Free Cinema i cultura de classe

La imatge pertany a la meravellosa miniatura que és el film Momma Don't Allow. Un documental de l'escola del Free Cinema realitzat a quatre mans entre el gran Tony Richardson (La solitud del corredor de fons) i l'altre puntal del gènere Karel Reisz. Una petita mostra del que eren els clubs de jazz britànics de finals dels anys 50. L'ambient dels teddy boys de classe obrera, la transició que va preparar l'era pop, el modernisme posterior...

 

TOTA COMPLETA AQUÍ:

http://vimeo.com/32357478

 

Organització

La raó d'existir d'una organització d'esquerres és la revolució. Pot sonar categòric, però és el que hi ha. Els anys són els anys. El temps és el temps. La memòria és la memòria. Això es pot entendre de mil maneres. D'acord. El que no es pot entendre (i mireu que s'ha intentat) és que aquesta paraula -ja sigui hipòtesi estratègica, pràctica fonamentada o voluntat declarada- esdevingui una figura més enmig del supermercat electoral o un complement floral del relat conjuntural d'algun partit/empresa en la seva particular "recerca del carrer perdut".

Acompanyem la reflexió d'un escrit molt més acurat, del sempre encertat company Daniel Bernabé:

"No nos engañemos: los sistemas caen no cuando un número mayoritario de gente está en su contra -simplemente- sino cuando esa mayoría ansía más lo que puede conquistar que lo que puede perder con el cambio. Para que esas ganas de conquistar el futuro aparezcan son necesarias -imprescindibles- la ideología, la organización y la expresión del conflicto (Huelgas, manifestaciones...). Pero, además, para que ese cambio se produzca hace falta un sabotaje a lo cotidiano, a la realidad aceptada, a esa creencia en que lo habitual es lo normal. Ahí es donde entran en juego los agentes secretos que dinamitan lo establecido, que abren grietas en la muralla de lo convencional, que dejan paso a las nuevas ideas".

I ara què millor que una intersecció free cinema (richardson) + the Smiths... amb tota la determinació de la working class culture que ens representa i que ens configura, abraçant dos extrems d'Europa: http://www.youtube.com/watch?v=WlBqjacXEwc

 

Modernitat, pop i socialisme

Quan Marshall Berman ens convida a participar del caos de la modernitat ho diu pensant en la permanència d'una idea que alguns s'entesten en enterrar. Una modernitat que no ha conegut la igualtat és quelcom encara obert. El mantra del "post" s'aplica negant el temps (la història) o l'espai (la geografia variable) i decretant la fí de la relació del "nosaltres mateixos" amb el "jo mateix". Si els apologistes de la conclusió de les utopies i de declarar la superació de la narrativa del jo/nosaltres, s'entesten en tancar el cercle, que ho facin tant com vulguin. Des de qualsevol espai potencialment comunitari, però, podem temptar l'afany del comú. Fins i tot des del bar, des del tocadiscos o des de la més rara de les reunions conspiratives. Només faltaria. Depen del jo/nosaltres.

En tot cas, pensem-ho amb Roland Kirk: http://www.youtube.com/watch?v=ZoFcpWAYEDs

La cultura pop debe ser el escalon que permita a la gente que nunca se ha interesado por su propia vida tomar conciencia de quiénes son y qué clase social forman. Gramsci explicaba la hegemonia, pero no se contruye hegemonia explicando a Gramsci. Necesitamos hablar por nosotros mismos -no que nos narren otros-, necesitamos toda la fuerza creativa que surge de la contradicción cotidiana para poder abrir esas puertas que impiden que los que necesitamos que nos escuchen no nos presten atención. (Daniel Bernabé)

 

L'esquerra catalana, l'anticapitalisme i la ruptura del règim

L'esquerra catalana, l'anticapitalisme i la ruptura del règim
Per Toni Guirao, Teresa Navarro i Àngel Pagès (*)

Ja han passat uns quans anys des de l'esclat del crack financer que va oficialitzar aquesta crisi que, com tantes crisis, ha demostrat ser quelcom inherent al propi capitalisme ("Capitalisme és crisi", diuen pancartes i consignes dels darrers temps). També han passat uns quans anys de resistències, de 15M i de temptatives vàries d'articulació sociopolítica en clau alternativa. Darrerament es respiren aires unitaris animats per propostes diverses (per exemple Procés Constituent). Alguns missatges mediàtics procedents de l'esquerra gestionària, però, mostren un significat ambigu tot i que intenten connectar amb el rebuig general de la situació actual. La perplexitat es manifesta, però, davant dels usos superficials i propagandístics d'alguns enunciats que pressuposen un perfil ideològic substancial : Revolució, ruptura, règim, mercats, dictadura del capital, austericidi, independència, república, procés constituent.  Les derives electoralistes -en la forma i en la pràctica, llocs comuns de la política partidària- tendeixen a metabolitzar qualsevol idea trencadora per tal de renovar "la marca". Una mena de perversió del discurs. Un abisme entre teoria i pràctica. En definitiva, parlem dels aspectes distintius d'una vella política convencional i establerta que es vol obrir pas entre el supermercat electoral absorvint la narrativa dels moviments socials en benefici d'una agenda partidària.

En aquest context ens preguntem quina és realment la credibilitat que es pot atorgar a unes propostes unitàries dirigides al comú de l'esquerra social i política, quan aquestes tenen el seu orígen en les direccions de formacions que no han sintonitzat, ni de bon tros, amb aquella idea dels antagonismes socials entesos com els motors d'una certa política d'esquerres i digna de ser-ho. O, per dir-ho a la manera de Daniel Bensaid, amb aquelles propostes sorgides de les instàncies polítiques (partits d'ordre, sindicats burocratitzats) que, per la seva adaptació sistèmica, haurien de ser objecte i objectiu d'una profanació en tota regla. Així doncs: Com es pot elogiar la política "profana" des dels ninxols d'una part de la política destinada a ser profanada? La resposta hauria de ser, com a mínim, mesurada, desconfiada i escèptica. Per no parlar de la "caixadependència" de la partitocràcia d'aquest país. Ens referim al deute acumulat i als enormes crèdits bancaris destinats a finançar les estructures dels partits convencionals. Però això ja és una altra història.

Tornant al debat obert entorn d'una necessària alternativa d'esquerres també observem que la barra lliure conceptual està en l'ordre del dia partidista i que aquesta s'anuncia a cop de "Telenotícies Cap de Setmana" i de titulars de premsa. Diu, amb encert, el diari PÚBLICO (8-12-2013): La izquierda catalana acoge con indiferencia la idea de frente común de Iniciativa. La CUP y el Procés Constituent no se dan por aludidos. Herrera habla de "revolución tranquila" y de "reformismo subversivo".

És lògic i normal que la CUP i el Procés Constituent no es sentin al·ludits. Ni les revolucions són un mar de la tranquil·litat política, ni les reformes es fan per subvertir l'estat de les coses més enllà de modificar-lo dins d'un ordre. No estem davant d'un debat estrictament conceptual.
"La revolució" pren forma conjugant "raons" estratègiques i diverses pràctiques més o menys agitades ("la tranquil·litat" no deixa de ser un bon desig o un bon estat anímic). "La subversió" -bona idea- té més a veure amb la pròpia revolució; diguem-ne que és consubstancial a aquesta. Un procés de canvi, també cal ressenyar-ho, no exclou reformes si aquestes són determinants a l'hora d'alterar el vell ordre social i polític. Dit això, recobra actualitat la idea de la revolució permanent: Una idea-força, la vigència de la qual defineix el sentit i la raó de ser de l'anticapitalisme; si més no en tant que hipòtesi estratègica que uneix el vell i el nou, dialècticament, en una perspectiva de ruptura i d'emancipació.

El debat promet. És "el" debat que molta gent d'esquerres volem fer. Estem convençuts de que aquesta discusió serà productiva sempre i quan es faci en paral·lel a la pràctica i que s'impulsi des de baix i al marge dels discursos teledirigits en funció de la demoscòpia, del calcul electoral i de la supervivència de "la marca". El camp obert amb opcions com les de la CUP, de l'esquerra anticapitalista, de l'efecte 15M o del Procés Constituent, difícilment podrà reeixir en àmbits més amplis si aquests s'articulen sota els paràmetres de la vella política de les reformes i dels reformismes dins d'un ordre (per "subversius" que vulguin semblar). Un cop d'ull a les resistències socials convida a pensar que el sentir general de la gent activista és justament poc reformista, relativament tranquil, més aviat indignat, força revolucionari i inevitablement subversiu.
___
(*) Toni Guirao, Teresa Navarro i Àngel Pagès són membres de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista i ex-adherits a ICV.

ELS OXIMORONS, L'ESQUERRA I L'ALTERNATIVA.

ELS OXIMORONS, L'ESQUERRA I L'ALTERNATIVA.

(Oximoron: parella de paraules contradictòries).
Diu el diari PÚBLICO:
La izquierda catalana acoge con indiferencia la idea de frente común de Iniciativa. La CUP y el Procés Constituent no se dan por aludidos. Herrera habla de "revolución tranquila" y de "reformismo subversivo".
És lògic i normal que la CUP i el Procés Constituent no es sentin al·ludits. Les revolucions no són el mar de la tranquil·litat i les reformes no poden subvertir l'estat de les coses més enllà de reformar-lo dins d'un ordre. No estem davant d'un debat estrictament conceptual.
"La revolució" requereix d'unes "raons" estratègiques i ha d'anar acompanyada de certes pràctiques agitades (la tranquil·litat cal reservar-la per la reflexió necessària davant d'un procés revolucionari).
"La subversió" té més a veure amb la pròpia revolució. Diria que és consubstancial a aquesta. Una revolució, però, no exclouria que en les seves fases assoleixi reformes (en la línia estratègica d'alterar l'ordre social i polític). Dit això, em passa pel cap allò de la revolució "permanent". La permanència i la vigència de la revolució està en l'ordre del dia de l'anticapitalisme. Uneix el vell i el nou (i el vigoritza).
El debat promet. Sempre i quan es faci en paral·lel a la pràctica i, sobretot, des de baix, a les antípodes de les opcions teledirigides en funció de la demoscòpia, del calcul electoral i de la supervivència de "la marca".

L'esquerra catalana, entre la demoscòpia electoral i les lluites imprescindibles

(fotos del fenomenal Robert Frank)

Han passat uns quans anys de tot allò del crack financer que va oficialitzar aquesta crisi i que, com tantes crisis, ha demostrat ser quelcom consubstancial a la cosa real del capitalisme ("Capitalisme és crisi", diuen pancartes i consignes dels darrers temps).

Assistim, a més, a una rara significació de les respostes i dels conceptes polítics que emergeixen del rebuig d'un estat de les coses present del tot insuportable.

La perplexitat, però, tendeix a ser una de les sensacions que s'experimenten davant dels usos i abusos xungos, quasi propagandístics, d'algunes de les paraules d'alt voltatge i de perfil gruixut: Revolució, ruptura, règim, mercats, dictadures, austericidis, independència, república.

Les derives electoralistes -a la fí i en la pràctica, llocs comuns de la política partidària- tendeixen a metabolitzar qualsevol enunciat per tal de renovar "la marca". Perversió del discurs. Abisme teoria/pràctica. La cançó enfadosa.

Preguntem-nos quina és realment la credibilitat que podem atorgar a unes propostes unitàries adreçades al comú de l'esquerra social i política, quan aquestes tenen el seu orígen en les direccions de formacions que no han sintonitzat ni de bon tros amb aquella idea dels antagonismes socials entesos com un dels motors d'una certa política digna de ser-ho. O per dir-ho a la manera de Daniel Bensaid, sorgides de les instàncies polítiques (partits, sindicats) que, per la seva convencionalitat sistèmica, haurien de ser objecte i objectiu d'una pràctica de profanació en tota regla.

Com es pot elogiar la política "profana" des dels ninxols de la mateixa política que està destinada a ser profanada? La resposta hauria de ser, com a mínim, mesurada, desconfiada i exceptica.

Un altre dia podem parlar de la "caixadependència" de la partitocràcia d'aquest país. Però això ja és una altra història i matèria destinada a tot un exercici de periodisme rigurosament investigador i a les interpel·lacions parlamentàries degudament acompanyades d'una sabateria "ad hoc" .

Sembla ser, però, que la barra lliure conceptual està en l'ordre del dia partidista i s'anuncia a cop de "telenotícies cap de setmana".
Apassionant, sí, però...quina mandra!

L'esquerra catalana, entre la demoscòpia electoral i les lluites imprescindibles: L'abisme.

Banda sonora, punxeu-la aquí sota:
http://www.youtube.com/watch?v=GS0fGdElDlE

Marx, el contemporani.

Aquests dies que repassem "Todo lo sólido se desvanece en el aire" de Marshall Berman, els ecos de Marx reboten d'un costat a l'altre de la realitat present i ens recorden allò de que la modernitat no ha culminat el seu trajecte. La vigència dels textos de Karl Marx, degudament contrastats, ajuden a refer el fil roig. La revolució (que és "permanent" o no és tal cosa) és el sentit substancial de la política. Els de dalt fan la seva revolució en permanència i així va. És estimulant el fet de comprobar que fins i tot la gent de base que, de manera ben intencionada, dipositava esperances en les reformes, ara tracti planerament allò de la doble recerca del subjecte perdut: La classe com a identitat política i cultural i la revolució com a política a tort i dret. Com sempre, però, les arts estratègiques de la política (és a dir, de la revolució) ens plantegen dubtes, ombres, efectes-sorpresa, disfuncions, auroreferències i riscos. Però és el que hi ha. Les potències del comunisme (a la manera de Daniel Bensaid) només s'expliquen en clau política, "revolucionariament", parlant-ne i practicant-les en el present, ni que sigui en geometries variables de país, del poble o la ciutat, de barri, d'indret alliberat, de lluita sindical, d'espai sonor, d'acció destituent o de taller formatiu (sense perdre de vista, però, el temps històric i l'espai internacional, com si es tractés d'una parella d'espectres combinats). Hem d'admetre que ens podem equivocar de política. El que és inadmissible és equivocar-nos d'enemic.

(gràcies Daniel Bernabé per tenir un facebook tant i tant nutritiu a base de músiques, pensaments i senyals de permanència revolucionària)).

Anem a la mani dominical. Ni que sigui per profanar les festes "de guardar". Posem-hi banda sonora: http://www.youtube.com/watch?v=jegtZlgw6xk

Marlon Brando meets Marx

Divendres 22 de novembre: festa dels 10 anys del Sound System

Dissabte 22 de novembre a les 9 de la nit: 
Festa dels 10 anys del Sound System.

10 anys de Sound System.

Recopilar, seleccionar, presentar i divulgar. Més o menys, aquest és el mètode i el modus operandi d'un programa de ràdio que va neixer com una derivació especialitzada d'un espai magazine (Benzedrina & Co) i que va adquirir vida pròpia a força de nits. L'especialitat de la casa consistia (i consisteix) en assortir seccions estilístiques o temàtiques i marcar un espai més o menys obert de captura i alliberament de materials sonors. Amb tocs i retocs, aquest model ha culminat amb deu anys de presència regular i sostinguda. D'uns inicis quasi unipersonals es va passar a un treball en parella (Stereo2) i, fins i tot, a una configuració coral en funció de les visites, xarxes i tentacles que desplegavem i acolliem. Del cassette vam passar als arxius digitals, sense renunciar a la presència sagrada del disc rodó i de vinil. Aquell format que des de les nostres cases ens recorda l'orígen i el perquè de tot plegat.

No podem passar de llarg i tancar el balanç de la dècada, sense ressenyar un factor imprescindible. Un factor humà que anomenem el Factor XT. Xavi Traïd ha estat l'obrer especialitzat de la factoria Sound System, fidel als guions, rigurós i atent. El pilot automàtic de la nostra nau. El Factor XT. La sonoritat per sistema.  

Lliscant entre les categories del que és públic i del que és popular, la dimensió voluntària del col·lectiu Stereo2 ha assegurat una independència tant del mercat i com de les tendències dominants. Alliberats de la llosa asfixiant d'una actualitat sovint arbitrària i teledirigida, la trajectòria del programa ha aconseguit alterar certes lògiques espai-temps en benefici d'una universalitat dialècticament lligada a la proximitat local, del país o del gust personal més estricte. Esqueixat el temps i fracturades les convencions intergeneracionals, l'aposta del Sound System és la mateixa que l'ha guiat des d'un bon començament: Promoure un ball imaginari entre estils, històries, subcultures, desviacions, rareses, singularitats i afinitats. Jazz, Rock, R&B, Soul, rítmes llatins i africans, arxius incunables, ecos distants, músiques de proximitat, convidats i convidades. 

Acabem amb un apartat especialment sentit. La màgia, encara inexplicable, dels records perdurables ens permet evocar alguns amics desapareguts i enyorats que van desfilar per l'estudi en el seu moment. Jaume Batlle, Jaume Llenas Sr., Darío Giménez de Cisneros i Martí Rosselló.

Deu anys de ràdio pública, deu anys de passió.

Ancient to the Future / 10 ays seleccionant discos a la ràdio local

Ancient to the Future.
Per Àngel Pagès.

S'acumulen rares sensacions. La caravana passa, el desert escolta. Llum vermella. Quan diuen que un bon dia tot va començar amb la llum, podriem contraatacar vindicant que no fou aquell llamp il·luminador qui desencadenaria el món, doncs va ser el detonant del primer batec, unitat de rítme, allò que precediria l'esclat universal posterior. Els auriculars m'apreten les orelles. Un disc gira damunt del plat i això passa l'any 1959. Abans d'aquest instant singular, senzill com un single, passen coses però objectivament són tenebres. Una vaga eternitat qüestionada per aquella remor original i la llum posterior. El disc roda misteriosament segons la fòrmula de les 45 r.p.m.

 
Passen els anys. Revistes i llibres parlen dels discos. El món, desarticulat i desencaixat, contempla la multiplicació de les músiques. Els anys 60 desfermen la més gran de les velles arts. John Coltrane, quan puja a l'escenari i dispara, ens recorda l'orígen de tot. John Mayall que és blanc, oficia la primera classe magistral de la gran música negra que el va fer creixer: el blues infinit i transoceànic. La caravana passa, el desert escolta. Good Only Knows cantada per Brian Wilson és, possiblement, la cançó de (des)amor més bonica de tots els temps. Memphis Blues Again, amb la veu i la guitarra de Bob Dylan, condensa una amalgama de tradicions i figures llegendàries i les confina en un carreró on hi trobem des de Shakespeare fins a la nena que fa cercles amb les cintes. Uns joves de classe obrera, convençuts de la seva eternitat, integren a la seva condició social els senyals de l'estil, de la música i del motor. Mods, Rockers, Teds, Soul Boys. Subcultures orgulloses i fascinants. 

 


El Jazz traspassa el segle i Chico Freeman l'eleva al rang de música clàssica afroamericana del segle XX. 1971 i un refredat amb llit i aspirines, porten al transistor l'afer familiar de Sly Stone i assistim a un shock: és el Funk que vindrà. Una illa de ressonàncies 007, combinades amb la mítica viatgera de Robert Louis Stevenson, plantará el seu tresor enmig del Carib: la gran música jamaicana que, més enllà del catàleg de tòpics coneguts, resulta ser un univers il·limitat de sentit musical. Estudis, revistes, artistes, segells, artesania sonora i, clar, els sound systems. D'aquí el nom del programa. La llar de foc que il·lumina el xoc entre la llum i el batec.

De bon començament, doncs, fou el so. Els auriculars apreten. La caravana passa, el desert escolta. Les sirenes, abans de cantar, ballen. Ancient to the Future.

Ruptures, procesos constituents i anticapitalismes.

La necesidad de una “ruptura democrática” no es una cuestión ideológica, un tema de propaganda o un problema “para después”, a largo plazo: es una exigencia práctica en cuanto se piensen las alternativas a la Troika no en términos de simple propaganda electoral, sino de compromisos efectivos de gobierno.
Miguel Romero. Viento Sur. 

Així, en plural. Ruptures. Ja que es parla de trencar amb el règim, de la ruptura amb un estat de coses presidit per la cultura d'una transició que manté el statu quo inalterable i amb una sostinguda política de retallades socials i de degradació democràtica. Tocaria, doncs, parlar de ruptures. Com també convé parlar de les il·lusions reformistes d'una part important de l'esquerra que reincideixen en l'ordre, el pacte social i la partitocràcia de l'alternança des de dalt. Unes il·lusions que avui coexisteixen, per imperatiu d'un mínim comú denominador davant de la crisi, amb altres corrents que ja porten un llarg recorregut de rupturisme i contestació a peu de carrer.
En plural, doncs, les ruptures s'inscriuen en l'ordre del dia d'una bona part de l'esquerra (social, de partit, sindical o cultural) però sense que encara puguem discernir massa bé sobre si aquestes apunten cap a una mateixa direcció o si formen part d'un teatre d'ombres animat per la conjuntura de la política convencional. 

Enmig de l'amalgama de contestació -redoblada els darrers anys per "marees", 15M, sobiranisme de base, moviments socials nous i vells, sindicalisme de combat, municipalisme alternatiu i anticapitalismes de tota mena- irrumpeixen algunes propostes que volen posar negre sobre blanc el sentit del concepte de ruptura i concretar-lo amb pràctiques i continguts constructius. El Procés Constituent, en el cas català, intentaria trobar la base substancial d'un nou ordre institucional, social i democràtic. Les nombroses assemblees que nodreixen aquest Procés ja comencen a visualitzar un entorn plural, en fase de construcció i dinàmic, però encara incert. En aquest cas, la paraula "ruptura" s'acompanya d'una aposta (manifest) per capgirar l'ordre establert i per alterar les lògiques "de règim" i de contenció político-institucional que complementen el curs del capitalisme en crisi dels nostres dies. 

Quan parlem de ruptura (i de ruptures) es tractaria, doncs, de demarcar amb precisió un altre aspecte primordial de la pràctica política d'esquerres i dels desencontres històrics davant del dilema de l'estat, del capital i dels antagonismes socials (en termes clàssics, allò de "reforma o revolució"). Avançar per camins constituents "des de baix" (els que es fan "des de dalt" ja els hem conegut al llarg dels anys de constitucionalisme dins d'un ordre, de pactes socials episòdics i estructurals o d'autonomismes de baix perfil polític) implicaria un trencament amb el relat de la transició, de l'estat centralista, del règim i dels dictats dels organismes del capitalisme internacional, estatal i nacional. L'aposta per un procés constituent (i per uns procesos constituents generalitzats) necessitarà de molts debats amplis, d'organitzacions obertes, de concurrència de formacions polítiques rupturistes, d'aportacions personals i d'una gran capacitat per irradiar un discurs més enllà dels àmbits habituals de la política. El Procés Constituent té, a més, una particularitat distintiva en relació a la vella política del reformisme fracassat: Es basa en un fer foc nou, en trencar "constituint", en impugnar l'ordre existent, en el fet de desobeïr quan calgui i d'actuar sota uns paràmetres diferents d'aquells que han dut a l'esquerra majoritària cap al carreró sense sortida actual i a la practica in extremis de la retòrica del canvi anhelat, confonent la ruptura amb un nou cicle de partidisme reformista, electoralista i institucionalista amb accent radical.

Canviar-ho tot és en la pràctica un "destituir-ho tot". Propugnar un procés constituent és obrir una via de ruptura, de desconnexió i de dissidència organitzada amb l'ordre del capital i del règim. Si no volem que l'anticapitalisme sigui un concepte reciclat i afí a la política de l'espectacle i del disseny partidista demoscòpic, ni l'objecte o el reclam electoral d'una marca determinada (pagat amb enormes crèdits bancaris èticament impresentables), caldrà saber exactament de que parlem "quan parlem de ruptura" i dels conceptes i termes associats a aquesta idea: 
De què parlem quan propugnem una sortida sobirana, republicana, internacionalista, de classe i anticapitalista. 
De quines haurien de ser les bases que fonamentarien un projecte feminista, ecologista i socialment just. 
De com discernim entre allò que és una publicitat partidària i el que ha de ser un espai de ruptura i de construcció des de baix, a l'esquerra, anticapitalista, des de Catalunya i solidari amb les altres experiències que propugnin el mateix objectiu des d'altres indrets. De què parlem, doncs, quan parlem de ruptura. 

I és que el present ja no passa per l'apel·lació a un reformisme sense reformes, il·lusòri i obsolet . El procés està en marxa i tot just comença. Vol ser majoritari i rupturista (i semblar-ho). 

Marshall Berman (1940-2013). Els signes del carrer i les (nostres) aventures marxistes.

 

No voldria passar per alt la notícia de la mort de Marshall Berman, l'onze de setembre i a Nova York (Serendipity?). Amb el record de les lectures de "AVENTURAS MARXISTAS" on es condensa la seva capacitat d'unir el relat emancipador amb les bases de la cultura popular. Un marxisme proper, "pop", d'una heterodòxia a prova de tendències. El seu "Todo lo sólido se desvanece en el aire" mereix moltes lectures sempre refrescants (Siglo XXI ha reeditat el llibre!). Berman, funambulista enmig del món de la música, del rock, del pop, de les universitats, de les fàbriques. Cronista i divulgador. Reivindicant el Front Popular dels Estats Units seguint la figura del gran cronista de l'Amèrica proletària Studs Terkel.

 

 

Recordo un 1r de Maig a Premià dedicat a la cultura de classe als Estats Units. En Jordi Tria i un servidor, tocats per David Harvey, Marshall Berman, Mike Davis i Howard Zinn . Anys de lectures il·luminadores que acompanyaven una dissidència personal amb el món de l'esquerra convencional i reformista. Berman clava un marxisme joiós, feliç, actual. Convençut que la modernitat no ha culminat el seu trajecte sense l'adveniment del socialisme mai conegut i sempre anhelat. Marx somriu estampat a les samarretes del jovent d'una festa. L'espectre alegre. El joc infinit. Jazz. Rock. Pop. Blues. Carrers. Places. A la recerca del subjecte perdut. La classe, el memorial, Marshall Berman i el marxisme de proximitat, assequible i vitamínic. Els escrits juvenils de Marx en mans de Berman com una esperança possible. Revolucionària.

http://www.jornada.unam.mx/2013/09/13/index.php?section=cultura&article=a07n1cul&partner=rss

 

 

 

Ruptura i (des)ordre

L'11-S vaig anar a l'Encerclem la Caixa. Sense fer cas de cap partit parlamentari. Seguint la crida del Procés Constituent. M'interessa aquest Procés Constituent per què del país m'interessa més el seu "contingut" que el seu "continent" i així prefereixo anar definint i compartint el que vull que sigui socialment parlant, abans de limitar-ho a declaracions de fè, autoreferencials o epidèrmiques. Les actituds dissidents davant del xoc de trens identitari (és el meu cas i el d'uns quans més) no són el que semblen. De vella escola, m'inclino per la triple divisa internacionalisme-autodeterminació-socialisme.
A vegades penso que es pot defensar més a fons un país des de conviccions o posicions socials antagonistes amb l'ordre del capital que no pas des d'afirmacions nacionalistes sense atributs. Pot ser una paradoxa, però crec que aquella gent que lluita contra les retallades, en favor de la comunitat dels de baix, en la defensa del medi ambient, en l'anticapitalisme bàsic i elemental...és més partidària de construir un país (Catalunya, per exemple) que aquells que es limiten a unes practiques episòdiques d'autoafirmació i de negació de l'altre.
Perdoneu el rotllo: Aquestes relativitzacions les escric des d'una òptica favorable al trencament del règim de la transició, a desenvolupar pràctiques anticapitalistes i a contribuir a la reconstrucció del subjecte imprescindible del canvi social (la revolució) que no és altre que "la classe". La nostra classe. La de la gent de baix (la de la Catalunya autodeterminada o independent o sobirana i la del món en general).
El debat que planteja aquest tema és el pa de cada dia. A la taula, al bar, a la feina. Tant de bo que l'exit i el sentit popular que es ressenya amb iniciatives com la Via Catalana també tingui altres expressions en totes i cadascuna de les vies de ruptura de l'estat de coses present (del capitalisme, del règim, del feixisme). Ho trobo a faltar i molt. La ruptura està servida: Abordem-ho des de tots els angles. És que no discernir els antagonismes de classe té els seus riscos. Temps al temps.

Sound System. 10 anys en antena (part X)

Entrem a la recta final de la temporada del X Aniversari del nostre programa Sound System. Deu anys després continuem programant els nostres arxius a la ràdio local, Ràdio Premià 95.2. Temps complicats per la cosa pública i per les ràdios públiques. La nostra emissora permet punts de fuga propis de les ones alternatives i el voluntariat d'uns quans és la peça que assegura aquesta dimensió. Treballem conjuntament voluntaris i professionals en una aliança que perdura. El proper programa ens apropa una nova temporada. Ara oferim imatges de materials programats en el període 2003-2013.

11s: Quan els que encadenen també s'encadenen.

Que l'ANC reservi un espai de la "cadena" als que ens "encadenen", o sigui al govern de CiU (fidel a la troika, a Millet, als bancs, a les retallades, a l'ordre, a la persecució del moviment obrer i de la gent indignada, fidel a Eurovegas i similars, fidel a la Caixa i fidel a tantes coses que ens encadenen a diari) em sembla una prova més de que que anem per una pista equivocada. En canvi, la proposta del Procés Constituent d'encerclar la Caixa és interessant, trenca amb aquesta falsa unitat basada en el trampós miratge del "primer la independència i després ja veurem" i afirma la dualitat de les lluites socials i democràtiques i la seva transnacionalitat, base de l'internacionalisme de classe, social i revolucionari. Cal la ruptura del règim i això es pot fer des d'ara, "constituint" des de baix i amb una radicalitat elemental aplicada a la cosa pública, republicana i anticapitalista. El dia 11 es poden fer coses més pràctiques per trencar el règim que aquest ser part d'un tot interclassista: Encerclem La Caixa, encerclant un model financer que és la base del deute. Recordem que és el deute acumulat allò que restringeix la funcionalitat de la sobirania i de la democràcia. El deute és la pedra de toc d'aquesta crisi i s'afegeix a moltes i tantes emancipacions pendents com les que planteja el règim d'una transició amb la es va contemporitzar en excés (*) i que ara paguem corregida i augmentada, amb les retallades, la restriccio de drets i la recentralització restauradora d'un estat esperpèntic. Per tot això, em sembla encertat el lema "Encerclem la Caixa". Amb el temps i una canya ja es veurà qui és qui en aquests temes de la ruptura, de la democràcia radical, de la lluita contra el capital i de tants altres aspectes d'un model a abolir. Retratem-los. La cadena del dia 11 tindrà una considerable representació de l'statu quo polític conservador i capitalista d'aquest país singular. Gent d'ordre, del (des)ordre del capital i del poder. Retratem-los....s'emboliquen les vergonyes amb barres i estrelles. Mireu per on, que ara fins i tot pot sonar bé allò del "quan convé seguem cadenes", doncs algunes d'aquestes tenen l'orígen al bellmig de la plaça Sant Jaume i s'estenen per la geografia d'un país objecte i escenari del mercadeig consubstancial a la política-espectacle.

(*) L'esquerra majoritària ha estat còmplice d'aquesta transició i l'autor d'aquest petit text assumeix en primera persona un balanç personal del tot autocrític, convidant a que molta més gent en faci el seu, ara que els ambients "constituents" obren perspectives de ruptura i de pluralitat.

Disc a la vista: Chess Uptown Soul

Chess Uptown Soul

És el disc d'aquest estiu i procedeix d'altres estius perduts del segle passat. Darrerament parlavem dels tresors del segell Kent dedicats a la recopilació selecta del millor R&B. Ara insistim en el format -segell i distribuidora- per encarar-nos damunt d'aquest excepcional material (que justament ara, escrivint aquestes línies, inunda el menjador de casa com també ho ha fet aquests dies per les carreteres franceses en els primers dies d'agost). Chess Uptown Soul és pura bellesa. Em passen pel cap les temptatives ben intencionades de Paul Weller i Mike Talbot des del, ja vell, projecte Style Council. Aquella banda post-Jam aterrava en plena inflació de nou romanticisme pop, reivindicant els mitjos temps, la densitat sonora, les textures avellutades i aquell soul que ara -en versió original i irrepetible- trobarem ben empaquetat en un CD/vinil de campanetes. Destacar en Tony Clarke cantant (brodant, coi!) el seu The Entertainer, la meravella de It Ain't No Big Thing vocalitzada per The Radiants (a l'altura de la suprema versió de Jimmy James & The Vagabonds, sempre Northern, sempre Mod) o, a l'atzar les perles de Sugar Pie de Santo, The Knight Brothers i així fins sumar les 24 perfeccions invencibles que integren aquest descomunal disc. El disc. El disc de l'agost. Apa, visqueu-lo. És tant i tant bo!

Disc a la vista: Chess Club Rhythm & Soul.

 Chess Club Rhythm & Soul.

Disc a la vista. Comencem per la portada. El Club Flamingo de Londres ens saluda. Referència pionera del modernisme britànic. Continguts musicals a tenir en compte: Chess Club Rhythm & Soul és una selecció de la Kent Records que agrupa materials de la Chess i que ens demostra allò que avui costa d'explicar al personal. Resulta, doncs, que es poden fer festes, balls, concentracions i esdeveniments degudament ben assortits de música de primera divisió sense haver de malmetre tocadiscos i orelles sota la dictadura del festorro axaronat estrictament Muzak. Els nostres progenitors modernistes podien ballar tota la nit (i lligar, prendre pastilles, beure, vestir amb estil i fer moltes coses més) amb cançons de Muddy Waters, Bill Stewart (AKA "Siguerinop"), Etta James o l'organ lisèrgic de Brother Jack McDuff. Per tot això -ara que un ja està perdent la correcció política davant l'allau de merda que inunda sonorament les festes, festots i "eventos"- ressenyem i celebrem aquest OVNI. Per sort només és una mostra del que pot ser la vida musical de les nits més impossibles del present....punt.

...I ara, de propina punxarem una peça absolutament recomanable del penultim "disc a la vista" que és el nom d'aquesta nova secció del vostre blog. No em digueu que això no es pot ballar millor que la patxanga sideral que ens obsequien els neo-dj's del desert del "real". 
Del disc GREAT GOOGA MOOGA, el tall 24, de JJ Jackson:

Disc a la vista: California Funk.

California Funk. Rare Funk 45's From the Golden State.

Una nova recomanació del "disc a la vista". Aquesta és una antologia de temes de la sèrie B (o C) del funk amb base a la badia de San Francisco i en els entorns de Los Angeles, període 70's -el període irrepetible del funk- . La gran institució de les funkeries californianes va ser la banda de soul/pop/r&b/rock/psycho/funk per excel·lència que molts coneixeu: Sly & the Family Stone. Naturalment. Sota l'influx dels grans, la simbiosi psicodel·lica i funk aportava moltes bandes que van adobar el terreny de la California Funk i que ara ens arriben reunides en forma de recopilacions de singles com la que ens ocupa. Aquí teniu la coberta i un tast sonor del que tenim entre mans: Una nova jòia de la secció "Disc a la vista".

DISC A LA VISTA: GREAT GOOGA MOOGA

Aquest blog estrena sèrie: Disc a la vista. Anirem assortin referències a les masses. Ens queda la música. Ens queden els bars. Ens
queda el tocadiscos. Tot un món.

GREAT GOOGA MOOGA. Una de les antologies impagables de Ace Records que ens trasllada als indrets més foscos i absorvents del segle XX (El segle del rock, del jazz, del soul, el segle de la música).
Materials de Larry Williams, Lavern Baker, Little Richard, JJ Jackson, King Coleman...material de club perdut. Diuen que tot és un treball de demolició, aquesta és la característica del Muzak que ocupa el nostre segle sonor. Aquest disc és una festa absoluta. Podria animar una eterna festa major. Sense anar més lluny. Disc a la vista.

PREMIÀ A LA JAMAICANA

DIVENDRES 19 DE JULIOL I EN LA POST-FESTA MAJOR PREMIANENCA HI HAURÀ UNA CAFETA JAMAICANA (E)SPECIAL. AL CSA CAN SANPERE: TALLER D'ESTILS, PINXOS, BEGUDA I SELECTORS A LA JAMAICANA...Amb els dos Àngels de la coope Gafarrons girant discos.

10 anys del Sound System. IX Part.

Seguim ressenyant imatges corresponents a tracks musicals que hem punxat en el nostre programa de ràdio Premià SOUND SYSTEM al llarg dels seus primers 10 anys d'emissió. Tots els dimarts del món a les 9 del vespre a l'emissora pública local. Un programa fet per fans. Dos selectors sempre disponibles per mostrar-vos les seves prestacions en públic, punxant amb agulla o impulsant botonets a les vostres festes, aplecs, celebracions, audicions o tallers.