Josep Maria de Sagarra ho escriu i Toti Soler ho toca i ho canta. I les paradoxes que vivim la fan més i més viva. Com aquest matí, fent la travessa en cotxe de dilluns a divendres, amb la costa escanyolida al costat, de Premià a Mataró. Com la paradoxa de les fabriques buides, les platges mortes i les runes del meu carrer. Llamp, estrella: la cançó és el coixí d'aquests breus kilometres de factoria, autopista i estranya riera.
CANÇÓ DE SUBURBI
M'estimo l'horta escanyolida que de la fàbrica es ressent, i em plau voltar la meva vida d'aquest paisatge indiferent. I em plau l'estona virolada: gent d'amanida i berenar. Una donzella espitregada i una cançó que fa plorar. I l'home humil que a l'aire ensenya un front valent i un ull esclau, i va amb la gorra i l'espardenya i el farcellet i el vestit blau. Aquí jo veig que el món se m'obre fred i terrible com la mort. I és tan mesquina i és tan pobra la campaneta del meu cor!
Dels llagoters fuig la corrua i en el meu rostre no hi ha vel i em puc mirar l'ànima nua sense cap mica de recel. Estimo l'horta desolada; el presseguer ensopit quees mor, i l'arengada platejada,
porró de sang, tomàquet d'or. Jo vaig seguint la vostra dèria, homes estranys de bones dents,
que tornareu a la misèria una miqueta més contents! Durin els mals, durin les penes, llàgrima, rosa, perla i bes. Duri aquest cor i aquestes venes, duri aquest ull que no veu res. Vestit encès que el goig estripa, dansa per mi! Home lleial, vine, fumem la nostra pipa damunt de l'herba virginal. Digue'm les vives meravelles del teu treball, del teu turment. Sota el concert de les estrelles, anem fumant tranquil.lament.
3 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada