...l'intempestiu, escenes, paratges incerts,
demarcacions i marges. Coses del temps, coses del món:
The time is out of joint. Col·leccions. Cercles. Silenci. Sound System. Tocadiscos. Discos. Pluja. Resistències. Aures. Revolta. Acció i remor. Jazz, Rock'n'Roll, Northern Soul, Soul-Soul, Ska/Rocksteady/Reggae, Psychedelic, Freakbeat, Blues, Garage, Afrobeat, Mod Culture, Funk...
R77 va tenir la bona pensada de portar la música de Chuck Brown al nostre programa dels dimarts (el Sound System de Ràdio Premià) i ens ha anat de perles per reviure el foc de la Go-Go Music. Un dels estrats més potents de la música negra afroamericana: El Go-Go! Chuck Brown, guitarista i cantant, propulsant la seva banda a tota pastilla amb temes llarguíssims sostinguts per una percutiva base bateria/doble conga (congues convencionals més les "junior congas" adaptades). L'escena de Washington va tenir en el Go-Go dels setanta una branca rítmica molt poderosa i que encara perdura. El plantejament del Go-Go és kilomètric. Els temes esdevenen suites rítmiques que ens poden recordar les extenses fòrmules de l'afrobeat de Fela Kuti adobades de soul i de musculades seccions de metall. Altres fenomens del Go-Go foren els Trouble Funk i també els recomanem. Des d'aquesta escena es varen forjar ponts s'anada i tornada amb el hip-hop i els clàssics setanters com Kurtis Blow, Sugarhill i companyia. Avui posem en solfa un documental brutal sobre les identitats del Go-Go, les seves relacions en societat i l'impacte d'aquell estil entre les classes més castigades per la jerarquització social de la zona. L'impacte del Go-Go va tenir les seves branques en subgèneres disseminats per zones veïnes, és el cas de Baltimore amb el seu particular Baltimore Club. També aportem una mica de Bmore'Club. De tot allò en queda una tradició i una escena que perdura. En el cas del Bmore'Club, sense anar mes lluny, The Wire -la sèrie televisiva- ens hi porta. Breakbeat Scene. El carrer.
Això de la marató de TV3, per molt ben intencionada que pugui semblar, té un relat ocult lligat a la doble moral del capitalisme i a la dels seus gestors, activistes ifactotums. Sota les aparences de la necessària solidaritat, una representació genuïna dels responsables de la crisi exhibeixen aquests dies la seva particular neteja d'imatge i consciència, Aquest article aporta llum a aquesta maratoniana iniciativa de la tele pública...
I nosaltres hi posem una banda sonora deliberadament invectiva i distant de la que ens proposa la correcció melòdica de l'agit-prop governamental i d'altres branques derivades.
www.youtube.com/watch?v=g90OOOG2ZmE1 May 2010 - 6 min - Subido por tmaxwell420 Let Us Now Praise Walker Evans is a short documentary that depicts images from an ... You need Adobe ...
www.youtube.com/watch?v=8PaoLy7PHwk9 Sep 2008 - 5 min - Subido por kfidgs "Fight the power" single by Public Enemy from the album 'Do the Right Thing and Fear of a Black Planet ...
En aquest blog també estem d'aniversari (actiu) i som part del 15M. Entenem aquest moviment com quelcom més que un acte puntual lligat a la lògica indignació davant de l'estat de coses present. Entre la indignació i l'acció ens inclinarem per la seva combinació i per les alternatives elementals que afavoreixin una estratègia rupturista, efectiva i que pugui ser compartida per una gran majoria de gent (del tot encertada la fòrmula "99% vs 1%" que descriu Occupy Wall Street). Es digui com es digui, el moviment (el moviment de moviments) és aquell que avança (en sentit històric) i s'adreça cap a un altre model social, polític i econòmic (o, en termes quasi clàssics, cap a una nova conjunció del sentit universal i no només partidista del socialisme i de la democràcia). Ja que la cosa és prou complexa i les veus del moviment són d'una pluralitat infinita -i en alguns casos contradictòria- oferim tres referències d'aniversari en forma d'articles (de Guillem Martínez i Germán Cano) i de llibre -amb balanç i perspectives- (d'Esther Vivas i Josep Ma Antentas). Seguim la pista. Ens agraden els espectres i saludem els atacs de nervis que aquests puguin causar als propagandistes del (des)ordre establert i imposat. Això del 15M és només una forma actual d'aquell moviment real que abolirà l'estat de coses present. Però ens agrada i el celebrem. Dimecres a les vuit, assemblea a la plaça Nova de la nostra vila. Com tots els dimecres des de fa un any.
L'any 1961 el pianista Bill Evans va protagonitzar els seus memorables concerts al Village Vanguard de Nova York. Aquelles sessions representen un dels punts més elevats de la història del jazz. La figura de Bill Evans, vinculada al llegendari Kind of Blue de Miles Davis, va trastocar el concepte del trio piano/baix/bateria i fou precisament amb els concerts i enregistraments del Vanguard quan el pianista ens va proporcionar els seus millors tresors. Aquests dies els repassem. Nocturna i mesurada, la música del trio de Bill Evans -amb Scott LaFaro al contrabaix i Paul Motian a la bateria- ens retorna amb tota la seva densitat i constitueix un magnífic interludi enmig del soroll i la fúria d'aquests darrers anys de sostinguda demolició civilitzatòria.
Els tres integrants d'aquell irrepetible trio han desaparegut. Primer fou LaFaro -molt jove, vint i cinc anys- a la dècada dels seixanta, després moria Bill Evans a finals dels setanta i, finalment, no fa gaire, l'any passat, era Paul Motian el qui tancava el cercle. A banda del talent descomunal de Bill Evans, Scott LaFaro passaria a la història del jazz com un dels transformadors del concepte del trio i especialment en relació al paper del contrabaixista dins d'aquell format. Menció especial per Paul Motian i la seva radical reinvenció de l'art de la bateria verificada en una carrera múltiple al costat de Keith Jarrett, entre d'altres, i teixint una delicada teranyina de lirica percusionista al costat de Bill Frisell i Joe Lovano en els darrers anys de la seva vida.
Bé, tot això són paraules majors. De tant en tant tendim a relacionar universos com els de Bill Evans, Miles Davis, Paul Motian, concentrant-los enmig de la nit, tancant els ulls i deixant que actuin com a bandes sonores del silenci i la introspecció. Difícil i practicament inutil és parlar de música i especialment ho és si es tracta d'aquesta música. Associant idees, en alguns moments Bill Evans ha marcat l'atmosfera d'una lectura concreta i especial. Aquests dies repassava els "trios" del Village Vanguard i rellegia els "quartets" de TS Eliot. És el cas de "East Coker", un dels meus poemes preferits. Ha estat una connexió imaginària formidable.
Has publicado que a ti también te gusta esto. Deshacer
T. S. Eliot
"East Coker," from *The Four Quartets*
In my beginning is my end. In succession
Houses rise and fall, crumble, are extended,
Are removed, destroyed, restored, or in their place
Is an open field, or a factory, or a by-pass.
Old stone to new building, old timber to new fires,
Old fires to ashes, and ashes to the earth
Which is already flesh, fur, and faeces,
Bone of man and beast, cornstalk and leaf.
Houses live and die: there is a time for building
And a time for living and for generation
And a time for the wind to break the loosened pane
And to shake the wainscot where the field mouse trots
And to shake the tattered arras woven with a silent motto.
In my beginning is my end. Now the light falls
Across the open field, leaving the deep lane
Shuttered with branches, dark in the afternoon,
Where you lean against a bank while a van passes,
And the deep lane insists on the direction
Into the village, in the electric heat
Hypnotized. In a warm haze the sultry light
Is absorbed, not reflected, by grey stone.
The dahlias sleep in the empty silence.
Wait for the early owl.
In that open field
If you do not come too close, if you do not come too close,
On a summer midnight, you can hear the music
Of the weak pipe and the little drum
And see them dancing around the bonfire
The association of man and woman
In daunsinge, signifying matrimonie—
A dignified and commodiois sacrament.
Two and two, necessarye coniunction,
Holding eche other by the hand or the arm
Whiche betokeneth concorde. Round and round the fire
Leaping through the flames, or joined in circles,
Rustically solemn or in rustic laughter
Lifting heavy feet in clumsy shoes,
Earth feet, loam feet, lifted in country mirth
Mirth of those long since under earth
Nourishing the corn. Keeping time,
Keeping the rhythm in their dancing
As in their living in the living seasons
The time of the seasons and the constellations
The time of milking and the time of harvest
The time of the coupling of man and woman
And that of beasts. Feet rising and falling.
Eating and drinking. Dung and death.
Dawn points, and another day
Prepares for heat and silence. Out at sea the dawn wind
Wrinkles and slides. I am here
Or there, or elsewhere. In my beginning.
Bass Culture és el títol del (possiblement) millor i més complet llibre sobre la música jamaicana. Esperem que algun dia tinguem la corresponent traducció catalana o castellana. El document mereix la seva divulgació. Ens trobem davant d'una obra imprescindible a càrrec d'un musicoleg -Lloyd Bradley- de referència en una matèria que normalment s'ha vist traspassada per tòpics de tota mena i exotismes de postal.La cultura jamaicana, la seva música, la seva condició de classe, la seva extracció social (la Bass Culture en majuscules que serveix de títol del llibre) i totes les seves cruïlles i expansions, les trobarem degudament contextualitzades, analitzades, documentades i ben empaquetades en aquest Bass Culture.When Reggae Was King. L'autor és periodista, investigador i instigador de sounds systems i materials afins.
El prologuista,Prince Buster, és una de les institucions de la cultura yardie i un més dels catalitzadors d'un decisiu pont aeri entre Kingston i Londres que va esdevenir el terreny transnacional d'una de les músiques més universals que es coneixen. Bass Culture el varem llegir ja fa uns anyets -versió francesa- i amb el pas del temps es confirma com una de les sagrades escriptures de la cultura popular. Com que en aquest blog som fanàtics de la música jamaicana, avui recomanem aquest llibre i anunciem la preparació d'un taller sobre les lliçons de Bass Culture. Abans d'entrar en temps d'estiu i de reggae 100%, obrirem en canal els secrets de l'Illa del Tresor i farem unes jornades entre divulgatives i celebratòries. Serà una modestísssima aportació a una de les pedreres musicals més ardents. Des dels originals Mento i Calypso fins als delirants Dancehall i Ragga, passarem revista al Reggae Roots, al Ska, al Rocksteady, al Dub i a les branques europees i africanes de la gran música jamaicana.
Des d'aquell ja remot concert de Bob Marley & The Wailers a la Monumental barcelonina ha plogut molt . Hi vam assistir (*). Només era la punta de l'iceberg jamaicà, la via d'accés a un món infinit de sons que -en comptagotes- arribava a l'estat espanyol de la mà de les versions de Clapton (I Shot the Sheriff), de les tonteries d'Eddy Grant i, feliçment, amb les pinzellades memorables de Jimmy Cliff o Peter Tosh (un altre wailer recordat en una insòlita aparició a la Festa de Treball, l'òrgan de l'històric PSUC). Anys i anys, destapant la caixa, però, ens adonariem amb el temps de que aquella Illa del Tresor portava registres i referències tant determinants de la nostra cultura com desconegudes eren a primera vista: Sound Systems, discografies artesanes, rastafarisme, rebel music, rude boys, invencions sonores -dub- i multiples intersessions tribals i connexions amb la cultura de club -mods, skinheads, suedheads- i amb estètiques quasi antagòniques - subcultures working class, post-hippisme o revivalisme mod/soul via Two Tone/Coventry-. Parlar de tot això és impossible. Escoltar-ho i disfrutar-ho és cosa de temps, de ganes i d'espai. Més enllà dels auriculars, dels arxius digitals i dels imperatius mercantils, Bass Culture ens parla de quan "el Reggae era el Rei". I aviat ho plantarem al Maresme, "lliure i tropìcal" (com dèia una samarreta de finals del segle XX), amb l'arribada de les primeres calors. Seguirem informant.
(*) I el Youtube fa miracles...el concert de Marley a Barcelona, tres dècades i un canvi de segle després...
Has publicado que a ti también te gusta esto. Deshacer
24 Sep 2006 - 6 min - Subido por babylonbb "Three Little Birds" fue interpretada por Bob marley unicamente en este concierto de Barcelona, por aquel ...
