11s: Quan els que encadenen també s'encadenen.

Que l'ANC reservi un espai de la "cadena" als que ens "encadenen", o sigui al govern de CiU (fidel a la troika, a Millet, als bancs, a les retallades, a l'ordre, a la persecució del moviment obrer i de la gent indignada, fidel a Eurovegas i similars, fidel a la Caixa i fidel a tantes coses que ens encadenen a diari) em sembla una prova més de que que anem per una pista equivocada. En canvi, la proposta del Procés Constituent d'encerclar la Caixa és interessant, trenca amb aquesta falsa unitat basada en el trampós miratge del "primer la independència i després ja veurem" i afirma la dualitat de les lluites socials i democràtiques i la seva transnacionalitat, base de l'internacionalisme de classe, social i revolucionari. Cal la ruptura del règim i això es pot fer des d'ara, "constituint" des de baix i amb una radicalitat elemental aplicada a la cosa pública, republicana i anticapitalista. El dia 11 es poden fer coses més pràctiques per trencar el règim que aquest ser part d'un tot interclassista: Encerclem La Caixa, encerclant un model financer que és la base del deute. Recordem que és el deute acumulat allò que restringeix la funcionalitat de la sobirania i de la democràcia. El deute és la pedra de toc d'aquesta crisi i s'afegeix a moltes i tantes emancipacions pendents com les que planteja el règim d'una transició amb la es va contemporitzar en excés (*) i que ara paguem corregida i augmentada, amb les retallades, la restriccio de drets i la recentralització restauradora d'un estat esperpèntic. Per tot això, em sembla encertat el lema "Encerclem la Caixa". Amb el temps i una canya ja es veurà qui és qui en aquests temes de la ruptura, de la democràcia radical, de la lluita contra el capital i de tants altres aspectes d'un model a abolir. Retratem-los. La cadena del dia 11 tindrà una considerable representació de l'statu quo polític conservador i capitalista d'aquest país singular. Gent d'ordre, del (des)ordre del capital i del poder. Retratem-los....s'emboliquen les vergonyes amb barres i estrelles. Mireu per on, que ara fins i tot pot sonar bé allò del "quan convé seguem cadenes", doncs algunes d'aquestes tenen l'orígen al bellmig de la plaça Sant Jaume i s'estenen per la geografia d'un país objecte i escenari del mercadeig consubstancial a la política-espectacle.

(*) L'esquerra majoritària ha estat còmplice d'aquesta transició i l'autor d'aquest petit text assumeix en primera persona un balanç personal del tot autocrític, convidant a que molta més gent en faci el seu, ara que els ambients "constituents" obren perspectives de ruptura i de pluralitat.

Disc a la vista: Chess Uptown Soul

Chess Uptown Soul

És el disc d'aquest estiu i procedeix d'altres estius perduts del segle passat. Darrerament parlavem dels tresors del segell Kent dedicats a la recopilació selecta del millor R&B. Ara insistim en el format -segell i distribuidora- per encarar-nos damunt d'aquest excepcional material (que justament ara, escrivint aquestes línies, inunda el menjador de casa com també ho ha fet aquests dies per les carreteres franceses en els primers dies d'agost). Chess Uptown Soul és pura bellesa. Em passen pel cap les temptatives ben intencionades de Paul Weller i Mike Talbot des del, ja vell, projecte Style Council. Aquella banda post-Jam aterrava en plena inflació de nou romanticisme pop, reivindicant els mitjos temps, la densitat sonora, les textures avellutades i aquell soul que ara -en versió original i irrepetible- trobarem ben empaquetat en un CD/vinil de campanetes. Destacar en Tony Clarke cantant (brodant, coi!) el seu The Entertainer, la meravella de It Ain't No Big Thing vocalitzada per The Radiants (a l'altura de la suprema versió de Jimmy James & The Vagabonds, sempre Northern, sempre Mod) o, a l'atzar les perles de Sugar Pie de Santo, The Knight Brothers i així fins sumar les 24 perfeccions invencibles que integren aquest descomunal disc. El disc. El disc de l'agost. Apa, visqueu-lo. És tant i tant bo!