En Martí, col·lega de blog i amic de plaça, ja en parla. El tema de les mobilitzacions veïnals de "nou tipus" portarà cua. El signe dels temps.
En dies de valors socials "a l'alça", les mogudes plantejaven el sentit social dels espais, la proximitat dels equipaments o una relativa ocupació de les places i carrers en sentit cívic, festiu, concret o infinit.
Els signes del carrer no funcionen al marge dels temps. La primera moguda veïnal premianenca de la democràcia naixent, a meitats dels anys setanta, fou una gran Associació de Veïns a escala local (aleshores PM tenia uns 15.000 habitants, aproximadament). L'assemblea constituent de l'Associació va reunir prop de 1000 persones al Poliesportiu Municipal amb reivindicacions del tot SOCIALS com ara: zones verdes, centres cívics, ambulatori, casal d'avis, espai juvenil, autobus, etc.
Anys després,-a banda de reivindicacions aïllades com el cas Can Sanpere, la lluita per l'abaixador de Renfe o les mobilitzacions en favor de recuperar l'espai de "el Gas" i les actuals (front els peatges de l'autopista o el tancament de la NII)-, les reivindicacions s'han transformat segons l'efecte Nimby (concepte californià que més o menys significa: "No al pati de darrera") i afecten a temàtiques poc "socials" i molt particularistes, algunes d'aquestes obertament xenòfobes. El catàleg reivindicatiu es fragmenta com passa amb totes les expressions socials i culturals del període present (el dit postmodernisme).
El nostre temps és un temps d'explosions temàtiques, d'exposició d'una auca mediàtica on tot és espectacle, sigui polític, sigui social, sigui econòmic, sigui social, de descomposició de la idea "de classe" en detriment del magma dels estrats i les competències. Part d'una barbàrie (no sempre violenta) cultural d'alt voltatge i, com no, de la redefinició del carrer (tot un món). Com a mostra, les reivindicacions d'ahir a Barcelona, des de temàtiques socials i justes (per equitatives) fins a barbaritats del tipus antinarcosala. Desenfocats en uns carrers que ja no verifiquen l'abast del canvi d'era. Caldrà pensar-hi sovint.
13 comentaris:
pues eso: que lo tenemos crudo la gente que queda que es de izquierdas
el tema que planteges és el mateix que molta gent dels moviments socials es pregunten i no acaben de filar prim. El mateix Toni Negri en els seus IMPERIO i MULTITUD encerta la problemàtica a mitges tintes, doncs no tota la multitud planteja reivindicacions coincidents, i fa que el treball teoric resti encallat. Celebro que hi hagi gent de grups com ICV o EUIA que es preocupin per tot això i em preocupa molt que hi hagi politics antimoviments i moviments antipolitics. Tal com dius, el signe dels temps és això i no acabem de fer una bona interpretació ni una aproximació ontològica al significat del temps present que pot sonar a filosofia de molt nivell però també a saber traduïr el que es pensa en el que existeix i en el que es pot fer
perfectament d'acord amb els dubtes que suggeixes i amb les limitacions dels treballs de Negri-Hardh, en quan al tema de les ontologies del present, vaig llegir una cosa del Cedric Jameson que ho toca a fons i val la pena, és un llibre de EDHASA i ara no sé si es subtitula "para una ontología del presente" i no recordo massa bé el títol. Em va resultar feixuc i molt revelador al mateix temps.
Els arguments de dretes ens són presentats com a realitats incontestables.
Per exemple tothom accepta com a positiu que hi hagi menys impostos. “Si jo pago menys impostos tindré més diners per fer el que vulgui i seré més feliç”.
Així s’anteposa l’interès individual a l’interès col·lectiu. En diran llibertat individual que queda millor que interès. (la perversió de la paraula llibertat és una constant)
La dreta no tan sols apel·la a l’ambició individual sinó que també inventa arguments “socials”: “L’ambició mou l’economia i tothom hi surt guanyant”, “lo privat funciona millor que lo públic, es poden tenir millors serveis”... En Sala Martín n’és especialista.
Per tant no ens ha d’estranyar que hi hagi tantes mobilitzacions dretanes tant a petita escala com a gran escala. Només són el reflex d'uns "valors".
àngel, mira't aquest video. Personatges com aquest ens van matar la democràcia.
http://jordimerino.blogspot.com/2006/03/y-personajes-como-este-mataron-la.html
GENT DE LA PLAÇA DE PREMIÀ,SEMPRE JOVE D'ESPERIT I CREATIVA, SE US SALUDA!
Guinardó? no seras extaula rodona? dóna pistes! salutacions!
queixa, feixa, lleixa, llexiu o aspirina, quina kina la de San Clemente
ets tú, astre?
A VEGADES...lluitar per coses justes és fer el "primo", mira el cas de les hortes de ponent, si no s'aprova el pla general que surt guanyant és el capitalisme immobiliari i llavors no serveix de res mobilitzar. Quina paradoxa! el pla general no agrada però evita que els constructors ens donguin pel cul des del poder judicial!
Justa la fusta (diria l'Ovidi). Si no aprovem el pla general (que no és cap joia) podem fer mobilitzacions (justament això volen els especuladors per fer correr el temps al seu favor) i aleshores qui determina el sentit del territori és el poder judicial que sentencia en favor dels propietaris d'un espai que ja no volen els pagesos i, de retruc, es pot construir integralment i ens quedem sense marges de maniobra, i perdem can sanpere, i el que calgui. Aquest és el problema i hi ha gent de bona fe que no ho vol escoltar ni llegir. Jo també pensava que els mobilitzacions i la decisió politica eren sufients per frenar el creixement, i ara amb informació veig que no és possible, el tema és paradoxal de dalt a baix i no podem fer-nos sang per perdre tot el que podem salvar amb el pla general definit. Hem de ser molt curosos i proclius a llegir tota la informació disponible.
tens raó Tati com canta el Paco Ibáñez:
"es amarga la verdad más quiero echarla de la boca"
La coali heu fet els deures i heu estat seriosos, encara que aicò no s'acostumi a valorar.
gràcies company, per cert: encara portes el jersei groc? semblaves una truita roja vestida de groc.
Publica un comentari a l'entrada