18 de gener 2006

Gregori López Raimundo, medalla d'or de la Generalitat


El Gregorio López Raimundo ha rebut la medalla d'or de la Generalitat. Tornem-hi amb la necessària memòria històrica, ara en la figura del Gregori, l'exsecretari general del PSUC, referent de la clandestinitat més valenta, lluny de les èlites, fill de la classe obrera.
La cançó del Raimon, "T'he conegut sempre igual" descriu la seva personalitat i el seu exili interior de lluita i avantguarda. No està de "moda".
Els comunistes de tota mena (sempre variats, sovint enfrontats: ortodoxes uns i heterodoxes altres, independents o de partit, pensadors i militants, psuqueros o expsuqueros) li reconeixem el seu treball.
Ara és la Generalitat qui el reconeix i ho fa amb la més gran de les consideracions. Un encert!

~A Gregorio López Raimundo.
Alerta vius, jo sé que si caiguesses tants anys, molts anys, massa anys et demanaven. Entre els sorolls dels cotxes, del carrer i de la gent que atrafegada passa, he vist molt clar que són molts els que lluiten i que com tu calladament treballen. T´he conegut sempre igual com ara, els cabells blancs, la bondat a la cara, els llavis fins dibuixant un somriure, d´amic, company, conscient del perill. Sense parlar m´has dit "tot va creixent", lluita d´avui pel demà viu i lliure, que es va forjant aquests dies terribles, temps aquests temps de tantes ignorçncies. No m´he girat mentre serè em creuaves, he sentit fort un gran orgull molt d´home, no em trobe sol, company, no et trobes sol i en som molts més dels que ells volen i diuen. Aquest meu cant és teu, l´he volgut nostre; aquest meu cant és teu, l´he volgut nostre. Alerta vius, jo sé que si caiguesses tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.
RAIMON

5 comentaris:

endora ha dit...

Tinc a les meves mans un llibre titulat "López Raimundo, lluita d'avui per un demà més lliure" de la mítica col.leció Les Eines de Laia, editat al 1976.

És una entrevista que li varen fer en Xavier Vinader, en Martí Gómez i en Josep Ramoneda. La darrera pregunta que li fan és sobre com voldria que fos recordat. Deia "...com sembla que la llegenda ja està en marxa m'agradaria que em recordessin com a un home bo".

Per a mi en López Raimundo va ser durant als setanta el paradigma on es reunia la força de l'humanitat i l'interès per la dignitat. Jo era molt joveneta i ara que ja sóc gran, el recordo com un home bo que va lluitar pel que creia en un moment on la societat no era tan individualista i molt més reactiva i cooperativista.
Potser llavors era més..¿fàcil?.
¿haurem d'agraïr-ho a la repressió i la falta de llibertats? ¿contra Franco es vivia millor?

La llibertat. Quina poooor!!. Venen maldades. La democràcia lliberal i el capitalisme salvatge ens estant fent oblidar que el centre de la vida és el nostre món, el propi, el particular, sí però que tan bé està la vida en el món dels altres. Sols, no sóm ningú. La bondad pertany a una lluita individualista. No es pot ser bo, la bondat s'ha de refugiar, on en la por i l'aillament?. En López Raimundo ara moriria, o viuria morint que és el mateix. Segur que ha après molt dels altres, per això encara té el somriure a la cara.
En una illa un home, una dona sol, mort de pena i viu sense llibertat, li falta una d’essencial, la de comunicar-se. Recordo les Palabras para Julia, d'en Goytisolo. ¿Ja no és veritat? ¿Ja no val? És poc freaky?.
La pròpia llibertat comença on comença la dels altres, malgrat que sembli que la perdem. He pogut comprovar que és molt difícil conviure amb la llibertat. Potser li va ser molt més fàcil a en López Raimundo conservar els seus ideals gràcies al dolor de la manca de drets. Crec que la persona no se'n surt amb tants pocs deures i amb tants drets, està avocat a l'aillament. Es fàcil consumir televisió, consumir victimisme i consumir la crítica fàcil. La persona és un animal, i de companyia, la seva vida es nudreix de respecte i de l'altre, d'un món interior i dels sentits del que té al costat, sino serà víctima del suicidi interior, com el que viuen molts, els més extrems, els "sense sostre", Quan cauen en una mort en vida (que deien abans les tietes)i en la soletat "aillada" de l'oblid de la bondad que junt amb els que l'envoltaven podien haver generat molts records i sobretot, vida.

Encara avui crec en persones com en López.R., que són la lluita d'avui per un demà més lliure. Per exemple.

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

ja veus Endora, i ara ens venen una transició i un franquisme trivialitzat a base de "cuéntame" i de callar noms com el del Gregorio. Quina merda, no? quina memòria històrica la del nou establishment mediàtic! Aquest reconeixement a GLR és un orgull per la família de psuqueros i expesuqueros que formem part de la lluita contra el franquisme i de l'inici d'aquesta democràcia que ara vol reapropiar el constitucionalisme instrumental de la caverna o els redemptors nacionals de casa nostra.

Francesc ha dit...

fa molts anys que dura el rotllo de no dir gaire del que millor es feia a la transicio quan el Raimundo i el Guti, o el raventós, o el PujOL, o el LLUch, o altres demostraven més maduresa politica que la dels dirigents actuals de tots els partits davant de la tonteria de l'estatut amb la premsa. tancadets a Sau feien la feina i no hi havia el soroll d'ara, ni les espantades del carod ni tantes desbarrades, era el temps del gregorio i una generació que donava mil voltes a la d'ara per la dreta per l'esquerra i pel centre

taula llarga Lou Reed ha dit...

tatí, passa la cançó del raimon al pIZArro, a veure si reacciona el senyor aquest

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

bona idea taula llarga, però no accepta regals aquest senyor.