Subjectes polítics, subjectes de canvi social. Parlem-ne. Més enllà de la polèmica de la denominació nacional de Catalunya, de la suposada unitat d'Espanya i de la consideració de les entitats nacionals com a objectes de la política, crec que cal fer des de les esquerres (des de la vocació esquerrana que tenim i que, sovint, no practiquem) una immersió en les idees i en els conceptes.
Pregunto, amb tots els interrogants necessaris: quins són els subjectes de canvi social? quins són els sectors que haurien de centrar les intervencions de la política? Penso, de manera molt sumària i esquemàtica, que les esquerres politiques i socials estem molt desorbitades des de que va caure el Mur de Berlin. La deriva estaliniana i la socialdemocràcia profilàctica impregnaven un mapa de desencontres i velles contruccions, i ara ho paguem amb un desconcert múltiple.
La transformació de la classe obrera occidental en un magma estratificat no hauria de servir d'excusa per abandonar la idea del caràcter de subjecte polític de canvi de tot el que representen els "subalterns" en relació als poderosos (difusos, corporatius, financers i comunicacionals).
La relectura, per exemple, de F.Engels, quan aquest estudiava la situació de la classe obrera anglesa de finals del XIX, ens pot servir d'exemple d'una comparativa amb les classes obreres i les classes excloses de la globalització d'avui als dits països tercermundistes i, de segur que les coincidències superararien la variable espai-temps.
Si les esquerres vocacionals no fem un exercici de seriosa identificació dels subjectes concrets, dels antagonismes, de les formacions de classe i dels dispositius de poder explicits i implicits del sistema capitalista, ens estimbarem de cap davant de l'auca de les nacions i les religions (paradigmes de dissolució de les diferències socials), i dins d'aquest escenari, (televisiu-propagandistic-declarariu), ens passarà el que ja passa: la deriva de les idees acumulades i poc digerides.
No es tracta de rebutjar la diversitat nacional, ni molt menys, ja que del que parlem és de discernir qui conforma els països, qui els deforma i qui els utilitza.
Dit planerament: sense considerar els subjectes socials, les nacions, -com les religions- són matèria fràgil utilitzable, desculturalitzadora i amorfa. I això es pot dir sense cap renúncia a la llengua dels pobles, la cultura dinàmica de la gent i la geografia accidentada dels països.
7 comentaris:
Ara m'agrades! Debat. Reflexió. Dubtes. Sobretot dubtes! Si l'esquerra no té dubtes qui els hauria de tenir? El tema nacional és tan manipulable com la ciutadania mundial que alguns es treuen de la butxaca només quan els interessa. Un dels meus principals dubtes és en tot això que té a veure amb la identitat (que es veu que du al nacionalisme) Què és millor o pitjor? Sentir i reclamar la pròpia identitat premianenca o catalana, evidentment manipulable o acceptar un món desdibuixat en tothom és de tot arreu i, per tant, ningú no és d'enlloc? Molt bonic per l'aparador, però quina és la bona direcció? En tot cas, crec que és molt evident que tot va en direcció contrària als nostres somnis. Més val saber-ho i dir-ho, que deia el poeta, i parlar-ne, i dubtar. Si aquesta pintura internacionalista dugués a una societat més justa podríem creure'ns-la, però és evident que no és el cas. En fi, resignació, vam néixer perdent, hem crescut fracassats, res no fa pensar que els nostres somnis es compleixin i, afortunadament, encara sabem mantenir les festes nocturnes dels divendres.
La tàctica de l'amo d'aquest blog és prou coneguda. Es dedica a fer regals enverinats La primera víctima va ser en Martí Rosselló, ara sóc jo.Si el contestes et fa arribar una bateria de puntualitzacions que quedes planxat. Si no ho fas, es fa l'ofès i t'ho recrimina sense cap vergonya.
Per contestar tot el reguitzell de tonteries que diu necessitària mitja dotzena de folis i un parell de dies. Però resulta que l'ànima d'internet i els blogs és la rapidesa i la brevetat. A més a més tinc l'auto- censura imposada per l'amo de l'altre blog que es queixa que le meves intervencions són massa llarges i ha utilitzat l'insultant concepte de "filípiques".
Bé, ja he aconseguit donar una suposada resposta super-llarga sense dir absolutament res. Continuem i anem per feina.
Primera qüestió que ens proposa el pallissa del blog: Quins són els subjectes del canvi social?
Jo pregunto: Hi ha algún sub-sub- sub grup dins del magma estratificat de les noves - velles classes obreres capaces de posar-se d'acord sobre quin canvi social es vol. Què es vol canviar i que es vol conservar?
Si es mira amb distància es veu que totes les revolucions en definitiva han fet canvis cosmètics, que han costat masses morts.
Es evident que no es pot fer allò de la nacionalització dels mitjans de producció i dir que la classe obrera ja ha arribat l poder.
Ara hi ha moltes més variables a tenir en compte:
1º El tema del control i la propietat dels mitjans de producció és molt important,(veiem si no les multinacionals i la globalització) però el tema del poder a seques ( de qualsevol tipus de poder i de micro - poder) encara ho és més.
2ª El problema ja no és únicament repartir el pastís ( que era en definitiva el que proposaven els comunistes i els socialdemòcrates, amb mètodes diferents), sinó, quin tipus de pastis volem. No vull repartir el pastís que ens presenten. No m'agrada. Sinó que vull un altre tipus de pastís. I aquí hi entra de ple l'ecologia política, que per a mi seria la mare dels ous.
3ª Una altre qüestió. Totes les doctrines revolucionaries del XIX, ( els anarquistes potser menys)es dediquen al 50% de la població, (els homes) En tot cas les dones hi entren de refiló. A allò que proposa el bloguista ( pensar, definir etc)s'hi ha de fer entrar el cent per cent de la població.
4ª El marxisme ( del qual sempre parteix el bloguista provocador) no és la doctrina dels paries de la terra ( malgrat la internacional). Era la doctrina d'una classe ascendent que era la classe obrera, que ell hi veia "les condicions objectives" per redimir la humanitat. El marxisme ( o algunes branques) es especialment desconsiderat amb els pobres de veritat. Pensem amb el concepte lumpen- proletariat.Oblidava també les dones,ja ho he dit. No conceptualitzava l'explotació de le mestresses de casa, i de tots els que en general no produïen plusválua ( Si, ja sé que l'Engels en parla en una obra seva) Penso que avui s'ha de partir dels paries, dels pobres de veritat, encara que no tinguin "condicions objectives".
Quins sectors haurien de centrar els intersessos de la política? ( Jo diria la política d'esquerres)
Això sí que ho tinc clar: Tots els sectors que surten extremadament perjudicats de l'actual política de la globalització imperialista.
L'actual política genera noves classes mitges a la China, a la Ïndia i al sud- est assiàtic( uns 400 milions) amb el risc que el planeta salti pels aires, i si no ho fa que tinguem unes guerres contínues pel control de les fonts d'energia, ( això ja ha començat, ja ho tenim) I el sorgiment d' aquestes noves classes mitges és al el preu d'empobrir encara més a Amèrica Llatina i deixar a la miseria més absoluta a tot el continent Africà.
Resumint, els subjectes del canvi social han de ser els 2.400 milions de persones que passen ( i es moren) de gana. I a més ser capaços de fer una política que donar de menjar a tothom no signifiqui carregar-se el planeta ( Allò de la sostenibilitat, sabeu?) I deixem-nos d'històries de sub- sub- sub- estratificacions de l'antiga classe obrera. ( Ja ho ferè un altre dia)
Una altre qüestió. Les esquerres estan desorbitades des que va caure el Mur de Berlin ( només fa 17 anys)
La dinàmica interna del canvi, del dubte, de la recerca, de no estar d'acord amb la situació actual, és està permanentment desorbitat.
Per un tipus d'esquerra i una generació concreta la desorbitació va ser l'any 1989. Però per una classe obrera clàssica la desorbitació va ser el maig del 68, quan varen descobrir que els subjectes de la revolució no eren els obrers de les fàbriques, que reunien "les condicions objectives".
Per uns altres va ser l'any 1956, quan es varen descobrir o donar a conèixer els crims de l'Estalin.
Tirant més endarrera alguns o molts es devien desorbitar quan la primera revolució socialista va tenir lloc a Rússia, que era un país que "no tocava" ( Havia d'ésser a Anglaterra o Alemanya)
I tirant encara més endarrera molts devien quedar desorbitats quan a la primera internacional els marxistes i els anarquistes es varen tirar els plats pel cap ( I així ens va) Jo no em vull preocupar gents de 1989, hi ha massa feina per fer. Sembla un cant jeremiac i nostàlgic.
Sóc conscient que estic fent el descobriment de la sopa d'all. Hi ha molta gent que tots aquests temes els tenen perfectament estudiats: Foucault, amb els micro- poders, Sacristàn amb l'ecologia política i molts altres d'actuals que la meva ignoràcia enciclopèdica desconeix. Es tracta que algú ho sintetizi tot i algún sub- sub- sub grup s'ho faci seu.( Només això. És senzill.)
Espero haver respost adeqüadament a la provocació i que el propietari del blog ( per tant subjecte de poder) em deixi tranquil una temporada llarga
Un altre dia parlaré de les nacions, les identitats i les religions. Però ja ho sabeu, en els blogs s'ha de ser breu.
a pams, en relació al que proposa i suggereix en Martí, per descomptat, les ideologies universalistes que funcionen com a rèplica als nacionalismes estan sustentades en un altre miratge tant absurd com la ciutadania mundial i tot allò "mi patria es el mundo" i altres retòriques de poca sustància, ambtot quan parlo d'internacionalisme ho faig una mica a la manera clàssica, més concreta, parlo d'un internacionalisme gens identitari (de patries mundials i altres conceptes estrambòtics) i més aviat faig al·lusió a les velles aspiracions de sempre contra tota mena de tiranies i conxorxes a escala planetària. En quan a casa nostra, tal com vam parlar a la taula llarga, m'interessa més cercar el contingut de la nació (o del "país", paraula que em resulta més còmoda i menys solemne) que no pas el continent (i els rituals unificadors que ens va llegar el nacionalisme dretà, xaró i carrincló). sempre pènso en el teu concepte de "normal", menys manipulable que "lliure" i més obert a altres variables...i dubtes!
Senyor Pere, moltes gràcies per acceptar la provocació i per haver facturat un document de tanta volada teòrica i, crec, no tant diferent del que vaig posar per provocar les preguntes i respostes ulteriors. No pretenia ser regal enverinat ni tampoc pretenia recriminar la no-resposta, doncs estava del tot convençut que la resposta "Peral" es materialitzaria i en la línia imaginada (això sí, multiplicada en termes de qualitat i quantitat). Jo feia preguntes amb resposta implicita i les respostes "perals" es poden encabir en la declaració inicial (com els documents absurds dels sempre absurds congressos). Molt bé tot el que dius sobre els limits del marxisme, evidenment el marxisme classic té les limitacions de la seva època, el tema de la dona és evident, i la societat no s'observa en la seva totalitat sexual, etc... de fet el posmarxisme quan deriva cap l'antimarxisme (és a dir Stalin i cia.), encara deixa algunes illes en el pensament de Gramsci, Rosa Luxembourg, Lukaks, Benjamin,etc...que van amplinat la constel·lació de subjectes i subsunjectes, per no dir la irrupció a occident del maig amb les seves aportacions fallides unes i molt decisives altres...què t'haig d'explicar jo a tú!! En quan als subjectes, n'estic molt d'acord, i ara, rossellonencament, entrem en el tema de si estem vençuts, si ens resignem, o si anem a prendre pel sal. Bé, això ja és una altra història. El tema de les nacions, que em cansa i m'apassiona per partida doble em demana més atenció, és el discurs de cada dia, totalitzador a dues bandes, substitut dels discursos dreta-esquerra de fa uns anyets, propulsat mediàticament, etc... i aquí m'interessa molt la teva opinió. Molt! I gràcies per la visita i l'aportació "peral"
me lo voy a imprimir todo pues en este debate hay nivel y además son gente que acostumbra a opinar con certeza pues lo que corre por los bloks de los politicos del Maresma tiene mucho que desear
"peral" o "penal", o què? peral deriva de pere? penal de pena? o de codi penal? margot penal, l'autora de PsychoBoniat? peral de pera o de pere? masses lios!
Si no fos per ERC aniria a la mani del 18 però hi posen cullerada i van a la seva bola Independència i Socialisme! ERC botiflers professionals, arri arri.
jo no aniré a la manifestació, tot i que em sembla bé que moltes entitats plantin cara al nacionalisme espanyol, però penso que els partits haurien d'estar al marge, estar units a les negociacions de l'estatut, que prou falta fa, deixar-se d'envejes per si el Mas o el Carod es fan la foto els primers, o que si en Maragall és millor que el Montilla o el Saura el més seriós o el Piqué cau del cavall. L'ambient politic dels partits està massa dividit i els periodistes (que també juguen la seva lliga) volen captar tota la jugada. Millor deixar que la manifestació sigui unitària dels ciutadans i que els partits es deixin de fer curses per veure que defensa millor l'estatut. No hi haria d'anar cap partit a la manifestació. No es pot traslladar la divisió al carrer. Per respecte.
Publica un comentari a l'entrada