VINILS, TAULA LLARGA A L'AMISTAT, EVO MORALES, PRIMER DE MAIG, LA CISA, URBANISME, REGGAE I PETER PAN

Una vegada a l'any desplego els vinils dels Beatles i els punxo. Aquest cap de setmana ha sonat Abbey Road, el blanc i el Sgt. Peppers. L'efecte intempestiu no falla. He fet el mateix amb una bateria de vinils de la meva col·lecció Mod. The Action, The Artwoods, The Roulettes i Paul Weller-Style Council. Apunto aquests discos per vàries raons: a) The Action van ser una banda de culte en els clubs dels seixanta, sonaven celestialment amb armonies vocals meravelloses, efectes de guitarra Rickenbaker i, sobretot, molta bona fe en la causa Mod. b) The Artwoods, eren una màquina de R&B. Art Wood era el lider i germà de Ronnie Wood (Stonià i exMod amb The Birds, no confondre amb The Byrds -també sixties, però-), el teclista era John Lord (posteriorment tocava la dentadura amb Deep Purple) i el bateria Keft Harley (que passaria per els Bluesbreakers de John Mayall). c) The Roulettes sonaven com els primers Beatles i, ai!, passaren desapercebuts més enllà del Soho. d) la visita a la música de Style Council està motivada per la sempre reivindicable figura del revivalista Paul Weller, el disc escollit és Introducing Style Council del 1982, -carta de presentació vinílica del grup del mateix nom-.
El vespre de taula llarga a l'Amistat s'acaba amb un trio de polemistes (Tati, la mare amb auriculars i el Doctor Martí) a la conquesta de la raó "via-estatut" i "via-limits de la democràcia realment existent". Fervor discursiu, remor de plats i temàtica inacabada. Abans d'anar a dormir escric: "quan es perd la perspectiva social, en politica i en societat, -també en cultura-, abonem la pista del deliri", i no ho dic per nosaltres, els polemistes de la taula llarga.
Amb en Ramon Sala procedim a la bicicletada festiva que coincideix amb el Primer de Maig (atenció: el dia del treball porta la notícia d'esquerres de les nacionalitzacions petroleres i gasístiques a Bolivia. Penso que aquesta notícia i el seu protagonista, -Evo "incorbatable" Morales-, són d'esquerres). El Primer de Maig al Baix Maresme significa dues coses, entre altres: a) l'Aplec de La Cisa, reconvertit i mai ajornat, que es celebra com si la Cisa encara fos la Cisa i com si les muntanyes fossin muntanyes, insòlit, puntual i etern (un cas rar i bizar). b) la proletària memòria històrica remet directament a gent com en José Luís Osorio i el lider Casiano, fent mitings obrers de clandestina performance a la font de la Cisa. En Ramon Sala i jo travessem, contorsionats dalt de les bicicletes, la munió de romers, excursionistes i ciclistes intempestius. A Premià es convoca una manifestació anticreixement urbanístic del tot comprensible, necessaria i expeditiva com, també, injusta (estigmatitzar tot el que és considera polític -com si la política fos matèria reservada a una suposada classe política- és una mica injust) i generalista (la lletra menuda de les derrotes és, també, portadora de certes victòries, per exemple: Can Sanpere).
Anada a la Barcelona musical i llibretera. Provisions en forma de: a) un DVD, l'excel·lent Wonderland de Michael Winterbottom (l'altre Londres, disseminat socialment, familiarment, l'altre club, -el club-, el Crystal Palace!), b) un llibre que aborda el fenomen Peter Pan, ara que els socialistes premianencs han considerat aquesta temàtica en clau municipal i històrica (ai! els temps! ai!). La novel·la Jardines de Kensington, del catalanoargentí Rodrigo Fresan ens porta a una cruïlla entre el Swingin'London del pop i la follia i les realitzacions victorianes del primer Peter Pan (per quan tindrem una estàtua del nen etern a la plaça de l'Ajuntament de Premià de Mar?).
I la banda sonora casolana que no s'atura, amb sol de primavera i el catàleg Soul Jazz Records desplegat amb aromes de Rocksteady, Ska, Lovers Rock, Reggae i Calypso. Bona tarda a tots bloggers, lectors, amics i enemics!