ELS SIGNES DELS TEMPS, ELS SIGNES DEL CARRER

En Martí, col·lega de blog i amic de plaça, ja en parla. El tema de les mobilitzacions veïnals de "nou tipus" portarà cua. El signe dels temps.
En dies de valors socials "a l'alça", les mogudes plantejaven el sentit social dels espais, la proximitat dels equipaments o una relativa ocupació de les places i carrers en sentit cívic, festiu, concret o infinit.

Els signes del carrer no funcionen al marge dels temps. La primera moguda veïnal premianenca de la democràcia naixent, a meitats dels anys setanta, fou una gran Associació de Veïns a escala local (aleshores PM tenia uns 15.000 habitants, aproximadament). L'assemblea constituent de l'Associació va reunir prop de 1000 persones al Poliesportiu Municipal amb reivindicacions del tot SOCIALS com ara: zones verdes, centres cívics, ambulatori, casal d'avis, espai juvenil, autobus, etc.

Anys després,-a banda de reivindicacions aïllades com el cas Can Sanpere, la lluita per l'abaixador de Renfe o les mobilitzacions en favor de recuperar l'espai de "el Gas" i les actuals (front els peatges de l'autopista o el tancament de la NII)-, les reivindicacions s'han transformat segons l'efecte Nimby (concepte californià que més o menys significa: "No al pati de darrera") i afecten a temàtiques poc "socials" i molt particularistes, algunes d'aquestes obertament xenòfobes. El catàleg reivindicatiu es fragmenta com passa amb totes les expressions socials i culturals del període present (el dit postmodernisme).

El nostre temps és un temps d'explosions temàtiques, d'exposició d'una auca mediàtica on tot és espectacle, sigui polític, sigui social, sigui econòmic, sigui social, de descomposició de la idea "de classe" en detriment del magma dels estrats i les competències. Part d'una barbàrie (no sempre violenta) cultural d'alt voltatge i, com no, de la redefinició del carrer (tot un món). Com a mostra, les reivindicacions d'ahir a Barcelona, des de temàtiques socials i justes (per equitatives) fins a barbaritats del tipus antinarcosala. Desenfocats en uns carrers que ja no verifiquen l'abast del canvi d'era. Caldrà pensar-hi sovint.

SOUL JAZZ RECORDS

A la foto: Botiga de la SoulJazzRecords/Sound of the Universe (Soho, Londres). Aquest segell assegura el llegat de la bizarrada i la sèrie B definitiva del sistema sonor...funk, soul, r&b, brasil, jamaica, jazz intempestiu, pop industrial dels 80...
Cliqueu als links d'aquest blog: La maleta sonora universal.
Una mostra de la línia gràfica del segell, de les temàtiques i dels estils.
R77 i JTRI, preneu la nota corresponent.

front d'investigacions utòpiques FIU / 30 ANYS

BASE DE DADES OBERTA AL MANIFEST 2006 DEL FIU (JA CORRE PER INTERNET)

ESTROFES OBERTES PER LA REFUNDACIÓ DEL F.I.U. (PODEU AFEGIR I/O ESMENAR EL TEXT OBERT I EXTENSIBLE)

ESVORANCS DE RAONS I DE VIDES,

SENTINELLES DE L'ADEU, AIGUABARREIG DE TERRES FERMES,

QUI DESPENJARÀ LA GAVINA?

PLACES SILENCIOSES,

DESERT.

...

(VERSIÓ 2006 DEL MANIFEST DEL F.I.U del 1976)
desxifrem-lo:
esvorancs: escletxes de caramel carmel.
raons i vides: dualitats del cantant de Verges. AI!
sentinelles de l'adeu: tricorniades testes 1976 versió 2006.
Aiguabarreig de terres fermes: complexitat tocant de peus a terra.
qui despenjarà la gavina? pregunta oberta 30 anys després

Està oberta la plana...

DARRERA HORA: EL F.I.U. I ANGELA DAVIS (LA LLUITA INTERNACIONAL)

sound system, dimarts especial Coltrane

Dimarts 28 de març a les 21 hores, el Sound System! programa especial monogràfic dedicat a John Coltrane, saxo de saxos. Amen!
I una recomanació Stereo2: visiteu els dos nous links d'aquest blog dedicats a Soul Jazz Records i ECM Records, allí hi trobareu un alt percentatge de les músiques que ens motiven des de fa molts anys (de Jamaica a New Orleans, de Brasil a Philadelphia, de Noruega a Barcelona, jazz-soul-rítmes llatins i africans, etc...).

TERJE RYPDAL / RAINER MARIA RILKE

Recuperat, rescatat, Terje Rypdal, guitarrista suec.
Dedicat a X."Crimson", per molts anys de fil conductor musical.

EINGANG / PROEMIO

Seas quien seas, sal al anochecer
de tu cuarto, donde todo lo sabes;
ante la lejanía, la última es tu casa,
seas quien seas tú.
Con los ojos que, cansados, apenas
se liberan del desgastado umbral,
alzas muy lentamente un árbol negro
y ante el cielo lo plantas: solo, esbelto.
Y ya has creado el mundo. Y es enorme
y como una palabra, que aún madura en silencio.
Y como su sentido tu voluntad lo capta,
tus ojos tiernamente le dan suelta...

Rainer Maria Rilke
El libro de las imágenes (trad. Jesús Munárriz)

Estatut. Auca. Polítiques. Variacions temàtiques.

El brou de l'Starlux (*) arriba al seu punt final en comissió parlamentària. El text estatutari, lògicament rebaixat (ERC: no feu jocs de mans, val? ja se sap que les coses es negocien en funció de la correlació de forces de cada moment) ens mostra un nivell d'autogovern bastant superior (en termes històrics) que el del període republicà i el de l'estatut vigent. No estaria malament que, a banda de les declaracions identitàries i nacionals, fixessim la vista en tot un capítol de drets que parla de temes a peu de carrer.
Els que hem anat seguint el procés des d'ICV-EUiA, sabem dels esforços de gent com el Boada, en Bosch, en Miralles, l'Herrera i companyia, i el suport des de les espanyes del Gaspar Llamazares. La feina de l'esquerra roigverda, de la nostra coalició, no surt massa als diaris. Per no parlar del paper d'en Saura a la rebotiga, al soterrani de Palau, per reequibrar (no pas ambientalment) les picabaralles i les espantades Carod-Maragall. Per això, un servidor aprofita aquest petit forat a la blogsfera i, sense manies, escampa una propaganda testimonial fora de l'auca.
Dit això, definit el continent, ens toca parlar (i fer!) dels continguts. Començant per una ampliació (difícil, per complexa i necessària) del camp d'atenció teoric i pràctic de les politiques socials i culturals (tot un programa). Retorna, doncs, la idea de Maurice Blanchot (el mestre) sobre el lloc de la política: l'espai de la política està justament on aquesta no hi arriba (La Communauté Inavouable / La comunidad inconfensable).
O sigui que, -davant de les complexitats i de les insuficiències, dels dubtes i de les preguntes que suggereix el "blanc o negre" de tot plegat-, podem fer com la Camats (a la foto), i rascar-nos el cap per fer dels interrogants una eina per la descoberta. Quedi clar, doncs, que l'estatut és un acord entre parts, no pas una declaració d'independència. Si s'ha d'anar més lluny, aleshores, que es faci en una altra lliga. Encara que siguem més pesats i encara que no "vengui", lluitem perquè totes les complexitats apareguin als papers, ventilem l'auca de l'estatut i levitem una mica i de tant en tant (com ens recorda Bernardo Atxaga a La pelota vasca).

Dit a la italiana: il monolito é diverso! (frase d'un cartell electoral del vell PCI)
(*) La referència a l'Starlux és un record a una ocurrència del president local d'ICV, Manel Egea, que en els dies del "Volem d'Estatut!" (anys 77-78), a les manis cridava "Volem l'Starlux!"

LONDON MEMORABILIA

R77 + JTR + JT = CODE APRIL, 8

BOTELLÓN? NO, GRÀCIES. CEREBRINO MANDRI!

El que compta és la salut. La salut és trencadora. La salut és emancipadora. Les ressaques d'alcohol es poden evitar ingerint una dosi de Cerebrino Mandri, sempre abans d'anar a dormir. Per celebrar la descoberta: tots els dissabtes al migdia, usuaris de Cerebrino Mandri, esteu convocats a la plaça de l'Ajuntament de Premià de Mar. I oblideu-vos dels botellons.

Bardot-Tati: French Connection

El post anterior ("ciclisme ancestral") ens mostra a Jacques Tati (el de debò) transformat en mecànic ciclista. En aquest blog (divendres 17 de març), Brigitte Bardot, en persona, ha escrit un missatge al vell Tati (el de debò). La recerca historica ens permet observar un encontre entre el cineasta i la dama mitològica. (la foto, defectuosa, ens mostra la dama rossa en companyia de Monsieur Jacques)

Ciclisme ancestral

El manteniment de la bicicleta és una condició indispensable per al seu bon funcionament. Qualsevol cicloturista necessita tenir la màquina en bon estat.
El cap de setmana suggereix una performance a sis rodes amb el trio ciclista dels diumenges a les nou.
Heus aquí el mecànic, carter i ciclista Jacques Tati (el de debò) en una mostra de cyclodeconstrucció a la peli Jour de Fête.

Pirates, Premianencs i King Crimson

Una de les novetats festives del Premià de Mar dels darrers 10 anys ha estat la presència dels Pirates i Premianencs a les festes majors. La idea va prendre forma en els temps del regidor Sòria, es va extendre popularment fins prendre volada organitzativa i, darrerament, enfila una edició commemorativa. Els amics de l'associació Bellamar, -entitat dedicada a la cultura marinera-, confeccionen un llibre que tracta aquest tema amb extensa documentació visual i textual. Per Sant Jordi serà una realitat editorial.
Stereo2, el col·lectiu que impulsa el Sound System de Premià de Mar, vol fer una aportació a aquesta celebració en forma de descoberta discogràfica. Darrerament hem programat a la ràdio un disc de King Crimson de l'any 1973 amb el nom de Lark tongues in aspic. La coberta d'aquest LP ens mostra el sol i la lluna en una disposició que evoca perfectament els cartells, samarretes i altres elements caracteristics de la festa. Senzillament King Crimson eren visionaris. És un joc. Coses del temps. El món ens ofereix les mil i una coincidències.
El cartell del 2005 és un disseny de Ramonet77, off course!

Trajecte Vila-Matas, estació Blanchot

El trajecte iniciat amb la lectura del Pasavento de Vila-Matas ha culminat dins de l'obra de Maurice Blanchot (el mestre). Vila-Matas convocava els espectres de Robert Walser i Emmanuel Bove (entre altres silenciosos) i, molt sovint, s'infiltrava Blanchot i els seus espais literaris. El libro por venir (del mestre) és una profundíssima immersió al sentit literari i al silenci que li pertany. L'infinit, el cant de les sirenes, la nit, el tema, la llengua, l'estil, el diari secret. El llibre s'acaba amb tres puntes de la poesia de René Char (a la fotografia el tenim assegut en un banc, l'altra foto ens mostra un Blanchot difuminat com correspon a la seva quasi invisible identitat)

"En el estallido que experimentamos del universo,¡prodigio! los fragmentos que se precipitan están vivos"
"Todo en nosotros no debería ser sino una fiesta feliz cuando algo que no hemos previsto, que no aclaramos, que va a hablar a nuestro corazón con sus únicos medios, se realiza"
"Mirar la noche golpeada hasta la muerte, seguir bastándonos de ella"

(traducció de Cristina de Peretti i Emilio Velasco. El libro por venir. Maurice Blanchot. Ed. Trotta)

JOAN HERRERA VIST PER UN MILITAR

Correu que l'ex coronel Jesús Flores Thies ha enviat al diputat d'ICV Joan Herrera. Com podreu llegir, sobren els comentaris.

De: Blas de Lezo [lasminas6@telefonica.net]Enviado el: dimecres, 1 / març / 2006 10:15Para: info@joanherrera.orgAsunto: Sobre bobos de babas

Joan Herrera, me da la impresión de que una rata se ha metido en la pajarera. Que gentes de su calaña hocen en la charca política muestra hasta qué punto de degradación ha llegado esta pobre España. Lógicamente, la rata Herrera pone firmes al loro Zapatero y le exige no-se-qué sobre el Valle de los Caídos, habla de escudos preconstitucinales, de webs de la Armada que justifican alzamiento del 18 de julio... Lo peor de una rata política como Joan Herrera, no es que sea un imbécil, sino que además sea un rufián analfabeto.

El escudo "pre-constitucional" fue "constitucional" durante cuatro años "constitucionales". Pre-constitucional es la bandera de la segunda república, ya sabe, la república del crimen
El Alzamiento se justifica sólo con la idea de que bobos de babas como la rata Herrera o el loro Zapatero no cobren sueldos políticos de infarto de pagados con nuestro bolsillo.

Y, por último, a menos de que, como les digo a otras ratas de su calaña, no quiera acabar corriendo a pelo hacia la frontera francesa, a ser posible con los cuadros del Museo del Prado, para acabar en una playa francesa cagando en la orilla vigilado por senegaleses, deje en paz el Valle de los Caídos, deje en paz a los muertos y, prudentemente, deje en paz a los vivos.

Sobre España han caído las siete plagas de Egipto, pero en bloque, sin dejar paso la una a la otra, todas a la vez, de colores rojos, verdes, lilas o irisadas... , pero oliendo a mierda.
Pues que Dios nos ampare
Jesús Flores Thies
Coronel de Artillería-retirado
(y peligrosamente cabreado)

Punts de Fuga, pianistes, lluites i bicicletes

Línies d'atenció i punts de fuga del cap de setmana. Una polèmica i enriquidora commemoració del dia de la dona treballadora, Premià de Mar, Centre Cívic, una quarentena llarga d'assistents, nois i noies. La gent de la coalició roigverda premianenca acostuma a fer agenda i així la desplega. La conveniència d'establir complicitats sobre la temàtica de la dona més enllà de la condició de cadascú. Moltes preguntes: cal fer diades específiques sobre això? grups de dones o grups de gent? memòria històrica i calendari d'una cultura popular a la gramsciana? en definitiva, una jornada de debat, observació, dubtes i contacte filmogràfic amb dones de Nicaragua. La nit a l'Amistat és com una taula molt i molt llarga, concorreguda i tentacular. Un dissabte travessant les artèries baixllobregatines fins arribar a Torrelles del Llobregat. El trio d'Oscar Peterson al reproductor del cotxe. Centre comercial de Nova Icària (i tant nova! si els icarians aixequessin el cap prendrien Cerebrino Mandri), el biopic sobre Truman Capote: bastant justet per il·lustrar un gran moment de la literatura del dit Nou Periodisme dels darrers 50's i primers 60's, sens dubte "A sangre fría" és un llibre immens, el recordo anys enrera en lectures nocturnes molt intenses. El diumenge, lluminós i quasi primaveral, es proclama a tot color a l'entrada d'Argentona, amb mirada ciclista i una eufòria especial. L'Amistat ens acull transmutats en culers de baixa intensitat davant d'un partit perdut i oblidable. Músiques: Keith Jarrett que, darrerament, visita els espais sonors més propers: el cotxe, l'estudi. Radiance és el darrer doble CD en concert solista de Keith Jarrett. Sembla que el pianista està decidit a desplegar tota la gamma de registres. I els trios, ja no en parlem, com els de Art Tatum, Bud Powell, Thelonious Monk, Bill Evans o Paul Bley, resulten canònics. Brad Melhdau s'hi acosta. Atenció, però, a Bill Carrothers, jove pianista que transita entre Cecil Taylor i Jarrett amb temàtiques de la vella cultura americana. Un historiador que toca el piano (a la foto apareix en companyia de Abraham Lincoln).

torna en directe el Sound System de ràdio premià 95.2

dimarts 14 de març a les 9 del vespre, tornem en directe el Sound System, amb el programa ajornat sobre King Crimson i George Duke...

nova adreça i seguim la travessa

Com passava als vells temps quan la tele s'espatllava: "rogamos, disculpen, esta interrupción en nuestra programación" la nova adreça d'aquest blog és http://www.jtatiangel.blogspot.com i ja està. (toco fusta)

CRIMSON CRIMSON CRIMSON

Hi ha dues relacions directes entre Xaviers i King Crimson. Xavier Ferrándiz, "Crimson", i Xavier Gascó, crimsonenc també. A tots dos els dedico el Lark tongues in aspic, obra bàsica, al Sound System de ràdio premià 95.2 fm del proper dimarts a les 9 del vespre.

London, botigues de discos

Jordi i Ramonet, heus aquí una panoràmica de botigues intempestives dedicades al material sonor londinenc

IMATGES DE BRIXTON (LONDRES), LA JAMAICA EUROPEA

Dedicat a Ramonet77 i Jordi Tria. Això s'acosta!

divendres al centre cívic de Premià de Mar

Aquest divendres 10 de març, a les 8 del vespre, al centre cívic de Premià de Mar, com ja és tradicional, es farà un acte de la "coali" per commemorar el dia internacional de la dona treballadora.

En aquesta ocasió tractarem diverses temàtiques dedicades a la Dona en clau internacional, sota la denominació La dona, la gran transformació del segle XXI.

Mercè Campabadal, membre de Dones amb Iniciativa, de CCOO i de l'Ong Pau i Solidaritat, introduirà l'acte.

A continuació es projectarà el documental Vos, que sos mi hermana, dedicat a una experiència de les dones de Nicaragua. L'autora del film, la premianenca Yolanda Olmos, estarà present en el col·loqui.

Organitzen:

GRUP DE DONES DE LA COALI

Highway61Revisited i el perquè de tot plegat

Resposta als que em pregunten sobre la denominació d'aquest blog, Highway61Revisited, la ruta 61. Senzillament es tracta del títol del segon disc integralment endollat a l'electricitat que va enregistrar Bob Dylan. Que ja ha plogut molt. Que és una evocació a una carretera paral·lela al riu i que la portada del disc, carai, és molt maca...i ja està.
Ah! Voldria anar-hi un dia!

ESPAIS D'ESPERANÇA. DAVID HARVEY (GEÒGRAF) I LA COMPLEXITAT DELS TERRITORIS I DELS PLANS GENERALS

Un llibre molt recomanable per temps de controvèrsia, debat i alternatives: Spaces of Hope / Espacios de Esperanza, de David Harvey, geograf i assagista, especialista en teoria urbana, marxisme, ecosocialisme, postmodernitat i temàtiques anàlogues. Està a la venda al nostre país, Editorial Akal / textos de Antagonismo.
Anàlisi en profunditat sobre l'efecte del capitalisme en el territori, els limits de les institucions, la construcció d'espai, la cosa pública i les seves variables urbanes. Ni negre ni blanc. Negre sobre blanc. Un treball imprescindible fet des de l'experiència concreta a les zones marginals de Baltimore (Usa), al cor del capitalisme. El llibre és universalitzable i molt instructiu.
Harvey, coneixedor de les ciutats modernes, -des de les extremadament degradades fins a les més modernitzades i contradictòries-, és un coneixedor de Barcelona, un expert com pocs. Ens explica les interpretacions de l'espai urbà, les línies d'atenció i el paper restringit i testimonial dels municipis dins de l'economia global.
Harvey apunta més amunt, alerta sobre la complexitat de les ciutats difuses i va a la recerca de subjectes de canvi sistèmic als extramurs d'unes institucions locals del tot asfixiades.
Davant del capitalisme, d'entrada, el que compta és descodificar, socialitzar idees, fugir de particularismes (efecte "No al pati del darrera") i explicar l'estat de les coses (econòmiques, polítiques, jurídiques, fàctiques i culturals).
Harvey convida l'esquerra a que es mulli dalt de l'escenari del crim. Clama en el desert perquè la poca planificació urbana, que encara es pot fer en un capitalisme espaial, esdevingui el fre a les dinàmiques omnipotents del mercat. Amb realisme. Per aquest metòdic professor i activista, els espais, els llocs, els no-llocs, les urbanitzacions, les fabriques i les utopies no reeixides, són portadors d'Esperança. Els continguts del continent escriuen cada dia el seu relat. Espais d'esperança.

Perduts dins de la cartografia, Sísif ! Perquè no?

Sísif, un mite predilecte a qui li escau la màxima gramsciana de l'optimisme de la voluntat i el pessimisme de la raó. Sísif puja dalt del cim, carrega la pedra, recomença i així succesivament. En un altre extrem de la pedrera, la banda de technopop dels 80, Depeche Mode, -abduïts de realisme socialista de baixa intensitat-, batejava un dels seus millors discos amb el nom de Construction Time Again. En marxa, amb la roca a l'esquena i la massa picapedrera sempre preparada. Temps de cartografia. La controvertida realitat la pot guanyar qui ens l'expliqui millor. A força de pujar la muntanya, com Construction Time Again, amb la voluntat i la raó contrastades davant l'abisme del tot o res. Davant de les contingències més exasperants. Temps al temps.