PREMIÀ I EL SEU CORAL ROMPUT ( DEDICAT A MARTÍ ROSSELLÓ)

Bon dia, tinc el CORAL ROMPUT de l'Ovidi Montllor a l'ordinador, per això t'escric, doncs el tema em remet directament al teu fervor ovidià, que comparteixo i em posa la pell de gallina i els quatre pels de punta.

Penso en les impotències de la nostra petita pàtria, que és la de la memòria, d'un lloc que es gronxa damunt un abisme entre Vilassar de Mar i El Masnou. Del nostre Premià, que és matèria noble, record de garrofers, canyars, roques "naturals" a la platja, platans i palmeres, fàbriques actives que bateguen nit i dia, olor a cotó, remor de telers, pudor a fems de cabra i vaca, carrers de sorra, vesprades de televisió iniciàtica al bellmig del carrer, veïns que prenen la fresca al carrer de sant Miquel, burgesos de poca volada, capellans, monges i llaminadures abans d'anar a l'escola.

Veig Premià com un laberint de carrers amb sorpreses a cada cantonada, amb fusteries, petits tallers, botigues de betes i fils, grups de dones amb bata blava que surten de la fàbrica, el Pla de l'Os. La pàtria portatil i segura que reposa en un lloc de la memòria.

I em desvetllo, quin fastic, preparant l'enèssim paper on diré que prou de construccions indiscriminades, i em diran "seny", "és el signe dels temps". I em descobreixo, corpres, fet un regidor accidental amb una pota a cada banda, preservant la visió crítica de les coses, el trajecte històric de la desfeta i aportant, com un més, els mals menors que puguin matisar la gran derrota.

Canta l'Ovidi, el coral romput, i les coses es trenquen, fragmentades i pulveritzades. Definitivament, la pàtria, la meva, és la infantesa i la total innocència d'un nen.

L'univers creixent i l'expansió dels cercles, la dita maduresa, és la construcció diària de dubtes, desconfiances i mesures de prudència. Quin fastic (i "quin terbol atzur, ser tres voltes rebel!" com diria la Maria Mercè Marçal).