Dimensió desconeguda

Fred. Dies de fred i de vent. Passejo de nit per alguns carrers del centre de Premià. La dimensió desconeguda llueix totes les seves arestes. Els bars de la plaça tanquen més tard del que era habitual i mostren un ambient carregat. Una simfonia caòtica de televisors, màquines de joc, crits a les barres, gossos aparcats a l'exterior, terrasses amb joves congelats i l'eco persistent de les meves passes fent via cap a casa. Fred. Músiques disseminades per la cambra. Pianistes que entren i surten dels altaveus: Cecil Taylor, Enrico Pieranunzi, Abdullah Ibrahim i Bill Evans. Un reportatge sobre el cinema d'Antonioni, abans de Blow Up, en temps de L'Avventura, de Monica Vitti i del celebrat neorrealisme. Plou. 

Anada a Barcelona en tren de rodalies. La dimensió desconeguda es perllonga dins del vagó. Dos joves, al meu costat, mantenen una conversa absolutament impenetrable. Insòlit. Recomano fer el xafarder i posar les orelles. Un treball de camp en tota regla. Avui és possible seguir una conversa en castellà o català i no poder captar ni tant sols de quin tema es parla. L'esclat de les subcultures es multiplica i assisteixo a una escena que verifica aquest fet. Un exercici d'hermeneutica impossible. 

Arribada a ciutat i anada a la mani anticapitalista convocada sota el lema de "que la crisi la paguin els rics". Ambient activista, ambient de complicitat. Crida l'atenció la coincidència de manifestants de l'esquerra sindical i dels moviments socials amb representants dels estudiants universitaris en lluita que protagonitzen tancaments contral el pla Bolonya. Uns i altres, tots, davant de la metàstasi de la crisi capitalista que està retratant en un blanc i negre contrastat i eficaç, el que sempre ha estat el capitalisme en tant que paradigma de les desigualtats perpètues. Les escoles i les universitats reintegrades a la lògica mercantilista. La classe treballadora segmentada i castigada per la mateixa lògica. I aquest dia a dia de resistències que troben denominadors comuns quan plantegen el perquè de tot plegat. Absència lamentable de l'esquerra de govern. Quan ens adonarem -els que encara tenim un peu en el domini del pragmatisme- de que el moll de l'os i la substància dels projectes emancipadors es troben -sobretot- en els punts d'antagonisme? Quan i com? Preguntes recurrents i redundants. Més encara: La manifestació arriba a l'altura de la plaça de la Catedral i allí ens sentim reconfortablement acompanyats dels antiavalots dels Mossos. Més preguntes: És necessari que una manifestació contra la violència capitalista hagi de ser observada per un dispositiu policial d'aquesta dimensió? Com es justifica tota aquesta parafernàl·lia de cascos, passamuntanyes i musculatures davant d'uns milers de manifestants pacífics, quan la violència i el desordre més general viu impunement en aquests dies de saqueig financer, acomiadaments i victimisme empresarial? Quina poca sensibilitat la d'aquest govern, coi! I són els "meus"!

Torna la nit, augmenta el fred. Carrers i més carrers. El trajecte invers de rodalies. Els bars, la plaça. La música del caos: Medeski, Martin & Wood. Diumenge. Les bicicletes i el fred. Amb en RSala enfilem les carreteres del Maresme. Les fondalades de Dosrius i Canyamars presenten el magnífic paisatge de la tardor. Més tard, a casa, el silenci i les músiques. La presència i l'absència. Sobre rodes, jazz i remor de fons. Es tanquen les darreres llums de la dimensió desconeguda. Premià de Mar la tarda i la tardor. Diumenge.

Fotografia. Monica Vitti baixant d'un penyasegat a L'Avventura

Quan les minories respiren (i canten)

Tres viatges d'anada i tornada Sabadell-Premià de Mar en un cap de setmana de singular i autocrítica assemblea d'ICV.

Temps obert de culminaciò de molts debats, contactes, documents i -sobretot- d'una àmplia gamma de controvèrsies i dubtes. Fil musical al cotxe, com un mar de fons inestable, de bon matí i de capvespre: Lambchop, disc Oh!(Ohio). Aquest blog intenta ser territori crític. No ens amaguem. Manifest de Maig és una temptativa iniciada per militants de base d'obrir un espai intern i extern de referència anticapitalista al sí d'ICV. El partit, ens sembla a uns quans, ha escollit la preeminència de les polítiques "de govern" en detriment del que defensem aquells que voldriem una esquerra de combat, d'orientació sociopolítica i amb un esperit militant superador de la dicotomia càrrecs/adherits.

Aquest blog és un territori inestable habitat per musics, ninotàires, activistes, nerds, poetes, dissenyadors, futbolers, funcionaris, treballadors de factoria i aturats. No és l'espai, doncs, del rigor analític i de la densitat cultural. Tornant al fons eteri i delicat de Lambchop, l'utilitzaré breument per resumir quatre coses més de l'assemblea sabadellenca. ICV s'ha esmerçat en un lloable exercici d'autocrítica. A uns quans -entre ells Manifest de Maig- ens hauria agradat observar una major correspondència entre el "ser crític" i el "votar críticament".

Manifest de Maig ha fet la seva feina, ha guanyat adeptes -pocs, però significatius- i el que és més important, enceta un camí de llarg recorregut com a col·lectiu que vol obrir el debat anticapitalista dins i fora del propi partit. La crisi capitalista incrementa el seu ritme i la resistència haurà de ser un component de la resposta. Ens motiva aquest darrer aspecte: Ser part activa d'una esquerra de combat. Exigents amb l'esquerra de govern, volem obrir-nos a les altres formes de resposta: Les del carrer, les de les fabriques, les de les universitats. L'esquerra europea viurà grans mutacions. No tot comença i s'acaba on comencen i acaben les formacions polítiques i sindicals governamentals o institucionalment representades. Les minories dins dels partits poden trobar ressò en el moviment realment existent.

Cau la nit, Lambchop, la veu impostada de Kurt Wagner. Una música minoritàriament grandiosa. Els espectres ens visiten. Que tinguem sort!

Fotografia superior: Manifest de Maig "in action" Live Concert Sabadell 2008. El del micro soc jo i al fons a l'esquerra l'infatigable Sergi Calvo deliberant amb Jordi Guillot.
Fotografia del mig: El recinte buit i despullat de la Fira de Sabadell. Seu de l'Assemblea Nacional d'ICV d'aquest cap de setmana.

Fotografia inferior: Lambchop, grup musical de Nashville. Una minoria majoritària.

ÉS POSSIBLE UN PROJECTE ANTICAPITALISTA? EN PARLARÀ ICV A LA SEVA ASSEMBLEA D'AQUEST CAP DE SETMANA?

Imatge superior: "Conoce a tu enemigo", llibre del mestre Crumb. Un material de primera divisió per saber com les gasta el capital. El podeu trobar a les llibreries especialitzades. Material sensible!

Cap de setmana amb Assemblea Nacional d'ICV. Que vagi el millor possible!
No serà una assemblea destinada a articular l'espai anticapitalista. És obvi. Què hi farem! El debat continuarà. Com passa amb les sèries i telesèries. Des de dins o des de fora. O des dels dos costats . Ja veurem on es farà millor i de quina manera. La més efectiva possible.
En quan a l'acció, la feina serà llarga. Més enllà de l'ordre establert. Com sempre ha estat. L'ordre capitalista és el més gran dels desordres realment existents. Com sempre .

Amb la que s'està muntant entorn de la refundació capitalista anunciada per Sarkozy, seguida per dretes i esquerres governamentals europees i tractada a gran escala a la cimera del G20... No sé si cal refundar o fundar, organitzar o reorganitzar, però el que s'escau -i sense dilacions- és acumular energies per obtenir una esquerra marcadament anticapitalista, oberta als corrents més diversos de la transformació social i decididament dedicada a fer un projecte seriós, engrescador, no dogmàtic i militant.

Des de dins i des de fora dels partits i de les organitzacions socials i polítiques, tenim personal, material i idees per sumar-les i fer possible una forma organitzada de lluita anticapitalista a Catalunya, a l'Estat Espanyol, a Europa (la imatge que acompanya el text anuncia la proposta francesa) i al món.

Cal valorar, però, si el que tenim i el que existeix és substituïble, renovable o senzilla i lamentablement prescindible. A la vista de les dificultats a IU, de l'incert paper d'EUiA i dels limits institucionalistes d'ICV -per dir tres casos propers i coneguts-, alguns volem parlar-ho des de dins i des de fora. Trencar fronteres de partit i sumar espais d'esperança. El desconcert va per barris. Jo també visc en un barri. Que quedi clar.

(font de text i imatge: convocatòria unitària)

dissabte, 15 de novembre, Plaça Catalunya, 17h-Barcelona

contra la cimera del G-20 per un nou capitalisme

Des de la Campanya Que la seva Crisi la paguin ells, No a les 65 hores convoquem a la població catalana a participar en un acte de rebuig contra la hipocresia dels nostres governants. Mentre destinen ingents quantitats de recursos públics per salvar els negocis dels rics, les classes populars patim les conseqüències de la seva especulació, de la seva explotació, de la seva crisi.

El més d’un centenar de sindicats, moviments socials i col.lectius participants de la Campanya fem una crida a fer sentir la nostra veu aquest dissabte 15 de Novembre a Plaça Catalunya, a les 17:00.

No volem un nou capitalisme: no volem capitalisme.

Aquest acte estarà obert a la participació de les empreses en lluita al nostre país, de Nissan, de Magneti Marelli, de Simon, Frigo, dels treballadors i treballadores amenaçats o precaritzats pel sistema, dels inmigrants, dels estudiants i professors que lluiten contra la privatització de l’educació, contra la directiva de les 65 hores.

Aquest concentració precedirà la realització d’una Gran Manifestació convocada pel proper 29 de Novembre 17:30 des de Plaça Universitat a Plaça Sant Jaume.

La Seva Crisi, que la paguin ells, No a les 65 hores

Ressaca imperial i retorn a la dimensió desconeguda

He d'agraïr al Victor Sarabia per la recomanació de veure el documental Goodbye America. Els dies de la ressaca obàmica han donat pas a un material excepcional protagonitzat per Al Lewis, l'avi de la familia Munster, convertit en cronista inusual de l'altra realitat dels Estats Units d'America. Aquestes jornades de papanatisme mediàtic i polític entorn de la victòria de l'Obama -del qual s'esperen grans canvis i que constitueix un canvi en si mateix per raons prou comentades- han portat tota mena d'arguments informatius en un exercici d'omnipresència desmesurat. Deixem a banda el tema de les eleccions imperials -per unes ratlles- i tornem al documental. Goodbye America ens transporta al sentit crucial de la cacera de bruixes. El narrador Al "Grandpa Munster" Lewis, parla de com la peculiar democràcia americana va volatitzar comunistes, socialistes, sindicalistes, anarquistes i dissidents d'esquerres en una operació calculada fonamentada en la paranòia de "l'altre". Els nacionalismes -i com més grans, pitjors- necessiten l'estigmatització de "l'altre". L'avi Munster recorda la seva vida militant i artística. I parla dels "altres". L'estratègia de la por aplicada a gran escala. Comunistes, marcians, OVNIS, terroristes...els altres, sempre els altres. I entre aquests, ens mostra una figura fonamental i emblemàtica del comunisme americà, el tenor Paul Robeson. Un proscrit que triomfava a la vella Unió Soviètica. La vida de l'avi Munster va ser una vida de militància comunista i ecologista (impactant la campanya d'aquest senyor pels carrers de Nova York). Ja que darrerament tots "som" uns "experts" en les coses americanes, convé visitar els referents d'un combat que perdura. L'Amèrica de l'avi Al Lewis, del fotograf Walker Evans, dels escriptors James Agee o Steinbeck, dels cantants Gil Scott Heron o Woody Guthire, de Las uvas de la ira, dels pensadors contemporanis com Mike Davis, David Harvey o Noam Chomsky. Noms i noms d'un punt de fuga col·lectiu que no s'expressa en el relat del bipartidisme dominant. El documental es diu Goodbye America. Es pot adquirir sense dificultats. En faig recomanació expressa. Amb la mateixa intensitat del company Victor. I, una vegada ens sentim vacunats amb aquest tresor visual, deixem que la papanateria segueixi el seu relat.

Música d'aquests dies: EST, Alton Ellis, Giant Sand, Bob Dylan, Sonny Rollins, Martial Solal, Wayne Shorter i Lambchop. Lectures: La presencia y la ausencia (Henri Lefebvre). Còmic: Brieva. Revistes: Ruta 66. Excursions en bicicleta: Urbanitzacions i polígons del baix Maresme. Argentona. Retorn a la dimensió desconeguda.
Fotografies: Al Lewis activista, Al Lewis Munster, el fotograf Walker Evans, el tenor i militant comunista Paul Robeson rebut a Moscú com un heroi.

Eleccions imperials (II)

Els electors catalans teniem dues opcions majoritàries i una tercera en discordia. O votavem en Cuní o votavem en Bassas. El tercer candidat era en Basté. Dos mites de la telenarració i un aprenent de mite. El mite Cuní és més important que la notícia. El mite Bassas és la veu de California i l'aprenent de mite, Basté, pugna per fer forat amb el seu periodisme ex-esportiu de perfil baix i populista. Tots ells parlen (amb un coneixement de causa infinit) d'aquest sorteig multicolor que s'ha celebrat al cor de l'imperi. El que compta, vist des de casa, és la capacitat d'omnipresència dels nostres sacerdots mediàtics. No sé qui ha guanyat la rifa de l'imperi. Bruce Springsteen,Cuní, Bassas, Basté? I què en sabem del parell de rojes-verdes McKinney/Clemente (veure post anterior).

M'he despertat amb la notícia de que tots els telepredicadors i radiopredicadors catalans i mundials han estat rivalitzant entre ells per mostrar qui en sap més, -més i més- sobre el president in-pectore Obama. Fabulós espectacle, el que ha presentat la tele pública catalana muntant unitats i estudis a tots els punts cardinals del cor de l'imperi. Signe de significativa normalitat mediàtica. No podien amagar la rialla de felicitat, el rostre humà de la fredor periodística. I els experts? Quina fila! Aquest matí en JB Culla semblava nascut a Arkansas. Bé, tots semblen haver viscut tota la vida als Estats Units!

Aquest blog recomana altres veus. Les de gent inconformista i lluitadora de nordamèrica, com les de Mike Davis, Noam Chomsky, Naomi Klein, Ralph Nader o del professor David Harvey a cavall de Londres i Baltimore. Mireu els seus webs i referpencies a la xarxa. Són veus que transiten per l'altra cara del "cor" de l'imperi. Un contrapunt necessari al pensament (?) papanatistic i parainformatiu d'aquesta confederació hispanocatalana de tertul·lians i de robots unidireccionals amb microfon.
I ara, conyes a banda, Barak Obama és en sí mateix un esdeveniment històric. Seguint una lògica bipartidista, significa un canvi de registre en relació als anys Bush. La substància, els fonaments del canvi que es presenta, ja és un altre tema. Interna i externament, el nou curs mostrarà, doncs, les coincidències i diferències de tot plegat amb el passat recent. Ja ens ho explicaran els que en saben. Tenim uns tertul·lians que ho saben tot i força. Fins i tot ens explicaran el més insondable dels afers imperials.

El nostre candidat ja té blog, es diu Alan Smithee, i viu a l'adreça següent:
http://www.amicsalansmithee.blogspot.com
Un projecte incert, intempestiu i universalment premianenc.

Foto: Robert Frank, The Americans.
Logo: Ramonet 77.