14 de setembre 2007

No m'interessa l'agenda política dominant


Les esquerres ho tenim magre. Quan parlo de "les esquerres", no em refereixo als partits que es diuen d'esquerres. Per tant no plantejo una problemàtica "de partit" (que ja és prou grossa i irresoluble). Les esquerres "realment existents", les seves idees, les seves tradicions, les seves propostes, els seus dilemes, els seus fracasos, estem i estan al bellmig de l'erm, de la devastació pura i dura. Fins i tot podem fer-ne ironia, massoquisme o preocupació. Darrerament, la clau irònica combinada amb la preocupativa, em resulta satisfactòria. Resulta que no m'interessa gens ni mica el que pugui passar l'any 2014, el que els preocupa a les plataformes multiformes sobiranistes, al Joel Joan, a l'Oriol Jonqueres (historiador justet), ni el rearmament espanyolista del PSOE per desactivar l'armament del PP, ni l'ecosocialisme d'etiqueta que observo en les tendències oficials i oficioses del meu partit. Em remeto als darrers escrits d'aquest blog i, en la mateixa línia, proposo modestament (és a dir, irònicament) una refundació de la política (salt mortal inutil?). Corren temps de "refundació del catalanisme", de referendums extenuants de cara al 2014, temps de Joel Joan, temps d'auca en estat efervescent. Corren temps, doncs, per contraprogramar i posar al dia milers de conceptes, milers de propostes, milers d'interrogants.
En definitiva: què coi té que veure el relat de l'auca político-mediàtica amb el significat substancial del capitalisme de cada dia? Dit d'una altra manera: O ens posicionem, les esquerres personals-polítiques-socials davant de la mare dels ous, o girem full. Això és un erm, un "páramo", un "moor", un desert. Això és Polònia. Toca riure. Començant per riuren's de nosaltres mateixos. Deliri a la carta. Tocadiscos en marxa!

40 comentaris:

Argentona observa... ha dit...

on s'ha de signar? estic molt d'acord! ara cal concretar tot això del capitalisme a nivell de casa nostra i del món. Però no n'hi ha per menys, els pesats estan més pesats que mai i la pornografia política practicada per els liders i sub-liders és per ferun pensament. Jo voto ICV per tradició i sense entusiasme, rotllos com la CUP no em fan el pes perquè són pedreres per futurs politics d'erc o de ciu, igual em suscriuré a El Viejo Topo i segueixo a la meva entitat veïnal.
Conyes a part, estic amb el teu sentit irònic. Hauriem de fer alguna plataforma irònica de verds i rojos desamparats. Salut company.

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

també tinc la sensació que els discursos sobre el fet nacional estan desvirtuant el moll de l'os del tema. La politizació a dues bandes del tema de la llengua o de la cultura ha fet molt mal a la seva necessària normalització i desenvolupament social. Abans de l'auca d'avui, en temps de transició inicial (per exemple 1977), es formulaven propostes sobre el país del tot integradores (les manis i propostes sobre l'estatut i la normalització lingüística), hi havia un projecte d'esquerres que proposava un catalanisme popular en base a l'autogovern, etc... després va venir el 23-f, el retrocés, el neoespanyolisme i el neonacionalisme dels convergents i de ERC. Ara estem liats. Ho veig així. En comptes de desenvolupar l'estatut estem amb les refundacions de Mas i els calendaris d'en Carod. Això no s'atura i mareja.
Alimentem l'abstenció.

com et vaig dir dilluns ha dit...

la teva opinió, tait, m'interessa, doncs ets critic des de la base i sempre has estat militant, només per això mereix lectura. Bon article. El podria llegir algú de la direcció d'ICV, per exemple en Marius de la diputació i similars.

endora ha dit...

M'agrada aquest cabreix Tati! quan estàs molest amb situacions la teva capacitat de síntesi i de reclam intel.ligent és lloable. Tens raó, a Catalunya li interessa funcionar, tenir infraestructures coherents, arribar a no haver de pagar llibres als coles, tenir als avis cuidats i no fer instàncies per tal que t'operin, si això és a través de la sobirania, els catalans (incluint-hi els no censats, molta immigració, clar) s'afagirian al discurs, però sentiran els colors de l'estelada? per quan temps? no ens enganyem, tens raó, hem de ser crítics des de les nostres pròpies coalicions i intentar fer que el soroll s'escolti com a tal, posant el volum baix, convertint-lo amb un xiuxiueig que és el que és.
Argentona, som-hi: xulu: plataforma irònica desamparada de verds.rojos.liles (ostia! més fusta amb el tema de la castració química)

àngel to Endora ha dit...

Endora, que consti, no estic cabrejat, estic lucidament perplex i ben acompanyat. Coneixer el país (en bicicleta o en avioneta o en patinet) ajuda a veure que els que diuen "coneixer-lo" estan lluny de la realitat. Les classes populars de Catalunya mereixem un altre tracte. Els militants socials ens equivoquem però no cobrem. Quedi clar que l'abstenció no depen dels pringats de base, és l'andròmina de l'auca i la dialèctica partits/mass media la que alimenta el percentatge del decensís. Reivindiquem la política, la micropolítica i la política extramurs. La diada ha escenificat el deliri que es cou. Això vaen augment. Posem-hi música.

Miquel ha dit...

dit així estaria bé una esquerra divertida i compromesa al amteix temps com insinueu Endora+Argentona+Tati. Mira per on! Bona idea per encarar la tardor.

R/W/S/6/@ ha dit...

bon article per encanonar la tardor. veig que la bici t'ha musculat bé.

paccius ha dit...

Estaria d’acord amb tu si no fos que vivim en un país de mentida. Amb una constitució que es va fer sota l’amenaça feixista de l’”això o res”, i que ara alguns, que es diuen demòcrates, diuen que és intocable, i un estatut sotmès sempre al “interés nacional”.

Com volem canviar el món, fer-lo més just, més sostenible, si ni tan sols som capaços d’aconseguir el que és de jústicia per al nostre país.
Sé que opines que el debat sobre l’autodeterminació és una pèrdua d’energia. Però em pregunto quina altra prioritat podem tenir els catalans com a col•lectivitat quan ens manca la més bàsica, la de poder decidir quines prioritats volem tenir.

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

UI! El debat sobre l'autodeterminacióm és una cosa i l'autodeterminació és una altra cosa. Parlar d'autodeterminació seguint les agendes de dos partits (ERC/CIU) que dirimeixen el seu món en funció del tema, francament és extrasensorial. Debat? Quin debat? Abans d'iniciar el nou estatut ja el maten (encara que sigui petit i constitucional). Ahir el Saura va estar negociant i rebent la primera llum verda a les primeres competències de l'estatut vigent. Això mereix debat i no es fa. El debat dels sobiranistes és el del 2014. Estratosfèric!
Autodeterminació és, al meu parer i al parer d'escoles de pensament polític que trobo interessants (Toni Castells, Solé Tura, Ribó, etc) un concepte dinàmic relacionat amb diverses formes de concurrència electoral, consultives unes, decisives altres, plebiscitàries moltes i electorals en la majoria de casos. La sobirania també s'exerceix quan es voten partits i coalicions, ajuntaments i parlaments (amb totes les mancances i defectes). Procés autodeterminador? fem-lo! podria ser complementari del que tenim ara (fer funcionar l'autogovern actual que és superior al de fa dos anys) i fem debat, aleshores que no es facin trampes (com fa el professor Hector López Bofill) equiparant catalanisme amb nacionalisme i nacionalisme amb independència. Resultarà que si anem a fons, cas de triomfar la tesi "unionista" amb Espanya, els autodeterministes tampoc ho acceptaran. Això és el que em cansa. Ara bé, si vols ens ho fem per la banda leninista i al nostre programa de mínims i afegim a "l'emancipació de classe" la "coletilla" i "l'autodeterminació dels pobles". A veure com ens ho muntem per casar els interessos del "poble", amb els interessos de "classe" i al mateix temps amb els "interessos" dels poderosos que de fronteres i sobiranies ja fa molt temps que en passen.
La mandra davant d'aquest tema i davant del debat (que no és debat sinó perllongació de l'auca per la via escapista) em supera.
Jo amb l'estatut que funcioni em dóno per satisfet (en termes autonòmics) i les línies d'atenció social i polítiques seguiran altres camins. Dit això, flipo amb la nova línia martirològica de les promocions nacionalistes (des del neoxirinaquisme fins el joeljoanisme). Dit això, no et pensis que defenso la Unidad de España. Més aviat m'atabala.

Carme /// eixample ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Carme /// Eixample ha dit...

és evident que l'existència de paísos o nacions, que és real, s'ha convertit en carn de canó electoral i del capital per no parlar de més coses. Crec que ningú discuteix el dret autodeterminació, però no em negareu que els altres temes que valen molt estan sepultats per tones de xerrameca i banderotes espanyoles o catalanes o armènies. I amb aquest rollet no hi ha manera de clavar el punxó als problemes que té molta gent. Espanya és una mena de fantasia, catalunya és un lloc excepcionalment utilitzat per dir coses que no són, jo crec que catalunya existeix i tal, però els que més parlen de l'autodeterminació són uns pallisses i fan el mateix que molts que parlen de la llengua i en comptes de pulir-la i normalitzar-la la converteixen en un show. jo faig faltes i en canvi soc discreta collons. fins la canonada n'estic de la retòrica aquesta de Madrid, sempre mADRId.

petons canalla de premià. bona trobada i bon escrit monsieur tati.

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

ostres carme!!! carme???

paccius ha dit...

No es tracta d'inventar-nos nacions sinó d'administrar amb sentit comú. Per mi és obvi que Espanya per la seva concepció centralista, no sap administrar amb coherència un estat bicèfal. La veritat és que els catalans que anem de tant en tant a Madrid se'ns queda cara de gilipolles quan veiem que allà el metro arriba a més de 30 km del centre, i té parades a barris que encara s'han de construir.
El tema de les nacions-estat no em fa patir, caurà pel seu propi pes perquè és una reliquia de l'economia del segle passat.

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

quedi clar que no tots els catalans que van a MADRID hi van per fer el mateix, vull dir que el pont aeri serveix interessos diversos, els poderosos en saben, jo ja no sé que pensar quan diem "els catalans fem", som molt diferents entre "nosaltres", és com si diem "els espanyols fan", quins? tots? els subjectes ens superen i l'estratosfera conceptual peta. Aleshores remuntem l'arqueologia del saber a la Foucault Style!

Directiu de La Caixa ha dit...

Fora el peatge de les autopistes!!!!

Directiu de Repsol ha dit...

Independència !!! Independència !!!

(de Catalunya, s'entén, als bolivians, veneçolans, argentins ... que els donin pel cul)

President d'Immobiliària Colonial ha dit...

Teresita (a la dona), no et sents molt esclava avui? No puc soportar les cadenes d'aquest estat que ens oprimeix!!

Blanca (a la criada) No pongas la mesa, que hoy cenamos en el barco!!

Paccius ha dit...

La identitat és un concepte polièdric. Avui, parlar d’una identitat comuna en un territori és ridícul. En qualsevol ciutat hi conviuen diferents religions, llengües, aficions, xarxes de relacions... El que tenen en comú els habitants que conviuen en aquesta ciutat són conceptes molt genèrics que sovint han estat manllevats de la cultura dels USA i costums remots dels habitants autòctons que agafen un caràcter folclòric.
Pot semblar contradictori que amb aquest desgavell generalitzat, cada dia el discurs polític identitari prengui més força a tot arreu. De fet no ho és. Els humans necessitem referents estables, i l’assimilació d’una societat plural i complexa requereix temps.

La Trini ha dit...

Visca l'univers estel.lar! La galàxia Andròmeda i el Sistema Solar!

Paccius ha dit...

2a Reflexió
De tota manera el conflicte identitari té poc a veure amb les reivindicacions segracionistes que viuen algunes regions/països/nacions d'Europa. Els moviments separatistes de Flandes, Escòcia, el Nord d'Italia i Catalunya s'han d'entendre més en clau econòmica i administrativa que no pas nacional.

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Jordi Lizandra ha dit...

Afines Tati, doncs el POLÒNIA aviat no farà riure i cada vegada serà més realista. Les esquerres hauriem de canviar de chip.

àngel ha dit...

sembla que cada vegada que es planteja un debat sobre les dimensions de la política i de la crisi de la parauleta, toca dir-ne alguna sobre identitat. No sé. més que identitat, el que crec necessari és fixar línies d'atenció. Atenció per fixar temàtiques. El món d'avui està en fase arrodonida. Rodó és el planeta i arrodonit és el capitalisme que funciona com a sistema integral amb les seves estratificacions a escala de cada LLOC. La política dominant segueix aquestes línies mestres, el títol del post "no m'interessa l'agenda política dominant" es refereix a la traducció casolana de l'agenda que vivim, és a dir de L'AUCA.

Sovint parlo de AUCA per descriure el complex polític-mediàtic català i espanyol amb els seus actors, les seves pautes, les seves declaracions, les seves agenda de partits-empresa. La nostra auca està integrada per 6 partits amb sengles marques i sengles característiques gestuals i xerramecals.

El pastís de l'auca catalana té diverses porcions: PP / porció espanyolista fatxenda de dretes, Ciutadans / porció antinacionalista catalana i nacionalista espanyola un pel resentida de tots, PSC/ empresa dels capitans d'en Montilla amb seu central a la "pèrfida" ciutat de Madrid, CIU / cap i casal de la dreta poderosa i enfadada del país embolicada de senyeres i fum, ERC / estirabot parit per Colom des de les cendres del partit desaparegut sota el franquisme i ara lliurat a la data màgica del 2014 . ICV / partit ecosocialista de nom i d'etiqueta i cada vegada més lliurat a l'abisme teoria-pràctica...i aviat la CUP / pedrera de la nova classe política pura, avui contra tots, demà contra sí mateixos.

Es pot, doncs, simpatitzar, amb marges de coincidència i d'error, també es pot fer carrera. Els que no cobren s'equivoquen i reben clatellada. Els que cobren s'equivoquen, reben clatellada i continuen a l'empresa.

La versió mediàtica de l'auca es pot desglossar en: EL MUNDO / hooligans espanyolaires de dretes, ABC / La monarquia perpètua, dretosa i espanyola, EL PAÍS / Qualitat politicament correcta al servei de la socialdemocràcia centrada, AVUI / Gazeta de l'ordre nacional, EL PUNT / Tribuna trabucàire de perfil justet, ELM PERIÓDICO / com els diaris gratuïts però pagant.

L'auca proveeix d'un bon repertori. Només cal triar. Si et mulles, has d'assumir algun defecte i alguna imprecisió. Pitjor serien les dictatures.

Dit això, Polònia a la tele pot correr un perill d'extinció: la realitat supera la ficció i esdevindrà un programa realista.

Pedro Paramo ha dit...

Comença a cansar l'etern debat circular al voltant de la política ficció. Deixem-nos de tonteries, cal sortir-se'n dels partits i refundar les esquerres desde l'associacionisme ciutadà.
Mai podrem contraprogramar el front mediàtic del capitalisme desde dintre de les seves
estructures.

àngel ha dit...

no seria drasticament coincident amb el Pedro Páramo, crec que dins i fora dels partits hi ha personal que treballa en una mateixa direcció com la que proposes, cal unificar criteris, fer xarxa, etc... en parlem.

Godness LA ROCA ha dit...

senyor PEDRO PÁRAMO, vagi en compte amb els partits, d'acord, i més encara amb el vostè en diu "associacionisme ciutadà", doncs tindriem sorpreses quan constatem la naturalesa de moltes associacions, algunes del tot interessants de cara a la millor de les condicions de vida o de treball, altres rematadament reaccionàries lligades a coses particulars o elitistes. No es oro todo lo que reluce. Va això per els partits i per les associacions, hi ha de tot.

Anònim ha dit...

Pretendre sortir dels partits és difícil i potser estèril, perquè qualsevol associació que vulgui transformar la societat haurà de rebre vots (és el sistema, ens agradi o no), i per rebre vots haurà de constituir-se en partit. De fet, els partits són les associacions que es presenten a les eleccions.

La gràcia i el compromís, des del meu punt de vista, està en treballar amb el partit que defensi el que més s'assembla al que un pensa, i des de dins o des dels marges, evitar que el partit es transformi en una empresa econòmica-electoral.

pedro paramo ha dit...

No he volgut posar en dubte amb la meva intervenció la feina feta per molts militants de base ni la bona fe de les seves accions polítiques, però segueixo pensant que tota aquesta energia es perd per dues vies, la primera un entramat organitzatiu massa jerarquitzat, poc permeable i molt sensible a la manipulació interessada d'uns pocs, i la segona el descrèdit actual i creixent de la classe política tradicional.
Per altra banda tinc claríssim que moltes associacions ciutadanes estan molt allunyades d'un ideari d'esquerres, quan parlo d'associacionime ciutadà faig refencia a un model organitzatiu i participatiu de base. Se que això limita molt l'assoliment una qüota de poder suficient per canviar les coses però jo ja no crec en la possibilitat de transformar els grans partits des de dins, ja fa molts anys que funcionen com empreses econòmico-electorals.

àngel ha dit...

pedro pàramo, comparteixo el diagnóstic i crec que una proposta semblant la estem experimentant els que impulsem una via sociopolítica a escala local com és la nostra coalició que suma gent de partits com ICV O EUIA i molts independents que funcionem assembleariament i determinem les línies institucionals, socials i organitzatives des de la base amb ple respecte entre partits i independents. La qual cosa funciona bé com demostra l'increment de gent (no de vots) activa en les darreres reunions. és un exemple de unificar visions critiques de la partitocràcia des de gent de fora i gent de dins de la tradició partidista. consulta a:

http://www.coaliciopremia.blogspot.com

anònim anterior ha dit...

Estic molt d'acord amb el que dius.

Crec però que aquest descrèdit general dels partits al que fas referència està causat, a més de de la pròpia dinàmica interna que tan bé descrius, a un discurs que s'ha enquistat en els media com a lloc comú que interessa molt a la dreta. Criticar allò públic i sobretot, la política, és fomentar la no participació i la no transformació social (no dic res de nou).

El nostre dilema és com poder sortit d'aquesta trampa quan el nostre discurs és molt més difícil de comunicar per dos motius:
1- per la seva complexitat (és molt més senzill comunicar sensacions, emocions tipus "els polítics són iguals", "es queden tots els impostos" "paguem molt i no rebem res", "madrid, madrid" que no pas articular un discurs complexe per explicar una realitat complexe) i
2- no tenim els mitjans. Els media són centres de poder econòmic i polític dominats pels centres de poder econòmic i polític.

Per això em fan molta por els discursos apocalíptics sobre la política.

paccius ha dit...

Bon comentari "anònim anterior".
Afegeixo que a les dretes els costa poc posar-se d'acord perquè la seves prioritats són econòmiques. Els d'esquerra som una olla de grills. Cadascú amb els seus focus d'interès, sovint contradictoris: polítiques de benestar, ecologia i sostenibilitat, globalització, món laboral... Cada partit té la seva orientació, i dins de cada partit hi ha sensibilitats molt diferents.
Malgrat tot, el pitjor enemic de l'esquerra no són les contradiccions de tota mena sinó el parany de la desesperança.

Opiniones de un payaso ha dit...

Es cierto que existe una voluntad de desacreditar la praxis política por la via de la homogenización, del todos son iguales, pero de cara afrontar el problema planteado por Àngel, la imparable desertización del territorio ideológico de la izquierda, no podemos obviar la trascendencia que está teniendo en la sociedad este proceso de apolitización (o casi mejor antipolitización).
Si, simplificando mucho la cuestión, los grupos hegemonicos del capitalismo controlan tanto los medios de comunicación como las cúpulas de los partidos, ¿Cómo va a ser posible articular y difundir discursos y prácticas anticapitalistas de una manera efectiva desde el seno de estas instituciones?
Creo que si llega a producirse un resurgir de la política, de la buena política, vendrá de la mano de los movimientos asociativos y de la buena labor que estos puedan realizar en sus entornos sociales mas inmediatos.

0coma5 ha dit...

Sin la Fanego y el Pizarro, no somos nada ;)

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

Reflexió sobre el debat en curs:

Opiniones de un payaso, paccius, etc... coincidim en la necessitat de redimensionar el concepte de la política, sovint massa identificat en exclusiva amb el que es representa a "l'auca" o a la suprastructura política convencional. Els partits són "part" i no són "tot". Les línies d'atenció de l'esquerra política/social/personal funcionen dins i fora de l'estructura de partit, es poden confrontar amb les polítiques derivades del món de la partitocràcia i al mateix temps, en casos determinats, poden trobar eco en les estructures convencionals. La xarxa de singularitats i col·lectivitats de resposta/proposta/reivindicació o creació poden actuar en consonància (o no) amb els rítmes de la política d'esquerres institucional però tamé poden divergir.
Deleuze, Guattari o Negri, per dir tres casos que conec, dins del pensament anticapitalista mai formulen una confrontació partits/moviments, més aviat plantegen una subjectivitat compartida de polítiques i lluites avui massa compartimendades en els estrats de la representació de partit o confinades en el magma associatiu que oscila entre particularismes insolidaris i propostes del tot interessants de part de nous moviments propositius i reivindicatius (com a tot arreu, hi ha de tot).
Jo exposo un mètode que consisteix en establir ponts entre la gent que defensa el mateix (la resposta anticapitalista, la creació de subjectivitat alternativa, la proposta...) des del'àmbit de partit i des de fora. Cal unificar, doncs, línies d'atenció i transferir idees en totes direccions.

Brad Mehldau ha dit...

beaumont, no esá fanego ni pizarro pero está la marisa i la medina, circo de derechas a la disposición del pueblo.

Jordi Santos ha dit...

M'INTERESSA AIXÒ DE CERCAR LÍNIES COMUNES D'ACTUACIÓ ENTE GENT QUE ESTÀ DINS I FORA DELS PARTITS D'ESQUERRES, ÉS MÉS SUMADOR, POC SECTARI I AL MATEIX TEMPS AJUDA A MIRAR I ENTENDRE QUE PASSA DINS I FORA DEL CASTELL, BONA IDEA, BON BLOG I BON DEBAT

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

quan OPINIONES DE UN PAYASO escriu: "Creo que si llega a producirse un resurgir de la política, de la buena política, vendrá de la mano de los movimientos asociativos y de la buena labor que estos puedan realizar en sus entornos sociales mas inmediatos." jo penso en Maurice Blanchot, elm mestre que diu "l'espai de la política està on aquesta no hi arriba", dit d'una altra manera, penso en la necessitat d'alliberar el concepte polític de l'àrea restringida dels partits, sense anar en contra, i demostrar que la política té múltiples escenaris de realitat, des de les relacions interpesonals als espais tradicionals de xoc laboral, ecològic, social, cultural o estatal. La xarxa consisteix en la interrelació de subjectes, personals i col·lectius, l'espai de la política és , doncs, multipolar i supera el que avui ens fan entendre que és la "política". Tenim experiències de repolitització en clau anticapitalista en el marc dels nous moviments, dels vells moviments i al sí dels sectors activistes i critics de partits que poden semblar convencionals. A Premià intentem triangular societat-municipi-organització des d'una dinàmica de base amb gent que no milita en partits i gent que ho fa amb llibertat de moviments. I resulta bastant operatiu. Per exemple...

Rpbert (d'Argentona) ha dit...

excel·lent debat amb idees noves de com actuar des de varis àmbits per canviar les coses sense sectarismes de maulet o sense professionalismes d'aparell.Ben plantejat el "payaso" , el Tati i el paccius. A veure si ens coneixem algun dia.

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

gràcies per la visita, Robert.