'afecte per Toni, Xavi, Àngels, Ruben,Teresa, Natx i per uns quans més als que no voldria comprometre. Als proscrits!

A la recerca de...


Amb els ecos persistents de les darreres eleccions municipals, a manera de balanç imperfecte i desordenat, intentarem deixar constància d'algunes claus entre personals i col·lectives, entre semi-partidistes i del tot inclassificables, sobre el nou escenari de la lluita de classes (permeteu-me aquesta expressió), dels paisatges para-polítics i del renou que batega des de les canonades de la política de xerrameca (ara en diuen confluència) i des de les institucions del saber popular (bars, tavernes, muntanyes, colles i organitzacions de pedra picada). En clau de present, primer de tot, ressenyar que el règim ha rebut una bona clatellada. Les esquerres s'obren pas en el món municipal i arreu de l'estat. Els punts neuràlgics de la corrupció viuen l'esclat del bipardidisme. Bones notícies. Important triomf de l'esquerra plural a la ciutat de Barcelona amb l'afegit notable de la irrupció de l'anticapitalisme en el saló de plens. Avenç de les esquerres de manera diversa i amb geometries variables. Un pas endavant per canviar les coses d'un present que semblava congelat. En aquest context, intentarem fer un balanç del que es pot considerar una dissidència personal i, amb bona part, compartida amb altres companys i companyes.
A la manera d'un exercici d'estil entre narratiu i poètic, entre memorialístic i cartogràfic, farem una mirada retrospectiva cap a alguns instants polítics del 2007-2008. Els temps eteris de la sonada oficialització de la crisi sistèmica, dels primers moviments d'un cert sobiranisme de base social ampliada, de l'emprenyament individualitzat, de la pre-indignació magmàtica 15M i del desgast tripartidari en la política catalana.
El buit de l'esquerra, dita transformadora, plantejava la necessitat de refer el fil (quina errada, el fet de no tenir el fil prou tensat per culpa del debat etern i esteril entre el possible i la revolució de l'ara i aquí i d'una història materialment reivindicable). El fil roig. La matèria tangible en forma d'organització. 

El subjecte perdut.


La recerca d'un subjecte perdut (la classe, el poble, els partits, el partit, el front, la xarxa, l'autonomia, el relat, el municipi, el comú, la celebració del col·lectiu, la lírica textual, l'academicisme, el laboratori, els clàssics, el referencial contemporani). Sortir del foc i caure de grapes en les brases d'una foguera intermitent. Abandonar un trajecte crític ple i ric d'experiències, entre fidels i dissidents sortides del tronc del vell comunisme -versió esquerrana- i d'un ecologisme entre declaratiu i arrelat en un territori de resistència. Sortir de la paràl·lisi orgànica, del treballar per l'agenda electoral, de la marca per la marca, del justificar l'injustificable, del concurs governamental incondicional o matisadament crític. Sortir de la relació partit-marca, prospecció demoscòpica, estructura professional, forma empresa, delegació, buidor ideològica. Sortir. Seguir el fil roig. Temptar l'abisme i retrobar els ponts d'un marxisme plural, càlidament heterodox, llibertàriament obert, excitant per vivencial (Bensaïd, Löwy, Romero, Harvey, Jameson). Alimentar les afinitats electives amb el materialisme romàntic i emancipador (Benjamin i la diàspora), tastar la rotunda aposta per la superació del cartró-pedra de les tradicions suposadament confrontades (Victor Serge), redimensionar el POUM, Nín, els anònims militants de la cultura de poble i barriada. Pensar que tot plegat basteix un edifici imperfecte i impur, del tot emancipador, amb els signes del feminisme, l'obrerisme, els sobiranismes múltiples, l'internacionalisme elemental. Recuperar sense prejudicis la dialèctica del local i el global en un esclat de connexions entre el país, la classe, els projectes al marge, la idea gramsciana (i no tant gramsciana) de l'hegemonia, del forjar espais de contrapoder i de construcció del present sense esperar "el gran dia" del cop de puny o de les urnes victorioses. Fer com si res, viure dins de la profunda ingenuïtat del que va fent, de la formigueta que llegeix quatre coses, n'escriu quatre més, les canta, les balla, les sopa i les dorm. 

L'espectre va de vacances.


Amatent als moments de canvi anunciats o per venir. Vindicant l'espectre i fent pedagogia d'aquesta aparició insospitada. Bregar per la complicitat, la vella i bella reunió de camarades que són amics i conspiren, que s'equivoquen i que encerten. Gent que imagina el retorn dels bons instruments, actualitzats, grans i efectius. Revolucionaris. I de sobte, l'engany o la pura ignorància de trobar-te justament allí a on no vols. Descobrir que la colla ja no és cap colla, que el desig de ruptura es transforma en la cursa més inversemblant cap al poder abstracte, postmodern, populista i televisiu, unionista del vell estat que es vol reformar, profundament contra-revolucionari per què senzillament contraprograma i cartografia el negatiu de la imatge del lloc de la unitat popular, del sindicalisme rebel, de l'assemblea de la cantonada, de la gent que defensa el país prohibit com qui defensa el que és personal i proper, com una continuïtat lògica de la cervesa compartida i de la mirada col·lectiva damunt del que som com a classe, vers el nostre passat que és present. I la nul·litat acadèmicista prepotent -de que viu fora d'aquests bars i de les muntanyes que ens configuren, de la gent que respira lluny de l'aristocràcia saberuda i de la musculatura telemàtica publicitada- . Resoldre el nus. Marxar a temps i tocar el dos, alegrement -per sort i per ventura- d'una ensarronada partidària sectària curiosa que hem sabut desxifrat a temps. La secta "dels que tracten de secta als que no viuen tant il·luminats com ells", autoreferenciats per liderar l'absurd. Sortir d'un oracle maquinal que promou personatges, destil·la propaganda, inventa figures, vesteix i desvesteix sants, invoca la més estrambòtica i instrumental de les unitats. La gran farsa d'allò que sembla i que no és. Ni procés, ni constituent. Una caricatura. Dispositius de promoció, de compra i de venda. Figures amb nom. Figurants anònims. De bolit i a ritme d'enquesta. Perduts. Utilitzant sense escrúpuls els peons d'un joc d'escacs constant. Maltractant i exprimint gent respectable. Apoteosi de la maniobra.

Sortir i respirar. 


Sortir i veure que tot allò que temptes en solitari, en petit grup, en els espais dissidents, no és més que aquesta realitat que ara en diem unitat popular, que obre ajuntaments, que trenca axiomes sobre la pretesament escindida estructura de les classes populars, que re-configura el sentit d'un país en favor de la nostra classe. La classe universal. Hem fet el que tocava. Possiblement ens tornarem a equivocar. I què? Som lo que sembrem, estem al bar, a la feina, a la muntanya, som formiguetes, passem de llarg dels cants de sirena, de la xerrameca, de la gran acadèmia de les ciències socials. L'estem fent grossa. Som part d'una crida que és unitat popular i som internacionalistes per procedència, per present i per futur. Entre el canvi i la ruptura. Entre la xerrameca o la ratafia propera i amable. Hem decidit seguir la llarga marxa de les formiguetes. No ens hem equivocat tant. La xeringa del poder que vol venir ja no ens alimenta. Encara sabem saltar, cantar, ballar i escoltar els signes del carrer. Allò comú que ens configura. Salvem els mots. Bon vent i barca nova! No amaguem el somriure d'aquesta nova saba que s'estén arreu dels Països Catalans i que impugna el present. Impugnar, és a dir, capgirar la història. La història universal.


Nota: 
Aquest no és un article categòric. És vivencial. Si voleu és, fins i tot, existencial. Per tant, amb les coses de la vida de cadascú, millor deixar-les com el que són: Subjectives i amb gran marge d'error.

Cap comentari: