11 d’octubre 2007

HISPANIDAD, CULTURA I PODER CAPITALISTA


El dia de la Hispanidad és la data senyalada a l'agenda espanyolista per celebrar el que justifica aquell model de patriotisme que mai es reconeix nacionalista. No oblidem, però, que la Hispanidad és hereva directa dels recordatoris fastuosos del genocidi llatinoamericà, a banda de la cosa patriotera en sentit estricte. Les primeres rèpliques al 12 d'octubre anaven en aquesta doble direcció.

Avui, davant del xoc de trens nacionalistes a dues bandes, es divisa el foc creuat entre nacionalistes espanyols (els que mai s'autodenominen "nacionalistes") i alguns sectors nacionalistes catalans (que també celebren la diada del 12 d'octubre, perquè no en tenen prou amb la de l'Onze de Setembre). La pirotècnia d'uns i el megapatriotisme de la caverna espanyola, ens recorden que això d'Espanya és un problema. I una minoria outsider, com ho és aquest blog, es pregunta per la suposada dimensió ideològica, programàtica i cultural de la cosa política.

Decididament, la fallida dels projectes d'emancipació i la consolidació del CMI (*) mena al desert, al buidat cultural i a l'adveniment del matrix. Les cultures, els països, les identitats en moviment, les classes socials, una volta estan tocades per el relat partidista (calculat, amplificat per la premsa, delirat i empaquetat), esdevenen material sensible o insensible.Depèn de les agendes. "Depèn" (com dirien dos televisius locals).

La cultura del país, -cultura catalana-, convertida en mercaderia per uns i en instrument partidista per altres, resta allunyada d'un status de normalitat. Des "de fora" i des "de dins" l'han convertit en etiqueta distintiva i cavall de batalla. I, la cultura, -la del nostre país i dels altres-, val molt més que tot això. Ni la Hispanidad ni el xovinisme nostrat serveixen per verificar que la cultura i les identitats circulen cos a cos, carrer a carrer, barri a barri. Així doncs, ja podem menjar Frankfurt.
Ahir La Caixa va col·locar un nou graó a la borsa. Qui paga no mana. Qui mana fa quartos. És el mercat, com no podria ser d'una altra manera, el territori d'acció dels poderosos -residents o no al país- que circulen per damunt de fronteres i simbologies.
Monzó president!

(*) CMI: capitalisme mundial integrat. Concepte de Fèlix Guattari que supera el pesat terme "globalitzacio". Micropolitiques. Guattati 93.

6 comentaris:

Renault Scenic ha dit...

fa-bu-lós article nano i m'estalvies dir el que penso que és el mateix que tú. Txati de Tati, si fos un manifest el signava a tota vela.

Mataró Rocafonda ha dit...

em quedo amb la part que refereixes de la CAIXA, aquests precisament són els que ens manen i van tot el dia de catalanets. En quan al PP ja és normal, és la seva manera de ser, són fatxes. Sin novedad en el frente. I això del CMI va bé per anar simplificant i clavant la pluma en el paper. "Malos tiempos para la lírica" cantaven els Golpes Bajos dels 80's i encara estem així. Salut company.

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

és fa el que es pot, cosa de minories excentriques, com la que som en aquest blog

M.Hermoso ha dit...

Ni más ni menos que lo que cuentas es lo que tenemos que aguantar cada dos por tres con la olimpiada montada para ver quien tiene la bandera más gorda del mundo. Viene de perlas tu reflexión.

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

m'ha agradat el lector que ha referit "malos tiempos para la lírica", boníssima cançó de Golpes Bajos que procedeix directament d'una cita de Bertolt Brech (!!!!).
Bé, doncs, que passi la sobredosi patria i que disfrutem d'un llarg cap de setmana.

mataró rocafonda ha dit...

bon xat, col·lega!