17 de novembre 2007

ELS CABELLS BLANCS, LA BONDAT A LA CARA

Avui, quan tot just estava preparant el guió de l'homenatge premianenc al Guti arran del primer aniversari de la seva inesperada mort, ens ha deixat el Gregorio López Raimundo. L'univers simbólic dels comunistes catalans brilla amb els centenars d'instantànies que mostren el Guti i el Gregorio, junts, evidenciant el caràcter intempestiu de la memòria popular de les esquerres del nostre país. El Guti, farà un any, i el Gregorio.
En temps de reinvenció i de reinterpretació sistemàtica del paper de la lluita dels comunistes en el procés històric que mena a l'avui desorbitat que ens ha tocat viure.
Ara mateix ho anuncia la televisió, amb la justícia precisa que mereix. En els temps que corren: La pèrdua del Gregorio López Raimundo és PRIMERA notícia als informatius. Molts, entre ells m'incloc, sentiem una emoció especial quan en els darrers anys apareixia la figura irrepetible del Gregorio, als mitings de campanya electoral, en comptades ocasions però senyalades. Avui, però, ha estat especial.
Gregorio, com el Guti, han estat mestres d'encerts i d'errors de la nostra història recent. Dies com avui, de record i d'orgull. De l'orgull que sentim, malgrat mil misèries, de ser part ínfima però real de la història del Partit Socialista Unificat de Catalunya, del PSUC i dels espais que s'en deriven.
Molts ja ho sabeu, els més joves possiblement ho desconeixen, Raimon cantava una canço imprescindible en la banda sonora del memorial democràtic. Era la cançó precisa i explícita al company Gregorio,
"T'he conegut sempre igual". Diu així:

Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.
Entre els sorolls dels cotxes, del carrer
i de la gent que atrafegada passa,
he vist molt clar que són molts els que lluiten
i que com tu calladament treballen.
T'he conegut sempre igual com ara,
els cabells blancs, la bondat a la cara,
els llavis fins dibuixant un somriure
d'amic, company, conscient del perill.
Sense parlar m'has dit "tot va creixent",
lluita d'avui pel demà viu i lliure,
que es va forjant aquests dies terribles,
temps aquests temps de tantes ignoràncies.
No m'he girat mentre serè em creuaves,
he sentit fort un gran orgull molt d'home,
no em trobe sol, company,
no et trobes sol
i en som molts més dels que ells volen i diuen.
Aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre;
aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre.
Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys,
massa anys et demanaven.
T'he conegut sempre igual com ara.
(1973)



30 comentaris:

Marc ha dit...

jo he plorat davat de la tele i ara llegint, salut i república, lluita i dignitat!

Jordi ha dit...

Àngel, tot just arribar a casa ho he vist a la televisió. Me n'ha alegrat molt que la seva família li volgués fer una vetlla en privat. Després d'una vida tant entregada a lo comú, a la millora per a que tots i totes poguessin viure en un món més just... ara, un cop mort, la seva família vol que sigui en aquesta intimitat, per a que puguin acomiadar-se. Sense grans homenatges, sense grans cerimònies, simplement com un marit i pare. com un familiar i amic.

Salut!!!

Jordi Merino

PSUC AL COR ha dit...

la mort d'un antifeixista el dia en que molts autoanomenats "antifeixistes" encara han de saber qui i com lluitar contra el feixisme en aquest putu país.

1)
Gregorio López Raimundo, referent ineludible del nostre antifranquisme, del paper dels democrates i dels comunistes en la clandestinitat i en l'adveniment del canvi.

2)
Un jove antifeixista és assassinat a Madrid en mans d'un neoNazi.
La necessària resposta social a aquest crim es desorbita amb el rerafons dels habituals incontrolats a Barcelona.

3)
Un assassinat d'un antifeixista en mans d'un neonazi, pregunto: què pebrots té que veure amb anar a l'assalt de la conselleria d'interior de la generalitat democràtica?

4)
Cal mobilitzar-se contra aquest crim, cal fer tantes manis com calgui.
Cal, també, i molt, aprendre a distingir l'enemic i a deixar de fer el pocasolta en casos com aquest. La causa antifexista, la causa del Gregorio Lópéz Raimundo, la causa de milers de persones que van lluitar contra FRANCO i el feixisme, no es pot embrutar amb deliris pseudo-antistema que confonen (intencionadament o per ignorància) el lloc, el temps, l'espai i la procedència del veritable feixisme.

Recordem els antifeixistes com GREGORIO LÓPEZ RAIMUNDO, la necessària memòria històrica antifranquista i republicana i la necessària pedagogia sobre els orígens, el present i el futur del feixisme.

opiniones de un payaso ha dit...

Llegit a indymedia:

Resposta d'un anarquista als comentaris despectius i les acusacions de estalinista vertides per altres usuaris vers la figura del Gregorio López Raimundo:

"(...)Perdoneu companys, però aquest era un comunista com déu mana, i els darrers anys de la seva existència ho demostren. No seré a mi a qui trobeu en la seva trinxera, però malgrat tot s'ha de reconèixer que fou valent, coherent i força honest. Un dels líders comunistes més autènticament internacionalistes amb l'idea d'una Catalunya solidària amb tota Espanya i amb la resta del món, en una lluita inexorable pel socialisme i la llibertat (una llibertat que poc tenia a veure amb la que preconitzaven hipòcritament certs sectors estalinistes o els mateixos soviètics). La seva capacitat de renovació, actualització i entusiasme es veu reflectida en l'interès in crescendo que mostrà pel jove moviment antiglobalització i la seva lluita. Fou un comunista que, com tothom sap, mai tingué l'oportunitat de ser un dèspota, de convertir-se en l'horror totalitari i criminal en que es convertiren molts dels seus companys ideològics que posseïen càrrecs importants en el partit. I tot això fou degut a que Gregori fou un líder antilíder, el qual estava disposat a lluitar en la clandestinitat, sense sectarismes que el portessin a odiar altres ideologies antifeixistes, i, a més a més, sempre atrinxerat al costat dels més desfavorits, demostrant quina és la lluita real pel socialisme, sigui marxista o sigui llibertari.

Dit això, voldria expressar les més sinceres mostres de condol a Teresa Pàmies, escriptora, companya sentimental de Gregori i també una dirigent històrica del comunisme català. Els dos visqueren junts la clandestinitat francesa.

I d'igual manera, voldria manifestar el mateix sentiment de dol a l'escriptor Sergi Pàmies, fill de Gregori López i de Teresa Pàmies, al qual admiro molt com a literat. Ell, nascut a França, amb el seu talent narratiu, segur que sabrà recopilar la muntanya de records que suposà la lluita clandestina dels seus pares pel socialisme i la llibertat.

Oblidem per uns instants en quina organització i/o ideologia militava, així podrem oblidar les diferències ideològiques que ens separaven i recordar-lo com el que fou: un bon revolucionari català.

Salut i acràcia.(...)"

No tots els joves anarquistes son uns violents descerebrats i la conselleria d'interior de la generalitat democràtica ha demostrat en els últims anys una capacitat repressiva contra els moviments socials impropia del programa polític d'iniciativa.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Les intervencions del "payaso" apunten sovint a la gestió d'interior, la patata calenta d'ICV-EUIA (dic, també, d'EUIA, doncs era el partit del company Gregori).
Jo he escrit i dit en àmbits d'ICV-EUIA, repetidament, que no veig amb bons ulls la gestió d'interior ni el fet de que un partit petit amb poques oportunitats de governar àrees socials estigui en aquest front "calent".
Quan es parla del costat negatiu de la gestió d'interior (especialment des de CIU i des dels grups alternatius), TAMBÉ s'hauria de fer justícia al fet de que per segona vegada en poc temps AMNISTIA INTERNACIONAL fa valoracions de caràcter exemplar de la gestió d'Interior (especialment en el nivell de videovigilància en comisaries en la mateixa línia que demana l'observatori de drets humans de Barcelona).
Dit això, la generalitat de la qual es deriva la regidoria d'interior és una de les conquestes de l'antifranquisme d'aquest país, de gent com el Gregorio. I per molt que a mi tampoc m'agradin coses de la conselleria d'Interior, no estic en la línia de barrejar les coses com s'està fent.
Els temps canvien, d'acord. Les reivindicacions antifeixistes de la gent com el Gregorio tenien una frase concreta:
llibertat, amnistia, estatut d'autonomia, i en aquest darrer apartat es parlava de tenir una Generalitat, amb el que significa això. El Gregorio sempre va lluitar per el socialisme en llibertat, en democràcia, amb drets i deures. Aquest antifeixisme que assalta les institucions democràtiques no s'entera o no es vol enterar del perquè de la lluita antifranquista.
El noi assassinat va ser víctima d'un neonazi, aprofitar aquest fet per anar a provocar les institucions democràtiques em sembla deplorable com totes les feixistes accions de kalle borroka que es fan a la brava desconectades dels problemes de fons.
Dit això, continuo molt critic amb el fet de que Iniciativa porti interior. La qual cosa no em fa perdre el nord quan penso en el rostre real del feixisme, el mateix al qual va combatir el Gregorio.
Barrejar la lluita antifeixista amb la confrontació amb les institucions democràtiques recuperades em sembla obscé, demagògic i poc ètic.
No m'agrada. És desencertat.

Criticar la política d'interior és del tot just, és una altra cosa. Sovint ho fem.

Antonio(PSUCviu,parte de ICV-EUIA) ha dit...

Antifascismo es cultura, lo del otro día es gamberrismo.


La penúltima intervencióN a cargo de opiniones de un payaso me parece excesiva y pocO acorde con el tema que se està tratando. Más diría cuando la figura de López Raimundo y por extensión la de los comunistaS de ayer y la de lOs actuales miembros de las distintas famíliaS que forman ICV+EUIA, se batió el cobre en el combate antifranquista para lograr un regimen de libertades que pese a su crisis vigente permite que muchos, señor "opiniones del payaso" incluido, ahora puedan expresar ideas y opiniones.

Se está instalando en exceso una idea recurrente sobre la democracia como si lo que tenemos no tuviera relación con la lucha anterior. Hagan memoria los que sean mayores y lean los que no estaban, para saber lo que costó esta leve democracia, lo que había antes y las dificultades de ensamblar la transición. En todos esos capítulos los rojos del PSUC con Gregorio, el Guti y muchos que aún están en EUIA o en IC-V, lucharon para que hubiera generalitat y todo lo demás.

Los que ahora SE consideran antifascistas necesitarían poder hacer una valoración del papel desempeñado por tanta gente en la lucha y no meterse a la GREÑA contra el departamento de interior en un tema cuya responsabilidad no tiene.

Como dice otro más arriba, el crimen fascista de Madrid merece otro escenario más acertado que ir a destrozar el mobiliario urbano de la ciudad o la sede de una dependencia de la generalitat. Antifascismo es cultura, lo del otro día es gamberrismo.

la frase del que firma "opiniones de payaso a la que me refiero es esta:
"la conselleria d'interior de la generalitat democràtica ha demostrat en els últims anys una capacitat repressiva contra els moviments socials impropia del programa polític d'iniciativa".
Esto que escribes como mínimo es tan discutible como creer que los que se proclaman antifascistas lo son en la realidad. Muy pero que muy discutible, como todaslas cosas de esta vida.

SALUDOS AL CAMARADA GREGORIO

Marc ha dit...

JO APROFITO EL DEBAT PER DIR DUES COSES MOLT CURTES.

PRIMERA:
LA CANÇÓ DEL RAIMON JA HO DIU TOT SOBRE EL GREGORI.

SEGONA:
QUE LA LLEGEIXIN ELS NOUS ANTIFEIXISTES PER SABER EL QUE VA COSTAR TENIR MÉS LLIBERTAT, ABANS D'ANAR A DESTROSSAR EL CARRER I UN DEPARTAMENT DE LA GENERALITAT QUE NO ELS AGRADA.

Antonio ha dit...

cuando los antifascistas sepan lo que significó la lucha antifascista contra Franco, entonces no harán semejantes estupideces. Mi recuerdo para López Raimundo símbolo de miles de luchadores por el socialismo y la democracia, repito en letras grandes: LA DEMOCRACIA

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

es comprensible que molta gent jove no conegui "el que es va fer" i "qui ho va fer" per arribar a la democràcia que tenim, encara que aquesta sigui limitada i permanenment amenaçada.
Per això s'intenta establir una llei de memòria històrica o el memorial democràtic que impulsa a Catalunya l'equip de Joan Saura amb molts historiadors.

El paper del PSUC del Raimundo o del Guti, com es diu en alguns comentaris d'aquest article, va ser triple: la lluita per les llbertats politiques, nacionals i socials. El socialisme i la llibertat anaven i han d'anar lligades. Les institucions que tenim són fruit d'aquella lluita que van fer els antifranquistes i els antifeixistes d'aleshores.

Sorpren molt i indigna que una dependència de la Generalitat sigui atacada per incontrolats en nom de l'antifeixisme. És del tot indigne.

Si es discrepa de la manera de fer les coses, pèr sort, tenim molts mitjans: la manifestació pacífica, les eleccions, els debats o els fòrums de tota mena.

El cas que ens ocupa és paradoxal, la mort d'un jove antifeixista assassinat per un fatxa necessita resposta social.
El que va passar a Barcelona el dissabte és un disbarat en tota regla.
L'antifeixisme d'avui ha d'aprendre del d'ahir, de quan no hi havia possibilitat legal per fer res del que avui fem en llibertat.

Per anar contra els nazis no es pot atacar la Generalitat ni cremar contenidors, no mobiliari urbà. Això és el que feien els nazis, precisament.
Els nazis marcaven les cases dels adversaris, pintaven parets per amenaçar. En nom de la llibertat es fan barbaritats cada dia a Euskadi, amb amenaces i violències.
Això no és ser antifeixista.
És una altra cosa.

No és de rebut, canviant de registre, que FELIP PUIG portaveu convergent, acusi a Saura dels aldarulls de dissabte. Paradoxa número 2: els manifestants es queixen de la represió policial i els convergents es queixen de la poca represió policial. Uns critiquen el Saura de represor i els altres de tou.
Amnistia Internacional i l'observatori dels drets humans de Barcelona expliquen en articles i documents els avenços dels mossos d'esquadra des de que ICV està al seu càrrec.

pdt: que consti per enèsima vegada, prefereixo que ICV-EUIA no porti interior. No suscita simpaties des de cap angle.
Això no és com organitzar la fira de Frankfurt o la selecció catalana de tennis de taula.

Cristina ha dit...

Estic d'acord amb el que dius, JTATI, precisament mentres recordo el Guti i el Gregori i els anys del PSUC i aquelles lluites de la cançó del Raimon i pensom amb tristesa en com estan portant els temps a oblidar tot allò si miro la tele i veig la lluita contra el feixisme convertida en una gamberrada que desacredita aquesta idea. Pe fer justicia als aasasins del jove de Madrid s'ha de ser una mica respetuós amb les nostres institucions i el que està al carrer. Mirant els gamberros per la tele sentia pena i el record del López Raimundo no em deixava veure clar

Argentona ha dit...

memòria de Gregorio López Raimundo
comunista
catalanista
demòcrata
antifeixista exemplar

que prenguin nota des de cada un dels apel·latius relacionats, especialment el darrer.

opiniones de un payaso ha dit...

La prensa ha tergiversado, omitiendo y simplificando de manera tendenciosa, la información de lo que sucedió en la manifestación del sábado.
En la manifestación había cerca de un millar de personas intentando rendir homenaje a un compañero asesinado, había rabia, frustración y ganas de hacerse oír y había, también, un exagerado despliegue policial.
La mayoría de los participantes no destrozó mobiliario urbano, ni se enfrentó violentamente a la policía. La mayoría de los participantes vieron como se les impedía expresar pacíficamente su indignación. La mayoría de los participantes, y algunos viandantes, sufrieron las consecuencias de la desmesurada respuesta policial.
Y una minoría heterogénea (desde gamberros descerebrados sin formación política hasta firmes partidarios de la acción directa y la guerrilla urbana) se llevaron todas las atenciones de la prensa.
Parece que ver a 50 chavales rompiendo escaparates y enfrentándose a pedradas contra decenas de antidisturbios perfectamente equipados, genera mas reacciones de indignación desde las filas de la izquierda que los verdaderos problemas que lastran el progreso humano.
Creo que se ha malinterpretado el sentido y la voluntad de mi intervención, me pareció que poner este escrito de uno de los participantes en la manifestación sobre Gregorio López Raimundo podía ayudar a romper esa imagen tergiversada y simplista sobre los movimientos anticapitalistas que los mass media, con la inestimable colaboración de algunos hooligans, están consiguiendo meter en las cabezas mas lúcidas.

Endora ha dit...

Veig amb els ulls de Opiniones una realitat obviada que cal i cal tenir-la present: La premsa. Fa mal. Molt de mal.
Avui al programa del Cuní, a la tertúlia:
- Mai se m'acudiria posar un ex-presidiari de conseller
Autor: Sr. Millán Mestre.
Espai de màxima audiència al matins a Catalunya. Al servei del democràta d'en Cuní, que ja li agrada encendre foc i desviar la conversa allà on hi ha més brasses.
D'un roig encès voldria jo la vida. M'ho va ensenyar el PSUC.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

OPINIONES:
Milito politicament des dels 16 anys, l'any 1974 finals del franquisme (JCC, PSAN, PSUC, ICV)comprenc el que escrius, a nosaltres els antifeixistes d'abans, ens feien el mateix durant la transició i ens omplien les manis de gent de la secreta i infliltrats.

Segur que la immensa majoria dels manifestants no actúen de la manera nefasta d'alguns.

Posat's a dubtar, jo encara dubto més: dubto de les versions policials, dubto de les versions dels portaveus polítics, dubto dels que s'autoanemenen anticapitalistes, dubto dels que defensen l'antítesi de tots els altres, dubto molt del que jo penso i cada dia dubto més dels que només són "anti" i dels que només són "pro".

Posat's a dubtar del tot, dubto de que jo tingui alguna raó objectiva amb els meus rotllos.
I des del dubte total que tinc per tantes coses, dubto profundament que es pugui transformar la societat sense un sentit multitudinari de la resposta variada, variable, contradictòria i contrastada dels subjectes de canvi que encara no coneixem. Aquest darrer aspecte és el que em preocupa, doncs, al capitalisme d'avui, sense organització obrera, dimensió sociopolítica, sense expressions dialogants i culturalment alternatives, dificilment l'entendrem ni el transformarem a base de lírica sectària d'uns avantguadistes sense reraguarda o dels excesos institucionals dels altres delmón més polític partidista.

Tinc tans dubtes sobre la naturalesa dels que es creuen antisistema com els que tinc en relació als que estem a la banda del difícil món de la sociopolítica.

No em crec ni a la policia ni als manifestants. Sí em crec a alguns d'ells, ja sigui polis o manifestants. Poc més. Que ja és molt.

Ja veus.
El dissabte ens tancarem en un local de Premià unes 50 persones, intentarem entendre el que passa a Premià, presentarem algunes propostes i seguirem fent una xarxa còmplice de cultura política, mínimament i voluntàriament d'esquerres. I ja puc estar content, pels temps que corren.
Al cap i a la fí, els dubtes són permanents, locals, mundials i existencials.
Podria ser que tinguéssis raó.
Jo porto 32 anys preguntant-me aquestes coses i en tinc 48.
La revolta del Maig del 68 no va fallar, senzillament resta inconclusa. el dilema, etern, és o carrer o castell, alguns volem fer-ho tot al mateix temps. Estar al carrer i prou és poca cosa 8fins i tot divertit), estar dins del castell es fred i professional...del que es tractaria és de superar la "brecha". Per això dubtem.

i ara, que ens llegeix l'Endora, ja puc posar-me una mica "veterano" i dir-te, company Opiniones, que de la mateixa manera que hem de ser exigents amb el descredit de la democràcia, hem de ser forts en la seva defensa, i amb les institucions que la representen i que formen part de les reivindicacions del nostre antic antifeixisme (Generalitat inclosa). De la mateixa manera que els que omplen el carrer haurien de mullar-se alguna vegada en la proposició i la confrontació democràtica, els altres haurien de fer el mateix, sortir del castell i prendre el carrer.
Els dèficits van per les dues bandes.

Chus ha dit...

los que queman cosas púbñicas y asaltan sedes son fachas y no son antifachas aunque lo digan,los que amenazan cada semana los locales de ICV i juegan a bombitas, no me direis que son antifascistas que me parto de risa.
Recordaremos el PSUC de Gregori, un partido de gente entregada por el socialismo y la democracia.

GTYU ha dit...

no mereix credibilitat lluitar contra el feixisme i al mateix temps atacar les institucions democràtiques.


Em sumo a l'homenatge al Gregorio López Raimundo.

Un gran company.

opiniones de un payaso ha dit...

Una gran parte de la izquierda alternativa, con poca formación política, confunde habitualmente capitalismo con fascismo lo cual lleva a establecer un silogismo bastante simple que acaba vinculando estado con fascismo, democracia con fascismo, instituciones con fascismo, policia con fascismo, etc. Es un error, fruto de la ignorancia, que envenena las relaciones entre la izquierda institucional y la mas alternativa.
Salvador Puig i Antic y Jordi Pujol, estuvieron, en su dia, unidos por el vínculo común de la lucha antifranquista pero no creo que su vision política o su proyecto vital fuera ni remotamente parecido.
La lucha antifranquista fue una lucha heterogénea cuyos integrantes tenían objetivos diversos y maneras diferentes de confrontar al sistema, desde la lucha armada hasta sermones en las iglesias, la legitimidad de las reivindicaciones justificaba la mayor parte de las acciones.
Hoy día la situación se ha vuelto mucho más compleja, el capitalismo se ha apropiado de la democracia de una manera puramente formal y en un silogismo tan simple como el que antes comentaba ha transformado la lucha anticapitalista en actitudes antidemocraticas, totalitarias, violentas, etc, llegando al esperpento actual en que la palabra fascista se aplica indiscriminadamente sobre todo aquel que no respete el juego institucional.
Los campesinos de Chiapas se alzaron violentamente contra las instituciones de su pais conseguidas tras largos años de lucha por la democracia, lo mismo hicieron estudiantes y obreros en el tan mitificado mayo francés y el movimiento negro en estados unidos, etc ¿Donde esta la linea que separa gamberrismo de lucha política? ¿Quien otorga los diplomas de vándalo o revolucionario?
Yo tambien tengo muchas dudas...

Cristina ha dit...

El Tati diu coses que em mereixen molta atenció, sobretot quan esmenta això:

"Posat's a dubtar, jo encara dubto més: dubto de les versions policials, dubto de les versions dels portaveus polítics, dubto dels que s'autoanemenen anticapitalistes, dubto dels que defensen l'antítesi de tots els altres, dubto molt del que jo penso i cada dia dubto més dels que només són "anti" i dels que només són "pro"."

Em resulta bastant important que ens fem preguntes i que no abusem de la raó per que sí, fer-se tantes preguntes i dubtes ñes interessant i al mateix temps és insòlit.

Només per dubtar ja em sembla material collonut per seguir fent debat i més debat i que arribem a aproximar-nos als que pot ser la realitat. Estaria de puta mare que això es fes més sovint.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

OPINIONES I CRISTINA:

Sembla que és l'hora del cafè, moment intens per el bon debat.

Cristina, això de dubtar tampoc vol dir que ens passem el dia en el dubte, hi ha moltes possibilitats de veure el final de tunel, tot i això és un bon mètode per abordar la complexitat. El tema està en la complexitat, precisament perquè aquesta ens permet organitzar el mètode.

OPINIONES,
el teu text és del tot interessant, insisteix en aquesta "dubitació" que anem fent plegats. M'interessa bastant el tema. El Maig del 68 que aviat celebrarem en 40 aniversari, és l'assaig general de la revolta a Occident (segons uns) i un fracás segons altres. M'inclino per entendre que el Maig perdura en moltes pràctiques diferents de la política de base, en l'encert de ampliar el radi de l'emancipació a nous subjectes ala clàssica línia només obrera (el maig incorpora a occident el feminisme, l'ecologisme, l'antipsiquiatria, les teories antijeràrquiques, etc...a tot el nou plantejament de les esquerres múltiples).

En parlarem, doncs l'any que vé farem unes jornades de cinema, debats i tallers sobre el 68 al local de la coali.

Convé dubtar i al mateix temps tenir mètode i evitar salts en l'anàlisi, tot i dubtant.
Una cosa és el debat sobre el contracte social (des de Rousseau) i sobre els vincles de la comunitat (entre ells la mateixa substància democràtica i les formes que se'n deriven), l'altre és el tema de l'abús del poder, l'altra el de les formes represives clàssiques (presó, polícia, clínica, cel·lula familiar) i l'altre és de la complexa articulació de drets i deures.

Més enllà i sempre latent, està el tema dels models de societat confrontats que a vegades queden sepultats per el consens intitucional mínim o, com diu OPINIONES, per la mateixa dinàmica històrica en el cas de l'antifranquisme elemental que feia coincidir en objectius genèrics a Puig Antich, Pujol Raimundo, etc... tot i defensar models antagònics.

El que passa amb els mossos no és més que aquests són la part executora d'un marc legal que cal canviar, els responsables polítics han d'aplicar mesures dins del marc, de la mateixa manera que els que discrepen del marc han de reivindicar altres "marcs" , altres paradigmes de convivència democràtica.

Efectivament ni l'antifeixisme d'ara és homogeni ni les polítiques d'ara són úniques. Anar contra franco no era complex, era una suma d'heroicitat, voluntarisme i, en molts casos, de realització personal.
El feixisme d'ara és difús complex i els fatxes de carrer uniformats són una anècdota al costat del feixisme latent de mercat, poder i hegemonia (difícil fins i tot de saber els seus noms.)

salut, dubtes i revolta!

Antonio ha dit...

Con estos interrogantes planteados por Tati y por el Payaso, tantolos listos de un lado como los del otro, serían más lúcidos. Haceis bien en proponer dudas. Otros auroproclamados puros del independentismo, el anarquismo o el okupismo, se creen demasiado posesos de verdad. No hablemos de la derecha, que eso ya es la pera.

38 ANYS ha dit...

GREGORIO,
BON COP DE FALÇ I MARTELL.
REFERENT HAURIA DE SER
PER JOVES I GRANS.
ELS JOVES PERQUÈ NO ES DEIXIN PORTAR PER LA SIMPLESA QUE MANIPULA LES PARAULES.
ELS GRANS PERQUÈ NO ENS ACOMODEM DES DE CASA CREIENT QUE LA POLITICA NOMÉS ÉS COSA DE POLITICS.
LA LLUITA PER EL SOCIALISME ÉS TAMBÉ LA LLUITA PER LA DEMOCRACIA, NO ES POT SEPARAR UNA COSA DE L'ALTRE. ELS PETITS ACTES SECTARIS D'AVUI PODEN GERMINAR EN GRANS DESASTRES DEMÀ. ELS EXCESIUS ACOMODAMENTS TAMBÉ PODEN SER MAL AUGURI.
JOVES: MOBILITZEU-VOS SENSE DEIXAR-VOS PROVOCAR PER VIOLENCIES INTOLERANTS.
GRANS: MENYS TELE, MENYS POLONIA I MÉS MILITÀNCIA, COM EL GREGORIO, COM EL GUTI, COM MOLTS QUE SEMRPE VAN SER JOVES

àngel ha dit...

buenu, tampoc s'ha de ser vehement de manera extrema, els partits no són massa atractius per militar-hi. alguns ho fem, i a vegades n'hi ha per llogar-hi cadires...

endora ha dit...

Max Weber afirmava que l'experiència històrica demostra que "no s'aconseguiria el possible si en el món no hagués succeit allò impossible una i una altra vegada".
És una reflexió que pot servir en moments de deballada de qualsevol tipus de fe.

Opiniones de un payaso ha dit...

Diu "38 anys":..."LA LLUITA PER EL SOCIALISME ÉS TAMBÉ LA LLUITA PER LA DEMOCRACIA, NO ES POT SEPARAR UNA COSA DE L'ALTRE"...
El problema d'aquesta afirmació amb la qual, en un principi, tots estariem d'acord, es que estem fent servir el concepte democràcia d'una manera massa categórica. Jo penso que amb l'actual sistema democràtic es impossible el socialisme perque desde la seva arrel, la constitució, s'ha blindat contra tot alló que posi en perill el sistema económic capitalista i l'estatu quo.
Aquesta sensació d'impotència devant l'entramat legal que protegeix els privilegis es el que porta a molta gent, especialment els joves mes polititzats, a veure les institucions democràtiques com l'enemic a combatre.
La resta de la població, menys polititzada, no participa als alderulls ni ataca fisicament les institucions però prefereix sortir de cap de setmana que exercir el seu dret de vot. Son dues cares d'un mateix problema.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

El "38 anys" i el "opiniones de..." han enxufat una tecla interessant al debat (ja veus, Gregorio, la teva estampa provoca debats colaterals).

"38 anys" diu:
":..."LA LLUITA PER EL SOCIALISME ÉS TAMBÉ LA LLUITA PER LA DEMOCRACIA, NO ES POT SEPARAR UNA COSA DE L'ALTRE"...
doncs penso, també, que així ha de ser.

"opiniones de..." diu:
"...Jo penso que amb l'actual sistema democràtic es impossible el socialisme perque desde la seva arrel, la constitució, s'ha blindat contra tot alló que posi en perill el sistema económic capitalista i l'estatu quo."

i naturalment, també té raó.
El que passa és que la democràcia no és "la constitució" sinó molt més que això, òbviament si la democràcia és estrictament el que diu la consti, evidenment que no és compatible amb el socialisme del tipus que sigui (no tan sols amb la socialdemocràcia).

Entenc que el "38 anys" es refereix al binomi democràcia/socialisme en termes universals, sens dubte no es pot destriar un i altre concepte, a la democràcia representativa li calen contrapoders i formes de base que la facin forta i arrelada.
Suposo que quan Opiniones parla de democràcia es refereix al marc actual de la constitució, la qual cosa és clarament poc compatible amb formes socialistes mínimes.
Que no ens agradi la constitució no ha de significar que haguem de renunciar al binomi democràcia/socialisme en termes integrals, més enllà del que ara tenim. La garantia del socialisme en llibertat (frase del duet GUTI/RAIMUNDO) és el seu caràcter indissociable de la democràcia.
La constitució és una forma concreta de democràcia, filla d'una correlació de forces de la transició, però no és "LA DEMOCRÀCIA" en termes universals, ni molts menys.

Crec que la confusió està en considerar la constitució com a eterna i única manera de concretar el marc democràtic, ara bé, el socialisme (del tipues que sigui) ha de coexistir amb la democràcia política, social i econòmica, i això és el que el distingeix dels democrates formals.

Interessant, també, Donya Endora WEBERIANA...
dissabte al local de la coali, fem democràcia de base i reflexionem sense pautes prèvies sobre societat local, municipi i projecte obert d'esquerres (obert!!)

iuista ha dit...

estamos en un debate muy válido. lo digo como militante excéptico pero seguro de que la militancia es posible como sea en Iniciativa, o en IU o en grupos de base. Me gusta compartit este excepticismo que tengo, aquí en tú blog, y tambien en la coali, donde se plantean muchas preguntas y en muchos casos acciones loables como el caso antiracista cuando la mezquita o la última batalla ante el tema de la pLAZa Nova.
Acció, reflexión y bien llevada. Nos vemos el sábado.

ÀNGEL A "IUISTA" ha dit...

"iuista", de fet aquest és el nostre tema, el dels difícils equilibris entre acció, reflexió, carrer, institucions, etc.
M'agrada estar a la coali en aquest sentit, doncs hem superat el marc estricte d'ICV o d'EUIA i estem en condicions de fer totes aquestes reflexions de manera molt horitzontal, el model coali ho permet i es participa en aquesta línia. Ja em diras qui ets, si vens a la reunió de dissabte, company "iuista" (vol dir IU?)

SALUT !

Anònim ha dit...

pos sí a tot. Per cert,tema agenda: l'horari de la reunió de la coali? Necessito fer previsions.

Coalició d' Esquerres de Premià de Mar ha dit...

visiti el blog de la coali
coaliciopremia@hotmail.com
tots els detalls de la reunió

rvsab ha dit...

el Gregorio un exemple