27 de febrer 2006

CLAUDEL I L'INFINIT, EL SOROLL I LA FURIA, NIT I MÉS NIT



Repassar Maurice Blanchot, el mestre, em porta a Claudel. De nit Claudel, llegit, viscut, diu:

Arrastrado, volteado en medio del derrumbamiento y del barullo del Mar incomprensible, perdido en el chapoteo del Abismo, el hombre mortal, con todo su peso, busca cualquier cosa sólida para agarrarse a ella. Alrededor mío, no hay solidez, estoy situado en el caos, estoy perdido en el interior de la Muerte... He perdido mi proporción, viajo a través de lo Indiferente. Estoy a merced de las elaciones de la profundidad y del Viento, la fuerza del Vacío.

El soroll i la furia, paraules faulknerianes, universals, a escala quilomètrica menor, a la justa escala de la paraula amistat, es poden dissoldre en un got de ví, una mirada atenta, una picada d'ullet o un viatge compartit. Les politiques i els que les fan poden (podem) decepcionar. Les amistats polititzades sense politica, sense compromís amb les complexitats ni les dificultats del món, poden derivar en enemistats amb politica sobrevinguda. L'amistat és un ball d'estrelles, l'instant del got de ví. Les nits infinites de tempesta exasperant. El soroll i la furia, ara sí, universals, es dilueixen a la taula parada, sota el porxo, emborratxat de silenci.

1 comentari:

Mataró ha dit...

la politica si està plena de sentiments com els que expresses es més digne i el que dius fa veure la part humana de tota la cosa que tothom des de fora critiquem sense coneixer a fons. Benvinguda aquesta declaració de sentiments i anhels.