Un llibre molt recomanable per temps de controvèrsia, debat i alternatives: Spaces of Hope / Espacios de Esperanza, de David Harvey, geograf i assagista, especialista en teoria urbana, marxisme, ecosocialisme, postmodernitat i temàtiques anàlogues. Està a la venda al nostre país, Editorial Akal / textos de Antagonismo.
Anàlisi en profunditat sobre l'efecte del capitalisme en el territori, els limits de les institucions, la construcció d'espai, la cosa pública i les seves variables urbanes. Ni negre ni blanc. Negre sobre blanc. Un treball imprescindible fet des de l'experiència concreta a les zones marginals de Baltimore (Usa), al cor del capitalisme. El llibre és universalitzable i molt instructiu.
Harvey, coneixedor de les ciutats modernes, -des de les extremadament degradades fins a les més modernitzades i contradictòries-, és un coneixedor de Barcelona, un expert com pocs. Ens explica les interpretacions de l'espai urbà, les línies d'atenció i el paper restringit i testimonial dels municipis dins de l'economia global.
Harvey apunta més amunt, alerta sobre la complexitat de les ciutats difuses i va a la recerca de subjectes de canvi sistèmic als extramurs d'unes institucions locals del tot asfixiades.
Davant del capitalisme, d'entrada, el que compta és descodificar, socialitzar idees, fugir de particularismes (efecte "No al pati del darrera") i explicar l'estat de les coses (econòmiques, polítiques, jurídiques, fàctiques i culturals).
Harvey convida l'esquerra a que es mulli dalt de l'escenari del crim. Clama en el desert perquè la poca planificació urbana, que encara es pot fer en un capitalisme espaial, esdevingui el fre a les dinàmiques omnipotents del mercat. Amb realisme. Per aquest metòdic professor i activista, els espais, els llocs, els no-llocs, les urbanitzacions, les fabriques i les utopies no reeixides, són portadors d'Esperança. Els continguts del continent escriuen cada dia el seu relat. Espais d'esperança.
3 comentaris:
No conec aquest escriptor encara que conec l'editorial Akal on escriu i publica i penso que tot el que ajudi a entendre que estem en un lio i que no ens hem de barallar en que si positiu que si negatiu estaria bé. Vull que m'entenguin alguns quan explico que el poder es del mercat total i que nosaltres vivim a la glòria en comparació als moderns americans on no es pot fer planificació de res i millor per descomptat que els pobles del tercer món on les xaboles fan files molt grans de misèria i mai podran saber que e´s un pla general d'urbanisme o un mapa. Sempre estem dient que NO i no n'hi ha prou perquè agafar el toro per les banyes vol dir entendre el que passa com passa i qui fa les coses de tal manera que ni els politics ni els lluitadors poden avançar, des de que vam perdre la història els treballadors i la gent que té ideals estem dirigits per el mercat i no hem de pecar d'ilusos, l'ajuntament no pinta res , nomes pot fer arreglillos, si estem en contra deixem-nos de demanar coses als politics del poble que no tenen cap marge de actuació i tirem amunt amunt que no tenim res a fer amb un ajuntament o amb un o altre partit, pequem d'ilusos i donem les culpes massa a qui no pot fer res o quasi res. aixó s'ha d'explicar
400 pisos. I ara treieu el discurset de que no es pot fer res. I abans? no era la mateixa dinàmica impotent? no queda vergonya ni a la dreta ni a la esquerra. Elogio de la lucidez, Saramago si sap dir les coses pel seu nom.
en Saramago és militant del partit comunista portugués, el partit que durant anys ha estat governant conjuntament amb el PSP els ajuntament del cinturó lisboeta, i ha aprovat plans de requalificació urbana, miles de pisos i moltes coses més. Ni en Saramago es salva. El fracas és de tots, uns fracassem primer i altres fracassaran després. Jo crec que no hi ha res a fer. He fracassat.
Publica un comentari a l'entrada