13 de març 2006

Punts de Fuga, pianistes, lluites i bicicletes







Línies d'atenció i punts de fuga del cap de setmana. Una polèmica i enriquidora commemoració del dia de la dona treballadora, Premià de Mar, Centre Cívic, una quarentena llarga d'assistents, nois i noies. La gent de la coalició roigverda premianenca acostuma a fer agenda i així la desplega. La conveniència d'establir complicitats sobre la temàtica de la dona més enllà de la condició de cadascú. Moltes preguntes: cal fer diades específiques sobre això? grups de dones o grups de gent? memòria històrica i calendari d'una cultura popular a la gramsciana? en definitiva, una jornada de debat, observació, dubtes i contacte filmogràfic amb dones de Nicaragua. La nit a l'Amistat és com una taula molt i molt llarga, concorreguda i tentacular. Un dissabte travessant les artèries baixllobregatines fins arribar a Torrelles del Llobregat. El trio d'Oscar Peterson al reproductor del cotxe. Centre comercial de Nova Icària (i tant nova! si els icarians aixequessin el cap prendrien Cerebrino Mandri), el biopic sobre Truman Capote: bastant justet per il·lustrar un gran moment de la literatura del dit Nou Periodisme dels darrers 50's i primers 60's, sens dubte "A sangre fría" és un llibre immens, el recordo anys enrera en lectures nocturnes molt intenses. El diumenge, lluminós i quasi primaveral, es proclama a tot color a l'entrada d'Argentona, amb mirada ciclista i una eufòria especial. L'Amistat ens acull transmutats en culers de baixa intensitat davant d'un partit perdut i oblidable. Músiques: Keith Jarrett que, darrerament, visita els espais sonors més propers: el cotxe, l'estudi. Radiance és el darrer doble CD en concert solista de Keith Jarrett. Sembla que el pianista està decidit a desplegar tota la gamma de registres. I els trios, ja no en parlem, com els de Art Tatum, Bud Powell, Thelonious Monk, Bill Evans o Paul Bley, resulten canònics. Brad Melhdau s'hi acosta. Atenció, però, a Bill Carrothers, jove pianista que transita entre Cecil Taylor i Jarrett amb temàtiques de la vella cultura americana. Un historiador que toca el piano (a la foto apareix en companyia de Abraham Lincoln).

11 comentaris:

TINC GANA ha dit...

AQUESTA TAULA ÉS LA TAULA LLARGA?

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

no és la mateixa taula llarga dels divendres però és una versió de luxe de la taula llarga parada i preparada per rebre la visita dels comensals, gent espectral i distingida.

Toni ha dit...

El Sr. Jarret m'ha acompanyat en moltes hores personals, sobretot d'estudi universitari! Quants monoggràfics redactats al ritme del Kölhn Concert! A la meva neboda de només 10 mesos també li entusiasma! I també balla amb l'himne del Barça! És una passada!

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

JARRETT CONEIX EL CEL...JARRETT VIU ALLÍ DALT I ENS MIRA, I ENS VIGILA I FA SOMNIAR LES NEBODES, I VETLLA PERQUÈ SIGUEM UNA MICA MÉS EIXERITS! PER SEMPRE JARRETT, DE "FACING YOU" A "RADIANCE" PASSANT PER "THE KÖLN CONCERT".

Estanislau Verdet ha dit...

On hi hagi un bon "sharrampim-sharrampim-sharrampía"
o un bon "jo el meu avi soc" que es tiri enrera "lu" demés.

(les "Sh" estan per accentuar la pronunciació de la "Sheish" [que seria, en castellà, el sisè número pronunciat per un d'allò o un Rajoy])

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

ben mirat, ben escoltat, quan el Jarrett s'orgasma tocant remuga onomatopeies del tipus "sharrampim, sharrampim, harrampía" i es cargola que no vegis, en el fons el pianista Jarrett és un excel·lent acordeonista d'havaneres!

Estanislau Verdet ha dit...

Ho se, ho se,
el tinc, fa temps.

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

mira la foto, el jarrett quan s'aixeca, ai ai, sharrampimmmmmmmmmmmmmm sharrammmmmmpimmmmmmmmmmmm

el cutre ha dit...

no us passi per alt el pianista que acompanya al Parada als programes de Cine de Barrio

Toni ha dit...

A mi el pianista que més m'ha frapat ha sigut en Mayoles a la Plaça de l'Ajuntament! Aquest sí que ha estat l'autèntic home-orquestra! Viscaaaaaaaa!

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

escolteu xatos, en Jarrett és en Jarrett, els altres dignament pasturen el cos damunt 73 tecles o 88 si s'escau, omplen de babes el moble i poca cosa més. Ara bé, entrem en matèria:

a)el del Cine de Barrio fa basarda, amb aquell piano blanc i l'escarola capilar i el corbatí, uix.

b)el cas Mayolas és un cas més interesant, com a pianista mereix el dubte, doncs de tant en tant pianejava un electric Farfisa, ara bé com a organista i multiorquestra individualitzada, el senyor Mayoles comença a ser una criatura preuada. Què s'ha fet d'aquelles serenades a la plaça? Ara que tot està tant mort i amb horaris de pena. Quines nits amb el Mayoles! Premià vivia la nit amb naturalitat i bizarrisme d'alta intensitat!