"MON ONCLE" O LA VISIÓ ANTICIPADA DEL CRACK URBANÍSTIC. EL CAS MARESME O COM GESTIONAR LA DERROTA

El "30 minuts" de la tele-la-nostra del passat diumenge 8 de gener va emetre un reportatge petitó sobre coses grosses. La cosa urbanística, la línia ascendent del marbellisme a escala catalana i maresmenca. Va apareixer el cas de Can Maians, zona vilassarenca que limita al sud amb la gasolinera de la rotonda-skyline del Vilassar de Dalt postmodern. Tal com diuen alguns, un episodi més del creixement. Tot i això, sembla ser que l'Ajuntament, el seu govern, ha fet el possible per evitar coses pitjors (tampoc van tenir oportunitat d'expressar-ho al mini-reportatge de la tele). Plou sobre mullat. Com passarà a Premià de Mar (Hortes de Ponent), si és que ho evita "in-extremis" un miracle en forma de "neo-vocació camperola" de part dels propietaris quasi expagesos. Ens haurem de preguntar, quins són els marges de maniobra dels poders públics davant la racionalització (...) del territori. O, dit, en altres termes, tocarà als ajuntament jugar el paper de "parxejar" el que és inevitable? Em temo que aquesta opció possibilista i de baixa intensitat és el darrer cartutx. La resta és moviment a l'intempèrie. El ball immobiliari. Si anem convenint que "no hi ha res a fer" o "és el que hi ha" o que "això no ho aturarem", almenys no estalviem el discurs, la pedagogia del que ha passat. La descripció necessària del passatge que avança. La memòria històrica aplicada al territori. El pessimisme de la raó. L'optimisme de la voluntat. He de pensar que els governants de Vilassar de Dalt han fet el millor possible (segons la legislació). A Premià de Mar ens tocarà evitar el pitjor (segons la legislació), salvar Can Sanpere, i no escamotejar la diagnosi crítica que mereix una comarca degudament esquarterada. Mon Oncle, peli memorable de Jacques Tati (el de debó), mostra les pistes del transit, de la travessa galopant entre el món d'ahir i el món que ens acull amablement des dels anuncis de qualsevol superficie comercial.