Modernitat, pop i socialisme

Quan Marshall Berman ens convida a participar del caos de la modernitat ho diu pensant en la permanència d'una idea que alguns s'entesten en enterrar. Una modernitat que no ha conegut la igualtat és quelcom encara obert. El mantra del "post" s'aplica negant el temps (la història) o l'espai (la geografia variable) i decretant la fí de la relació del "nosaltres mateixos" amb el "jo mateix". Si els apologistes de la conclusió de les utopies i de declarar la superació de la narrativa del jo/nosaltres, s'entesten en tancar el cercle, que ho facin tant com vulguin. Des de qualsevol espai potencialment comunitari, però, podem temptar l'afany del comú. Fins i tot des del bar, des del tocadiscos o des de la més rara de les reunions conspiratives. Només faltaria. Depen del jo/nosaltres.

En tot cas, pensem-ho amb Roland Kirk: http://www.youtube.com/watch?v=ZoFcpWAYEDs

La cultura pop debe ser el escalon que permita a la gente que nunca se ha interesado por su propia vida tomar conciencia de quiénes son y qué clase social forman. Gramsci explicaba la hegemonia, pero no se contruye hegemonia explicando a Gramsci. Necesitamos hablar por nosotros mismos -no que nos narren otros-, necesitamos toda la fuerza creativa que surge de la contradicción cotidiana para poder abrir esas puertas que impiden que los que necesitamos que nos escuchen no nos presten atención. (Daniel Bernabé)