PLATGES / JOVES / MEMÒRIA / TRES INICIATIVES

Tres línies d'intervenció.
Estic sumant dades per tractar (institucionalment i/o col·lectivament) els següents temes:
a) Regeneració de platges. Ja es va encetar un debat sobre aquest ecodesastre. S'han fet contactes amb Associació Bellamar, un biòleg, Codesema i particulars. Es tracta de disposar d'un argumentari potent per denunciar aquesta pràctica i evitar la continuació i proliferació de l'afer (motius econòmics, ecològics, culturals, entre altres).
b) Situació del sector juvenil a Premià de Mar. Tot i que l'etiqueta "jove" és molt restrictiva, aquest tema necessita una resposta.
L'article de J.Ribet a EL PUNT (que es reprodueix en un altre indret d'aquest blog) mostra les línies mestres d'una discrepància i apunta coses concretes (per exemple, els usos de l'espai de El Gas).
c) Memòria històrica cultural i política de la "transició" a Premià de Mar (1974-1980, aproximadament, amb especial dedicació a l'apartat 1976, any de sortida a la llum de moltes iniciatives).
En els tres casos, o en qualsevol d'ells en particular, demano col·laboració, si em voleu contactar, el correu és soulbizarre@hotmail.com

Allez! Roulez!

R.Sala, ja saps, l'estiu està a la cantonada

i l'hivern fa baixada.

RÀDIO PREMIÀ, SOUND SYSTEM DEDICAT A L'UNDERGROUND CATALÀ DELS 60'S I 70'S

Dimarts 31 de gener, 9 del vespre, ràdio premià...una nova sessió del programa Sound System. Aquesta setmana podreu escoltar les arqueologies sonores del canvi musical a Catalunya. Farem una retrospectiva sonoràmica des del Dioptria de Pau Riba fins als darrers esternuts de la Ona Laietana. Visitem els darrers 60's i els 70's. De l'underground als Canets.

Serà una remembrança sonora que evocarà el temps de quan Premià de Mar era una vila connectada directament amb les avantguardes del moment (de debó!), quan hi havia línia directa amb Zeleste, la Jazz Cava de Terrassa, la Cova del Drac, la Filmoteca (d'abans de la "democràcia), l'Odeón de Canet o els Comix barcelonins.

Això passava a Premià: Màquina! actuaven a la festa major (in-cre-i-ble), passaven pel Patronat o l'Amistat gent com Ovidi Montllor, Sisa, Pau Riba, Jordi Sabatés, Tete Montoliu, Dharma (abans que saltessin com cretins), Pere Tapies (abans que s'engreixés com un brau), Pi de la Serra (saludat per la gent del FIU), Orquestra Mirasol, Música Urbana, Oriol Tramvia, Miki Espuma (abans de que s'inventés La Fura dels Baus), Barcelona Traction i molts més. Per no parlar dels cicles de cinema fòrum o de les aportacions que es feien des de Taula Rodona amb el cicle de cinema i rock (Bangla Desh Concert, Monterey Pop, Newport Folk Festival-The Festival...).

Per recordar tot això, us preparem una sessió retrostectiva amb la música de Pau Riba, Màquina!, Jordi Sabatés, Toti Soler, Música Dispersa, Orquestra Mirasol, La Rondalla de la Costa, i molts més. La tria és a càrrec de Ramonet77 i Àngel Pagès, supervivents de mil batalles, voluntaris d'abans que la parauleta ("voluntariat") fos trillada i magnificada des de les instàncies oficials dels despatxos corresponents.

EXPOSICIÓ FOTOGRÀFICA SOBRE PALESTINA AL CENTRE CÍVIC DE PREMIÀ DE MAR

Des d'ahir, dijous, està exposada al centre cívic de Premià de Mar, la mostra fotogràfica sobre el mur de Palestina i altres episodis del conflicte que viu aquella zona.
Ahir ens va fer una introducció molt pedagògica del tema el company Jordi Merino. L'exposició estarà oberta fins a mitjans de febrer. L'ideòleg de la mostra ha estat en Lluís Soler, membre de la permanent de la Cooordinadora per la Convivència i del grup coordinador de la COALI.
No us la perdeu.

PEPE RUBIANES FOR PRESIDENT !

Pepe Rubianes for president!
Aquest és un bufó com cal!
I a qui li molesti que es rasqui!
I ara una aportació personal al tema...
EspaÑa no és cap nació, és un invent de les classes dominants de cada moment històric.
EspaÑa és un espai geogràfic on, correlativament, hi ha països.
Catalunya, -ja que EspaÑa no és una nació-,
tampoc ho és.
Catalunya és un pais. A mi m'agrada així.
Un país, amb gent, monstres, rics, pobres, llestos, impostors, artistes, pediatres, sardanistes o okupes.
És una opinió personal.
Per això entenc que el Rubianes digui el que diu i com ho diu. EspaÑa? Què és?
Quin deliri amb tanta EspaÑa!
Que soni la internacional!
Collons!
Nota: I pensar que el Rubianes feia temps que em deixava indiferent (des dels temps de Dagoll Dagom).

UN SANT MARTÍ PER EN MARTÍ

Aquest blog segueix a la recerca d'estampes de sants, iniciada en el seu dia amb un preciós Sant Estanislau.

Ara toca el torn a Sant Martí i el google ens proveeix d'un magnífic exemplar de SAN MARTÍN DE PORRES.

Enhorabona Martí.

RÈQUIEM PREMIANENC, HORA ZERO

Si hem fracassat, fem-ho més suportable.

El jovent que encara no ha rebut cap hòstia es prepara per certificar que la derrota vé de lluny, d'abans que alguns anessim als hermanos, just quan encara no haviem rebut cap hòstia (com ells, els joves).

Als anys setanta, a cavall del vell règim i de la flamant democràcia, els joves de Premià només teniem horari familiar. Els carrers i els bars tancaven molt tard i eren l'escenari de la cultura directa de cadascú, sense ocis alternatius ni regidories al servei de la causa.

Dedicat a Joan Ribet, autor d'una magnífica carta a EL PUNT (25-1-06) sobre "ser jove" a Premià de Mar

(La foto és lletgisme en estat pur, en estat terminal, comme il faut.)

URBANISME I CIUTATS-BOTIGA ( EN OCASIÓ DEL PLA GENERAL DE PREMIÀ DE MAR)

Que el pla general d'urbanisme sigui una opció profilàctica per evitar mals majors en matèria "desarrollista" a Premìà de Mar, em sembla bé. D'aquí, però, a dissenyar una ciutat (no sé si és un poble, ni si és una ciutat i amb prou feines un "ens") en base a un model socioeconòmic de tall comercial, crec que com a mínim hauriem de plantejar una certa controvèrsia (i parlar abans del concepte comerç i de les seves variables).

Assistim a una apropiació de les ciutats amb una nova versió dels parcs temàtics comercials. Alguns d'aquests temples del consum ho són de manera explícita (Mataró Park, Diagonal Mar) i altres ho són de manera implícita (els continuums de botigues de franquicia). Aquests darrers mostren un model clònic i fan que la majoria de dissenys urbans de base comercial caminin en la mateixa direcció: la metamorfosi del comerç de carrer evoluciona de la botiga clàssica a la franquicia efímera i replicant).

Hi ha altres maneres de reequilibrar l'espai urba (un cop ha estat malmès per la ominipresència mercantil de la construcció devastadora). Caldria plantejar una reapropiació cultural dels espais no urbanitzats, dels no configurats entorn del mercat, dels no classificats segons les pautes de l'urbanisme imperant (un urbanisme que en la versió més progressista ja no pot anar més enllà de la "reubicació de pastilles territorials" que permet una legislació irreformable pel que sembla).

Reapropiar culturalment l'espai significaria una decidida aposta per les zones d'encontre no pautat, per les escletxes de "paisatge", per interpretar el ciutadà de carrer i la seva activitat, més enllà de la figura fiscal amb potes que va a comprar o a fer gestions. Seria com redescobrir el passejant, el passavolant o el no-classificat, com a essers en moviment (o en descans, sí es vol), portadors de comunicació no estandaritzada, gratuïta i misteriosa/enigmàtica o oberta/comunicativa.

La ciutat difusa és el concepte que configura Catalunya, la gran Barcelona. La ciutat dels comerços clònics, les urbanitzacions, les tematitzacions. Quan el ciutadà surt al carrer ja no passeja, doncs compra o circula per la ruta comercial. Quan els exclosos no compren ni circulen per l'esmentada ruta, les ordenances defineixen el seu rol.

David Harvey (geógraf) ens parla de la reapropiació cultural de la ciutat, de la resistència al model tematitzat que impera i clona la vida diària (de Harvey es pot llegir "capital financiero, propiedad immobiliaria y cultura", un petit i excel·lent treball sobre el tema).

El cinema ens pot il·lustrar aquesta matèria. Una peli sobre el model de "ciutat difusa" per excel·lència (Los Angeles), CRASH, està a la cartellera més comercial (fins i tot als parcs temàtics). No us la perdeu.

I més sobre el model..."Ciudad de Cuarzo" de Mike Davis (urbanista), allí hi llegireu el com i el perquè va neixer la megaciutat multiurbanitzada de Los Angeles (bressol del comerç franquicia, les corporacions, els parcs temàtics, la marginació postmoderna...)

PUERTO RICO I JAMAICA A RÀDIO PREMIÀ

El programa Sound System, ràdio Premià 95.2, emet aquest dimarts un programa dedicat a dues figures de la música caribenya: Ray Barretto (Puerto Rico) i Jackie Mittoo (Jamaica), percusionista i organista respectivament.
En Ramonet77 punxarà el portoriqueny, ànima percussiva de la llatinitat "fussion" (tradició, innovació, jazzístic i salser). L'Àngel Pagès us mostrarà el timbre "Hammond B5" de l'organista més groover de la Jamaica sonora, Jackie Mittoo, llegenda dels pioners Sakatalites i de centenars de discos Made in Jamaica. Dimarts 24 de gener, 21 hores, hora Sound System. L'espai sonor de la música intempestiva de la ràdio local premianeca amb projecció universal! Sintonitzeu-nos.

HI HA VIDA MÉS ENLLÀ DE L'ESTATUT (I DE L'AUCA)

Moviments fotogràfics del cap de setmana. Fantàstica dentadura la de l'Artur Mas, cofoi de salvar tot un poble, sortint de la Moncloa amb l'estatut apanyadet.

El millor que pot succeïr amb aquest estatut és que comenci a passar a un segon terme mediàtic i polític (la qual cosa és demanar la lluna), doncs l'agenda de les realitats és un trencaclosques indesxifrable de poders, contrapoders, defensives, davanteres, lateralitats i extremitats.

Dit d'una altra manera, la feina d'espigar el blat de la palla requereix la localització/comprensió/transformació de moltes injusticies/desequilibris/paranòies.
Quan parlem d'autogovern (per exemple, de l'estatut) no hem de confondre tota la "nació" amb les seves classes populars.

Espigar el blat de la palla, en termes nacionals, passa per distingir (i discriminar sense manies) als que fan malbé el pais (el teixit productiu, l'entorn natural, la inteligència, la creativitat o la recerca) de la resta de mortals (majoria variada, sovint instrumentalitzada).

Nació o país, sí. Però, com deien els clàssics: Encara hi ha classes! (estratificades, jerarquitzades, dins i fora de l'auca, emergents i decadents).

De tot plegat n'hem parlat i debatut els més de 800 assistents a la convenció conjunta d'ICV i EUiA celebrada a Barcelona aquest cap de setmana. Amb l'estatut de fons, prioritat número 1: Discurs/pràctica social i territorial. Consideració addicional número 1: Teixir aliances al carrer. Extramurs, la història, -les històries-, multipliquen l'auca i produeixen subjectivitat descontrolada i suggestiva.

Malament si només captem la política per la via televisiva, escenari on les dentadures lluents i oportunes magnifiquen les contingències de l'auca (així ens volen veure als televidents: xuclant gestos, processant atraccions).

/////Il·lustració amb dibuix de George Grosz "Escena de carrer"/////

PREMIÀ I EL SEU CORAL ROMPUT ( DEDICAT A MARTÍ ROSSELLÓ)

Bon dia, tinc el CORAL ROMPUT de l'Ovidi Montllor a l'ordinador, per això t'escric, doncs el tema em remet directament al teu fervor ovidià, que comparteixo i em posa la pell de gallina i els quatre pels de punta.

Penso en les impotències de la nostra petita pàtria, que és la de la memòria, d'un lloc que es gronxa damunt un abisme entre Vilassar de Mar i El Masnou. Del nostre Premià, que és matèria noble, record de garrofers, canyars, roques "naturals" a la platja, platans i palmeres, fàbriques actives que bateguen nit i dia, olor a cotó, remor de telers, pudor a fems de cabra i vaca, carrers de sorra, vesprades de televisió iniciàtica al bellmig del carrer, veïns que prenen la fresca al carrer de sant Miquel, burgesos de poca volada, capellans, monges i llaminadures abans d'anar a l'escola.

Veig Premià com un laberint de carrers amb sorpreses a cada cantonada, amb fusteries, petits tallers, botigues de betes i fils, grups de dones amb bata blava que surten de la fàbrica, el Pla de l'Os. La pàtria portatil i segura que reposa en un lloc de la memòria.

I em desvetllo, quin fastic, preparant l'enèssim paper on diré que prou de construccions indiscriminades, i em diran "seny", "és el signe dels temps". I em descobreixo, corpres, fet un regidor accidental amb una pota a cada banda, preservant la visió crítica de les coses, el trajecte històric de la desfeta i aportant, com un més, els mals menors que puguin matisar la gran derrota.

Canta l'Ovidi, el coral romput, i les coses es trenquen, fragmentades i pulveritzades. Definitivament, la pàtria, la meva, és la infantesa i la total innocència d'un nen.

L'univers creixent i l'expansió dels cercles, la dita maduresa, és la construcció diària de dubtes, desconfiances i mesures de prudència. Quin fastic (i "quin terbol atzur, ser tres voltes rebel!" com diria la Maria Mercè Marçal).

FREAKILÀNDIA MUNICIPAL (LLETGISME A LA PREMIANENCA)

Sincerament, puc testimoniar que el ple municipal d'ahir (18 de gener de 2006) em/ens va deixar K.O. a més d'un.

No diré noms.
Jo també hi era (a la mesa dels representants electes).
Quina vergonya!
El document sonor està a Ràdio Premià.
Salut les Copains!

Pdt: Com cantava Frank Zappa:
"Freak Out!" (finals dels 60)

Gregori López Raimundo, medalla d'or de la Generalitat

El Gregorio López Raimundo ha rebut la medalla d'or de la Generalitat. Tornem-hi amb la necessària memòria històrica, ara en la figura del Gregori, l'exsecretari general del PSUC, referent de la clandestinitat més valenta, lluny de les èlites, fill de la classe obrera.
La cançó del Raimon, "T'he conegut sempre igual" descriu la seva personalitat i el seu exili interior de lluita i avantguarda. No està de "moda".
Els comunistes de tota mena (sempre variats, sovint enfrontats: ortodoxes uns i heterodoxes altres, independents o de partit, pensadors i militants, psuqueros o expsuqueros) li reconeixem el seu treball.
Ara és la Generalitat qui el reconeix i ho fa amb la més gran de les consideracions. Un encert!

~A Gregorio López Raimundo.
Alerta vius, jo sé que si caiguesses tants anys, molts anys, massa anys et demanaven. Entre els sorolls dels cotxes, del carrer i de la gent que atrafegada passa, he vist molt clar que són molts els que lluiten i que com tu calladament treballen. T´he conegut sempre igual com ara, els cabells blancs, la bondat a la cara, els llavis fins dibuixant un somriure, d´amic, company, conscient del perill. Sense parlar m´has dit "tot va creixent", lluita d´avui pel demà viu i lliure, que es va forjant aquests dies terribles, temps aquests temps de tantes ignorçncies. No m´he girat mentre serè em creuaves, he sentit fort un gran orgull molt d´home, no em trobe sol, company, no et trobes sol i en som molts més dels que ells volen i diuen. Aquest meu cant és teu, l´he volgut nostre; aquest meu cant és teu, l´he volgut nostre. Alerta vius, jo sé que si caiguesses tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.
RAIMON

JOAN BROSSA, POETA DE LA IMATGE (A MATARÓ)

Desconcertats, navegant entre deliriums, encotillats dins de l'auca on ens volen veure els tot poderosos..Què millor (i qui millor) que una exposició i d'en Joan Brossa? Doncs, està a Mataró (Can Palauet) fins mitjans de febrer.



"Joan Brossa, poeta de la imatge" és una exposició de petit format que aplega catorze poemes-objecte i dotze litografies, més dues pel·lícules de Pere Portabella i Frederic Amat amb guió del mateix Brossa.

ICV-EUiA VALORA EL "TRIPARTIT" I EXPLICA QUI MANA "DE DEBÓ" A CATALUNYA (ELS PODERS ECONÒMICS, NATURALMENT!)

Aquests dies es viu debat intern. ICV-EUiA anem a valorar que fem (i com) dins del dit tripartit (d'esquerres i catalanista, en diuen uns, i altres en diem de centresquerra "curt i ras"). Es tracta, doncs, de mesurar l'estat del pacte del Tinell, els avenços en relació al període anterior convergent i les llums/ombres de la gestió. L'estatut oscila entre el malson, la cacofonia sorollosa de l'auca politicomediàtica i el gran desconeixement a escala ciutadana. Sobre ICV-EUiA i el seu paper dins del govern, només unes pinzellades: Una certa imatge de responsabilitat enmig del "guirigall" quan toca impulsar una línia d'anàlisi-proposta-ressolució (cas de Joan Saura) i un paper d'equilibrista sotmès al pressing constant de l'exterior fàctic i de l'interior bàsicament socialdemòcrata (cas de Salvador Milà). En resum, ICV-EUiA necessita mostrar fins a on es pot arribar des de la relativa força del seu pes electoral, marcar perfil (esquerra tranformadora, discurs entenedor sobre les complexitats que configuren el panorama general) i una millor ubicació social (cal que l'entorn de la nostra coalició sàpiga allò que és un secret a veus: Que ICV-EUiA resultem molestos per les forces que realment "manen" a Catalunya, és a dir les veus de la "sociovergència", del grup Godó, de La Vanguàrdia (que sempre ens matxaca), de la patronal Foment del Treball, de "La Caixa". Cal dir-ho, sense por: Hi ha un model de pais que no té res a veure amb el que defensem, és el model "desarrollista" i insostenible, propagandistic, megaturistic i immobiliari, poc productiu i molt enriquidor; és el model de la Catalunya trinxada amb megainfrastructures d'alta volada, línies de molt alta tensió, urbanitzacions a tort i dret, tunels que connecten mercats, cinturons que cenyeixen espais, deslocalització de l'economia industrial, cultura d'aparador i d'esdeveniment perpetu.
Un model, l'esmentat, que té els seus defensors dins del govern tripartit i que ICV-EUiA han de saber assenyalar, conscients de les limitacions d'un grup petit (9 diputats), però amb vocació de pujar i sumar idees i gent a una idea bastant diferent de la Catalunya sociovergent o de la Catalunya "miticament immortal" dels xovinistes.
Aquesta setmana tenim Convenció Nacional d'ICV-EUiA. A veure que en treiem de tot plegat.

(La foto és d'un dibuix de l'artista alemany George Grosz, potser un dels més explicits franctiradors de l'Europa central del segle XX. És una opinió i és un artista a revisitar i multiplicar)

L'ESPAI / ESPACIO 1999 / DE LA "COALI"

L'ESPAI.
Mostra d'algunes escenes del treball.

Aquest és un altre mite. Un mite amb versió contemporània. L'equip de ESPACIO 1999 o el que és el mateix, l'equip de L'ESPAI, el local de la COALI de Premià de Mar, en període d'obres. D'esquerra a dreta: La doctora Albareda (guixaire), un desconegut Manel (paleta transvestit en electrodama termonuclear) i en Jaume Salat (destacat pintor i projectista).

MITOLOGIA BÀSICA

La sèrie "Viaje al fondo del mar" (encara que el 33 la va capturar fa poc anys, paga la pena la versió castellana). Almirall Nelson (l'actor que encarna aquest magnífic submarinista amb galons, és Richard Basehard, secundari en dues pelis de Fellini -de debó-), el capità Crane, el caporal Kowalsky...impresionant! ah...i el director, Irwin Allen, pioner de les pelis de catastrofes... i anima mater de "Tierra de gigantes", "El tunel del tiempo"... ui!

TURISME INCIDENTAL (FIGEAC)

Jacques Tati us mostra la seva vila de vacances. Com un circ giratori, Figeac (departament du Lot) acull elements en transit, epifenomens grotescos, nits a cel ras, rondes de vi, bicicletes i rares estances bòrnies (esviaixades, desorientades, multidireccionals). Visiteu Figeac. Terra de Champolion. Territori fluvial. Formatges. Mercat. Llibreria. Café dels "Sports". Fantasia gabatxa. Terra de redempció!
SALUT LES COPAINS!

PER FI HE TROBAT EL MEU LLOC EN EL MÓN!



EXOTISME? NO GRACIES!

TURISME ACCIDENTAL

Chamoux. Vila savoiana. Dimensió desconeguda. Tombarelles en furgoneta. Salut les Copains. Miracle a la francesa.
(A la fotografia apareix l'escenari del fenòmen, visitat per un parepentista. Nosaltres ho varem visitar en furgoneta voladora).

"MON ONCLE" O LA VISIÓ ANTICIPADA DEL CRACK URBANÍSTIC. EL CAS MARESME O COM GESTIONAR LA DERROTA

El "30 minuts" de la tele-la-nostra del passat diumenge 8 de gener va emetre un reportatge petitó sobre coses grosses. La cosa urbanística, la línia ascendent del marbellisme a escala catalana i maresmenca. Va apareixer el cas de Can Maians, zona vilassarenca que limita al sud amb la gasolinera de la rotonda-skyline del Vilassar de Dalt postmodern. Tal com diuen alguns, un episodi més del creixement. Tot i això, sembla ser que l'Ajuntament, el seu govern, ha fet el possible per evitar coses pitjors (tampoc van tenir oportunitat d'expressar-ho al mini-reportatge de la tele). Plou sobre mullat. Com passarà a Premià de Mar (Hortes de Ponent), si és que ho evita "in-extremis" un miracle en forma de "neo-vocació camperola" de part dels propietaris quasi expagesos. Ens haurem de preguntar, quins són els marges de maniobra dels poders públics davant la racionalització (...) del territori. O, dit, en altres termes, tocarà als ajuntament jugar el paper de "parxejar" el que és inevitable? Em temo que aquesta opció possibilista i de baixa intensitat és el darrer cartutx. La resta és moviment a l'intempèrie. El ball immobiliari. Si anem convenint que "no hi ha res a fer" o "és el que hi ha" o que "això no ho aturarem", almenys no estalviem el discurs, la pedagogia del que ha passat. La descripció necessària del passatge que avança. La memòria històrica aplicada al territori. El pessimisme de la raó. L'optimisme de la voluntat. He de pensar que els governants de Vilassar de Dalt han fet el millor possible (segons la legislació). A Premià de Mar ens tocarà evitar el pitjor (segons la legislació), salvar Can Sanpere, i no escamotejar la diagnosi crítica que mereix una comarca degudament esquarterada. Mon Oncle, peli memorable de Jacques Tati (el de debó), mostra les pistes del transit, de la travessa galopant entre el món d'ahir i el món que ens acull amablement des dels anuncis de qualsevol superficie comercial.

Del 64 al 06 (we are the mods)

Sense serrell, amb protecció de barret pork pie, amb la parka...encara existim.Agrupats o dispersos. Revisited!!

LA MOGUDA LAICA, LA SALLE I "EGO SUM VITIS VOS PALMITES"

Com que s'acosta un altre debat municipal sobre la cosa laica, és bon moment per recordar que a banda de creients i ateus, subdivits en passius i actius, també hi ha agnostics amb la mateixa subdivisió. Aclarida la necessària divisió estat i esglesia (esglesies), a veure quan aclarim la necessària divisió entre estat i capital (la qual cosa significaria la possibilitat de que la "cosa pública" podria ser mereixedora d'aquesta denominació). Els marxistes (i els que ens en sentim deutors, encara que diletants) ja deien allò de que el culte al "capital" és una dimensió metafìsica/religiosa o, el que és el mateix, i en clau cristiana tota la pel·lícula del becerro de oro. I ara, per curar-nos en salut, bo serà recordar la presència de l'obra de San Juan Bautista de la Salle i la posterior incidència dialèctica en la formació politica i mental d'aquest trastocat regidor que li encanten les estampes, els textos bíblics i les cançons profanes de Nick Cave. I, per acabar, una acotació de memòria històrica i patrimoni religiós premianenc: llegiu atentament el frontispici de l'altar major de l'esglesia de Sant Cristófol; allí hi figura, falcat entre parres de bona vinya, l'inscripció senyera:
EGO SUM VITIS VOS PALMITES
Paraula agnòstica.

Avui, dimarts 10 de gener, l'Estanislau Verdet, breu i fugisser, cantarà a RÀDIO PREMIÀ

Sound System, les 21 hores del vespre. 10 cançons de grups i cantants i, enmig, una mostra de les arts d'en Verdet.

NICK CAVE, ESCRIPTOR DE CANÇONS, NADARROR D'HISTÒRIES

Nick Cave canta i escriu. Escriu cançons i escriu llibres com aquest. "Y el asno vio al àngel" (And the ass saw the angel). I Nick Cave dins del llibre que escriu, hi escriu això: "Me he tirado la vida entera agazapado en la periferia, observando, siempre sin perder de vista la concatenación de desventuras, los contratiempos y las calamidades puras y duras de los habitantes de mis dominios -el valle de Ukulore-. Yo he sido, podría decirse así, un Mirón del Señor. A lo largo de todos los días de mi vida he servido de informador -infiltrado entre las filas del enemigo-, espigando lo que podía a partir de lo que por casualidad veía, u oía, u olfateaba. Sí, ahora que me encamino directamente hacia el Paraiso -mi dominio legítimo- esto de revelar el secreto de mi vida me produce cierto placer. Por divina designación he sido el chivato de Dios. Vamos, que nadie como un mudo para guardar un secreto."

100 dies d'un regidor accidental

Accidentalment resulta que soc regidor de l'Ajuntament de Premià de Mar. Dic "accidentalment", doncs faig la "substitució" del company Toni (que, per cert, no em contesta els correus o les trucades des de fa una temporada). Bé, em sento part d'un col·lectiu molt variat, poc orgànic i molt intempestiu. Com que "la coali" obeeix a aquestes característiques, no em fa res ser portaveu d'un grup. Aquest grup l'anomenem "la coali" o Coalició d'Esquerres de Premià de Mar. Som gent d'ICV, una majoria d'això que en diuen "independents", un semimilitant de EUiA i joves que entren-surten-entren. La tercera força municipal (16% 1911 vots). Estem ficats en la construcció d'una nova seu que serà espai cultural, social i polític. Idees i activitats: anàlisi-proposta-denúncia (si cal).Àmbits: la trama sociocultural (necessitem més projecte, més innovació, menys despatxos i més amplada temàtica), l'ecologia (de moment hem llançat el debat sobre el frau de la regeneració de la platja i ho intentem lligar al model de creixement fatal/fatalista que vivim). La política? doncs, com deia, Maurice Blanchot (assagista literari i activista del 68 a França): "El lloc de la política està on aquesta no hi acostuma a estar". Tot un enigma. Primera lliçó d'aquests 100 dies de regidor: si ets crític et critiquen, si ets autocrític, també. De nit, però, la música travessa la finestra i reposa a la taula.

CYCLOS DE LA COALI ALS ALPS 2006

Sala&Pagès ja preparen el nou repte d'estiu 2006: cols del tour als Alps (Galibier-Telegraphe 2400 i Iseran 2770)

Sant Estanislau en acció

Les estampes, format pioner del còmic i el tebeo. Vides de Sants. (Nota: El sant agenollat és el genuí Sant Estanislau)

una adreça blog per visitar i desar

Anunci de Stereo2: el col·lectiu dual Stereo2 ha obert el seu blog (això és una febrada blogger). Per seguir les activitats del col·lectiu, cliqueu http://stereo-dos.blogspot.com/ i el poseu als "favoritos", allí s'anuncien activitats com ara el programa de ràdio Premià SOUND SYSTEM.

ROBERT WALSER I LA NEU

Robert Walser. Trajecte final.
Herisau (Suissa).L'escriptor que passejava. El poeta damunt la neu.Una vida evitant la notorietat. Negre sobre blanc.Lectura molt recomanable.

Paul Bley: rescat d'un pianista. Milhaud, Verdet i Britten. Robert Walser i la neu.

He entrat l'any amb les músiques de Paul Bley, pianista canadenc, innovador i revolucionari dins del free jazz dels seixanta. Marit de Carla Bley, figura imprescindible de la New Thing o moviment de renovació i controvèrsia estètica dels anys 60 (dins de l'escena més corrosiva del jazz). Obra en solitari: Paul Bley/Hommage to Carla. Trios: amb músiques del propi Bley, la Carla i un homenatge al saxofonista Ornette Coleman.

Enmig, pugnant per l'estratosfera les emanacions àuriques de l'Estanislau Vernet, com projectils del lletgisme!

A sotabosc, Milhaud com Satie, basculant entre el cabaret foll i les acadèmies impossibles.

De nit, Benjamin Britten, la suite n.1 de violoncel. Inquietant.

Recapitulo: Bley/Bley, Verdet, Milhaud i Britten. Silencis, tecles, yamshes, "escabetxos", fanfàrria i tenebres.

Desplego Robert Walser, el llibre, els microgrames, s'alça el teló: Suissa, la desaparició d'una petita figura humana en un horitzó blanc de neus i llençols.

ESTANISLAU VERDET

Telex informatiu d'urgència: senzillament és l'Estanislau Verdet. L'any comença bé. L'artista s'ho val. Visiteu-lo a "yamshes en escabetx", el blog d'un geni. Obrim debat. EL LLAMANTOL QUE ES REPRODUEIX ENS INDICA LA TENDÈNCIA